Passejava cercant una mena de recorregut urbà entre arbres, ¿zones verdes?, almenys no massa formigonades. Iniciava el recorregut des de l'entrada, més o menys, del Camí de Sant Jaume a la ciutat de Lleó, enfilant-me per l'avinguda José Aguado. El primer jardí està dedicat a los Reyes de España, Don Juan Carlos y Doña Sofía, amb els noms dels reis ¿exiliats ells?, taxats amb esprai. Una mena de corona de metall s'exhibeix enganxada a una pedra: Quina creu! Entre edificis model cubs de rajola amb finestres, de recent construcció, podem enllaçar, entre arbres i extensions de gespa disposats amb regularitat, amb el jardí del Chartre arrecerat per una suau llometa, amb els seus petits estanys ara sense peixos, que recorreré pel seu exterior, carrer Las Fuentes,fins trobar-me amb unes estructures per on discorre l'aigua, a la que poden referir-se les fonts, i una altra mena de corredor verd que em porta fins al jardí de sant Francesc, on acabe aquesta ruta urbana verda.
Parlant de caminar, el Diario de León publica unes fotografies d'excursionistes catalans de començament del segle XX donant testimoni de la lluita lleonesa, esport tradicional d'aquest país. L'article sembla escrit amb ànim pacífic, encara que algú s'ho mirarà amb el recel que ahir alguns espectadors es llegien els noms d'alguns dels productors de la pel·lícula Contratiempo. De caminar escriu també en Tomàs Escuder al molt recomanable número 52 de la revista L'Espill: Elogi del caminar solitari porta per títol el seu article. Escric jo mateix açò després de veure la premiada La, la, land... que més que de caminar va de somniar, de ballar, de cantar i d'estimar.
El cel de la nit freda es mostrava farcit d'estrelles mentre travessava novament el jardí despullat de San Francisco, la solitària plaça del Grano, l'abandonada plaza Mayor.
Parlant de caminar, el Diario de León publica unes fotografies d'excursionistes catalans de començament del segle XX donant testimoni de la lluita lleonesa, esport tradicional d'aquest país. L'article sembla escrit amb ànim pacífic, encara que algú s'ho mirarà amb el recel que ahir alguns espectadors es llegien els noms d'alguns dels productors de la pel·lícula Contratiempo. De caminar escriu també en Tomàs Escuder al molt recomanable número 52 de la revista L'Espill: Elogi del caminar solitari porta per títol el seu article. Escric jo mateix açò després de veure la premiada La, la, land... que més que de caminar va de somniar, de ballar, de cantar i d'estimar.
El cel de la nit freda es mostrava farcit d'estrelles mentre travessava novament el jardí despullat de San Francisco, la solitària plaça del Grano, l'abandonada plaza Mayor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada