NO ESTEM SOLS
Davant el jardí cobert per una gespa uniforme, ben tallada, fresca, acabada de ruixar li lluïen els ulls. Tot sentint una profunda satisfacció per haver arribat tan lluny, després de mesos d'obres a la casa, de perseguir pedrapiquers i fusters, lampistes, paletes i manobres, arquitectes i funcionaris municipals, va fer unes passes fins la tanca que separava la seua propietat de la veïna i el cos allargassat i lluent d'una petita serp pertorbà la seua mirada: no estem sols es va dir, tot veient la presència del rèptil com una amenaça del seu benestar immobiliari tan costosament aconseguit.
LA DAMA I LA FORMIGA
El visitant del museu s'apropà al bust atret per una força tel·lúrica indescriptible. Per un moment recordà haver vist recentment una reproducció de la imatge a una sabateria de la capital, instal·lada entre el calcer de l'aparador principal de la botiga. El cap ricament guarnit del que semblava una muller, certament, tenia alguna concordança amb l'aparell dels monyos de les llauradores valencianes d'altre temps, ara dites falleres, d'allò més atractiu per qui gaudís de la seua contemplació. La peça arqueològica hi era dins una mena d'urna transparent, condemnada per sempre més a un aïllament protector, atmosfera impertorbable que la preservés de qualsevol amenaça exterior. La sorpresa de l'espectador de tanta bellesa va esclatar en veure passar, a tocar d'un lateral de la base pètria, una petita formiga indiferent a tanta solidesa, que quasi diries estava disposada a emportar-se molt lluny d'allí tanta història concentrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada