En escoltar una tertúlia radiofònica

Sobta no s'haja impugnat abans la possible inconstitucionalitat de l'aplicació del constitucional article 155, sobta alguns/algunes vegen en fer-se ara quelcom impropi, gairebé inconstitucional, alguns experts han apuntat aquella possible inconstitucionalitat amb claredat meridiana. Precisament els dies que el propi Tribunal Constitucional,  tan lent per algunes coses i ràpid per unes altres, s'ha pronunciat avalant la constitucionalitat d'aquella polèmica reforma del reglament de la cambra catalana que emparés els plens de les desconnexions. Tot és força confús, se'ns diu que el Jutge del Tribunal Suprem preguntarà demà sobre l'acatament de l'article esmentat als polítics presos o presos polítics com a condició per acordar una possible llibertat; es parla de Constitució i es barra la investigació presumpta de drets constitucionals durant l'1 d'octubre a Catalunya, subratllant l'actuació exquisida de les forces de seguretat durant aquell jorn; es parla de constitucionalistes i no constitucionalistes i es subratlla el tractament com a presos d'aquells, d'aquelles que demà aniran a declarar; es diu que més que un jutge ser qui ha acordat la presó dels presos esmentats, aquesta ve imposada per la llei, toca que el verb interpretar com que alguns no el conjuguen. He escoltat algú per la ràdio posar el sistema electoral espanyol com una màquina de virtuts indescriptibles, davant les pretensions d'ERC de controlar el recompte del proper dia 21 de desembre, doncs mire, en tot cas molt millorable i amb algunes esquerdes per fer-s'ho mirar, amb condemnes si no vaig errat, per alterar el cens electoral a les comarques de Castelló.

Torneu-me les obres!

Ostres, quina habilitat i oportunitat per demanar els béns de Sixena al senyor ministre de la Cultura i obtenir-ne el vistiplau: les resolucions judicials s'han d'acomplir. En són de llestos aquests aragonesos! La gent d'Elx, pense, podria aprofitar l'avinentesa per reclamar la seua Dama, i la Generalitat Valenciana les obres d'en Sorolla, per exemple. Però, no, no són el mateix cas. Dels immobles immatriculats a favor de l'Església ni parlar-ne, esto está atado y bien atado, inscrit s'entén. Del retorn de los Papeles de Salamanca, tampoc toca, ara es pot consultar tot digitalment, allí se conservan perfectamente. Alguns podran veure en tot plegat una ofrena, un botí, el cobrament d'un deute (històric), una manifestació de la Justícia quasi divina, fins i tot un càstig per haver festejat amb allò tan perillós de l'independentisme.  Amb la proclama cèlebre  Ens volen furtar la paella s'ha anat fent camí i s'ha arribat molt lluny, llàstima en Camps no reeixís en allò del Retaule del Centenar de la Ploma, ara li ho anaven a tornar els anglesos. Quin deuria ser el criteri pel retorn de les obres? El lloc de naixement de l'autor/autora de l'obra? El lloc per on van ser concebudes les obres? El país del/de la col·leccionista? L'aplicació del 155 o similar? Quin futur els espera als grans museus i col·leccions d'art, públiques i privades del món si la tendència Sixena es generalitza? 

Nocturnament

En qüestió de dies els arbres s'han despullat del fullam. Una catifa marronosa cobreix el terra dels jardins. La il·luminació nadalenca comença a pampalluguejar, l'hivern glaçador mostra llur rostre amb nocturnitat. El rostre rep les fuetades del fred matiner, necessites més energia per reeixir. Els horitzons del treballador de la paraula s'esquerden, mentre resta indefens agafat a la seua estilogràfica o temptejant les frases sobre el teclat d'un ordinador. Els quaderns s'omplin d'ofrenes al silenci, que demanen d'una alquímia antiga per despertar. El viatge és difícil dins la foscor, a les palpentes entres en la vella gruta dels savis, en el palau petri dels amants de la lletra impresa, olorant l'atmosfera dels volums arrenglerats vinguts per testimoniar, sense esperar cap resurrecció dels morts, ni de la carn. Serà en l'assaig, la provatura, el gargot sovint indesxifrable, el tempteig inesgotable, la giragonsa, el filtrar pausat, la rauxa ingovernable quan es manifesten les llums, la raó, el descobriment.

Algú ho havia de dir

Toca, ja ho ha dit: No es pot ser independentista i bon catòlic. Açò ja es sabia fa temps, però algú ho havia de dir, ara sí, perdoneu. Dogma ja proclamat, toca actuar en conseqüència, que hi ha independències que maten, definitivament inconfessables, ni objecte d'absolució. El catolicisme és a hores d'ara territori tancat per segons quins posicionaments polítics, almenys pels independentistes, pel que ens arriba als titulars, la nostàlgia d'algunes pregàries com que ja descarta a possibles fidels. L'evangelització pensàvem alguns, cert que fa temps que ja no ho pense, era una altra cosa, però resultà ser adoctrinament de catecisme i fanatisme lleuger, però finalment excloent.  

A poc a poc anem tornant a la normalitat. Ha fet falta una versió conciliadora de l'olímpic Amics per sempre, els acords parlamentaris sobre la quota basca, un divendres negre, un altre,  i uns missatges encesos entre policies de la Villa, per anar desplaçant de les preocupacions castellanes el tema de la secessió catalana. Val, ja tot és normal. Es poden veure pels aparadors d'articles per mascotes corretges bicolors per gos, per les guanteres dels cotxes cintes patriòtiques discretament penjades de l'espill retrovisor interior, pels balcons de finques de pisos banderes roji-gualdas amb escut constitucional o sense, fins i tot algun paraigües instal·lat a un d'ells, sí: com aquell que lluira indiscretament una senyora política durant una desfilada militar.

Entaforats

La lectura dels diaris en paper ha esdevingut costum del passat, enyorat costum això sí. No gose ara llegir els seus titulars exposats darrere un aparador de vidre a la façana del quiosc més proper, endinsar-me en els raonaments d'alguns dels seus columnistes és ja qüestió de devoció, de seguidisme tapant-se el nas i deixar-se portar. Donam un fet i jo te l'explicaré per què ho entengues, al més pur estil trona eclesial. Convenientment passades pel sedàs d'una interpretació professional es conten avui les històries. El vianant/la vianant, entaforat discretament l'aparell de ràdio, pul·lula per carrers i places, en el temps de la comunicació, amb el seu/la seua comunicador/a de referència. En arribar a la destinació escampa la llavor, defensa els posicionaments d'altres que en saben més que jo, sense esmentar, això sí, la font, degudament incorporats al repertori argumental personal. Quan avui el cap regional d'un partit polític diu cal tancar una televisió pública i fer-la plural, un no pot deixar de pensar en una altra televisió que es deia pública i va tancar, en avançat estat de descomposició segurament, oberta en canal a colp de manipulació precisament atiada pel partit d'aqueix cap regional.

Concert basc

Que bé sonava allò del Concert basc. Bo, que a alguns el concert basc els sona bastant malament, de Guridi ni parlar-ne, d'en Bustos ni idea, de l'Orfeó Donostiarra res tampoc. Del possible concert català no volen ni sentir-ne una nota, ni dins ni fora del Palau de la Música catalana. El navarrès com si no existís. Els valencians ja en tenen prou amb les seues bandes de música. Diria que acostumats a la inacabada Gran simfonia espanyola, que tantes vegades només arribà a explosiva obertura de sarsuela, nuestro género chico, això dels concerts com que de tant en tant s'inclourà en els programes musicals de la gran sala del Congrés. No obliden alguns la cèlebre frase que s'acaba posant amb la música i els tocadors, però tal no és el meu propòsit. Ara bé, sí que demanaria rigor interpretatiu i  l'oferta d'un repertori variat, perquè diversa és la realitat difícilment es pot homogeneïtzar a tothom fent-lo portador d'un dni,  per molt que alguns s'auto-proclamen ciutadans i,  fugint dels nacionalismes dels altres, proclamen l'únic possible, constitucionalment parlant, ja m'enteneu. Al Congreso hem tornat a assistir, perquè així ha interessat als que manen, no sé si és cosa només del seu director orquestral, a un acord ràpid per a solucionar segons quines qüestions i a l'etern posar pegues per tot el demés: frustrant. De la nova política ni rastre, més polifònica, més coral, més harmònica, més participativa, més brillant. O igual tot açò té a veure amb allò dels silencis musicals, que tanta importància tenen en una partitura, amb una notació precisa, que també s'ha d'interpretar a temps, amb ritme.

Un xat privat

He escoltat a algú, paraules que m'han escandalitzat profundament, dir que allò escandalós dels policies de Madrid era que s'havia fet públic un xat privat. Molt bé, privat o públic, el fet només, pensar i dir o escriure les barbaritats que s'han difós demana una intervenció de la Fiscalia, dels mecanismes de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania, i greu és també que tot plegat vinga d'uns policies, funcionaris que han de garantir la seguretat i drets i deures ciutadans, reconeguts als textos legals fundacionals d'aquesta societat occidental, europea, democràtica, avançada. A ells i elles se'ls demana ser molt curosos i respectuosos, més si cal que a la resta que també ho han de ser. La por al cos s'encomana d'un precisament quan l'estructura que deuria vetllar pels teus drets i llibertats, acaba propiciant les seues violacions, adoptant un posat còmplice amb accions d'allò més rebutjables, mirant cap a una altra banda segons qui o què. Tot allò de la independència i la imparcialitat com que resta seriosament tocat, camp adobat per la manipulació d'uns i d'altres, perquè quan les condemnes deurien ser unànimes va i alguns s'apunten a la desqualificació més barroera i intolerable.

Plaça pública contemporània

He visitat alguns museus d'art modern, el d'Estocolm també, en algun moment el que hi he vist m'ha recordat a les escampades de joguets que a la casa familiar organitzava sobre el pis fred de l'habitació infantil, sobre  l'estora vella dels mesos d'hivern. Coses meues. Diumenge vaig visitar el Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, que haberlo haylo. I ho vaig fer, després d'alguns intents anteriors, esperonat pel visionat de la que em va semblar interessant proposta The Square, protagonitzada pel director artístic d'un museu d'art contemporani, a/el d'Estocolm, en Christian si no vaig errat. És una proposta provocadora, contradictòria, alhora que original, no mancada d'humor, per al que un sol veure a les sales comercials, més encara venint de la llunyana, o no tant a hores d'ara, Suècia. I la temàtica que se'ns proposa encara sobta més: immigració, mendicitat, desigualtats, primitivisme, elits, classes socials, racisme, cultura contemporània, família, infància, seguretat, banalitat del nostre món, sexe i amor, xarxes socials, mitjans de comunicació... El director, en Roben Östlund, ens lliura un ric recorregut, al llarg de les més de dues hores de filmació,  per aquesta societat nostra tan acostumada a escoltar-se satisfeta discursos sobre la creació profunda i la sensibilitat, on es troben tantes vides abocades al consumisme i el treball més alienadors i descoratjadors. Aconsegueix moments de veritable tensió fent present una violència incòmoda en els espais on un espera menys trobar-la (un sopar d'etiqueta a uns elegants salons de palau), un poc com aquella novel·la Dissabte de n'Ian McEwan. No recorda la posada en escena  també en Visconti? Encara no som humans?

Benvinguts, passeu, passeu

Faltaven els homes de negre. Ja han dit la seua, han proclamat, ara sí, el dogma diví: el cent-cinquanta-cinc és plenament evangèlic, que té cobertura bíblica vaja. Per si fos poca cosa han vingut a qualificar de pecaminós, atemptatori de la moral catòlica, allò de la declaració republicana dels dies d'octubre passat als territoris de la dolça Catalunya. En connexió directa amb aquesta il·luminació providencial unes paraules d'un agosarat portaveu del partit governant de l'estat, que allò que passe el dia vint-i-un de desembre servirà per acabar amb aquell/aquells que es creuen superiors i l'adoctrinament. Que sí, bon home, que saben de què parlen. Ave Maria puríssima!

Dos mesos de tardor

Diu en Fernando Berlín al seu recomanable vídeo-bloc que després del vint-i-un de desembre a Catalunya les parts hauran de seure's a negociar, també apunta que Espanya és el segon estat més descentralitzat del món. Respecte del primer extrem referit, com que en tinc molts dubtes: negociar el Partido Popular? I respecte del segon, doncs també en tinc molts de dubtes, o com a mínim les coses es podrien fer de moltes maneres, així en matèria de cultura, infraestructures, impostos, estalviant-se uns quants recursos davant els tribunals, clarificant competències, fent i deixar fer. Més enllà del Principat, la fiscalitat espanyola com que va a dues velocitats, la basco-navarresa i la de la resta. Per què no recaptar, una part s'hi queda al territori i l'altra va a un fons comú d'on repartir per equilibrar i també per fer front a allò que tenim en comú? Al final resulta que a més de recaptar diners per l'estat, central, li tens que demanar un préstec per poder mantenir els serveis al teu càrrec. No anàvem tots a una? El debat territorial deuria anar per ací, per posar ordre al finançament, la despesa, en harmonitzar des de la pluralitat, però no, el debat territorial va de cabdills, d'estira i arronsa entre el centre i les perifèries.

Després dels fets d'octubre, cal fer autocrítica, bona, madura, profunda,  per totes les bandes (partits, governs, institucions, ciutadans, entitats, teixits econòmic i empresarial). I això és, va a ser difícil. També forma part dels processos, deuria. Així pel desplegament repressiu que van posar sobre el territori, sobre les persones, sobre el govern, sobre les institucions, la manca de gestos d'acostament de posicions per consensuar polítiques, estratègies de desenvolupament, de convivència, de relació, de construcció social i política, evitant l'enfrontament, la confrontació judicial, acostant pobles i persones, cultures, dinàmiques econòmiques, traient profit dels encerts de l'altre, aportant punts de vista, per la unilateralitat, pel donar l'espatlla, per l'alineament en fronts, pel nodriment de discursos tancats, de relats fets a mida, per la por generada. Perquè es tracta de garantir la convivència pacífica, els drets de les persones, la participació democràtica, i això s'ha posat en perill molt seriosament, i no sols a Catalunya.

Cartas da guerra

Aquesta és la proposta en portuguès del primer cicle de cinema de l'escola d'idiomes lleonesa per al curs 2017-18 amb les sales Van Gogh. El llargmetratge de n'Ivo Ferreira, en blanc i negre,  es basa en l'obra de l'escriptor António Lobo Antunes. El gènere epistolar es fa present en les veus lectores dels amants, i la guerra esclata davant l'espectador com una successió d'imatges sense sentit aparent que el submergiran en el poc trellat de tot plegat. Amor i distància són les variables d'aquesta equació irresoluble, enmig del conflicte armat on el metge protagonista es refugia en l'escriptura dels seus quaderns i cartes. Era la segona vegada que veia la cinta i em va captivar més que la primera, tot era deixar-me portar, sabedor no arribaria enlloc, perquè les guerres no porten enlloc, cridat a aturar-me amb tots els detalls que se m'oferien polifònicament. Proposta cinematogràfica potent, moments d'indescriptible bellesa, com el de la recitació d'una carta farcida de desig per l'estimada, on la llengua portuguesa desplega un color, una amorositat, un accent vellutat bellíssim, sublim si se'm permet de dir i escriure. La música subratlla el dramatisme escenogràfic, i la recreació dels primers setanta la qualificaria de reeixida. Gust exquisit en el rodatge i la narració, ritme personal en l'exposició, goig en la imatge, plaer literari i lector, en l'escoltar.

Pura invenció

Això dels països (catalans, castellans, valencians, europeus, espanyols, peninsulars, ibèrics) és una invenció, segurament, i vella, molt vella, antiga. Inventar Trobar, descobrir, a força d’estudi, d’enginy, (alguna cosa nova, no coneguda d’abans)?; inventar Fingir (fets que no són reals). "Tot això que conta és fals: s’ho inventa"?; o inventar Fabricar mentalment. "Inventa alguna raó per a convèncer-la"? Açò d'inventar està molt repartit i els gustos dels consumidors i de les consumidores respecte dels productes "inventats" com que també. Per inventar que no quede. En això estem: inventant. Bo, sense oblidar aquells que van difondre allò del Que inventen ellos que funciona a ple rendiment i que no seria mala divisa per encapçalar una manifestació.

Bon dia!

Sona música de Haendel, una oda escrita per l'aniversari d'una reina, Anna, i una interpretació al piano, d'András Schiff, d'una suite inicialment escrita pel geni de Halle per a clavicèmbal. Música que li dona al matí color, una alegria continguda per moments, així com un to de celebració quasi solemne.

Unes paraules de J. S. Mill, del seu assaig sobre la llibertat:  Quan es troben persones que formen una excepció en l'aparent unanimitat del món sobre un assumpte qualsevol, tot i que el món puga estar en allò cert, és sempre probable que els dissidents tinguen alguna cosa a dir que pague la pena d'ésser escoltada, i  que la veritat perda pel seu silenci.

Bon dia!

Relats

Prop de la Fira del Llibre antic i d'ocasió de la ciutat de Lleó, algú preguntava amb cert disgust sobre el propòsit d'una república independent: quines raons per ser independents? Sovint pense va bé donar explicacions, sovint que no hi ha res a fer amb segons quines qüestions. Si a hores d'ara algú encara no en coneix de raó per ser independentista, per ser més autonomista, més favorable a descentralitzacions i desconcentracions, com que ha restat al marge de debats i propostes per millorar la realitat present. Per molt que donem explicacions o ens en donen, l'actitud de l'altre o la nostra com que no es mourà un centímetre.

Ara hi ha relat, el que ha ocorregut entre la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre i els empresonaments de part del govern català i l'exili d'una altra part se'ns exposa amb una nitidesa clara i polida. Com deia, tot pren volada, és exposat amb ets i uts, amb una lògica demolidora.

El relat periodístic ens arriba a l'hora que el relat fiscal i el judicial. Haurem d'esperar un poc més pel relat històric. Primer que res tenim unes imatges, amb elles gestos, moviments, tota una litúrgia de les accions i els discursos, però reveladora de les veritables intencions. Allò més preocupant sia que et diguen que no es pot ser independentista, que aquesta malaltia ha de ser extirpada, eliminada del cos social. El que no podem permetre és la manca de rigor, la lleugeresa en la construcció d'arguments i contra-arguments.

Descorrent la cortina

Les primeres clarors es manifestaven entre núvols tenyits de rosa, arribava el dia com si al cel s'anés descorrent una cortina o descobrirem un bell rostre darrere un vel quasi transparent. Les parades del mercat anaven prenent forma dins la plaça lleonesa pètria, porticada, portant altres colors, altres textures i sabors. El fred es feia present i es sentia especialment a  les parts descobertes del cos, mans, cares quasi desvetllades. El so de la font feia pensar més en sòlid que en líquid.  Els pelegrins havien desaparegut dels carrers, també els turistes, amb ells taules i cadires a zones reservades dels carrers restringits al trànsit rodat. De sobte el rigor hivernal s'havia instal·lat entre nosaltres com una fuetada. Em sorprenien els ànecs cabussant-se al Bernesga durant els moments de l'esmorzar. Una cantata bachiana  "Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima", l'acurat piano de n'Evans podien contribuir a escalfar la llar improvisada. L'allau de notícies pensava em podien fer perdre perspectiva, de segur que estudiosos i historiadors ens permetran entendre què ha passat, què passa.

Sobreviure, conviure

Aprendre paraules noves, en una altra llengua. Acostar-se a les reflexions d'un filòsof. Escoltar música coral a quatre veus enmig la nit. Cuinar un plat senzill. Encisar-nos per una veu amable. Deixar-se portar per un poema... Donar sentit, omplir, tornar a sentir. És cert que la desconfiança envers els altres, la susceptibilitat ens fa refugiar-nos en el terreny conegut, defugir d'aventures incertes: zona de confort? És cert que tot plegat ens fa recular cap a posicions conservadores i poc arriscades. L'experiència personal ens fa distants, escèptics, éssers que dubten, que prefereixen no prendre massa decisions, ni embarcar-se en novetats i aventures, poregosos, fràgils també. Ja ens va bé la lluita per la supervivència com la tenim plantejada. Perquè d'això es tracta: de sobreviure. I ara podríem afegir de conviure?

