Poseu-me la perruca

Alguns articles de la premsa digital insisteixen (n'Elordi, en Garí) en la contradicció Partido Popular-regeneració/renovació. Si els candidats i les candidates que podem veure als telenotícies són els que van a portar a terme aqueixa acció, doncs que de dubtes se'n plantegen uns quants. A més a més, el partit amb més afiliats i afiliades del món mundial va i resulta que no en tenia tants i tantes, i poca gent estava al dia del pagament de les quotes, aleshores: d'on eixien els diners, a banda de subvencions públiques, per tanta despesa electoral? Que hi ha algú? Em passa pel cap que el partit de les dues pes acabarà dissolt i fos en l'invent que encapçala el nacionalista que no pot veure el nacionalisme, al que tornen boig els colors i es posa ulleres españolas, muy españolas per fer anàlisi de qualsevol cosa.

Assistim també darrerament a la crítica al tercer poder, el judicial. Que si tampoc hi va haver transició, que si allò de la independència i imparcialitat no s'acaben de veure, que si endogàmia, que si conservadorisme exagerat, que si elits i majoria, que si aplicació cega de la llei, no tanta, que hi ha que fer crítica i autocrítica, que si hi hauria que canviar el sistema de selecció, que si caldria que s'aproparen a la realitat. Alguna cosa no funciona, només cal veure arribar a un petit cap de partit judicial, perdut a la geografia de les Espanyes, a un jutge o jutgessa acabats d'eixir de l'escola judicial i demanar que el/la tracten de vostè. Ara em posaré la perruca.

De incertes passes

En Josep Maria Domingo ofereix a Extraviari (in púribus  llibres) un conjunt de relats,  de contes breus, variat, divers, galeria de personatges que convida a ser recorreguda sense presses, tot deixant-se suggerir pels encertats títols que fiten la lectura del volum. La portada mostra un alpinista en plena ascensió (podia ser també algú entre hortes, un conductor dins una autovia, algú que salta amb paracaigudes, se m'acut en llegir alguns texts), entre núvols i clarors, sobre una superfície sembla que nevada, convidant-nos a seguir les seues passes envers el cim on culminaran esforços i coneixences. El camí de pujada portarà patiments, recordances, un punt d'humor, fins i tot negre, aparicions memorables, moments on prendrà cos deixar-ho córrer i tornar, un no saber si xafes terra o t'has fos amb el cel. L'absurditat deixarà pas a les constatacions més planeres, el somni es barrejarà amb la vetlla més lúcida, una aparent solidesa amagarà durant la travessia incerteses i dubtes que no deixaran de posar-nos a prova, extraviats maldem per trobar-nos d'alguna manera.

Imaginant

Quan escoltes a l'ex-ministra de defensa, dir que ella allò de l'1 d'octubre ho hagués encarat d'una altra manera, no a la de la ex-vicepresidenta del moment, doncs que no pots deixar d'imaginar-te-la damunt d'un tanc en columna per la avinguda Diagonal de la capital comtal, directa a Tv3, nido de rojos, separatistas. La portada del diari de les tres primeres lletres de l'abecedari amb en Sánchez Pérez-Castejón desmuntant Espanya amb els caps de les autonomies basca i catalana ho diu tot, tot del que entenen alguns per desmuntar la paradeta o E.. Que el rei de les Espanyes està tocat després del seu discurs del 3 d'octubre, on molts també l'imaginàvem uniformat militarment, de fet darrerament sempre sembla estar passant revista, pareix una evidència, ¿millor l'emèrit?. Després de tot el que se'n deriva de la sentència navarresa sobre la múltiple agressió sexual en grup a una muller, com que de ganes de celebrar les festes dedicades al sant Fermí no massa, se les podríem estalviar, sincerament. I la llosa sobre el taüt del dictador sembla ni immutar-se, res, quetet, vostè allí quetet. Per ara el canvi: rebre, com no podia ser d'una altra manera, un vaixell de persones rescatades a la deriva, que un pensa també els podien haver fet una visita per la ciutat senyor Ribó; dir que van a acostar els presos polítics catalans a les presons de casa seua; una dimissió prematura.

Predisposició

Nit de fogueres, de desitjos, de retrobaments, simplement de testimoniar l'alegria de viure amb una presència, capvespre de petards i coets. Hores vora el balcó rebent l'aire agradós de la mar, o a l'estudi tractant de comprendre o deixant anar pensaments. Repòs dels dies nerviosos, de les dinàmiques paralitzants, aparcant el programa d'actes al solar dels oblits. El llarg temps de l'estiu s'obria com un meló d'Alger, d'un roig viu, de sabor refrescant, de carnositat generosa. Fugir de tot artifici, fugir de tot deliri de grandesa o pretensió maximalista. Vagarejar entre les onades o deixar córrer entre els dits un  grapat de grans d'arena fina. Definitiva oportunitat per tornar a escoltar, aproximar-se al silenci discretament,  pel joc ritual del badar insubornable, pels cabussons dins les pàgines de lletra impresa, dins la platja acollidora. Sense massa explicacions, sense arraconar el somriure o l'aproximació amable. Exposició transitòria a la insolació des del refugi estratègic.

Despertant del somni

Amb el seu rèquiem per la democràcia dels EEUUAA (Réquiem por el sueño americano)  en Chomsky fa una anàlisi que aprofita, em sembla, per les democràcies europees. Corromputs els ideals fundacionals, ara l'activisme, com sempre afegiria, és punta de llança dels canvis necessaris que haurien de venir. L'estira i arronsa de la minoria poderosa i rica, i una majoria, la gent no s'adona del poder que té, ens ha portat a una debilitat, que no sé o sabem si és terminal, però sí que demana intervencions urgents per recuperar espais de decisió i l'ensenyament i la sanitat públiques per exemple, per sobreviure amb dignitat, per suposat d'una política fiscal redistributiva, d'aquella de la que es parlava als centres educatius universitaris quan els hi freqüentava. No s'està l'escriptor nord-americà d'analitzar allò de la desactivació del món sindical, el desplegament dels grups de pressió, la deriva de les campanyes electorals, estem sempre en campanya ve a dir-nos en algun moment. Aquests dies en què la pitjor xenofòbia ens tenalla, l'administració de justícia ens ofereix plantejaments que t'hauran d'explicar per entendre alguna cosa, creus triomfen els assessors i alguns i algunes branden el Quixot per fer-se notar, l'espectacle que s'ens ofereix, ben adobat amb futbol internacional, vol emportar-se per endavant qualsevol possibilitat de reacció. En això estem.

Localitzacions

Amb alguns autors semble començar la casa per la teulada. M'ha passat amb n'Antonio Pereira. Cert que abans de llegir res d'ell, ja havia llegit varies vegades la placa que dóna testimoni de la seua casa a la ciutat de Lleó, a tocar del riu Bernesga, a la marge esquerra, placa on es pot llegir va ser allí on va escriure part de la seua obra, des d'aleshores que mire els finestrals dels apartaments tot i tractant de fer-me una idea de per on guaitava l'escriptor. Arran de la Fira del llibre lleonesa vaig adquirir un petit volum sobre l'autor desconegut, que recull les intervencions d'una trobada que el tenia com a protagonista, i que van titular Antonio Pereira y los lectores de poniente. El llibret m'ha acompanyat els darrers dies, i si el seu títol em resultava un poc incòmode per allò del ponent, m'ha servit per covar cert desig/interès de llegir l'autor vilafranquí, de Villafranca, la del Bierzo, mestre del conte he entès. Això del ponent acaba essent una referència, crec, tot i subratllar-se les vinculacions no tan sols amb Galícia, també amb Portugal, d'aquest autor en llengua castellana. Pereira? Tabucchi? Jo mateix ara he esdevingut un lector de ponent, i bloger ponentí, ben mirat des del país dels valencians i valencianes. Tornant al conte, en Josep Mª Domingo mostra, pel que porte llegit fins ara, al seu Extraviari, una galeria de personatges extraviats a la recerca de, o tractant de no perdre més del que porten perdut, o de conservar quelcom d'allò estimat o tingut com a propi, en trànsit també fins un punt de no retorn, un poc al límit.  

Signes

A la feina es produeix quelcom pròxim a un esclat d'estrès, mena de dir prou, expressat amb paraules més o menys gruixudes o en una eixida esperitada, un plany esguerrat. Semblaven arribades les mànegues curtes després de dies grisos, oportunitat per seure a un banc i exposar-se a la benedicció solar, mentre unes criatures juguen sobre la gespa entre les ombres del parc. A poc a poc, les aigües deixen veure el fons del riu i aviat podrem observar indolents les truites juganeres des de ponts i passarel·les. En aquest vagarejar entre les fites que marquem al calendari, algunes lectures esdevenen port on romandre un moment en trencar-se el son a l'alba, en despertar d'una migdiada reparadora, en cercar el repòs nocturn, immersió per entendre, per esdevenir, també la ploma em crida a deixar quelcom més que un rastre, missatge dins l'ampolla que llançar al silenci petri de les hores solitàries. La creació demanava altra mena de consagracions, de dedicacions, de rituals, de viaranys, bé que ho podia intuir i l'aprenentatge esdevenia un nodrir-se constant, amb l'avidesa de qui no vol deixar de créixer, d'admirar-se alhora, de sorprendre's. El cant coral, per exemple, aleshores es basteix com l'indret vellutat que acull un sentiment d'escalfor, la il·luminació feble que saps et permetrà un breu avanç.

Mala mar

L'humor ens permet pegar-li la volta a situacions serioses, relativitzar el que sovint es presenta com a transcendental. L'humor porta el somriure a territoris on sembla vetat, mena de distensió per reprendre el pols d'alguna mena de continuïtat. Si hi ha, que jo diria que sí, un humor valencià, els mitjans àudio-visuals públics valencians, ara pareix que sense les cotilles dels governs populars, són una oportunitat de fer-lo present entre nosaltres.

Aquell govern dream team de la setmana passada ara té que posar-se al tall, els focs que presumíem arribarien han començat a escoltar-se per l'aire aquietat momentàniament per la sotragada de l'adéu Rajoyà. Un ministre, valencià d'Utiel crec, no ha arribat a la setmana, ha eixit a les fotos i poc més que saludar. Mismos perros con distintos collares? Dubtosa defensa d'allò públic des de conductes fraudulentes amb la hisenda pública.

Un vaixell ple de persones travessa la Mediterrània envers València. Oportunitat per la pau i la solidaritat. Molts semblen esmolar també els coltells, disposats a no deixar-ne passar ni una, los españoles primero. Les mirades es dirigiran als nouvinguts i nouvingudes i les autoritats hauran de gestionar. Nous reptes humanitaris, d'una societat poc receptiva als sense recursos, a l'estrany, on tot es paga i els reconeixements van de la mà del que es posseeix. 

Fins Rucayo des de Camposolillo, passant per Utrero

Criatures avui omplint jardins urbans després de dies de pluja i nuvolades. Diumenge la gent del club de lectura de Varillas caminàvem sota ruixats intermitents fins Rucayo vorejant l'embassament del Porma, paisatge amarat de verd, esguitat del groc i lilàs de les floracions. Fang als camins, rocam lluent, argentat fins i tot, vigilant amb solidesa el paisatge, núvols descobrint racons on deixar reposar per un moment totes les mirades cansades, arbres mig submergits dins l'estany artificial, runes que callaven, despullada una intimitat interrompuda. Dinar de germanor, cercant l'aixopluc d'una casa condicionada, menges cuinades a foc lent, vi per escalfar el cos caminador. Pobles abandonats, vides oblidades.

Que un senyor o una senyora entren a la presó a mi no m'alegra gens ni miqueta. M'inquieten les raons per les quals es pot posar a la gent a la garjola, motius que sovint ens podríem haver estalviat, per exemple amb certa educació, amb certs principis, amb certs valors i no precisament una educació elitista. El desprestigi d'allò públic em sembla es troba en l'actitud d'alguns aprofitats, que tot i no voler ni sentir-ne parlar són els primers en embutxacar-se els diners de la caixa comuna. Signar un contracte i dies després oblidar-se del compromís, prometre un càrrec i tot seguit surar conductes que el taquen... 

Ports i platges

Aquella Europa somiada se'ns trencava amb les seues polítiques migratòries, una Mediterrània farcida de cadàvers, una xenofòbia malaltissa. Sabem que no n'hi ha prou amb solidaritat, que calen polítiques actives per aturar l'hemorràgia salvatge dels països africans, principalment. Dins nostre cada vegada té menys cabuda allò públic i un troba a faltar, una vegada més, l'església catòlica recolzar amb veu alta les accions de suport als més desvalguts, per exemple. Que l'episodi de l'Aquarius no siga una operació d'imatge, una més d'una tèrbola campanya electoral, per projectar falses expectatives i responga a la voluntat decidida d'engegar fermes accions humanitàries, millor, escriuré humanes.

La posada en marxa d'Àpunt televisió és possible permeta donar visibilitat al país amagat, a la llengua silenciada, projectar tot el que el valencià atresora. La llibertat no es desplegarà mentre tinguem la boca tapada, els ulls enfosquits per una imatge única. La doble moral d'alguns els posa en evidència quan posen cullerada una vegada i una altra en quelcom que simplement ignoren o que també, senzillament, ja han oblidat. Que les renúncies d'uns molts a la llengua, a la cultura a la que dóna suport no ens facen també a nosaltres distanciar-nos-en, renunciar, avergonyir-nos-en. Sé que, ja d'entrada, a molts els fa nosa, i molt, el desvergonyiment, però, per exemple, en escoltar allò de la cosa més dolça i fina, o el veles e vents han mos desigs complir un no dubta qui és, d'on ve, sense renunciar a llegir el Quixot en castellana llengua, ni d'aprendre les llengües que calga, també la portuguesa.

Path of miracles

A l'església de santa Marina de Lleó, de gom a gom, dimecres passat, sis de juny, vam escoltar l'obra Path of Miracles de l'anglès Joby Talbot i algunes peces del Codex Calixtinus, interpretada pel Yale Schola Cantorum sota la direcció de David Hill. Esdeveniment musical de nivell remarcable a la ciutat, que va tenir lloc també a les altres ciutats hispàniques (Roncesvalles, Burgos i Santiago) que configuren els moviments de l'obra coneguda en castellà com El camino de los milagros, dedicada al camí de sant Jaume. De tant en tant aquestes presències es produeixen entre nosaltres i viure-les són una experiència indescriptible, miracle sonor, fruit d'un mestratge molt valuós i un aprenentatge sòlid, que ens acosten a la bellesa amb uns resultats espectaculars. Camí de  veus: We sleep on the earth and dream of the road/ We wake on the road and we walk(...) Here is a miracle./ That we are here is a miracle.

Canterets nous

La dita sàviament apuntava que tots els canterets nous fan l'aigua fresca. Açò bé a compte del nou govern de les Espanyes. Li hagués agradat fer-lo a en Rivera, però l'ha fet en Sánchez Pérez-Castejón. Per cert, que el primer votà que no a la censura d'en M. Rajoy, perdent pistonada a les travesses successòries i el segon va renàixer, com ja molts han subratllat, de les pròpies cendres, en escac i mat de indiscutible eficàcia i mestria política, com també s'ha escrit durant les darreres hores. En J. M. Aznar, amb posat impertorbable, quasi messiànic, s'ha ofert per aixecar el centre-dreta i hàbilment la veu del darrer ex-president l'ha reivindicat com a propi. A n'Albert ni l'hem escoltat per postular-se per la centralitat, deu estar força ocupat corrent per la banda dreta. Res que no sabérem a hores d'ara. Ministres dones i homes deuen tenir la cartera dels antecessors a la mà i toca repartir premis, esperem que també responsabilitat. Que tot no sia un canvi de rostres està per demostrar, apunten noves formes, nous estils, nous temps, tant de bo l'aigua dels nous cànters calme la set de reforma i equilibri, harmonia i convivència pacífica, de justícia i solidaritat que reclamen persones i pobles.

De dos autors valencians

Tornar a llegir en Ramon Ramon, ara el seu premiat dietari Llum a l'atzucac, és motiu d'alegria pel retrobament d'un autor dels que consoliden el gènere assagístic entre nosaltres. Davant nostre una acurada i reeixida aproximació a la literatura, al viatge, al país, a la pròpia existència, sòlida personalitat que tenaçment s'endinsa en les creacions humanes, cercant referents i oferint un continu de pensament on el lector pot aprendre, créixer, contemplar.

Més pròxim al petit territori on vaig créixer, l'autor almasserí en Francesc Bayarri ens ofereix des de l'editorial l'Austrohongaresa Matar Joan Fuster i altres històries. L'autor, en clau periodística, ens ofereix un conjunt de narracions on explora la violència de la guerra civil al seu poble, els moviments dels nazis croates després de la guerra, els atemptats de la transició, amb una atenció especial al patit per en Fuster que dóna títol al volum. Tornem a trobar un escriptor sensible al temps i espais viscuts, al període fosc, molt gris en tot cas, dels anys setanta i vuitanta, per on la seua obra avança amb ànim d'entendre i fer entendre.

Visca Múrcia!

També jo preferia no anar a votar, ara, com exposava n'Antón Losada. Em va bé el vot de diputades i diputats a Madrid estant, en nom de no pocs españoles y españolas, sense permís o reconeixement dels repartidors de carnets de la cosa ¿ciutadana? Havent triomfat allò tan constitucional de la moció de censura, titllat de colp d'estat per alguns/algunes constitucionalistes de pro, instal·lats per uns moments en una mena de vertigen de canvi institucional, un no pot deixar de demanar uns instants de respiració de l'aire renovat en obrir finestres després de buidats certs despatxos, sap els trets ja han començat i les hostilitats no seran menors durant els propers mesos, dirigides pels escamots habituals de la premsa del règim. El to emprat per alguns/algunes durant les hores del recanvi constitucional, que si dimitesca o deixe de dimitir, tenia un regust casernari insuportable, contradictio in terminis evident ¿M. Rajoy-dimitir? I així les coses, la suggerida o interessada reunió entre el cap del govern portuguès i el de les Espanyes, un es demana podria servir-li un poquet al segon per anar més a la portuguesa, sabedor també aniria molt rebé aquest segon pogués fer servir amb fluïdesa la llengua oficial dels veïns occidentals. Com li vaig escoltar dir anit a en Tardà: Viva Murcia! Li ho deia a un murcià que expressava Catalunya també era la seua terra, tot i les sospites de què ho afirmava aquest dirigent més com a propietari del solar, que com d'allò original que poguera haver-se bastit al llarg del temps, generació rere generació. Llàstima l'imitador del Polònia de sobte sembla s'ha quedat sense feina, atesa les desaparicions simultànies del gallec i del gironí, en tot cas: Visca Múrcia, però Girona més!