Dependències i reformes

La dependència és un conjunt de consideracions, problemàtiques, polítiques socials que en la vida de moltes persones ocupa un paper central. Les antipolítiques de la dreta, que es va posar a desmuntar a tort i a dret alguns avanços fets als negres anys del dimoni Zapatero, no han fet més que aprofundir en el despropòsit i la desempara de molts ésser humans per aquests territoris. Les reflexions, torne a la revista Pasajes, de la Sra. Durán d'allò més oportunes i necessàries per avaluar i acostar-se a l'estat de la qüestió.

Les reformes de l'oficina judicial dels jutjats del regne, la posada en marxa d'allò conegut com l'expedient electrònic com que no acaben de millorar el servei. Sovint un té la impressió de passar-se la pilota de les decisions d'una dependència a una altra, de palesar una manca de sistemàtica comuna, que a més de produir una mena de confusió constant, acaba deixant en mans de qui treballa amb la màquina la solució de problemes que deurien estar considerats i solucionats des de dalt. Hi ha com una mena de gran moviment de noves formes, però sense saber massa del cert cap on es va. La simplificació, la possible senzillesa que deuria aportar la digitalització sovint porta a duplicitats innecessàries, manca d'optimització dels recursos, decisions contradictòries, pràctiques paral·leles, pervivència de maneres de fer que res tenen a veure amb les ferramentes implementades. Difícil en tot cas. El primer que caldria és que tothom veies en la reforma el camí conjunt.

Igual la prova del cotó de la Sra. Díaz, al capdavant del PSOE de siempre, seran els resultats electorals. Què volen que els diga, a mi el que veig em convida a una desil·lusió carregada de buidor, envoltada d'alguns i algunes que esperen la vida prendrà noves perspectives amb el regnat promès. I ja som grans per creure amb segons quines promeses. Pel que puc llegir i observar l'esperança de canvi s'ha refredat, es consolida una manera de fer i entendre l'estat i les institucions que deixen poc de marge per la ¿reforma?, per la democratització, campant sense pudor plantejaments simplistes, construccions esbiaixades de la realitat i una propaganda insultant.

Impressionar

El titular de premsa ho diu tot: es pretén impressionar als madrilenys. Sincerament, després de la primera lectura un reflexiona i conclou, val, un poc segurament, però tot plegat serà una celebració espiritual, una vivència comunitària de la fe. Tot açò es produeix en el context de la presentació de la Semana Santa leonesa a la Villa i Corte de Madrid. Les festes van més d'impressionar que de participar? D'espectacle de carrer que de vivència col·lectiva? Pur teatre, representació? Si de preferències es tracta uns estan més pels abillats amb sotanes negres i capes, altres pels moros i els cristians, uns altres pel vestit regional. Per ofrenar?

En De Lucas donava classe a la Facultat de Dret que vaig habitar durant alguns moments de la joventut, era d'aquells que es podien escoltar, que portava i difonia esperit crític, entre d'altres coses a salvar d'aquell temps. Les seues propostes, reflexions sobre, diguem, el fenomen migratori, publicades al número de la revista Pasajes que tracte de llegir, doncs que ens les deuríem de mirar molt seriosament. Mira que es parla d'estat de dret, d'Unió Europea, de persones i drets, de valores cristianos, però quin paperot violant constitucions i tractats en matèria humanitària.

El culebrot murcià té tots el números de final judicial feliç per al Senyor de Múrcia. Veure com despatxa el seu guardaespatlles una periodista que li vol fer unes preguntes pel carrer ho diu tot del Presidente. Què passa per darrere de tota aquesta exhibició de declaracions i anades i tornades? Quins obscurs interessos manegen aquestes personalitats distingides i respectades als seus territoris? El director de Eldiario.es dóna unes quantes pistes de l'enrenou que hi tenen muntat.

Menja i calla

D'on vénen els productes que comprem? Qui o què hi ha darrere de la publicitat dels aliments? Com es condueixen les voluntats de nosaltres consumidors? Qui és autoritat en això del menjar? A qui fem cas: al petit botiguer o a la gran cadena de supermercats que prometen qualitat? Paguem amb targeta o amb efectiu? En el fons, a qui ens ven li interessa mengem bé o simplement la venda d'un producte? I si evitant allò agafem açò altre? Hem de cuinar les receptes de tota la vida o les dels receptaris que vam comprar per allò de menjar bé? I si tenim poc de temps: millor si mengem ràpid? I menjar ràpid és menjar? Per què en lloc de parlar de temps parlem de cuina o a l'inrevés? Acabem de menjar i ja tenim ganes de menjar?  Tenim que beure aigua a tothora? I un poc d'alcohol per ofegar les penes? Per què alguns cafès ens semblen tan subtilment saborosos i olorosos i d'altres amargs i difícils d'engolir? És cafè aquell líquid que subministra la màquina folrada de publicitat de l'oficina? Com és possible que l'aigua es trobe privatitzada? Com és possible que no s'aprofite la força de l'aigua que passa pel riu en produir energia neta? On van a parar els abocaments als contenidors de plàstic verd que recull el camió del fem? Què fan aqueixes boques amb tapadora groga on llancem les deixalles inorgàniques? Fumiga vostè els productes que porta al mercat de la plaça Major? Deuria menjar-me'ls?

Senyores i senyors

Llegeixo en Rajoy ha dit a Bar-cel-ona: No us abandonarem. I penso: Ja ho veurem això. Deixar en mans del Sr. Albiol el partit conservador 1 a les terres catalanes, d'entrada ja sembla abandonar el partit o la partida a una ¿incerta glòria? La posada en escena, ¿previsible?, de la Sra. Díaz de la seua candidatura a la secretaria general del partit  conservador 2, envoltada dels quatre homes forts i savis de l'aparell és ja tota una declaració d'intencions. I si no torna a les mítiques majories del puny i la rosa? Tant de bo no s'equivoque la que fóra gran esperança blanca, la Sra. Chacón, i puga arribar a ser la primera dona presidenta del govern del regne. El toc simpàtic, per mi, les sabatilles del Sr. Zapatero, com qui passava per allí.  

No sé com al programa La Sexta Noche conviden una nit sí, una nit no, al Sr. Revilla i al Sr. Bono. Igual representen valors que la proposta televisiva pretén projectar, difondre, consolidar: Val, està clar. Em cansen una miqueta, confesse no passe de les primeres paraules de les entrevistes, com quan començaven a parlar segons quins catedràtics de la facultat i ja sabia no tornaria a aparèixer mai més per les seues classes: Insuportable. Tot plegat una miqueta gastat, igual que els rostres dels comentaristes, alineats com si de dos equips de futbol es tractés i cada setmana s'enfrontaren en el mateix partit, repetit fins l'excés. Jo dic no.

El Bar

Sembla lluny la campanya diàleg. Ara escoltem parlar de la campanya llei o si es vol, en termes més contundents, de l'Imperio de la Ley, que és la versió 4.0 del clàssic Govern del més Fort. Eixir de la cova ha portat més subtileses, però hem arribat a l'enfrontament cos a cos per sobreviure. Quelcom s'intueix en veure la proposta  cinematogràfica El Bar del director Álex de la Iglesia, no exempta d'humor, ¿negre?, amb compassió la justeta i abocant-nos al clavegueram per sobreviure, en aquell punt que el telèfon mòbil no t'oferirà cap cobertura, la televisió emetrà una versió cuinada de la realitat que tu vius en primera persona i el carrer serà una selva. També conté una història d'amor.

Amb la invocació solemne a la unió, el projecte europeu es desmembra. El rigor quaresmal es vesteix de negre i lilàs, no confondre amb el podemita, al temps tot es prepara per la gran exhibició del Gran Poder. Una altra vegada ens canvien l'hora i el decorat dels centres històrics s'ompli de figurants que planell en mà exclamen Que bonic! o es deixen caure sobre una cadira vençuts per l'interrogant  I ara què?

Imitacions

Volia en algun moment del dia nevar, però no nevava. El fred convidava a cercar refugi al sofà, sota la manta, amb un llibre a la mà, una ploma gargotejant pensaments sobre el paper d'un quadern, deixant-se acaronar per músiques d'agradables melodies. Retorn sobtat a un hivern caparrut?

Em feia gràcia l'entrevista del Pòlonia de la seua imitadora de la periodista Ana Pastor al seu imitador del President de la Generalitat, igual que l'aconseguit to de veu de la Vice del govern de les Espanyes. Sovint en veure als imitats se'm representen els imitadors, em costa un xic distingir uns d'altres. A la futura TVV veurem quelcom de semblant?

Moltes escultures i pintures religioses als temples de per ací representen la dominació catòlica sobre els musulmans, no precisament fent servir mitjans pacífics, sinó sovint l'espasa i el cavall. Els cartells de la Setmana santa amb les imatges de dolor i patiment, de passió i drama més que fer atractiva la proposta, com que espanten una miqueta, en tot cas es fa difícil de distingir on comença i on acaba el sentiment religiós i la teatralitat de tot plegat. Espanya negra o en negre?

La pel·lícula Capità fantàstic voreja en molts moments la ¿fantasia?, però ofereix arguments per l'esperança, esperança en un món diferent perquè les noves generacions portarien aquesta esperança. Igual la força de la proposta rau en el contrast, entre maneres de viure, d'educar, de comportar-se, contrast que demana radicalitat i reflexió. La perversió del llenguatge, les múltiples submissions i els vassallatges que professem ens acaben desfigurant, buidant de sentit l'existència?

Prenint-me el pols

Si volíem parlar d'oratge, a hores d'ara l'hivern sembla haver-se fet present. Igual és primavera a uns grans magatzems, igual el canvi d'armari s'ha consumat abans d'hora a algunes llars. Però a la ciutat de Lleó els vents porten fred, les temperatures s'enfonsen i els cristalls de neu s'han deixat veure portades per vents gèlids. Finalment allò que compta és l'experiència pròpia, directa, en tot cas, l'home del temps, la dona del temps és una referència.

Les veus dels informatius demanen prudència i contrast. Personalment em fan més confiança els periodistes de La Veu o El diario.es o l'Ara que els de l'Abc o El Mundo. Sé que em trobaré bé llegint alguns articulistes del Levante. Obrir El País em costa tant com comprar-lo i mira que he passat bons moments llegint les seues pàgines durant la joventut. Em pregunte si se'm vol convèncer o adoctrinar. Quan m'acoste a mitjans de comunicació sota l'òrbita de la Conferencia Episcopal la decepció és majúscula, no veig evangeli per enlloc: Mare de déu senyor!

Quant a actituds vitals em precipite a un plantejament contemplatiu, prenent distància, sense implicar-me massa. La implicació esdevé aprofitament desvergonyit en massa ocasions i el preu a pagar ultrapassa el que pogués ésser un pressupost raonable. La confiança es transforma, malauradament, en explotació, la paraula donada en passaport per aprofitar-se de l'altre sense compassió o pietat. Fóra temps de col·laboració fèrtil, de desenvolupament raonable, d'intercanvi gojós, que no acabe de veure pels meus voltants i ja m'agradaria.

Primers moments de primavera

Encara tenim a la memòria els dies del tancament dels Albatros. Encara tenim a la memòria la reobertura de l'Aragó. Avui mateix publiquen la designació de n'Empar Marco per dirigir la nova TVV. Al quiosc a més de El Temps darrerament puc adquirir Lletraferit. L'obertura dels cinemes Albatexas es ve a afegir a les propostes culturals del Cap i Casal en valencià. Bo, no és gran cosa, però tot plegat té la seua importància, significació, ressò. I de segur que hi ha encara més propostes que sumen, no arribe a tot.

De les falles, algunes vegades pense, s'oblida sovint La Falla, i es posa l'accent en l'Ofrena, en els focs, en el bunyol i la xocolata, en la paella, en el casal i la banda, els vestits, la llum: festa total? Bé. Però el monument, em sembla, té o deuria de tindre el seu paper central, amb tot el caràcter portador de crítica, monumentalitat, símbol purificador o plataforma de catarsi. L'excés es fa difícil d'assimilar, de digerir: bon profit! Interessant rellegir en Fuster: Combustible per a falles.  

Impressions

El cansament es barreja amb la sensació de benestar que produeix el despertar solar de la primavera. A més, el silenci produeix una mena de gran expectativa: tot és possible. Les promeses dels polítics es desfan com el gel i no sembles disposat a escoltar els mentiders, les mentideres. Els que manen van per un costat, els que no ho fan van per un altre. La buidor es consolida com a contingut, la contemplació per un mateix esdevé més necessària que mai per entendre on som.

El dia després de cremar la falla arreplegàvem les cendres, netejàvem el carrer, es disparaven els petards perduts que es trobaven ací i allà, després de la nit del foc. Bocins de ninots o estructures del monument donaven peu al recordatori efímer dels dies passats a colp de programa faller. Aviat ens vindria al damunt la Setmana Santa i la Pasqua, precipitant-nos a l'estiu que ho inundaria tot.

Les prediccions meteorològiques anuncien que en tornar a Lleó em rebrà quelcom de semblant a l'hivern, així les coses em resigne a tornar enrere. Tant de bo el cos s'ho prenga bé. A l'Horta els llauradors s'acostaven a la cooperativa per adquirir productes després de les diades festives, al poble el Mercat plantava les parades mentre les brigades de la neteja retiraven restes falleres.

En despertar

La sobtada pujada de temperatures havia fet embogir els lleonesos, les lleoneses, per extensió els  i les visitants de la ciutat que prenien seient a les terrasses de bars i cafès, sabedors de l'excepcionalitat del moment, quan encara l'hivern no havia abandonat el calendari, quan la Quaresma es manifestava en rigors i charlas cuaresmales de parròquia militant, reiterada a colp de tambor penitent i toc de trompeta passional.

Així les coses en sonar el despertador aquell dissabte, colpejar amb cert automatisme la claueta del llum del dormitori, quelcom d'estrany va ser detectat per la vista, en el mateix moment d'abandonar les foscors de la son i el somni i obrir-se a les clarors del matí estrenat. La grandària superava al mosquit impertinent i a la palometa noctàmbula. El vol desconcertat i cec, fins a un cert punt suïcida, era d'un petit rat-penat, qui sap com i perquè arribat fins al meu quarto.

En algun moment la criatura s'engaxà al mur de rajola, però de seguida continuà l'ocupació matinera del meu espai, amb un vol maldestre i poruc alhora. En cap moment em vaig plantejar assassinar l'animaló, l'obertura de les finestres era el meu particular convit a abandonar la sala. El cas és que la rateta voleiadora, tan mamífera com jo mateix, no es donava per al·ludida i la seua trajectòria aèria es limitava a l'interior de l'habitacle. Em va semblar clar que fora, al pati del seminari, no tenia cap intenció d'eixir, entre d'altres raons perquè, segurament també per ell, feia un fred que pelava: pur instint de supervivència? Com que allò no podia durar massa, vaig agafar la manta que tenia més a mà i amb ella em vaig ajudar per expulsar l'ocupa dels meus territoris, fins aconseguir-ho.

Constat l'abandó del company o companya circumstancial, crec vaig tancar l'estança hermèticament, vaig entrar al lavabo i a l'espill comproví l'absència de qualsevol marca al meu coll, així com la normalitat dels meus ullals. Ara ja ho podia escriure: En despertar lo rat-penat hi era.

Bon viatge faci la cadernera

De cop i volta un descobreix, o li descobreixen, o li recorden que aquella senyora escrivia els texts dels programes televisius de la vesprada de la seua infantesa. De cop i volta un descobreix, o li descobreixen, o li recorden que aquella senyora també escrivia versos per a gent gran o més gran. De cop i volta  un descobreix, o li descobreixen, o li recorden simplement, alguns versos mentre sonen els instruments del conservatori, a una sala quasi plena de infants com aquells que veien aquells programes televisius, dels infants que s'han fent grans i protagonitzen tots aqueixos descobriments. La senyora es diu Gloria Fuertes i és una xiqueta que acaba de complir cent anys. Vaig eixir amb un clavell a la mà, el programa i un mig somriure després de recollir l'abric del guarda-roba que improvisaren els alumnes per finançar el seu viatge de final de curs. Donem el meu abric de pells del Canadà senyoreta, per favor. No el trobe cavaller. De pells del Canadà? Sí, sí, aquest mateix senyoreta. Gràcies. Per cert, on aniran de viatge vostès: potser al Canadà? Molt bonic el Canadà senyoreta. Bon viatge faci la cadernera!

Lo llit ja m'enteneu

No és el mateix fer-te el llit que que et facen el llit, lo llit ja m'enteneu. Ho dic i escric, perquè desprès de repetir la rutina fins l'extenuació de llevar-me i fer-me el llit, lo llit ja m'enteneu, doncs he posat en marxa, segurament per alguna lectura que recomanava aquesta pràctica, o no pràctica, l'hàbit de no fer-se el llit cada matí i anar-me'n directament a l'afaitat i la dutxa reparadors de la imatge malmesa, sense deixar vestit el llit, lo llit ja m'enteneu.

I no és que no m'agradaria algú em fes lo llit ja m'enteneu, i perquè no també lo esmorzar ja m'enteneu, però com que em posa mandrós aquesta pràctica i com que al cap i a la fi, ningú, vull dir ningú, visitarà en tot el dia la meua cambra solitària, he optat per vestir el llit abans d'anar-me'n a dormir. Així es ventila tot plegat llit i cambra, i ja em va bé.  

Els caps de setmana, com que un va més relaxat, alliberat dels horaris feiners, això de fer-me el llit, ja era un tasca domèstica que deixava per anar fent mentre el matí avançava i amb ell les neteges i endreços diversos de la llar. Així les coses puc dormir un poc més enllà de les sis del matí i guanyar en descans, durant els dies feiners, guany que agrairé per sempre més, tant d'ànima com de cos. Igual havia militaritzat un poc els meus costums i trencar per alguna banda no era tan dolent per la meua salut, la mental sobretot.

Sé que tots aquells i totes aquelles que no us feu des de fa temps el llit o no vos l'haveu fet mai o vos el fan sempre o, ni tant se val, ho deixeu per molt després de llevar-vos, aquestes reflexions us semblaran pura ingenuïtat o banalitats completament prescindibles, jocs sense cap recorregut del perfeccionista o maniàtic malalt irrecuperable, instal·lats com us trobeu en la felicitat de no fer-se el llit, lo llit ja m'enteneu. Igual l'única felicitat possible: la de no fer-se lo llit, ja m'enteneu.

Una plaça pel poble

Aquesta setmana en farà dues que ens vam manifestar pels carrers de Lleó per defensar la plaza del Grano, plaça del Mercat, on, crec haver llegit, a més de mercat, es feien les execucions públiques d'altres temps, un poc més foscs i, segurament, més freds que els actuals. Aquest espai urbà sorprèn al passejant, al viatger, al pelegrí pel seu empedrat, per alguns edificis com ara l'església amb destacables elements d'un romànic llunyà, amb una torre campanar acabada amb teules de pissarra, també per la conservació d'algunes galeries porticades on cercar refugi en moments d'inclemències atmosfèriques, la seua font al·legòrica dels rius de la ciutat, i els dos arbres, ¿oms?, que fiten l'indret, al recer del qual no es difícil escoltar algun músic fer sonar una guitarra, una gaita, una flauta, veure reposar els caminants jaumins després de la seua arribada a la capital regnícola, observar algun lector endinsar-se en les pàgines d'un volum estimat o algun escriptor deixant anar l'estilogràfica sobre les planes d'un quadern gastat. Tot això i més és la plaça del Grano. La nit festiva i reivindicativa de la marxa ciutadana, on rostres coneguts l'omplien de gom a gom, vam poder llegir algunes pancartes amb el conegut missatge Les eleccions es guanyen a les urnes no a la plaça del Grano. Doncs sí, segurament no li faltava raó a l'autor o autors intel·lectuals de la frase, però la democràcia a banda de materialitzar-se en allò del vot, es palesa al carrer, al debat, en la presa de decisions participativa, en l'evitació d'arbitrarietats i imposicions, en l'escoltar i dir, en l'intercanvi públic de parers. Segurament als que reivindiquen la urna amb tanta convicció per a unes coses, un sospita els fa nosa per algunes altres, a més de comprovar com els agrada preparar el sobre i la papereta abans d'eixir de casa i repartir-la entre els més pròxims, per evitar qualsevol temptació de desviació electoral.

Mocs i constipats lleonesos

Dir que Lleó és la ciutat del moquet i Lleó, també, la província del constipat, doncs és dir molt, a aquestes alçades de la meua estada lleonesa no seré jo qui s'atreveixi a discutir-ho, encara que evitaré de pronunciar-me amb tanta rotunditat. I no ho faré, sobretot, perquè ja porte algun constipat que altre, alguna grip, algunes torticolis de les que et tenallen el coll i l'esquena, i sé que amb aquesta climatologia broma poca. Les afirmacions les feia un comprador d'una obra de F. Forsyth, crec, a una llibreria amb nom de famosa biblioteca, l'aparador de la qual sovint m'enganxa l'atenció, on jo em disposava a adquirir un exemplar d'una obra de la poetessa G. Fuertes, que serà homenatjada la setmana vinent al conservatori del cap i casal d'aquest antic regne.

La neu no l'he vista, cert que l'anunciaven algunes previsions i el fred, tot i ser entre nosaltres, no m'ha semblat tan intens com el pronosticaven: m'estaré acostumant? Així les coses, el bon temps ha predominat durant el matí d'aquest dissabte de mercat a la plaça Major, on dimecres, de Cendra, cremaven literalment la Sardina, arribada entre els plors d'un seguici endolat i una banda de música de so trist i apagat. Som a la Quaresma, i les cigonyes arribades, com sembla mana la tradició, per sant Blai, s'ho miren amb indiferència des dels seus nius. Indiferència que tant de bo no es veja pertorbada pels sons de les setmanes que vindran i sí alleugerida per l'arribada de la primavera que encara se sap llunyana.

El regne d'aquest món

Açò de l'Església catòlica embolicada amb l'associació Hazte oír, les misses per unes disfresses de carnestoltes, els silencis al voltant de la pederàstia és per fer-s'ho mirar. Mira que hi ha camp per treballar en l'estima al proïsme, la solidaritat, la compassió, la fraternitat, el compartir i tenen quatre qüestions que els perden. El mateix déu al que s'invoca per beneir Amèrica, l'Amèrica que ara es vol guanye una guerra.

La justícia continua sense ser igual per tothom, la presó em fa molt de respecte, però algunes mesures cautelars em semblen deurien haver-se imposat als senyors Blesa, Rato i Urdangarín, com a mínim una compareixença periòdica davant el jutjat. Prohibició d'eixir del territori nacional? Que no hi haja perill de destrucció de proves, doncs no m'ho acabe de creure.

La no dimissió del President de la regió de Múrcia és una dolenta notícia per la democràcia d'aquells territoris, dimitir, sí, marxar, perquè ja s'ha arribat molt lluny en el procediment, dimitir perquè hi ha una ombra de sospita i sóc un representant públic.

I per si no en teníem prou acabe de llegir la Falla del Mercat vol nomenar F. Franco faller d'honor: Açò què és? A bones hores! Alguns semblen estar que s'encenen i no tenen altra cosa que fer. Per favor: planten falles, facen crítica, convoquen el foc purificador, reben la primavera, deixen enrere al dictador. No en tenen prou amb les desfilades falleres ofrenant amunt i avall?