Més que un dia per als propòsits, bons, sembla ser un dia per a recuperar forces, per posar en condicions cos i ment i tornar al tall. Així les coses, l'oratge ha portat un sol escalfador al migdia, tenyidor d'un lleuger rosa l'aire en començar a fosquejar. Algun Bon any es deixava escoltar en guaitar al carrer, les taronges espurnejaven entre el brancatge al camp mullat encara, després dels dies tempestuosos del desembre.
De colp i repent havia acabat l'any, sabies només podies agrair continuar, ésser partícip de certa bellesa, estranya segurament, fràgil també, suficient per alenar. Al gest de despullar definitivament un calendari, d'emplenar la primera fulla del nou dietari es corresponia una mena d'alleujament, per saber-se ara i ací supervivent. Els noticiaris, els diaris no convidaven a cap alegria, els gests dels rostres estimats es desdibuixaven en una estranya tristesa al voltant dels àpats del dinar.
Al compàs d'un vals semblava celebrar-se l'alegria daurada del triomfador, les exquisides elits es deixaven emportar per una rítmica marxa i aplaudien quasi marcialment. Les parelles de ball transmetien, des de la pantalla del televisor, el moviment possessiu de l'amor enmig d'escenaris de conte de fades: era tot plegat una imatge de la felicitat completa d'un món feliç?; el final d'un conte de fades amenaçat de mort?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada