La sobtada pujada de temperatures havia fet embogir els lleonesos, les lleoneses, per extensió els i les visitants de la ciutat que prenien seient a les terrasses de bars i cafès, sabedors de l'excepcionalitat del moment, quan encara l'hivern no havia abandonat el calendari, quan la Quaresma es manifestava en rigors i charlas cuaresmales de parròquia militant, reiterada a colp de tambor penitent i toc de trompeta passional.
Així les coses en sonar el despertador aquell dissabte, colpejar amb cert automatisme la claueta del llum del dormitori, quelcom d'estrany va ser detectat per la vista, en el mateix moment d'abandonar les foscors de la son i el somni i obrir-se a les clarors del matí estrenat. La grandària superava al mosquit impertinent i a la palometa noctàmbula. El vol desconcertat i cec, fins a un cert punt suïcida, era d'un petit rat-penat, qui sap com i perquè arribat fins al meu quarto.
En algun moment la criatura s'engaxà al mur de rajola, però de seguida continuà l'ocupació matinera del meu espai, amb un vol maldestre i poruc alhora. En cap moment em vaig plantejar assassinar l'animaló, l'obertura de les finestres era el meu particular convit a abandonar la sala. El cas és que la rateta voleiadora, tan mamífera com jo mateix, no es donava per al·ludida i la seua trajectòria aèria es limitava a l'interior de l'habitacle. Em va semblar clar que fora, al pati del seminari, no tenia cap intenció d'eixir, entre d'altres raons perquè, segurament també per ell, feia un fred que pelava: pur instint de supervivència? Com que allò no podia durar massa, vaig agafar la manta que tenia més a mà i amb ella em vaig ajudar per expulsar l'ocupa dels meus territoris, fins aconseguir-ho.
Constat l'abandó del company o companya circumstancial, crec vaig tancar l'estança hermèticament, vaig entrar al lavabo i a l'espill comproví l'absència de qualsevol marca al meu coll, així com la normalitat dels meus ullals. Ara ja ho podia escriure: En despertar lo rat-penat hi era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada