L'aparent tranquil·litat estiuenca ve donada, per mi, per la tèbia resposta davant tota la crisi que s'escampa arreu, al nostre voltant. Aquest estiu, a estones tempestuós, a estones xafogós, s'esquitxa de notícies com ara la mort d'un ex-banquer responsable d'algunes de les malifetes més sonades del sector, la declaració com a testimoni privilegiat del president del govern davant un tribunal de la tocada administració de justícia, la detenció d'un dirigent futbolístic i el seu fill que ja no sabien on posar-los. Però, com en sordina, la reacció no deixa de ser una remor, un gest preocupat, un ja veurem circumstancial, cert que els mitjans de lluita són força desiguals, començant per l'aparell comunicatiu, continuant per l'institucional sota control, ferri, de l'executiu. Cada intervenció, cada proclama, cada declaració d'aqueix poder frega un cinisme i una manca de vergonya insuportables.
He acabat de llegir, ahir, el dietari d'en Manel Alonso Les petjades de l'home invisible, que m'ha acompanyat les darreres setmanes. I resseguint les seues petjades, en Manel s'ha fet visible amb tota la seua perseverança i totes les seues contradiccions, neguits, aspiracions i lluites, desitjos i frustracions, alegries i patiments. Home madur, fidel al seu país, se'ns mostra dia a dia d'una manera activa: treballador, estimant el més pròxim, teixint complicitats, fent servir la matèria dels afectes, sabedor de les amenaces i riscos que planen sobre el viure quotidià, cercant camins, el camí. Un dietari és, també, una manera de prendre-li el pols al més immediat, al més pròxim de la nostra existència, desplegant en el relat els sentiments i sensacions del dia i la nit, de cada dia, de cada nit, en el de l'home invisible hi trobarem el seu rastre, les seues fites, fins al punt d'adonar-nos com a lectors que també poden ser, que també ho són, d'alguna manera, les pròpies. I més enllà d'aquestes fulles, amb elles, l'autor basteix l'obra, que agafa volada, donant, prenent sentit.
He acabat de llegir, ahir, el dietari d'en Manel Alonso Les petjades de l'home invisible, que m'ha acompanyat les darreres setmanes. I resseguint les seues petjades, en Manel s'ha fet visible amb tota la seua perseverança i totes les seues contradiccions, neguits, aspiracions i lluites, desitjos i frustracions, alegries i patiments. Home madur, fidel al seu país, se'ns mostra dia a dia d'una manera activa: treballador, estimant el més pròxim, teixint complicitats, fent servir la matèria dels afectes, sabedor de les amenaces i riscos que planen sobre el viure quotidià, cercant camins, el camí. Un dietari és, també, una manera de prendre-li el pols al més immediat, al més pròxim de la nostra existència, desplegant en el relat els sentiments i sensacions del dia i la nit, de cada dia, de cada nit, en el de l'home invisible hi trobarem el seu rastre, les seues fites, fins al punt d'adonar-nos com a lectors que també poden ser, que també ho són, d'alguna manera, les pròpies. I més enllà d'aquestes fulles, amb elles, l'autor basteix l'obra, que agafa volada, donant, prenent sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada