Sembla va de relats, de contes, de versions, de pronòstics, de profecies i vaticinis. Sembla va de repetir com lloros, d'escampar, de sembrar, de dir i callar, de no dir, de no callar. Amplificades per múltiples plataformes ens arriben les paraules, van deixant un solatge on després creixeran múltiples monstruositats, o simplement s'estendrà un desert inhabitable.
Sovint ens podem veure temptats a la supervivència del monjo aïllat dins les parets gruixudes de la cel·la, entre objectes elementals, un aixovar bàsic, disposat com a molt a rebre l'escalfor dels rajos solars a través d'una petita finestra, ben orientada i amb una vista agradable sobre un bosquet pròxim, o de les arcades gòtiques del claustre cenobial o del petit hort d'on s'abasteix la comunitat.
Cert que ens hem d'aturar per entendre, per reprendre, per digerir, per veure, per alenar tranquil·lament, per tornar-nos a mirar certes imatges, escoltar discursos, descriure's alguns rostres, gestos, també per llegir el poema, pair els versos, llegir-nos les sàvies paraules.
No contents aleshores amb tanta calma tornem a endinsar-nos en la tempesta de sorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada