Els dies més llargs

Estiu. Esmorteint-se una actualitat aliena a les masses, enfervorides per la paraula "vacances" o "cervesa". Sospite darrere, o davant,  els incendis hi ha això que diuen el canvi climàtic, també de les onades de calor viscudes i per viure. N'Elordi reflexionava avui a eldiario.es sobre la imprevisibilitat dels resultats de les votacions més recents, amb la campanada del senyor Trump com a més sonada. Algú no s'està de dir allò de mentre ens deixen votar. Difícil fer pronòstics i encertar. Una part del temps dels mitjans coneguts tinc la impressió es dedica a les profecies, a banda d'una interpretació molt particular del que passa. La qualitat del que s'ofereix als consumidors i consumidores deixa bastant que desitjar.

De les cigonyes sobta el seu estar damunt el niu, la precisió del moviment sobre les dues llargues potes, com hi mouen ales, bec, coll. El vol em pareix una miqueta rústec, primitiu, aparatós fins i tot, mantenint un equilibri extraordinari entre totes les parts del cos, quelcom de serena elegància. Crec, a hores d'ara, les cries es troben en una fase final del seu creixement i deuen estar ja fent els seus primers vols de certa rellevància per cercar menges, conèixer el territori, desplegant tot el programa vital que se'ls ha preparat, aparellament inclòs.

Dilluns feiner

Una concentració per fer visible la violència de gènere, una pancarta per recordar la diada de demà de suport als refugiats, la calor tornant després d'un breu episodi de tempesta, les víctimes dels incendis portuguesos als noticiaris de les darreres hores, l'aigua del Bernesga que sembla aturada, darrer dilluns lectiu per molts estudiants, dies de qualificacions, igual també de desqualificacions, de finals de curs, bugada de llençols, companys que tornen de les primeres vacances, comentaris i més comentaris sobre la calor, la clau dels lavabos de xiques, de xics, de l'arxiu, expedients digitals, expedients en paper, destructor de discs compactes, destructor de paper, màquina de cafè, màquina expenedora de begudes i sandvitxos, dues pantalles per ordinador, disputat regulador de temperatura per l'aire condicionat, contenidors de paper i plàstic, de tòner usat. El Festival de Música Antiga de Xixón, interessant proposta per visitar la ciutat. Per què són sensiblement més cars els espàrrecs blancs peninsulars que els de la Xina o els del Perú? Gaza, també és la llet dels Ganaderos de Zamora. I llet de cabra, de soja, de vaca, de civada, d'ametlla, d'arròs: Sí companyes i companys. Muebles La Conformidad, Peluquería El Coletas, Bar Cofrade... León sin Castilla: estimada toponímia.

Quaranta-tres

Igual no era el millor dia per menjar una sopa, de tota manera al migdia no sentia jo massa calor i me l'he empassada sense massa escalfament corporal. Ha estat hores després, en eixir sobre les cinc i quart, ¿Qué hora es, por favor señor? Las cinco y cuarto, que he vist un termòmetre al sol marcar uns quaranta-tres graus centígrads d'infart. A aqueixes hores només pots fer dues coses: o refrescar-te o refrescar-te, el mètode el tries tu. Havia encetat El Hereje de Miguel Delibes, novel·la de les darreres de l'autor castellà, hauria afirmat jo que de les primeres, i la navegació a l'Hamburg havia acabat al port de Langreo i les meues ganes lectores sobre el sofà vora el finestral. Així les coses, m'he posat uns pantalons i les sandàlies i he decidit cercar un cafè de nadius, en oposició als de turistes per prendre la dosi de la vesprada. ¿Un cortado? Sí, gracias. ¿Es uno veinte? Gracias. Adiós.

Corpus unitari

La calor m'ha retingut a la capital, ha glaçat les ganes de moure's ací i allà. Mentalment descartava Castella, m'inclinava per Astúries o Galícia o Cantàbria. Qualsevol aventura exterior només me la recomanava a primeres hores del matí. De tota manera he matinat, per escriure unes línies al dietari, per fer un cafè amb llet i  torrades, per posar una llavadora, per llegir la premsa digital.

He volgut que en Bach m'acompanyés d'hora, però algú ha posat una música que m'ha fet aturar la meua, per fer més entenedor el llenguatge. Més tard al carrer, parlant de músiques,  s'han pogut escoltar el Cantemos al amor de los amores, així com la constitucional Marxa reial, tan espanyola ella, el so de les campanes dominicals. Els vents, el metall, la percussió omplien l'aire derrotat dels excessos de la nit esgotada de ritmes militars, ordenats, com tornant la situació viscuda de disbauxa a l'equilibri necessari per fer possible alguna forma de vida en comú.

Les altes temperatures pronosticades per al migdia m'han fet eixir a passejar més d'hora que en altres ocasions. De tota manera el recorregut ha estat l'habitual, sense deixar de buscar les ombres dels arbres  i creuar alguns jardins públics. El veïnat comprava pa, premsa en paper, prenia cafès i sucs acompanyats de pastes i torrades, aprofitant la treva tèrmica, acompanyava xiquets i xiquetes vestits de combregants al temple. A sant Froilán els fidels assistien a una celebració eucarística, es podia escoltar la veu del mossèn recitar la missa, un home adult respirava amb dificultat assegut al banc d'un jardí, un xic i una xica parlaven animadament en el que he pensat era àrab, un home gran es mirava pensarós la font dedicada a Neptú, un jove encorbatat i perfumat es dirigia a treballar a uns grans magatzems, un grup de persones i els seus gossos es reunien a la plaça del Grano, un matiner grup de visitants rebia explicacions sobre els establiments, ara tancats, de la plaça de sant Martí, el Húmedo señores y señoras, esto es el Húmedo.

He comprat EL PAÍS EL PERIÓDICO GLOBAL, crec abans incloïa allò de en español , ara no ho trobe a la portada. He llegit sobre els plans del nou cap de l'estat francès per perllongar això de l'estat d'emergència, i com que fan una miqueta de respecte; l'opinió de la senyora Gallego-Díaz sobre l'espanyolitat de la qüestió catalana/assumpte, citant un volum titulat Independencia y democracia: el titulo VIII y la indisoluble unidad de la nación  española, com que em fa recomanar més lectures sobre nació i nacionalisme, constitució, història, o sobre el Cola-cao, per donar-li més color a l'opinió, només de la lectura del títol transcrit com que l'opinió se'n va cap o se'n va, igual això és opinar, disculpes, tot el meu respecte per aquesta opinió. L'escriptor en Vargas Llosa diu d'en Goytisolo, Juan, que fou uno de los primeros en comprender que la literatura en lengua española era una sola: Ave Maria Puríssima! Quan es vol veure clarament la unitat... Precisament el que es cridava al congrés PSOE: Unidad, unidad...

Supervivències

Per uns moments he tornat a Irlanda, Entre los dos, Mark Noonan, país de vides trencades que cerquen possibilitats de supervivència, mentre la ciutat s'omplia de vidres,  pixats a les cantonades, llandes arrenglerades vora els murs, jovent forassenyat, alhora que es buidava de pobladors fugits vora el mar. Patètiques celebracions  santjoaneres, intolerable invasió de la privacitat, el dret al descans i el silenci. Estem fent-ho tot malbé, sense remei, abocats a l'excés i la destrucció planetària, aliens a les senyals d'escalfament que rebem hora darrere hora als noticiaris. I no es tracta només d'agafar un ventall, ni d'instal·lar més aparells d'aire condicionat, ni de remullar-se a una font. Cada vegada les cartes són més clares damunt la taula, sembla l'única opció és apartar-se, bastir alternatives i integrar-hi els/les dissidents. Ja no cola que no hi ha alternativa, que la veritat és la seva veritat.

El centenari d'en Joan Valls ha portat una antologia de la seua poesia a cura d'en Manel Rodríguez Castelló. Les hores de l'alba m'han fet avançar per aquesta proposta d'acostar-nos a un treballador incansable del vers, del poema, alcoià obert al món amb la seua creació insubornable, com es dedueix de les notes biogràfiques que tanquen el petit gran volum.

Mig despullat

El zel de la fiscalia en la persecució d'urnes molts la desitjarien per defensar altres interessos, precisament en les hores commemoratives d'aniversaris de les primeres eleccions dites democràtiques. Votar votar com que no acaba d'estar ben vist per segons quins demòcrates de tota la vida, en tot cas calen unes quantes prevencions abans d'imprimir les paperetes i posar-les a disposició de l'elector i l'electora. Ací posar de manifest no acaba d'estar massa clar que estiguem d'acord en els mètodes de resolució dels conflictes, els nacionals inclosos, i que aquests passen per la urna.

Arribada la calor el cos sembla demanar el despullem, reduint a la mínima expressió les peces de roba que el cobreixen, sentint els peus clamen per un alliberament immediat de la presó de les sabates cordades. Un poc passa el mateix amb les ocupacions, que demanen una simplificació, les dietes que incorporen l'ensalada i la fruita, els seus sucs, com a estrelles dels àpats. Vençuts ens trobarem sovint a una terrassa, cervesa o gelat en mà, o vora el mar, sobre l'arena, sota una ombra, completament abandonats a no fer res, aspiració màxima de l'estiuejant.

Estar con los que saben y con los que tienen frase recollida en jornada electoral, que m'arribés com una revelació fa uns anys, síntesi del discurs governamental, que en boca presidencial podria transformar-se en Tienen con los que estar saben con los que y. Com ens va això d'acostar-nos als poderosos i recollir les molles, riure'ls les gràcies i treballar en les seues empreses, malgrat que allò que tenen ens ho van xuclar abans i el que saben és ben poca cosa, en tot cas res pel que puguem reconèixer-los com a savis o sàvies.

Un mur és un mur

La poca vergonya habitual de la dreta, tan  castellana ella, li ha dit als xiquets i a les xiquetes de Podem que no es pot, en tot cas que ells i elles no poden, que el joguet no es toca, que només pot jugar el fill, la filla del senyoret, de la senyora. Ja els ho van dir, des de la balconada genovesa, la nit de les darreres eleccions: els únics que podem som nosaltres, i el deure polític de censurar s'ha trobat al davant el mur, diguem-li constitucional, dels amos del solar, registrat degudament a la pública oficina, la mateixa on s'inscriuen mesquites i esglésies, por justo derecho de conquista. En Rajoy els ha preparat la mateixa benvinguda que li proposava a en Puigdemont i el seu català referèndum o referèndum, sota l'assessorament atent de na Soraya i en Moragas (el somriure dels quals es torna més maligne dia rere dia), que veges tu s'ha equivocat de botó a l'hora de la votació decisiva, no passa res, què va a passar, el botó també és nostre.

L'encara president del govern de les Espanyes, l'eterna inclosa, la més de les més, ha fet acte de fe dels principis democràtics, això sí des d'una perspectiva personal, molt personal, massa personal, aliè completament a la conjugació del verb dimitir, qui ha dit dimitir?, amb la sintaxi que ja li és pròpia, dividint els poders a la seua manera i proclamant una llibertat d'expressió que ja la voldrien molts dels periodistes de la corda. Els/les podemistes o podemites haurien cantat, revolucionàriament, el ja no ens alimenten molles o l'eqüestre a galopar, però s'hauran de conformar amb un llarg discurs, quasi castrista, farcit de greuges i evidències, que la calorada peninsular apagarà sobre l'asfalt o a l'abocador de les deixalles orgàniques o no. A colp de titular i anàlisi preparada pels mitjans amics, restarem estabornits després de la darrera maniobra per escampar la boira, per dissimular el que ja a hores d'ara és veritat a veus: un mur és un mur.

A peu, amb bicicleta

Després de tornar d'Escània,  la bicicleta d'en Delibes (Mi querida bicicleta) em portà a la passejada d'en Walser (El paseo). Va ser que en tornar a mi el petit volum de l'autor d'El Camino,  comprat a la seua ciutat, un conegut em posà a les mans la narració curta que proposava la caminada a peu pla, que alhora em retornava al mestre Pla, a en David Thoreau o a les narracions del desconegut Espedal, els viatges del Petit Príncep, per posar només uns exemples del que primer em vingué al cap, juntament amb paraules com ara badar o l'expressió dolce far niente. En això estem: a les portes de l'estiu, precisament a una cruïlla pelegrina, on es troben motxilles de tot el món camí de sant Jaume o del lloc  conegut com a Finis terrae, i tindrà igual encetar l'aventura a peu o amb bicicleta, allò important serà encetar-la, també amb un llibre per anant fent camí.

Continuem, no defallim

Pujant ahir una muntanya, amb la certesa, més o menys visual, d'on es trobava el cim, em deia a mi mateix, tot i ésser ben conscient tot depenia del propi cos, les pròpies forces: continuem, no defallim. Repetides les paraules com una mena d'oració, de mantra, pujava i pujava, aturant-me de tant en tant per certificar l'ascens. Ja a dalt confirmava l'esforç havia pagat la pena, tot contemplant les serralades cantàbriques, en una mena d'exposició sota les nuvolades, tocant el cel, besant-lo pic a pic.

La notícia de la troballa de les restes de l'ésser estimat a una fossa comuna, després d'anys de lluita burocràtica, després d'escoltar el que deus d'haver escoltat com que reconforta, reconcilia, retroba, cim d'arribada d'una vida personal que enllaçarà les pròpies despulles amb aquell/aquella qui tant va estimar. Tant de bo baixarem de les posicions de força i desqualificació per cercar i trobar els que encara esperen després de tanta indignitat i violència. Veges tu si malbaratem recursos en buida demostració de força i exhibició pública de les pròpies vergonyes.

Data i pregunta. Oportunitat. Fita també per una societat, on adreçar les passes fermes, per enfortir els lligams, per articular l'empresa humana. Data i pregunta, per trobar la resposta justa, l'actitud a partir de la qual encetar un camí col·lectiu, l'individual. Data i pregunta, per contestar, sí i no, no i sí, per raonar, per debatre, per articular. Data i pregunta, sabent en vindran més de dates i de preguntes, les de cadascú i cadascuna, les de totes, les de tots. No deixem de posar-les, de contestar-les, voldrà dir estem ben vives, ben vius.

Atreviments

Diuen que la ignorància és molt atrevida. I una cosa és ignorar, no saber, entre altres raons perquè hi ha molt a aprendre i entendre, i una altra fer-ne bandera. Ja he escrit sobre la ignorància del més pròxim, però tant de bo, després de fer l'esforç per conèixer el d'ací, com a mínim férem la reflexió que allò d'allà també té el seu interès, començant per als qui habiten allò d'allà. Puc entendre i compartir la defensa, fins un punt aferrissada del propi, però en les passions, en les apologies, en les banderes, en les exhibicions sempre hi trobe riscs d'exclusió, fins i tot de provocació. Voldria, ho confesse, un món més compartit, més amable també, més comunitari. En la competició, en allò del i jo més, més que tu, tu i els teus, sovint s'amaga la llavor de l'enfrontament, de l'enveja i l'odi, de l'acarnissament fins i tot.

Que hisenda no era tothom ja ho va deixar clar l'Advocacia de l'Estat al judici de Palma i els seus ex-ducs i companyia. Que faríem la vista grossa amb defraudadors de guant blanc es va posar de manifest en la ja famosa Amnistia Fiscal. Precisament del Tribunal Constitucional, que deuria estar més per aqueixos assumptes de la igualtat, també la fiscal, tan ràpid en segons quins pronunciaments, llegim ha tombat la del senyor Montoro, això sí, sense que als afavorits per la mesura els vaja a costar un sol cèntim. Per ací tampoc els anem a trobar.

La decisió, reclamada amb insistència a Catalunya, de fixar data i pregunta pel referèndum s'ha fet avui pública. Toca ara articular les mesures per la seua efectivitat. Hi ha factors que van a fer difícil l'avanç polític català, ja sabem quins són, començant pel bloqueig de l'estat i totes les mesures per torpedinar els actes en tal direcció. De diàleg, fins ara, ben poc.

Els trossos de discursos  del Partit Popular que he escoltat a la moció de censura  debatuda al parlament madrileny són d'una pobresa i misèria majúscules. Per començar, la censurada senyora presidenta de la regió no ha fet més que lloar al seu portaveu i el seu portaveu semblava no anar més enllà de la desqualificació personal dels opositors. La successora de doña Esperanza s'havia mostrat força emprenyada davant les càmeres en el moment de ser preguntada sobre corrupció, també després de ser censurada per l'oposició. Els seus vives a la Guàrdia Civil sobraven, medalles exhibides a banda,  i un ha trobat a mancar certa modèstia i humilitat, tan necessaris en els/les governants, com en la resta de mortals per donar raons i explicacions.

Uns dies a Escània

El telèfon mòbil encara no ha arribat a Assassins sense rostre, el so característic del que portava l'actor Kenneth Branagh a la sèrie Wallander sonava al meu cap, de tant en tant, mentre llegia la novel·la els darrers dies. Durant algun temps vaig sentir certa atracció per Suècia, de fet, vaig arribar a viatjar-hi uns dies d'un llunyà mes de juny a la ciutat d'Estocolm, va ser molt abans d'escoltar  i restar encisat per Dear Old Stockholm del mestre Coltrane. Darrerament pense més en Noruega, se'm fa un poc present en seguir les seues emissores públiques de música de jazz i folk, butlletins horaris inclosos, dels que entenc poc més que Trump i politia.

Tornant a la novel·la citada, els assassinats i els assassins posen davant nostre la problemàtica del racisme, de la migració, de la xenofòbia, introduint-se com un verí mortífer dins les societats occidentals fins fer trontollar alguns dels seus fonaments de pacífica convivència. En Mankell ho fa ben present als seus texts, sense defugir el debat, sense deixar de posar de manifest les contradiccions que tot plegat porta al món contemporani. El policia Wallander es presenta com un treballador compromès, no pas com un superheroi, sinó com un home que ha de fer front a una vida complexa en allò personal i professional.

Literatura per viatjar a Escània, s'agraeix el plànol inicial de l'edició de Tusquets-la butxaca, per endinsar-se en el gènere policíac. Literatura per tractar de comprendre les passions humanes, els èxits i els fracassos personals, col·lectius, per observar una altra societat, tan distinta i  tan coincident, tot tornant per un moment a un hivern rigorós, en plena primavera lleonesa. El fill del pintor que sempre pinta el mateix quadre, que gaudeix d'escoltar òpera a estones, no defalleix malgrat els colps, i torna a començar de zero quan tot sembla estar perdut. Em quede, de moment, amb la seua perseverança.

Amagant

Amaga't la llengua! A alguns, a algunes, els destorba escoltar la llengua aliena, escoltar com la parlen a un altre en la seua presència, sovint s'ha qualificat de mala educació, de la dolenta, ofensa imperdonable. Parlar-la era ultrapassar una frontera, escriure-la, deixar-la gravada sobre el sofert paper fet de màxima pena. L'amaguem també sota un doblatge que fa dels actors, de les actrius, versions manipulades en la llengua del país, més enllà d'una bona traducció que és tota una altra cosa.

Divendres vaig assistir, en versió original, a l'Ateneo Varillas, a la projecció del documental El lugar que ya no está. La represión franquista en Burgos (de Espacio Tangente). Les paraules de la filla del general Yagüe, al seu començament (quina barra!), posen els pèls de punta, defensant en un acte públic, a la que fora capital del règim, al pare i a tot el que vingué després. Els morts, trobats, desenterrats, reparats, el repàs per unes quantes paraules maleïdes del diccionari, posaren de seguida les coses al seu lloc: una repressió injustificable, indigna, immoral, que van patir persones amb noms i cognoms, que volien ser lliures al seu  país. Durant pràcticament dues hores vam recórrer la geografia, els espais, els testimonis, de l'horror d'unes comarques bellíssimes, alhora que tacades per la sang dels assassins. Cap televisió pública ha emès les imatges, fins ara.

Amb la turistificació hem soterrat el veritable patrimoni, per crear un decorat on rebre els visitants. Fa falta molt poc per adonar-se que es camina per un espai de cartró pedra, on s'ha culminat el buidatge dels edificis. Si les pedres parlaren ens contaren històries que no podríem entendre en uns minuts, de tota una vida. Aspirem al tòpic, al comentari anecdòtic, a l'apunt llegendari, al simple conte. A la por a ensenyar d'altres temps, ha succeït l'obsessió per mostrar, per exhibir, teatralitzant quan sia possible. Entrar a una botiga de regals és com entrar al lloc on s'acaba destil·lant tot el programa preparat per al turista.

Jo confesse

El cinema que arriba de la península italiana desplega, ¿darrerament?, davant l'espectador uns escenaris espectaculars per explicar històries un tant buides, aparents i, fins a cert punt, diria inversemblants: com el món aquest nostre? Las confesiones que he vist fa una estona, ens presenta una cimera de polítics de les grans potències planetàries, excepte la Xina per cert, amb el cap dels banquers del món. Reunió on apareixen una escriptora, un músic i un monjo que fuma, sense comptar l'staff  d'un hotel de luxe vora mar, un gos ¿alemany? i el director de la institució malalt d'Alzeimer. De nou les piscines cobertes on éssers estressats es submergeixen per sufocar la pressió. I una fórmula matemàtica indesxifrable, somnífers, espais amplis amb mobiliari confortable. Tot plegat per celebrar, una vegada més, la cerimònia de la confusió, posar en evidència les contradiccions del sistema d'explotació dels recursos i de les persones. Saben aquell que diu es troben una americà, un alemany, un italià, un francès, un anglès, una canadenca, un rus, un japonès, un monjo...?

D'aigües tèrboles

Tot l'afer Moix posa en qüestió moltes coses. La doble moral apareix surant sobre les negres aigües de la política hispànica contemporània, en plena campanya de declaració de la renda de les persones físiques, caldria no oblidar. El màxim responsable de tot plegat mira cap a una altra banda, com posen de manifest molts periodistes, a més de fer com si no anés amb ell la pel·lícula, la fiscalia és autònoma, independent han vingut a respondre els membres del govern espanyol en demanar-los alguna mena d'explicació. Fiscalia, anticorrupció, paradís fiscal, herència paterna... Com és d'estrany tot plegat? Estat de dret o de dretes?

Anit a l'auditori, diguem més important, de la ciutat de Lleó, tornàvem a gaudir, amb la sala plena de gom a gom, de la música interpretada per en Jordi Savall. L'acompanyaven el seu fill en Ferran i el magnífic percussionista en Davil Mayoral, quins dits, quines mans, quin tacte. El programa era una trobada de sons d'ací i d'allà, d'ara i d'abans, Diàlegs i improvisacions entre generacions, pobles, cultures, que posava un poc de pau, de trellat en les aigües tèrboles dels mars, sobre les terres cremades, sobre tants cossos vençuts per la guerra i la misèria. Ens neguem a escoltar, ens neguem a aturar per uns minuts els nostres telèfons mòbils, tota la nostra xerrameca buida i impostada...

Wallander em porta a l'hivern nòrdic, ara que la primavera estira les temperatures lleoneses fins als trenta graus: sol, abandonat per l'esposa, amb el pare que sempre pinta el mateix quadre envellint, enfollint, la filla que s'allunya pujant a un tren amb un desconegut, atret per la bellesa d'una fiscal amb qui treballa, mal menjat, aturat per uns companys mentre condueix una miqueta ebri per carreteres secundàries, cercant assassins de vells en la freda Suècia. Que no es pose a nevar, ara no, encara no.