Tampoc vestiré el vell esmòquing

Hivern sense fred, eleccions sense guanyador clar, fi d'any sense raïm, Nadal sense Jesuset, escriptura sense lectors... paradoxes, contradiccions d'aquest món sofisticat on tot es conxorxa per negar les evidències.

L'espès silenci ofegarà de matinada les expressions buides d'uns presentadors de televisió manipuladora, una besada posarà fi a un any que tant fa sia el quinze o el catorze. A la paperera anirà a parar l'antic calendari, estripada hi restarà l'agenda de paper, la indiferència gastada planarà sobre totes les deixalles de la desfeta.

Benvinguts al club del propòsit suat, de la felicitació inexpressiva, del ritual apressat. Submergits dins alguna música estranya ens descobrirem sols i abandonats finalment, qui sap si la dansa podrà portar-nos envers algun estadi catàrtic, o ofegats en alcohol bastim un buit on refugiar-nos momentàniament. 

No em posaré corbata, ni lluiré la camisa d'etiqueta, tampoc vestiré el vell esmòquing, tampoc calçaré aquelles sabates negres, no em demaneu recite el poema dels adéus, cante la trista cançó de l'amic. Ja em va bé l'hivern no sia fred,  no hi haja guanyador clar,  manque el raïm, i el Nadal haja perdut el Jesuset, i l'escriptura no tinga lectors, açò que s'estalviaran.

Suffragette. Sarah Gavron

Aquest film ens proposa acostar-nos al Londres de començament de segle XX i a la lluita pel dret de vot de les dones. L'acurada posada en escena i la magnífica interpretació de les i dels protagonistes fa força recomanable veure la pel·lícula, més encara en temps electorals i post-electorals. 

Segurament el personatge principal gaudeix de certa tranquil·litat i equilibri en la seua vida de treballadora, però el canvi que experimenta, la força que la transforma, diguem-li presa de consciència, és el que porta l'espectador, l'espectadora, a mirar el propi món i fer-se algunes reflexions.

Des d'aleshores hem avançat molt, però la lluita, bé que ho sabem, no acaba amb el reconeixement legal dels drets. Només cal que fem una ullada a les morts de dones per violència masclista o a les dades que parlen de la retribució salarial femenina o als lideratges i llistes dels partits polítics, als seus càrrecs.

El paper central de la dona per transformar les societats és indiscutible, els canvis legals que ajuden en aqueixa orientació estan en marxa. Però hi ha d'haver molt més que un marc jurídic, aquest és una ferramenta només. La política exigeix la participació activa de les dones, les institucions precisen de la seua implicació directa en un compromís sòlid per la dignitat i la justícia social.

Esperant les Reines Magues

No seré qui qüestione l'habilitat del President Mas, el nom del qual encara no pronuncien com toca els periodistes madrilenys, perquè no tenen cap interès, cap,  per sobreviure políticament parlant. Igual la seua vida política es troba pendent d'un fil, però que encara viu em sembla una realitat a hores d'ara, tot i no haver-se resolt al seu favor la postura cupaire d'una manera clara, si és que açò és possible, que ja no ho sé.

Del que tampoc tinc dubte és de la por que el personatge provoca entre alguns i algunes defensors de la indivisible pàtria. O més que por, podríem dir que és l'encarnació de la por que han bastit al voltant de l'organització territorial de part de la península dita Ibèrica, Pirineus ençà. Que l'invent no es qüestiona i molt menys es toca. Ja ho van deixar clar alguns il·lustres teòrics del sagrat dret de propietat: el solar és nostre.

Un periodista lúcid ha comparat la situació de les darreres hores i dies a Catalunya amb allò del punt de partit, batejant un article periodístic, del que jo només he sentit parlar, amb el ben trobat Mas point. Com deia al principi que en Mas aguanta és una certesa, que pegue les seues darreres raquetades no ho tinc tan clar.

Si l'assemblea que venien com a decisiva s'ha partit en dues mitats idèntiques, no descartaria ho feren els diputats de la CUP en la ja reservada data de la sessió d'investidura. La líder de l'oposició catalana ja adverteix, ha de fer algun advertiment, que el moviment portaria a una declaració d'independència. Així les coses una investidura presidencial per començar l'any tibaria més les cordes que es fan servir per teixir el govern espanyol: un dels punts de conflicte que reposa darrere dels moviments polítics de les darreres hores a la villa y corte.

Que en Mas els trau de polleguera és indubtable, que s'ha cremat també, però que es trobe vençut no ho veig de moment. Li resta per endavant la presa de posició de la CUP, la reedició o no de la candidatura unitària si convoqués eleccions i ser ell el seu candidat, la configuració del partit successor de Convergència i el seu cercle ideològic i social.

I si en Mas continua al capdavant continuarà rebent, des del minut u de la possible nova presidència, totes les galtades li aniran  a ell, galtades periodístiques i polítiques, i la desestabilització que es puga produir és de conseqüències ara per ara desconegudes, per la banda alta i per la baixa. 

Crec haver escrit tot a Catalunya, vist des del país dels valencians, és molt fràgil. Personalment em causa angoixa per veure que tot plegat no es resol bé, així com un cansament que fa difícil de pair cada passa, cada notícia, omplint de desesperança enganxosa qualsevol plantejament de convivència democràtica. 

Pense sovint que els que més ataquen a Mas podrien ser els qui més el trobaren a mancar en el cas d'una hipotètica o possible dimissió, no crec que un Junqueras o un Rull o un Romeva els resultaren menys molestos i generadors de tensió. I no descarte en Mas tracte d'aprofitar la situació espanyola per penetrar escletxes de possibles escenaris de negociació o diàleg amb el govern espanyol per conduir la situació envers altres escenaris no rupturistes. 

el costat fosc

No vaig anar a la missa del Gall, no vaig cantar nadales, però sí, pagant és clar, he anat a veure la pel·lícula on es parla del costat fosc de la força, a més ho he fet a un temple farcit de gom a gom d'espectadors i espectadores interessats en el darrer lliurament de la saga, en adhesió devota a una república combativa de les legions imperials. 

Hores abans havia escoltat el discurs reial, farcit d'unitat, d'ordenament jurídic, de grandesa, immutables, intocables i inqüestionables, tot molt efectista i preparat, sense imposicions, sense nacionalisme, molt democràtic vaja, sense autocrítica, amb esperança amunt i esperança avall, com molt tancat i acabat entre objectes del selecte patrimoni nacional: Bon Nadal en les llengües peninsulars i prou. Com es menja això d'un discurs monàrquic la nit de celebració del naixement del fill de déu instal·lat en la menjadora d'un estable?

He vist el gest fratern de l'alcaldessa de Madrid obrint les portes de l'ajuntament de la villa als més pobres de la ciutat aquella, es faran moltes lectures, però em quede amb la lectura solidària. Mentre alguns ens refugiem a les nostres llars, en còmode recolliment familiar, altres tracten de fer-los més fàcil les coses als més necessitats. Ho veig així: què volen que els diga?

Per sobreviure recomanaria abandonar l'excés, deslliurar-se d'estupideses innecessàries, fugir del consum alienant, de la buidor materialista enganxosa. Tant de bo tingueu prop encara un moment d'alegria, un bri de tendresa, un bocí d'afecte. Si no ho teniu: benvinguts, passeu, passeu...

Somriures

M'identifique amb el que vaig entendre en deia l'Isaac Rosa a eldiario.es: que la política espanyola s'havia tornat tan ingovernable, imprevisible, com la vida de tants i tants ciutadans i ciutadanes dels pobles peninsulars, que aleshores no ens deuria de sorprendre.

Vistes les cares dels dos líders dels partits més votats a les darreres eleccions del regne constitucional un diria no ho estan passant massa bé. El president en funcions li va dir al socialista que fins ací havia arribat, i  allí continua, alhora que el sr Sánchez encara porta gravat en roig als llavis allò de la indecència popular. La boxa continua.

Veig somriure la gana al cap i cua dels podemites, tot recordant els regals no els porta el Pare Noël per aquest territori, sinó els Reis d'Orient, i veig apel·lar seriosament a la unitat de la pàtria indivisible a la cap del que, pense per mi, acabarà essent, en el futur, l'únic partit socialista obrer espanyol amb representació i múscul: l'andalús. 

Cert que també desitjaria algun programa de televisió mostrés, somrient, el rostre d'algun/a representant del Partit Animalista, força votat al meu parer, i qui sap si llest per donar la sorpresa aviat, amb permís de la llei electoral anti-proporcional que ens mal representa, i l'espenta decidida d'algun programa o cadena de televisió, que tot ajuda. A alguns no els deu fer massa gràcia aquest moviment electoral. 

El somriure malèfic d'en Mas ve a ser un poc el del benvinguts al club del pacte, del precipici dels resultats: ja hi és tothom, excepte en Duran (tornarà?) i Herzog. El riure del ciutadà Albert sembla desaparegut en les darreres hores, se'l troba a mancar després de tantes presències al plató, minuts d'exemplaritat, de viatge al centre que resultà excursió accidentada a una impossible majoria en braços del més popular dels grups. 

Me n'oblidava del rostre de l'absent real, que en poques hores veurem en discurs solemne gravat a palau: el del cap de l'estat. Va ja pel segon discurs nadalenc, qui ho diria, i promet en aquestes hores post. El paper moderador reservat per la norma suprema i el to conciliador, són esperats per afegir un poc de trellat i serenor a la disbauxa que plana sobre nosaltres aquest Nadal ¿del recanvi? Veurem si riu o no: de moment el referèndum monarquia o república encara no és cap línia roja, però ¿qui sap ?atès l'anunciat  desembarcament de Reines magues, va de bo, en les desfilades de la nit del cinc de gener. 

M'ha sorprès l'aparició, no especialment riallera, dels caps de l'església demanant no sé quines coalicions les darreres hores: té a veure amb l'esperit nadalenc? o, més aviat, amb alguna amenaça dels negocis que regenten? 

Si el senyor ministre d'allò interior parlava de baralles polítiques generalitzades en les taules parades de la Catalunya principatina, a hores d'ara un té la sensació la discussió política es traslladarà taules enllà per instal·lar-se entre cunyats i cunyades: democràcia participativa?

Diada del vot

Votar, votar en diumenge com qui fa esport o llegeix un diari o pren el sol a un jardí, amb normalitat, hi ha que prendre una decisió, ens informem, pensem, contrastem, decidim. No deuria ser més habitual? No deuria estendre's a més qüestions?

Fa molta por el vot, fa molta por la participació, detecte poc interès en què les persones siguen més lliures i sàvies, més cultes i crítiques, poc interès en els polítics i en els ciutadans. A més cultura, millor vot?

A manca de dades, al matí, es posa l'èmfasi en el vot d'unes religioses, dels caps de llista, d'algú que crida l'atenció, d'alguna absència. Vindrà el recompte, vindran els números freds, calents, vindran les declaracions, els crits dels seguidors, el silenci d'una seu abandonada pels fidels. Vindrà la victòria i la derrota, les mitges victòries i les mitges derrotes. I la victòria final i la derrota final. Guanya la democràcia: segur?

Diran el teu nom i votaràs, prendran nota en una llarga filera de noms, observaran com minven els feixos de paperetes i sobres arrenglerats en una taula, es creuaran les mirades escrutadores dels interventors, s'obrirà la urna, es comptaran els vots amb el desig de fer la suma final, de moment. 

Que sí, que pots canviar-ho tot, que el vot és lliure i secret, i igual, que és un dret. Mals temps pels drets. Algú s'ha fet donant de vot, no com qui dóna un fetge o el cor, però potser com el que dóna un llibre o un objecte preuat, són temps precaris, de solidaritat i generositat humanitàries. També hi ha qui vota o voldria votar per tu, qui et prepara el vot, te'l cuina, i maniobres diverses per votar més d'una vegada, sospite que algú et barra el vot o simplement te'l dificulta, fins i tot hipnotitzadors electorals a temps complet o parcial. 

Arbres

La sequera d'aquest temps fa molt de mal als arbres, alguns, diuen, presenten floracions que no toquen, probablement tot plegat afectarà els seus fruits.

Mentre camine pels carrers del poble, del polígon industrial observe les soques dels arbres, les branques, els buits on han estat encabits a contracor. Tinc la impressió d'observar cossos malmesos, que perden la pell progressivament fins restar en situació cadavèrica, terminal, irrecuperable.

Demanen reg, demanen terra, demanen pluja, demanen vents amables, demanen l'estimació del veïnat. Reben colps, pixats, pressió del formigó circumdant, de l'empedrat quadriculat, del mobiliari urbà, ventades embogides, temperatures extremes, fums de diversa procedència, solitud enmig de la vorera, llunyania dels seus parents.

De vegades he contemplat en plànols o maquetes petits arbres estampant amb llur verd el gris de megalòmans projectes de futur, una miqueta com una nota de natura, com un bri de vegetació per compensar triomfs incontestables de ciment. Pense aleshores que un bon dia, en fer-se grans, els arbres acabaran per amortir la pesadesa dels edificis, omplint de coloracions agradables les vistes darrere els finestrals projectats. Però sol passar el temps i els arbres no creixen, no van amunt. Igual és que no es planten les espècies que toquen o que la cura no és l'adequada. 

Trobe a mancar molts arbres, arbres dignes, arbres estimats. Trobe a mancar un bosc a tocar de casa, de totes les cases. Trobe a mancar un verd on perdre'ns, un verd viu, un verd natural. Trobe a mancar una dedicació respectuosa a la supervivència de l'arbrat que ens circumda, al seu creixement harmoniós amb nosaltres. 

Un debat de boxa

A colps de puny van acabar anit els dos líders dels partits majoritaris a la cambra de diputats de la Villa y Corte. Lamentable espectacle per als qui, ingenus, esperaven un intercanvi de idees, una exposició ordenada i amable de programes. 

Li tenia moltes ganes el dit socialista al popular, l'esperava  aquell a l'experimentat polític conservador arribat amb totes les medalles de l'experiència i la seriositat. La duresa pugilística es llegia al rostre del primer, una ganyota patètica al del segon. 

Ara sabíem del cert, ho he llegit aquest matí també, perquè evitava els encontres amb d'altres candidats el president en funcions, coneixíem anit, en escoltar-lo (redactat per algun assessor espavilat?) de primera mà, el feble argumentari popular davant la tromba suportada en forma d'exposició del règim corrupte bastit durant les darreres dècades.

El fins ací hem arribat deuria anar escrit a totes i cadascuna de les paperetes que farem servir diumenge que ve. Aquest és el drama: la feblesa de tot plegat, que encara esperem ens salven la vida, que encara ens emmirallem en les seues propostes i promeses.

Sospite no s'acaba la vella política, sospite el bipartidisme, també ho he sentit aquest matí, és estructural. Les sumes de vots, per ara, a les enquestes no em semblen tan llunyanes del passat que es diu es soterrarà aviat. Les paraules era, o època, doncs, com a mínim, no es deurien pronunciar amb tanta alegria. 

Diuen en Sánchez no podia fer altra cosa que pegar fort, d'en Rajoy que aquest era el seu peatge de campanya, posar la cara. També s'ha dit que de passió ben poca, passió per tot el que no fora el colp és clar. Qui millor descrivia tot plegat era el rostre del moderador que no sabia on amagar-se, hi era però semblava voler posar-se sota la taula i no escoltar més despropòsits.

Ara ja està, es comentarà el partit, tothom haurà guanyat, els partidaris tancaran files amb el líder, la resta ens preguntarem què em fet per merèixer tanta mediocritat. 

Després vénen els anys. Maria Folch. Drassana

L'obra triada per compartir al club de lectura del poble apareix en les nostres vides lectores en temps de refugiats travessant les fronteres de la vella Europa, com una mena de constatació de totes les ferides obertes de la Humanitat.

Coincidíem en afirmar és la o una novel·la de Castelló de la Plana, ciutat bombardejada, anihilada, devastada per una postguerra desfiguradora, mediocritzant. Tenen molt de mèrit els resistents davant unes estructures provincialitzadores que han deixat instal·lat un gris pesat i espès sembla que per sempre, davant unes oligarquies detestables capficades en despropòsits immobiliaris i complicitats inconfessables. 

Continua l'exili de molts, un exili per sempre més, com si l'expulsió i la migració fossen les receptes màgiques del vencedor. Les bombes continuen esclatant als caps de moltes persones, en la memòria retenim els moments més dolços, probablement el record al que agafar-nos per bastir territoris de tendresa, des d'on tractar d'articular un somriure. 

Els anys s'ho emporten tot per davant, com una onada que escamparà les restes del naufragi sobre una platja. Aquesta novel·la és una novel·la de restes, de petits bocins per ajudar a portar a terme una reconstrucció parcial, un acostament provisional, que acabaran engolits per la inexorable següent onada. 

Hivernal

Igual estem malalts de tant de guaitar a la finestra d'aquesta màquina electrònica. Igual ha substituït coses molt valuoses en la vida de les persones: mirar el paisatge des del balcó o el terrat, xarrar amb una altra persona cara a cara, agafar un llibre i seure en un balancí i passar i passar les hores amb el seu discurs, embolicar-se amb el llençol d'un diari tot disposat a descobrir entre les seues columnes, escoltar música al vell equip estereofònic.

Els dies s'acurten amb vertigen, s'acostem a l'hivern nostrat, sense massa fred, potser un poc d'humitat, una sequera malaltissa. Els núvols tenen una textura ben particular darrere els vidres de l'estudi, els vermells són espectaculars durant el crepuscle, la il·luminació de les estrelles i estels presenta una intensitat molt potent. Em lleve i és de nit encara, les vesprades són fosques.

Els reclams del Nadal són una nosa que pague com un peatge indefugible. Ara com ara m'agafe als capítols de la darrera novel·la, a les músiques d'un piano desconegut, a una opinió que encara aporta alguna originalitat a parer meu. L'ambient és estrany com si l'estació meteorològica hagués desactivat la campanya política, com si aquest temps festiu de primers de desembre aturés qualsevol oportunitat o estímul de transformació.

Definitiu

Hi ha molt poca vergonya en presentar-nos un determinat debat com el debat definitiu. Bo, ho deixaré en campanya publicitària, una altra. D'entrada saber si serà o no el debat definitiu és empresa difícil, per no dir impossible. Caldrà en tot cas apuntar la hipòtesi, per demostrar, d'una certa influència. En aqueix punt em sembla pot restar la convocatòria anunciada a bombo i platerets. 

A aquestes alçades de la pel·lícula certs personatges aspiren o a salvar mobles o comprar-ne ¿de nous? per instal·lar-los on els altres van tindre els seus. El preu és el mateix: un grapat de vots. El grapat de vots de sempre que els enquestadors persegueixen ací i allà, abans de passar pel col·lador de la llei electoral, autèntic sedàs d'aquesta democràcia de curta volada, si més no règim oligàrquic sota vigilància quirúrgica en planta de cures intensives. 

Una pregunta és una pregunta i una repregunta una repregunta. Bé que ho saben els amants de la matemàtica hispànica i, tornant als debats, prefereixen les seues, d'entrada, i les dels seus per continuar. Amb les respostes es comporten com amb una mena de metralladora a la mà: foc a discreció! Certament que el temps de campanya és el del discurs, el del monòleg, el de l'homilia, el del sermó, el del posat fotogràfic estudiat. Ja s'han fet totes les preguntes i s'ha escrit l'eslògan definitiu i immutable, s'ha enganxat el cartell, el compte enrere és indeturable. 

La seriositat del partit governant de les Espanyes se'ns ofereix esquitxada d'una corrupció amputada, diuen, a colp de resolució judicial, tardana i feixuga, però que ha deixat l'escenari tacat de sang, els periòdics farcits de narracions d'horribles crims, les televisions de imatges carceràries i judicials i en la memòria, d'uns quants ciutadans, el regust d'una estafa que dura massa temps. D'açò  no en diran res.

Amb espectacles oferint les baralles d'uns polítics inflamats en promeses electorals, afamats de revenges dialèctiques, no arribarem molt més enllà d'un titular periodístic, una eixida de to memorable, una enganxada de pati escolar, un bonegó tirant a histerisme descontrolat. Està tot inventat, i sabem que de productes per fer créixer el cabell res de res o: encara algú espera recuperar la llarga cabellera juvenil? 

En això estem

Les millors dades de l'atur un mes de novembre, enquestes on PP i C's sumen una majoria sòlida, un president simpàtic, una activa vice-presidenta, convocatòries d'oposicions massives, devolució de pagues extraordinàries, arribada immediata de fons estatals, campanya de Nadal feliç a les portes, divendres de consum a l'americana, periodistes de la corda premiats, descobriment de finançament il·legal que no interessa tant com el descobriment d'altres finançaments il·legals, pel·lícules amagades, un debat electoral que es promet definitiu...

D'un dia a un altre ens omplen el cap d'atencions diverses, ara els terrorismes, ara els nacionalismes, ara les eleccions, van passant els dies i, davant la manca de projectes col·lectius, triomfa l'egoisme de sempre o la supervivència a la que ens aboca tot plegat. Sospite sovint una mena de conxorxa malda per dirigir l'atenció de l'individu envers segons quins esdeveniments, segons quines fites. El joc no té aturador i té moments força macabres. En això estem.