A la feina es produeix quelcom pròxim a un esclat d'estrès, mena de dir prou, expressat amb paraules més o menys gruixudes o en una eixida esperitada, un plany esguerrat. Semblaven arribades les mànegues curtes després de dies grisos, oportunitat per seure a un banc i exposar-se a la benedicció solar, mentre unes criatures juguen sobre la gespa entre les ombres del parc. A poc a poc, les aigües deixen veure el fons del riu i aviat podrem observar indolents les truites juganeres des de ponts i passarel·les. En aquest vagarejar entre les fites que marquem al calendari, algunes lectures esdevenen port on romandre un moment en trencar-se el son a l'alba, en despertar d'una migdiada reparadora, en cercar el repòs nocturn, immersió per entendre, per esdevenir, també la ploma em crida a deixar quelcom més que un rastre, missatge dins l'ampolla que llançar al silenci petri de les hores solitàries. La creació demanava altra mena de consagracions, de dedicacions, de rituals, de viaranys, bé que ho podia intuir i l'aprenentatge esdevenia un nodrir-se constant, amb l'avidesa de qui no vol deixar de créixer, d'admirar-se alhora, de sorprendre's. El cant coral, per exemple, aleshores es basteix com l'indret vellutat que acull un sentiment d'escalfor, la il·luminació feble que saps et permetrà un breu avanç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada