B_

Segurament resulta estrany que en veure ara la pel·lícula B de Bárcenas restem una miqueta sorpresos per tot el que va passar, m'explique: ens hi conten ara la història, veiem aquella declaració judicial i ens assembla increïble que hagués passat i que, a més a més, anés com va anar. Se'ns adverteix al film, per si algú ho dubtava, que es basa tot plegat en una declaració del senyor en qüestió, que va dir el que va dir.

L'estrena de la cinta va anar d'amagat i la re-estrena quasi que també. Triomfa a la tardor, coses incomprensibles, Ocho apellidos catalanes, refregit de la poc recomanable Ocho apellidos vascos, autèntic monument al despropòsit, a la banalitat, al tòpic més barroer, camí impossible per apropar-se al que sia la pluralitat i la diversitat, explicació de la falla per a consum intern d'aquells que ho veuen tot des de la Meseta estant.

B_ és una declaració judicial, d'aquelles on el declarant decideix cantar, donar noms i cognoms, en una sala estreta, farcida de lletrats i procuradors, amb un Jutge que sap va de bo, un Fiscal al que no li calen més preguntes, on passen les hores sota el signe de la incredulitat i el descobriment. L'acció és sòrdida, el paisatge despatxos i restaurants, plantes d'edificis de vidre. Tot plegat remet a connivència i cartes marcades, a fidelitats partidàries. 

Amb el soroll de les bombes, amb les cròniques apocalíptiques de París es tapen les vergonyes d'aquells dies, que segurament ja eren velles aleshores. Es confia en l'oblit, es confia en la complicitat dels militants per continuar endavant. Dimissions les justes, molt de silenci als responsables i la consigna de fer tot el possible per salvar els mobles. 

Bárcenas no s'esperava que el deixaren sol, que el deixaren caure i després d'engarjolar-lo es decideix a dir, a contar, no sé si per recomanació del seu advocat d'aleshores, per desesperació, tractant d'emportar-se per endavant algú més gros. 

En tots dos casos, com a les enquestes, guanya en Rajoy, els aplaudiments dels senadors el dia que dóna explicacions sobre el cas del tresorer del seu partit els retrata a tots plegats, els vots que ompliran les urnes del proper dia 20 perpetuaran la decadència. 

De càmping o de campanya?

Igual l'interès sobtat per la vida privada dels polítics i les seues afeccions personals corre paral·lel al desinterès per allò públic, per allò compartit. La construcció d'una societat més justa, de persones més sàvies, de béns comuns de qualitat contrasta amb l'exhibició d'habitatges particulars i vehicles de luxe, d'hotels de moltes estrelles, de paisatges paradisíacs. 

La competitivitat desfermada, la lluita cega per influir contamina tant el món del treball, que sembla impossible recuperar la dignitat perduda de l'ésser humà. En definitiva la alienació de l'individu és d'una perversió insuportable. Arribat a aquest punt se'ns diu per activa i per passiva el model és intocable, inqüestionable, a més qualsevol millora s'ha de pagar i no estan les oligarquies per aquesta via. 

L'estat de dormició s'ha de mantenir a tota costa, i cal acordonar preventivament tot intent de desmantellament (Podem?) del sistema. La reacció no es farà esperar massa, de segur els grans actors estan exercint, en l'ombra, les pressions esperades. Tot el que sia mobilització, manifestació, oposició ciutadana, al carrer els posa en guàrdia.

Els debats polítics fan mandra a hores d'ara, d'entrada per alguns no hi ha res a debatre. De tota manera com posaran el seu nom a la papereta que se'ns convida a introduir a la urna, millor oferir un rostre amable, una actitud simpàtica, unes habilitats atractives i deixar-se estar de debats. 

Davant alguns intents d'oferir debats amb un cert rigor (Évole?), oposen certs periodistes la seua essència resta trencada per un treball d'edició que s'encaboten en recordar, per desacreditar-lo. Quantes més normes, menys debat, quants més obstacles menys llibertat, pense. Les normes electorals no ajuden massa l'intercanvi programàtic, la conjuntura fins i tot delimita massa a les qüestions a debat.

S'insisteix en la substitució de la plaça pública pel plató de televisió com a entorn favorable als cara a cara dels candidats, se'ns redueix a la condició d'espectador de saló i sofà. I en el fons tot el que nomenem campanya és un pur tràmit, mena de calvari que haurem de suportar sense dir, ara no toca tampoc, la nostra.

Si és productiu en termes electorals passar-se tot el dia (Rivera) guaitant per les pantalles ho comprovarem aviat, quan ja sospitem pot arribar a cremar als aspirants a la presidència. Si les absències (Rajoy) protegeixen als líders també ho podrem saber prompte. S'ha de filar prim amb les estratègies i hi ha present el perill de cremar-se, no hi ha regles absolutes al respecte. Que el primer afecta la salut em sembla indiscutible. 

Pegar-li un calbot (val, suau, sí) al teu fill en un programa esportiu de ràdio no és d'allò massa favorable a la imatge d'un líder, compartir records amb un espavilat cantaire de la oligarquia, còmodament asseguts davant uns finestrals impossibles per la gran majoria, tampoc. Pot resultar graciós, entretingut, tenir el seu punt d'humor, però finalment no té res a veure amb la campanya electoral, les seues motivacions i el seu significat. 

Perquè no es tracta de fer demostracions de dansaire, esportista, de coneixedor de lligues i equips, de guitarrista reeixit, de cos escultural. Alguns han perdut el nord apuntant-se a la frivolitat, deixant-se seduir pel parany de les campanyes d'imatge: però tot s'hi val. De l'i tu més hem passat a l'i jo més.

No obliden que anem a votar senyores i senyors, i votar encara és quelcom molt seriós. Que sí que està tot molt preparat, però anem a votar, malgrat totes les retallades d'aquest dret, que també.   

Pura supervivència

En això estem, en una lluita per la supervivència, més o menys com sempre, reservant-se glòries i honors, alineant-se amb els nostres, assenyalant als altres. El debat està desaparegut i les campanyes d'imatge tracten de projectar positivitat i efectes pirotècnics, força sofisticats i inintel·ligibles per als qui s'allunyen del soroll mediàtic. 

Som en pre-campanya, però en realitat és la campanya de sempre, la del jo, jo i jo. Som a dies de les eleccions, l'única finestra a una participació vinculant, però no tant, perquè les cartes estan força marcades i les regles del joc són les que són. 

Parlar de política o escriure, em sembla, és vist com un intent descarat d'adoctrinar, de donar unes lliçons que es podem estalviar. De molt mal gust és exposar idees avui en dia, com si cremaren o atemptaren contra la pau guanyada i merescuda dels vencedors. Tanmateix grans predicadors llancen proclames des des les trones de ràdios i televisions convenientment finançades per les grans corporacions amigues del diner.

Com a oient m'escandalitza el canvi to de certs entrevistadors segons la posició ideològica de l'entrevistat, l'aire inquisidor davant segons quins temes o qüestions, o la manera d'exposar-los. Ja no et paguem per ser-hi, sinó per ser-hi i dir la nostra. L'aire de sospita, i desconfiança fa esclatar qualsevol bri de credibilitat de la programació oficial oferida per uns mitjans definitivament perduts pel diàleg i l'intercanvi mínimament democràtics.

Arriba el temps d'exposar-se només a un foc amic reconegut i assenyalat, amb nom i cognoms. No hi ha espai per la sorpresa, per la contradicció i la sensació de què tot se'ns serveix força cuinat esdevé l'única de les seguretats contrastades. Si encara desitjàvem aparèixer a una pantalla, les noves tecnologies ens proporcionen de franc les eines necessàries per fer-ho.

Mentre, com un cuc, va fent la seua feina un deteriorament indeturable de drets i conquestes socials, preparant-se tot plegat per un colp que podria ser definitiu per reconsagrar oligarquies i interessos inconfessables. Hem passat de la indignació ciutadana, del foc a discreció contra els discursos sobre la casta i les desigualtats, a la benedicció sense pudor d'ofertes d'ordre i rigor en favor dels de sempre.

Si fa quatre anys guanyava un PP que anava a repartir riquesa entre tots, uns sobres per ací i uns altres per allà, cal dir s'estalvien el totes, ara torna el somni, de que podem ser com ells i elles, igual de guapos i contents, a més a més sense tocar cap coma de la constitució, fins i tot embolicant-se en alguna guerra contra el terrorisme, si fa falta, això sí, amb els bons. 

Lectures sobre temps republicans i altres enrònies

En poc de temps he tornat, literàriament, als temps de la República espanyola, de la segona per concretar. Primer va ser de la mà de la novel·la Historia de una maestra de Josefina Aldecoa. Aproximació a la història personal d'una mestra que farà escola a Guinea, a un poble miner lleonès. Des de l'esperança de fer un món millor formant persones millors, les circumstàncies no li ho posaran fàcil i ben aviat tot es precipita en devastació. Els que decideixen donar una passa endavant per canviar-ho tot, per pegar-li la volta pagaran sovint amb la vida, és el cas de l'Ezequiel el company de la mestra, els que contemplen la barbàrie sense implicar-se patiran les conseqüències de tot plegat.

El segon contacte amb aquell temps republicà l'he tingut de la mà del sempre lloat en Josep Pla, que envia les seues cròniques, des de Madrid estant, els dies de la proclamació del nou règim, recollides al volum Madrid. El advenimiento de la República. Observador agut, presència que no perd detall, exposa davant el lector un panorama força suggeridor farcit de figures de primer ordre. És el moment on comencen a apuntar-se actituds, on s'esbossen pronòstics, on es dibuixen les primeres línies d'un esborrany. Les relacions Madrid-Barcelona, la presència de catalans i mallorquins a la capital de l'estat tenen especial significació i dedicació en la ploma planiana, el dietari construeix un ric tapís davant l'espectador i ens prepara per al temps que vindrà.

El rostre del dictador que la mestra veu el dia del casament d'aquell a la ciutat d'Oviedo reapareix amenaçador a les darreres fulles de la novel·la. Ara: no confondre aqueix rostre (com m'ha passat a mi) amb el del gallego de ojos negros y melancólicos, tímido e intrigante -el típico personaje que se pasa la vida sentado en los cafés descrit per en Pla, aviador i  germà d'aquell.

Tornant a Pla aquest també ressonava a les Crónicas italianas del Terenci Moix, que portaven indefectiblement  a les Cartes d'Itàlia de tan gojosa lectura. Pàgines que enllace, per allò de la Roma papal, amb el Juli despatxat a les portes del cel atribuït a un personatge de necessària lectura i exploració, encara, pendent: Erasme de Rotterdam, exponent de l'humanisme renaixentista, època habitada, aquests dies, pel televisiu Carles primer de les Espanyes... 

Contradiccions

Fem sovint les coses a mitges, amb una estimulació precària, amb desitjos contradictoris. L'abandó i el fracàs tenen a veure amb motivacions fràgils, amb conviccions febles.

Això es dóna tant a nivell individual com col·lectiu. La desorientació dels humans avui ens fa pegar colps de cec ací i allà a tothora. Igual en èpoques passades els individus tenien els camins més marcats per la mateixa manera d'estructurar-se la societat i el seu actuar tenia més de coherència, de feina ben feta.

Sia el que sia, som éssers contradictoris, de voluntats variables, d'objectius volubles, de perspectives canviants. El nostre entorn ens fa desitjar unes coses avui, d'altres demà. Adults com som tenim les nostres preferències, les nostres addiccions, les fílies, les adhesions definides, però sovint ens trobem davant situacions de buit i desorientació que ens porten a repensar el que tenim entre mans.

Cert que el potencial de les tecnologies és enorme, que les possibilitats d'intercanvi s'han multiplicat, però també que tenim més sensació d'aïllament i soledat, d'abandó i distància. Ens omplim la boca parlant de valors, individuals i socials, però a la primera de canvi els abandonem llançant-nos als braços de la més infame de les mentides.

Doble moral

Aquesta doble consideració de les víctimes, tot atenent a la nacionalitat i el lloc de les morts esdevé insuportable amb el desplegament amb el que ens agredeixen els mitjans de comunicació i els opinadors i periodistes de guàrdia. 

La setmana de la unitat contra el separatisme, acaba en la unitat contra el terrorisme, tot esperant arribe el temps de la unitat en l'autocrítica i el reconeixement dels errors propis que fonamenten tanta bogeria destructora.

El radicalisme i l'extremisme es nodreixen generosament amb la imatge de la tragèdia, amb la desesperació de la víctima, però sobretot amb el discurs oportunista del polític que gosa pronunciar la paraula guerra, que insisteix en una buida i impostada apel·lació a valors i principis.

Si resulta que el nostre món és el millor dels possibles ¿per què aquests despropòsits?, ¿per què aquest bany de sang un divendres a la nit? Alguna cosa no marxa bé, crec té a veure amb la igualtat, amb la discriminació, amb la justícia social.

Els morts apel·len a la memòria, els vius apel·len a la solidaritat. 

Ressonància

Baixen pacient i acompanyant fins al segon soterrani, seguint les indicacions Ressonància. A un mostrador s'identifica el pacient, li donen un full. Llig el full, el signa. Es desplacen pacient i acompanyat fins una altra dependència. Els murs són grisos, força grisos, els corredors poc il·luminats. A l'altra dependència el pacient lliura el full signat i tot seguit travessa una porta que tanca una infermera jove. 

-Infermera jove (quasi marcial): Despulle's, reste en roba interior i pose's aquesta bata. El pacient pensa que li ho han llevat tot. 

(...)

-Infermera jove (quasi inquisitorial): Quant pesa?

-Pacient (descobert): Ho ignore.

-Infermera jove (molt decidida): Doncs ara el pesarem.

-Infermera jove (concloent): Setanta quilos. 

(...)

-Infermera jove (protocol·lària): Ara li col·locarem uns taps perquè hi fa molt de soroll dins aquesta màquina. Si alguna cosa va malament prema aquest avisador. Li anem a posar una injecció per donar-li contrast.(...)
El pacient rumia per a ell mateix  Malament? Contrast? Mare de déu, senyor!

(...)

-Infermera jove (quasi amenaçadora): No es moga, sota cap concepte.
El pacient remuga interiorment Però a què tot aquest cerimonial?

(...)

-Pacient (vorejant l'espant, amb ganes d'acabar): Quant de temps hi seré?

-Infermera jove (amb certa desgana): Una mitja hora.

(...)

-Infermera jove (sense curiositat): Porta alguna pròtesi metàl·lica? 

(...)

-Infermera jove (sense curiositat): En què treballa?

(...)

-Infermera jove (quasi amenaçadora): No moga la llengua

(...)
Com mitja hora després s'escolten com unes campanades, o al pacient li ho sembla. Tot seguit sent lliscar el propi cos per una mena de rails, es pregunta on l'han portat. 

-Infermera jove (que encara s'hi troba): Com es troba?

-Pacient (fet un nyap): Doncs... no troba les paraules per descriure com es troba.

-Infermera jove (anant per feina): En deu dies tindrem els resultats. Ja el cridaran. 

-Pacient (amb desitjos de besar el terra que xafa, sense massa interès pels resultats): Hi ha alguna cosa que no haja de fer?

-Infermera (conclusiva): Faça vida normal. 
Toca, puc fer vida normal, pensa el pacient.
El pacient deixa les dependències després de vestir-se, no massa segur de trobar-se al planeta que habités hores abans de la prova mèdica. Troba assegut el seu acompanyant.

-Acompanyant (tot descobrint el pacient mudat el color natural): No t'havia dit res, com que veus tant de cinema havia pensat que potser prendries por. 

Cafè d'alçada

Fa uns dies a la premsa llegia que s'havia instal·lat una màquina de cafès al cim del Penyagolosa, fita simbòlica de les muntanyes del país de les valencianes i els valencians. Ignore, a hores d'ara, el seguiment de la notícia, però és d'aquestes que no deixen de sorprendre en llegir-la.

El primer que em ve al cap és la pregunta sobre el qui, i tot seguit sobre si estava autoritzat per portar a terme l'actuació (qui ha d'autoritzar aquestes ocurrències?). No menys interès té el com, tot sembla indicar només es va fer servir la força humana pel trasllat fins al cim, circumstància aquesta que li dóna molt de mèrit al com.

No negaré que sovint en pujar alguna muntanya pel cap et passa allò de la cafeteria que t'espera dalt del tot, fins i tot n'he trobat alguna instal·lada humilment a un alberg estratègicament situat, però açò de la màquina dispensadora de cafeïna supera algunes fites, tot coneixent el lloc personalment i el seu caràcter isolat i solitari.

L'estiu passat em vaig creuar dues o tres vegades amb un pelegrí jaumí que trafegava amb una cafetera italiana durant les seus caminades i més que excessiu ho vaig trobar pràctic, fins i tot amb un punt d'autenticitat. Ara que millor eixir a caminar amb el cafè al cos i durant les travessies no trobar-se amb massa rastres de presència humana, si més no escandalosament i sorollosa.

Allò d'arribar a un indret tant solitari com el cim albirat i trobar-te una màquina cafetera ve a ser, un poc, com trobar-te-la a la lluna, sense ànim d'exagerar. I no sé què és pitjor si no trobar-te cap màquina cafetera o trobar-te-la espatllada, fer pujar-hi un mantenidor periòdicament a mantenir-la a punt pot encarir moltíssim el cafè i no sé si tothom estarà disposat a pagar-lo. Un luxe?

El perquè de tot plegat pot ser d'allò més sorprenent, igual el marit o la dona del o de la encarregada de vigilar la fita treballa per l'empresa instal·ladora, igual un club excursionista ha estat l'impulsor de la iniciativa o algun polític servicial ha aprofitat la presència del cimal al seu terme per fer polítiques d'alçades,o es tracta d'una promesa d'algun caminador o caminadora que en fer una ascensió mítica ha promès tornar la protecció de la muntanya amb la dispensadora de cafès.

En dies d'aterratges sorprenents de deixalles espacials a camps de les comarques murcianes aquesta troballa a uns 1800 metres sobre el nivell del mar es presenta davant l'amant de la naturalesa i l'aire lliure com una provocació a la seua recerca de pau i tranquil·litat. Allà on es pose un formatge del país, un bon tros de pa cuit, una botifarra amb oli, una glopada de vi de bota doncs quasi res més a afegir un cafè de màquina, o sí? 

No defallim en la revolta

Difícil sempre la convivència, difícil compartir, difícil donar i rebre, difícil qualsevol intent de construcció en comú. I arriba un punt en què només ens interessa la pròpia conveniència, els propis interessos, el d'un mateix en definitiva.

O viure entre sentiments de desànim i frustració, o, simplement, cercar en l'humor o la bellesa les eixides úniques a tanta decepció i malestar. L'artista crea el propi món, observa i alhora s'enlluerna en la creació, en bastir un escenari, uns personatges, una acció on projectar fantasmes, on viure històries desitjades, on tractar de trobar explicacions, raons.

Ara serà açò, ara serà allò, la manca de confiança en polítics i gestors es manifesta a cada instant de disconformitat, en cada notícia difosa a colp de matraca o altaveu, de noticiari, de telenotícies nit, tertúlia afecta. Arribats a un punt ens assemblen tots iguals i contemplem també la capacitat d'autocrítica d'uns càrrecs que van fer promeses llargament oblidades, reiteradament trepitjades. 

No puc justificar res del que ens ofereixen o uns o altres, tracte d'estalviar-me certs discursos, algunes explicacions finalment inexplicables. Quan m'aparte ho faig en una mena de derrota fruit de massa abandons, fruit de massa desercions i un silenci dolorós. I quan m'acoste arribe ja desgastat pel to, pel catàleg d'exhibicions conegut.

Ara com ara faran de tot per romandre en unes poltrones, a uns pessebres que creuen seues per just dret de conquesta o immemorial herència familiar. Els discursos s'hauran aprés a escoles selectes, en seminaris de minories escollides. Allò vàlid serà allò meu o nostre i les fronteres ens protegiran amb murs i concertines, filferros i electricitat de qualsevol contacte amb els ja desposseïts de tot, veritable pesta del segle. 

La injustícia fonamenta el nostre estar feliç, els nostres guanys irrenunciables. El negoci sempre es basarà en una estafa, la comparança serà present en cada conversa, en tot intent d'intercanvi verbal. Ens restarà poc més que un somriure, encara innocent, d'infant acabat d'arribar, que un vers o un poema dels humils cercadors de bellesa, que un intent desesperat dels creadors per abastar veritats nues, territoris habitables.

La maduresa vital arriba amb la constatació diària, amb l'evidència del resultat devastador de les lluites, amb la incontestable victòria d'una rutina manipuladora i alienadora. Malgrat que se'ns demane un resultat, un número, un currículum, un colp, un crit, un insult, un to circumspecte, un posat primmirat, un ambient agradable no defallim amb la revolta.

Des de la plataforma d'enlairament

Era de sentit comú que no es prohibís un debat al parlament democràtic de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Ara, després del debat ja veurem, han dit els prohoms del TC. Que esmolen els ganivets per l'ocasió vaja. Para chulos ... ¿los recurrentes?

Crec, des del país dels valencians estant, que la situació de les restes de Convergència i Desunió doncs com que no és per tirar coets. Així les coses, deixar-se portar ells, ¿a la desesperada?, per aventures secessionistes doncs com que no sé fins on estan disposats a arribar. És l'única manera de salvar-se políticament? 

L'extrema debilitat convergent, després de la persecució judicial recent, els pot portar a un primer intent o tempteig d'investidura però pot fer encallar ¿definitivament? un procés ple d'entrebancs. S'ha arribat fins on s'ha arribat però més enllà cal una fortalesa que no acabe de veure per trencar, tot i la indiscutible empenta d'un poble al carrer, a les urnes. 

Pense ara són molt a prop, que l'oportunitat és quasi única, que si no hi ha acord tot saltarà pels aires i tornarem a temps de distàncies, de clivells interns, de postures irreconciliables, de desacords partidaris.

I la corda estan tibant-la, però fins a trencar-la, dons què voleu que us diga. Sembla que el coet està a la plataforma de llançament, que alguns motors es volen engegar, que han omplert algun rebost de la nau, però som lluny de l'enlairament. Crec estaríem en moments encara molt primerencs dels preparatius. 

Igual el coet està a meitat construir, també la plataforma. 

Acostar-se al passat

Sovint identifiquen Història i passat, i  un sospita la història és una manera d'acostar-se al passat, en qualsevol cas no cal confondre'ls. La televisió, concretant, fa sovint exercicis d'acostament al passat, valent-se de discursos històrics, barrejant-los amb altres maneres de contar, de narrar.

Sobre l'oportunitat de la televisió pública espanyola de presentar-nos ara les figures d'Isabel de Castella i l'emperador Carles I es poden fer múltiples interpretacions: em sembla clar, en tot cas, alguns cerquen moments fundacionals de grandesa hispànica, fites referencials per les decisions i les passes del moment present. 

Almenys en mi sorgeix certa fascinació, malgrat les meues prevencions i objeccions davant les sèries de televisió esmentades, pel relat històric i pels vestigis d'èpoques anteriors que revelen fets humans. Igual l'única circumstància destacable, ara com ara: fer sorgir la inquietud intel·lectual, per suposat crítica. 

El públic adult i format, em sembla, reclama narracions sòlides, dotades de certa coherència, més que grandiositats aparents o muntatges espectacularment buits. I no és senzill, des de cap punt de vista filmar, exposar, narrar, recrear: la Història no serà suficient, necessitarà de la literatura per oferir-nos unes empreses valuoses. En això estem. 

Carnisseria

La periodista sembla preguntar amb la mirada. De tant en tant veig la seua petita mà tocar-se la barbeta: postureig? Porta fins al límit les seues preguntes, un límit on es situa la fi del bé, el començ de l'infern. A més, formula les preguntes com un parany per portar-te a aqueixa fita final, veritable nucli dur de la televisió d'alçada: molt de nivell. 

Tinc la sensació a l'entrevistadora tant li fa qui té al davant, allò que sembla importar-li és tenir a la convidada o convidat contra les cordes, se'm fa difícil distingir, per moments, entre un fiscal i un periodista. Fa de l'agressivitat modus operandi insuportable per als qui entenem l'entrevista com quelcom diferent d'un interrogatori judicial.

Tot plegat es mostra davant l'espectador com un combat de boxa on guanyarà la preguntadora sí o sí, on les respostes no seran vàlides si no obtenen la resposta que puga donar peu a un bon titular, que es publicarà al moment a la part inferior del televisor: objectiu aconseguit. 

L'auto-estima la tenim ben alta i si per al convidat és un triomf curricular la supervivència, per la preguntadora és una medalla que lluirà en properes convocatòries dominicals. A l'espectador se li posen els ulls com dues taronges davant la pluja de signes d'interrogació, i com si de corbelles es tractés acaba segat per la sospita, adéu fràgil presumpció d'innocència. 

Se'm fa difícil romandre en aquesta carnisseria de l'actualitat, on es ven l'actualitat més delirant tot cercant escrupolosament totes i cadascuna de les contradiccions que basteixen els polítics i la política. Crec no em trobe davant del periodisme que diuen d'investigació, ans davant d'un gastat joc de preguntes i respostes, de preguntes sense resposta i de respostes sense pregunta. I cert que l'entrevista és quelcom més subtil, igual també un camí per tractar de trobar quelcom d'interessant en el convidat o convidada.