Tenir a l'abast certs mitjans ens permet avui fer coses com les que proposa Jafar Panahi al seu Taxi Teheran. El que veiem esdevé petit miracle en un món bastant similar al de l'occident europeu, agosarada proposta artística. Em quedaria amb la imatge de la rosa sobre al parabrisa del vehicle del director iranià.
Tot el rosari de personatges esdevé entranyable: la professora i el ciutadà justicier, el venedor de pel·lícules, l'estudiant de cinema, les dones i els peixos, la neboda, l'advocada, el xiquet escombraire, l'amic agredit, el cambrer reconvertit, l'accidentat. Fet amb una economia de mitjans admirable, amb uns diàlegs sense desperdici.
El cinema és un dels temes del film, igual que la precària situació dels drets de les persones a aquella societat, una situació encara més precària per unes dones lluitadores de mena, el somriure de les quals és esperança malgrat tot, multiplicada en les noves generacions que càmera en mà es llancen a contar històries.
L'amable somriure d'en Jafar, el seu fil de veu dolça creen amb l'espectador una complicitat farcida de naturalitat en el petit viatge que fem dins aquell vehicle atrotinat. És tracta de desplaçar-se pel país del territori i de les persones, immillorable oportunitat per conèixer un món llunyà.
Fa algun temps llegíem al poble Taxi de Khalled al Khamissi, en aquella aventura literària recorríem El Caire, ara descobrim Teheran: en totes dues propostes un sord conflicte entre la llibertat i la repressió, la censura, el poder i la gent.
Tot el rosari de personatges esdevé entranyable: la professora i el ciutadà justicier, el venedor de pel·lícules, l'estudiant de cinema, les dones i els peixos, la neboda, l'advocada, el xiquet escombraire, l'amic agredit, el cambrer reconvertit, l'accidentat. Fet amb una economia de mitjans admirable, amb uns diàlegs sense desperdici.
El cinema és un dels temes del film, igual que la precària situació dels drets de les persones a aquella societat, una situació encara més precària per unes dones lluitadores de mena, el somriure de les quals és esperança malgrat tot, multiplicada en les noves generacions que càmera en mà es llancen a contar històries.
L'amable somriure d'en Jafar, el seu fil de veu dolça creen amb l'espectador una complicitat farcida de naturalitat en el petit viatge que fem dins aquell vehicle atrotinat. És tracta de desplaçar-se pel país del territori i de les persones, immillorable oportunitat per conèixer un món llunyà.
Fa algun temps llegíem al poble Taxi de Khalled al Khamissi, en aquella aventura literària recorríem El Caire, ara descobrim Teheran: en totes dues propostes un sord conflicte entre la llibertat i la repressió, la censura, el poder i la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada