Quan abandonem la feina sabem comença el temps propi, el temps desitjat. La vesprada de cafè i xocolata, aire lliure, migdiada, lectures diverses, jazz a dois, escriptura del desfici, s'obri com un espai de ¿llibertat? Esclaus d'una feina alienant, ens endinsem en allò que es diu l'oci, contrari al negoci, on administrem perspectives i camins, aparcades per uns moments les tensions de la ¿supervivència?
La corrupció continua perseguint al partit de les dues pes. A alguns ja els aniria bé una deriva autoritària ¿a lo Erdogan?, una miqueta lluny de possibles crides a declarar com a testimoni, d'incòmodes detencions o imputacions a directius de mitjans de comunicació. No sé això de l'autobús del senyor Iglesias tindrà alguna mena de recorregut, però les complicitats entre poderosos per mantenir-se al capdavant d'estructures de poder s'evidencia cada vegada més, així com el relat dels seus palmers, la lletania dels seus cors, les coreografies dels seus dansaires, pur sainet desprestigiat.
Que la declaració unilateral d'independència és un colp d'estat. Bo, doncs quina és l'alternativa? Més diners per les rodalies? Corredor mediterrani? La seu del Senat a Barcelona? Sembla no moure's massa la política espanyola, després de les tensions gibraltarenyes, la dimissió del Senyor de Múrcia, les processons de la setmana passada. L'estat segueix sense pressuposts, amb sòlids fonaments, el projecte és el de sempre: continuar amb el calendari festiu fins que el cos aguante i que no es note massa la distància entre els de dalt i els de baix.
Refresca una miqueta. Per si de cas agafem un jersei. Només per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada