Que bé sonava allò del Concert basc. Bo, que a alguns el concert basc els sona bastant malament, de Guridi ni parlar-ne, d'en Bustos ni idea, de l'Orfeó Donostiarra res tampoc. Del possible concert català no volen ni sentir-ne una nota, ni dins ni fora del Palau de la Música catalana. El navarrès com si no existís. Els valencians ja en tenen prou amb les seues bandes de música. Diria que acostumats a la inacabada Gran simfonia espanyola, que tantes vegades només arribà a explosiva obertura de sarsuela, nuestro género chico, això dels concerts com que de tant en tant s'inclourà en els programes musicals de la gran sala del Congrés. No obliden alguns la cèlebre frase que s'acaba posant amb la música i els tocadors, però tal no és el meu propòsit. Ara bé, sí que demanaria rigor interpretatiu i l'oferta d'un repertori variat, perquè diversa és la realitat difícilment es pot homogeneïtzar a tothom fent-lo portador d'un dni, per molt que alguns s'auto-proclamen ciutadans i, fugint dels nacionalismes dels altres, proclamen l'únic possible, constitucionalment parlant, ja m'enteneu. Al Congreso hem tornat a assistir, perquè així ha interessat als que manen, no sé si és cosa només del seu director orquestral, a un acord ràpid per a solucionar segons quines qüestions i a l'etern posar pegues per tot el demés: frustrant. De la nova política ni rastre, més polifònica, més coral, més harmònica, més participativa, més brillant. O igual tot açò té a veure amb allò dels silencis musicals, que tanta importància tenen en una partitura, amb una notació precisa, que també s'ha d'interpretar a temps, amb ritme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada