Al bell mig del pati herreriano del museu, assegudes, una al costat de l'altra, dues escultures de grans dimensions, representant els reis emèrits de les Espanyes, en una soledat indescriptible, com castigats al racó de l'aula per sempre més, amb trista expressió regnant petrificada, rígids els cossos, resum de dècades d'estatisme, de monarquia hereva del franquisme més ranci, per la gràcia de déu i desgràcia dels humans. El cos nu d'una dona de belles proporcions rep al visitant a un dels costats del pati herreriano, suggerint-li quelcom de pròxim a la bellesa, la revolució, la vida, decidida a caminar lliure lluny d'aquell claustre museïtzat.
Quan ixes a una ciutat te n'adones més gent ha decidit eixir el mateix dia que tu. De sobte tot esdevé buit decorat, densa concentració d'edificis BIC, desposseïts del que els donés vida, façana preciosista, mur divisor, tomba de silencis eterns, que algú tracta d'explicar amb paraules aviciades per una melodia cursi. El vianant, tancats els carrers a l'indesitjable trànsit motoritzat, passa a ser figurant, estàtua mòbil que repeteix gests de manera quasi infinita, articulant les mateixes preguntes estúpides amb resposta sabuda i impresa, tafanejant com una mosca inquieta pertot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada