Maduixes

Després de llegir l'article La roda del darrere  d'en Manel Alonso a La Veu em venia a la memòria Jaume, sí com el rei, així en valencià de tota la vida, de Mirambell, crec germà de Milagros, encara que no estic segur perquè al seu marit, Manolo, el recorde per Manolo el de Jaume (?), igual era germà de Manolo i vivien tots junts, que tocava la campana de l'ermita de sant Joan i feia d'acomodador a un cinema pròxim (a Meliana?), a casa en parlàvem de la seua núvia, no sé si real o imaginària. A Manolo el recorde entaulant el camp de Julio al costat de casa, el camp ara és unes cases, un carrer, un solar, el camp el veia des de la gran finestra de la cuina, la primera cuina del piset familiar, encara entre el camp i la casa familiar la tia Pilareta estenia solemnement els llençols, i al cantó creixia un magraner i una llimera, de tant en tant apareixien maduixes, amb aquell punt d'acidesa que serà sempre per mi el de les maduixes. El comentarista de la ràdio té dificultats per pronunciar la doble l final del cognom d'un gran intèrpret de viola de gamba, la mateixa de la paraula Capella. Algú ha passat pel corredor tot dient la residència és plena de gom a gom i avui encara no és divendres. El veí va a carregar-se el somier, sembla es passa el dia i la nit al llit: hi treballa?. Tinc les meues teories al respecte. Mentre dinava sol, sí amics, jo també, la dona que s'asseia al meu costat em va oferir el seu diari, La nueva crónica (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari ABC), no gràcies he llegit abans el Diari de Lleó (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari El mundo), em deu d'haver vist amb cara d'avorriment pujat, la muller donava cinc minuts al cambrer per portar-li les postres, maduixes precisament, hi ha gana, la dona que era a la meua dreta pagava en portar-li el cafè, així anem avançant. El campanar de la seu toca les set conclusiu, contundent, rotund, definitiu, quasi solemne.

Mare vull ser jutgessa

En Vilamatas situa el seu carrer Rumbau al Paseo de San Juan, sinó recorde malament el, que no un, carrer Rumbau a València arranca del carrer crec no retolat com a Cistellers (crec retolat com del músic Peydró) en direcció a la que fos, amb permís o sense, plaça del País Valencià (ix a sant Vicent Màrtir, concretament, veig al google maps), el meu carrer Rumbau està, estava més bé, en un altre lloc, podria identificar algunes restes encara.  

Alguns partits polítics podien aprofitar quan canvien els estatuts per afegir un apartat a les seues finalitats o objectius, en concret la de treure llaços grocs dels espais públics catalans. Home, dona, si tenen ganes de defensar l'espai públic, de netejar-lo, doncs que comencen per tota la brutícia de les riberes d'alguns rius i barrancs, per exemple, o la simbologia franquista que encara ens acompanya (creus, plaques de carrers, d'habitatges  protegits, mausoleus, escuts) per portar-la a un museu si se'm permet el suggeriment, però clar com que Catalunya s'està trencant i aqueix trencament l'està provocant claríssimament la simbologia groga de suport als presos no polítics doncs vinga, els nostres líders de dia i tot un seguit de ciutadans per la nit a treure les tires del color maleït de l'espai públic, tots a una veu. Tot sia dit, ara el més important pels del color taronja, paradoxalment, és el color groc, igual veure només espanyols o espanyoles té aquestes coses.

Els fills, les filles de les jutgesses, dels jutges, volen ser jutges (si vols ser jutgessa o jutge, quina alegria, t'ajudaré, et buscarem el millor preparador i a cantar, a cantar temes), i es pot observar el mateix comportament en tota l'arquitectura judicial, es casen entre ells, es reprodueixen: endogàmia? Seiem a taula i parlem del codi civil, de les lleis de procediment, mai de política, a casa som imparcials, i molt independents, que no independentistes. Jo de gran vull dictar sentències mare (mare no li ho diga al pare). Després resulta que volia ser jutge però acaba essent ministre i més tard vol tornar a dictar sentències (data i lloc, fets, fonaments de dret i fallo, signatura), com si no hagués passat res, i no hagués perdut la imparcialitat o la vocació. I arribat el moment si en una conferència dic alguna cosa que no hauria de dir, però fent servir la meua llibertat d'expressió, meua, meua, doncs algú m'haurà de protegir, que algú m'haurà de pagar la defensa si a algun polític exiliat se li ocorre demanar-me responsabilitats.

No gosaria imaginar

Aquest matí llegia en Suso de Toro (Inermes, eldiario.es) i les seues reflexions sobre els mitjans de comunicació espanyols, anit guaitava momentàniament a la cadena de televisió dels bisbes, com m'agradaria escriure de les bisbesses: quant de mal senyor meu! Per què els haveu abandonat? Tanta sensibilitat envers certs colors i certes víctimes, quanta barra per dir que hi ha divisió i enfrontament, obrir la boca per posar-hi més llenya al foc, i més llenya al foc encara. En molts rostres veig només mala llet, molt mala llet: tot açò deu d'anar de mala llet i de tenir la cara molt dura senyores i senyors. Els governs xafen terrenys perillosos quan ho fien tot a campanyes d'imatge i propaganda. La gent acaba essent víctima dels pitjors enganys i estafes, quan és massa tard ja t'ha detingut la policia o t'han llevat la casa o t'has mort en una llista d'espera de la seguretat social.

La matinada m'ha portat, una altra vegada amb entusiasme i fervor lector, a n'Enrique Vilamatas, com una mena somni he llegit Janelas verdes dream tot viatjant a Lisboa, al seu amagat cafè del museu del món antic. El relat forma part de El traje de los domingos, volum que, després d'adquirir aquell sobre el capitalisme de ficció (Verdú), em recomanés fervorosament el llibreter, d'orígens valencians, d'Alejandría libros de la capital lleonesa, petit racó de llibres que visite de tant en tant i que tants gojos em proporciona, amén. M'he tornat a dormir i crec haver despertat entre les imatges dels malalts d'un hospital, on arribava tot passant primer per un Mercadona: M'afaitaria i no gosaria imaginar jo mateix era en Pessoa.

Els diaris electrònics recullen la notícia de la mort d'en Fontanta, l'historiador català que hem pogut escoltar algunes vegades a la ciutat de València, llegir en una prosa entenedora i contundent, si se'm permet la frase gastada, resseguir en entrevistes a fons en diverses publicacions del país. M'ha vingut de sobte la imatge de l'arxiver, cronista de Xàtiva n'Agustí Ventura, apassionat de la seua ciutat. Homenots?

Catedrals de veritat

Dissabte vaig visitar la platja de les catedrals, a praia das catedrais, algú podria dir a qualsevol cosa diuen una catedral, algú podria dir també hi ha catedrals a algunes altres platges als voltants del cap de Gata o de les Mallorques, o ací o enllà. Allò curiós semblava ser la pretensió dels habitants de llogarets pròxims al mateix Lleó (pulcra leonina nomenen la seua seu) o del propi Lleó, que omplien dos autobusos, de desplaçar-se a la costa cantàbrica i contemplar els temples bastits a colp d'onatge i tempesta, marees i vents. A més de les catedrais vaig visitar els Aseos das catedrais, el tiquet dels quals conserve per cridar-me poderosament les figures impreses d'un xiquet i una xiqueta pixant, ell dempeus i ella asseguda, vàlid només per un ús. Prou.

Tota la veritat és la novel·la de na Núria Cadenas que llegia aquesta darrera setmana. A l'autora, per cert, la vaig escoltar fa uns dies en la reposició d'un capítol del programa En guàrdia dedicat a l'Ovidi Montllor. A la narració no hi ha capítols, i les veus de diferents personatges van intercalant-se amb els rius de veritat, les descàrregues de la història que corresponen a Robert Mascaró (mort), R. R. (periodista), Eudald (advocat), un policia i Verònica (muller del difunt). Les maneres de contar sembla recorden  a les ja conegudes de El banquer, desconstruint la relació fàctica, l'exposició del crim, escampant les peces del trencaclosques davant el lector, tot abocant-lo a la composició de imatges, la reproducció de sons, a posar-se sota la pell dels actors.

Coses més importants

Veig les imatges del mausoleu i sempre em ve aquell adjectiu sinistre (que presagia una desgràcia), faig costat a la proposta de desmuntar-ho pedra a pedra (PNB). La concepció de la construcció em sembla ja de per si monstruosa, com tot el desplegament d'aquell règim, tan antic règim, de pessetes gastades, de segells de correus replegats en els temps infantils, de quan col·leccionava segells enganxats a les cartes dels avis, enganxats a les cartes del pare i la mare. No hi ha res a interpretar, està bastant clar en els noms dels carrers, en la història que no em van contar, en aquella mirada del jefe del estado mirant a un horitzó cobert de mort i misèria, per sobre d'un alumnat grenyut i mocós, espanyolitzat en general bàsica, alfabetitzat en blanc i negre, en aules d'una pública massiva i massificada, de vesprades de religió por la gracia de dios. Encara escolte que hi ha coses més importants, que els responsables de tot plegat millor estarien en aplicar-se a elles, clar que sí, després de tants anys hi ha llistes de coses més importants, el que passa és que semblem disposats a que la llista sia més llarga encara, darrere d'aquelles coses tan escandalosament importants. I que tingués la poca vergonya de fotografiar-se amb el dictador alemany i que el tinguen enmig d'un temple catòlic amb flors fresques cada dia.

El "verdín"

He escoltat avui, com una preocupació de primer ordre que, a centenars de quilòmetres del país Lleonès hi ha, al país Català, un veritable problema de llibertat d'expressió, i algú encara ha afegit que el problema és de llibertat de pensament, deuen tenir bones raons per afirmar-ho amb rotunditat, si més no per llançar la seua argumentació sobre qui també, fent servir la seua llibertat d'opinió i de pensament, ha volgut dir la seua, per cert contrària, que en la distància, qui açò escoltava, s'ha limitat a escoltar i callar, això sí respectuosament amb la llibertat d'opinió i pensament de tots plegats, primer s'emportaran qui passava per allí, després al veí, finalment van trucar a la teua porta. 

Amb certesa que la urgència no concorre en la retirada de les restes d'aquell senyor d'aquell santuari. De cert que els monjos que hi celebren llurs misses al recinte on es troba aquella pesada llosa no veuen cap urgència per marxar i es troben tan rebé sota aquella creu de dimensions colossals, déu meu quina creu. Home urgent, urgent! Encara algun diari electrònic s'atreveix a apuntar que l'exhumació es farà en secret: Però, que pot ser públic l'acte? Però, que es podrà informar al minut d'on es trasllada el difunt, almenys provisionalment?

Ostres i carrancs de riu! Ara va i resulta que l'emblemàtica plaça lleonesa del Grano s'ha restaurat malament, que l'Ajuntament l'ha de ruixar per recuperar el verdín, que no hi haurà manera de que aquest aparega pel tipus de materials fets servir. Vam ser convocats ahir per rebre explicacions sobre el procés tradicional d'empedrat, que no s'ha seguit en la recuperació, i mentre els turistes i pelegrins prenien quelcom fresquet, nosaltres  constatàvem, entre verdolagues i treballadores formigues, un despropòsit que durarà anys. La gent del país no reconeixia com a seua la plaça, els havien fet fora.

Independències

En passar, ja de nit, per sota la bandera amb l'escut pre-constitucional, constate la enrotllen, pujar bandereta, baixar bandereta. Ostres com va la presa de posició per allò del decret sobre les restes del dictador! Hi ha ganes de recurs. Los ciudadanos s'abstindran, ells estan més per qüestions més importants, són més del present o del futur, igual estan per despenjar banderes pre-constitucionals, a més dels llaços grocs: Vade retro Satana. Quanta gent amb el nom del Principat i dels seus habitants a la boca, sense haver-hi posat mai un peu, ni conèixer cap dels seus nadius, de les seues nadiues! ¿Sabes?

Anit coneixia la notícia de la mort d'en Vicente Verdú, recentment he llegit el seu Capitalismo de ficción, coincidències del món literari, llegia sovint  les seues columnes del diari global en espanyol o independent del matí, del que no sé que queda de global o independent a hores d'ara, em ve al cap en Josep Vicent Marquès, amb qui degué coincidir al mitjà, crec aquest darrer escrivia al suplement que llegia per allà finals dels vuitanta o començament dels noranta. Per cert, que torne a llegir la placa de la plaça major lleonesa recordant als lleonesos que van donar la vida per la independència i llibertat del seu país l'any 1808, del lleonès supose paisans.

Els jardins de la ciutat s'omplin sobretot de gent gran durant les tòrrides vesprades, fan partides de baralla, alguns llegeixen, altres simplement gaudeixen de la frescor que protegeix els grans arbres, em criden l'atenció alguns vellets amb corbata, els mantells que cobren les taules de joc, algun lector. Passe per san Francisco apressadament camí del cinema, m'ho mire tot amb el coneixement de què no resten moltes jornades com aqueixes.

De la independència del poder judicial cada vegada se'n sap menys. D'algunes veus diries els va més el joc de la política que el del dret, directament es dicten sentències polítiques s'atreveixen a escriure alguns comentaristes de l'actualitat. Sospitava fa temps de la Constitució vigent es poden fer diverses lectures, però alguns, algunes, semblen fer la mateixa lectura, constitucional faltaria.

Estranyes aparences

En poques hores he vist dues banderes espanyoles amb l'escut oficial d'abans de l'actual, una enganxada a una moto de grans dimensions, una altra a un balcó d'un carrer on es situa una pensió a la que podria associar l'adjectiu sòrdid. Bo, cert que també llegia una notícia d'agència confirmant el trasllat de les restes del cap  de l'estat anterior (de tot el cos vull dir)  a l'actual rei emèrit (ritmo de la noche), aquell de les pessetes on llegíem Caudillo de España por la gracia de dios, déu sabrà.

Recentment he descobert una muntanya d'enderrocs on en altra època, vora barranc del Carraixet, a tocar de la creu coberta, al terme de la veïna Almàssera, es trobava una seu de la farmacèutica Rottapharm, en altre temps seu dels laboratoris Aurelio Gámir on algunes dones del poble van treballar en el passat. Diuen que la demolició es va retardar per allò de si tenia o mereixia protecció l'edifici per ell mateix,  també per trobar-se a l'entorn de la creu.

Agost i treballar semblen no ser termes que lliguen bé. Els incompliments horaris i l'absentisme tinc la impressió es disparen durant els dies centrals de l'estiu, especialment quan els/les caps són de vacances. L'expressió durant l'estiu es treballa més tranquil és un poc tramposa, igual no es treballa tant, o es fa com si es treballa o no es treballa res de res. Alguns, algunes diuen o fan com que treballen a l'agost per tenir més vacances: les del mes que els pertoca i les del mes d'agost on diuen, només diuen, que treballen o fan com que treballen.

Sense estar-se quets

Comentàvem que per començar bé la paella era fonamental daurar bé la carn, que l'avi insistia molt en aquest punt. La verdura i el brou vindrien després i l'arròs més tard. Al periòdic La Vanguardia llegia una entusiasmada ressenya de n'Antoni Puigverd de El llibre daurat d'en Josep Piera, l'autor saforenc a qui sempre trobe tan encertat, savi, els diumenges que puc llegir-lo a Levante. Un altre Piera, n'Emili, tornava a escriure sobre un territori al que m'he acostat recentment físicament (el riu Sil) i literària (n'Antonio Pereira), El Bierzo, el de Sueca sembla haver explorat aquell país i encapçalava la seua columna de dijous amb el títol Castaños del Bierzo. Vaig viatjar cinematogràficament a Islàndia dimecres tot veient la cinta Buenos vecinos (H. G. Sigurösson, 2017), comèdia negra crec han dit o escrit sobre la nòrdica proposta, que la convivència va com va i el veïnatge no passa pels seus millors moments, i tot sembla engegar-se amb una parella que pràctica el sexe o fa l'amor o té relacions físiques amb poca discreció, tot alterant l'harmonia dels habitants, especialment de la parella protagonista, del bloc de pisos que habiten (primer punt de l'ordre del dia de la reunió de la comunitat). Al primer dels diaris referits vaig llegir un article (Xavi Ayén) sobre l'escriptor argentí en Néstor Sánchez (Nosotros dos, Siberia blues), el rodamón del boom, que va acabar vivint al carrer, amb esment de la publicació del seu Diario de Manhattan i de la biografia Sobre Sánchez a cura de Osvaldo Baigorria. Durant el meu darrer viatge ferroviari  llegia la valenciana Lletraferit amb un tot de propostes sobre la ciutat d'Alexandria. Avui l'Alfons Cervera s'acostava a les cremors del foc devastador sobre el país i en Piera, Emili, al camí de sant Jaume. Anit vaig perdre per alguns moments la gravetat amb Sandra Bullock i George Clooney sobre el planeta Terra (Gravity, Alfonso Cuarón, 2013), sabedor de la fragilitat de les nostres existències, les limitacions de la tecnologia terrícola, la perseverança per sobreviure en un ambient sovint limitat.

Viatge a la ficció

Escriu en Verdú, Vicente,  que el color del capitalisme de ficció (La vida en el capitalismo de ficción. Anagrama) és el blau, color que indueix a la paràlisi... tot seguit constate és el color dominant entre la roba del  meu armari, de la roba que porte posada sovint, per si fos poca cosa que la bossa on guardava les quatre coses que portava en llegir les darreres fulles  del volum duia enganxada una etiqueta garantint era de comerç just (contradictio in terminis?). Aleshores, captiu i desarmat l'exèrcit roig, conquerits els darrers objectius militars: la guerra s'acabat?, definitivament la meua vida és capitalisme de ficció?, continuem vius?, és ja tot ficció?

Els centres històrics els veig ja com a perillosos paranys, per víctimes, a més a més, amb voluntat de ser-ho, altrament coneguts amb el nom de turistes. Arriba un moment que m'incomoden, que els evite, camine seguint itineraris perifèrics on sé rarament me'ls trobaré amb els seus planells per anar enlloc, agrupats en ramats seguint desficiosament la narració d'un guia sobre la suposada història local i regional, tot sovint adobada amb una apreciable dosi de llegenda i tòpics gastats. Aquest espai és l'espai aparador, decorat darrere els murs del qual ja no hi viu ningú, condemnat al lloguer inacabable, la fotografia repetida fins l'enderroc, abandonat de qualsevol rastre de vida continuada, fons de pel·lícula sense argument, on tothom és figurant. Quan travesse la porta cada matí la catedral hi continua dempeus. Dissabte mentre menjava un entrepà a la plaça major de Simancas una dona gran preguntà vàries vegades a les persones que l'acompanyaven Com es diu aquest poble?

N'Espinàs regalava fa un temps a les seues lectores i als seus lectors el seu viatge a peu per Sòria, terres castellanes, paisatge que tracta d'entendre i explicar. El volum en castellà m'arribà tot remenant volums a un mercat de llibres de segona mà a una placeta d'Oviedo, ara em demane si no seria el que va adquirir un dels joves que troba durant les darreres jornades de l'itinerari a la llibreria que trobarà tancada en creuar la ciutat al final del viatge, m'incline per pensar pertany a una biblioteca particular d'algú que s'estimava el país i els llibres, desballestada després de la seua mort solitària en un vell casalot castellà.  Els llogarets que visita l'autor català es troben mig despoblats, el territori s'ofereix amb tota la seua duresa al caminant, l'escriptor exposa vivències i impressions amb precisió, aconseguint transportar-nos a la particular experiència, i s'agraeix el viatge petit, de les trobades senzilles, amb una remarcable disposició a escoltar, a tractar d'entendre malgrat tantes distàncies i desfetes, a deixar-se també portar i sorprendre.