Un partit de tenis entre una dona i un home. Competició pura i dura. El sexe, allò que ens diferencia com, entre individus, però que no deuria separar-nos. Un dels riscos de les competicions es reduir-ho tot a una victòria, a una derrota, la glòria és quelcom com molt valorat, però també molt buit, superficial, diria fins i tot tòxic. Les adhesions incondicionals, el crit de la massa projectat des de la grada, sovint fan molta por, por segurament lluny del pànic, no n'estic segur, però que mostra la cara més fosca i rebutjable de l'ésser humà. Igual els estadis són també aquells llocs on es dóna solta a dimonis i fantasmes que tots portem dins, espais de teràpia col·lectiva. Sexes i afectes, sexualitat i amor, sensacions i sentiments. Grolleria i fanfarroneria, exhibició i humiliació, espectacle i imatge, superfície i profunditat... elements d'aquesta pel·lícula que ens retorna als anys setanta, i al tema de la discriminació de la dona, el masclisme, la lluita pels drets i la dignitat. Imatges per reivindicar igualtat de tracte, d'oportunitats. Em quede amb els competidors després del partit de tenis, sols als vestuaris, la muller sabedora de la seua victòria i alhora, pensava per mi, un poc trista per tenir que passar per tot allò per guanyar, guanyar quelcom que li pertoca de ple dret; l'home sabent-se perdedor amb tot el seu argumentari masclista sobre la dona, protagonista del trist espectacle de la desqualificació femenina. Tant de bo, després de la guerra dels sexes, vinga la pau de les persones, m'agradaria sense vencedors/vencedores, perdedors/perdedores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada