Evasions

Torne a romandre a la ciutat per segon cap de setmana seguit, en una mena de desig de fuga insatisfet. Tinc les pròpies tàctiques per no caure en el desànim i l'avorriment, però haig de reconèixer que la soledat és, de vegades, difícil de portar. Si durant la setmana el cafè forà és el matiner de la feina, durant el cap de setmana ho és el vespertí, prenent-lo a cafès com l'Ágora o El valenciano. El mercat de plaça de dissabte és bon moment per gaudir dels productes agrícoles en exposició multicolor, del contacte humà cercant unes verdures, unes fruites de temporada, la mel del país. Si dissabte el cos encara tempteja l'horari laboral, diumenge, a poc a poc, com que vas desempallegant-te de les restes d'aquella camisa de força, sotmetent-te al toc rotund de les campanes catedralícies. Les passejades pels jardins públics posen un poc de serenor a tantes hores entre formigó, entre les vetustes pedres del barri antic.

No desaprofite per anar al cinema, per un moment la sala de projecció esdevé cau d'evasió, túnel o màquina del temps, experiència viatgera en cert sentit. Ahir vaig acostar-me a la proposta de C. Nolan Dunkerque, pel·lícula bèl·lica sobre l'evacuació de les tropes que fugien de l'avanç nazi a la França gairebé ocupada, encerclades a les platges d'aquella ciutat,  amb música també protagonista d'en Hans Zimmer. Tres narracions acaben trobant-se, després de preparar detalladament a l'espectador. Sobreviure a la violència desfermada trastorna perillosament l'ésser humà, fent aparèixer davant nostre el millor i el pitjor. Sabem el que vindrà després serà difícil de pair i refer els equilibris, la convivència pacífica, empresa que demanarà una fortalesa i una empenta extraordinàries. En Kenneth Branagh des de l'espigó ve a recordar-nos la lluita continua i un no pot apartar del seu cap els morts de la Mediterrània, l'abandó de tants éssers en altres travessies i platges, l'oblit de tanta tragèdia i tant de dolor absolutament injustificables, es pose com es pose algun personatge impresentable.