Dones i homes

Un partit de tenis entre una dona i un home. Competició pura i dura. El sexe, allò que ens diferencia com, entre individus, però que no deuria separar-nos. Un dels riscos de les competicions es reduir-ho tot a una victòria, a una derrota, la glòria és quelcom com molt valorat, però també molt buit, superficial, diria fins i tot tòxic. Les adhesions incondicionals, el crit de la massa projectat des de la grada, sovint fan molta por, por segurament lluny del pànic, no n'estic segur, però que mostra la cara més fosca i rebutjable de l'ésser humà. Igual els estadis són també aquells llocs on es dóna solta a dimonis i fantasmes que tots portem dins, espais de teràpia col·lectiva. Sexes i afectes, sexualitat i amor, sensacions i sentiments. Grolleria i fanfarroneria, exhibició i humiliació, espectacle i imatge, superfície i profunditat... elements d'aquesta pel·lícula que ens retorna als anys setanta, i al tema de la discriminació de la dona, el masclisme, la lluita pels drets i la dignitat. Imatges per reivindicar igualtat de tracte, d'oportunitats. Em quede amb els competidors després del partit de tenis, sols als vestuaris, la muller sabedora de la seua victòria i alhora, pensava per mi, un poc trista per tenir que passar per tot allò per guanyar, guanyar quelcom que li pertoca de ple dret; l'home sabent-se perdedor amb tot el seu argumentari masclista sobre la dona, protagonista del trist espectacle de la desqualificació femenina. Tant de bo, després de la guerra dels sexes, vinga la pau de les persones, m'agradaria sense vencedors/vencedores, perdedors/perdedores.

Mentre el dia acurta

La divisió de poders com que grinyola una miqueta per les Espanyes. Allò del quart poder com que també. La indefensió ciutadana trontolla, caldria rellegir declaracions de drets i deures. Sembla com si no ens acabàrem de creure de què va això de la democràcia, en posar-se en qüestió la sacrosanta unitat nacional i pàtria tot salta pels aires, tot val per restaurar-la. I: no serà és força dèbil l'estructura? Va de drets i deures individuals i col·lectius, de responsabilitats i coresponsabilitats. La constitució també parla d'autonomia i pluralisme, d'habitatge i treball, de solidaritat...

Les pitjors sospites de parcialitat i dependència es confirmen a colp de noticiari, les pitjors ombres d'autoritarisme es manifesten decisió rere decisió, els presagis més foscos es materialitzen mesura rere mesura. Alguns comentaris ja no fan cap gràcia, alguns gestos despullen les intencions antidemocràtiques de personatges grisos, desafortunats per participar seriosament en la vida pública.  

Treva

Sembla va de relats, de contes, de versions, de pronòstics, de profecies i vaticinis. Sembla va de repetir com lloros, d'escampar, de sembrar, de dir i callar, de no dir, de no callar. Amplificades per múltiples plataformes ens arriben les paraules, van deixant un solatge on després creixeran múltiples monstruositats, o simplement s'estendrà un desert inhabitable.

Sovint ens podem veure temptats a la supervivència del monjo aïllat dins les parets gruixudes de la cel·la, entre objectes elementals, un aixovar bàsic, disposat com a molt a rebre l'escalfor dels rajos solars a través d'una petita finestra, ben orientada i amb una vista agradable sobre un bosquet pròxim, o de les arcades gòtiques del claustre cenobial o del petit hort d'on s'abasteix la comunitat.

Cert que ens hem d'aturar per entendre, per reprendre, per digerir, per veure, per alenar tranquil·lament, per tornar-nos a mirar certes imatges, escoltar discursos, descriure's alguns rostres, gestos, també per llegir el poema, pair els versos, llegir-nos les sàvies paraules.

No contents aleshores amb tanta calma tornem a endinsar-nos en la tempesta de sorra.