Badant

Cinc de la vesprada: els/les turistes s'arreceren a les terrasses tot esperant el proper àpat, esgotats d'un badar circumstancial. La nit passada portà sota les estrelles de Cerezales del Condado versos d'Estellés, músiques d'en Pep Gimeno, poemes d'en Brossa, a l'Ovidi. El descobriment de na Maria Arnal i en Marcel Bagés despertà gojosament sensacions i sentiments familiars. La Candamia ha esdevingut  aquest matí un passeig on cercar repòs, alè, començant a caminar des de la pròpia ciutat, d'anada i de tornada, tot endinsant-me finalment en ella per on fan els pelegrins jaumins. Han convertit la seu lleonesa en un temple de pagament, d'entrada amb tiquet, de casaments de primera classe, accés restringit només per visitants, controlat per homes amb corbata negra i camisa blanca, segurament restaurada amb diners públics a major honor i glòria d'alguna jerarquia eclesial, poc o gens afeccionada a allò de totes i tots. La de coses que t'has d'escoltar a l'àudio-guia sobre l'empresa propietària de les pedres i el seu programa electoral.

Luna de Lobos és la proposta d'en Julio Llamazares per acostar-se al maquis de les muntanyes lleoneses. Al pròleg de l'edició de Càtedra ja se'ns orienta sobre la prosa esquitxada de poesia que hi trobarem. Gildo, Ramiro, Ángel i Juan protagonitzen les narracions de supervivència, de lluita, de resistència, de vida i mort a les que el lector es lliura devotament pàgina rere pàgina, entre les boires i nuvolades, la neu i la pluja, pujant muntanyes, baixant als pobles i les riberes dels rius, al ventre de les coves.

Dia a dia

L'aparent tranquil·litat estiuenca ve donada, per mi, per la tèbia resposta davant tota la crisi que s'escampa arreu, al nostre voltant. Aquest estiu, a estones tempestuós, a estones xafogós, s'esquitxa de notícies com ara la mort d'un ex-banquer responsable d'algunes de les malifetes més sonades del sector,  la declaració com a testimoni privilegiat del president del govern davant un tribunal de la tocada administració de justícia, la detenció d'un dirigent futbolístic i el seu fill que ja no sabien on posar-los. Però, com en sordina, la reacció no deixa de ser una remor, un gest preocupat, un ja veurem circumstancial, cert que els mitjans de lluita són força desiguals, començant per l'aparell comunicatiu, continuant per l'institucional sota control, ferri, de l'executiu. Cada intervenció, cada proclama, cada declaració d'aqueix poder frega un cinisme i una manca de vergonya insuportables.

He acabat de llegir, ahir, el dietari d'en Manel Alonso Les petjades de l'home invisible, que m'ha acompanyat les darreres setmanes. I resseguint les seues petjades, en Manel s'ha fet visible amb tota la seua perseverança i totes les seues contradiccions, neguits, aspiracions i lluites, desitjos i frustracions, alegries i patiments. Home madur, fidel al seu país, se'ns mostra dia a dia d'una manera activa: treballador, estimant el més pròxim, teixint complicitats, fent servir la matèria dels afectes, sabedor de les amenaces i riscos que planen sobre el viure quotidià, cercant camins, el camí. Un dietari és, també, una manera de prendre-li el pols al més immediat, al més pròxim de la nostra existència, desplegant en el relat els sentiments i sensacions del dia i la nit, de cada dia, de cada nit, en el de l'home invisible hi trobarem el seu rastre, les seues fites, fins al punt d'adonar-nos com a lectors que també poden ser, que també ho són, d'alguna manera, les pròpies. I més enllà d'aquestes fulles, amb elles, l'autor basteix l'obra, que agafa volada, donant, prenent sentit.

Perplexitats en dilluns

Precisament avui llegia a una de les entrades del dietari d'en Manel Alonso el seu cansament de la classe política, tant com per plantejar-se no anar a votar a una de les convocatòries electorals del 2016. L'autor que no s'amaga, ans al contrari, es preocupa per la política, s'implica en debats, es posiciona críticament, expressa el desconcert que sovint provoca l'actuar per acció i omissió dels representants del poble. També avui escoltava a un polític català a una comissió d'investigació del parlament d'aquell territori, insistint una vegada i una altra, tot expressant el seu respecte per açò i per allò altre, en les respostes que donés, en el passat, davant aquella respectable institució: no deixava de veure-hi una clara conducta evasiva, del tot punt irrespectuosa per mi, del declarant a les preguntes dels diputats, de la diputada, i un nul esperit col·laborador per aclarir la guerra bruta des de les institucions, que segons ha dit, deixant-me mig perplex, li provocava patiment en veure el recent documental sobre les clavegueres de l'estat emès a tv3.

Què dir de la barra del PP tot fent referència a la discriminació patida per Lo Rat Penat en no rebre subvencions per no fer servir el valencià acadèmic, la intervenció del Síndic de Greuges sobre la discriminació a llibrets fallers en la mateixa línia? Una vegada més se'n foten del valencià grollerament i cínica. I en això estem, el dia que una llei del parlament de les Illes Balears tracta de posar fre al maltractament animal i es torna a anunciar recurs de constitucionalitat per part de l'Espanya de sempre. 

Evasions

Torne a romandre a la ciutat per segon cap de setmana seguit, en una mena de desig de fuga insatisfet. Tinc les pròpies tàctiques per no caure en el desànim i l'avorriment, però haig de reconèixer que la soledat és, de vegades, difícil de portar. Si durant la setmana el cafè forà és el matiner de la feina, durant el cap de setmana ho és el vespertí, prenent-lo a cafès com l'Ágora o El valenciano. El mercat de plaça de dissabte és bon moment per gaudir dels productes agrícoles en exposició multicolor, del contacte humà cercant unes verdures, unes fruites de temporada, la mel del país. Si dissabte el cos encara tempteja l'horari laboral, diumenge, a poc a poc, com que vas desempallegant-te de les restes d'aquella camisa de força, sotmetent-te al toc rotund de les campanes catedralícies. Les passejades pels jardins públics posen un poc de serenor a tantes hores entre formigó, entre les vetustes pedres del barri antic.

No desaprofite per anar al cinema, per un moment la sala de projecció esdevé cau d'evasió, túnel o màquina del temps, experiència viatgera en cert sentit. Ahir vaig acostar-me a la proposta de C. Nolan Dunkerque, pel·lícula bèl·lica sobre l'evacuació de les tropes que fugien de l'avanç nazi a la França gairebé ocupada, encerclades a les platges d'aquella ciutat,  amb música també protagonista d'en Hans Zimmer. Tres narracions acaben trobant-se, després de preparar detalladament a l'espectador. Sobreviure a la violència desfermada trastorna perillosament l'ésser humà, fent aparèixer davant nostre el millor i el pitjor. Sabem el que vindrà després serà difícil de pair i refer els equilibris, la convivència pacífica, empresa que demanarà una fortalesa i una empenta extraordinàries. En Kenneth Branagh des de l'espigó ve a recordar-nos la lluita continua i un no pot apartar del seu cap els morts de la Mediterrània, l'abandó de tants éssers en altres travessies i platges, l'oblit de tanta tragèdia i tant de dolor absolutament injustificables, es pose com es pose algun personatge impresentable.

D'ombres i lloses

Usos amorosos de la postguerra española d'entrada permet acostar-se al festeig, a les relacions home-dona/dona-home, als sexes i al sexe durant els foscos anys quaranta del segle passat. Però l'ombra d'aqueix període es projecta encara, qui sap si també les de l'Edat Mitjana, d'alguna manera, en els temps presents, van fer molt de mal pense per mi mentre avance per l'assaig de na Martín Gaite, vaja educació sentimental de pena concloc. Entenc hem avançat, moltíssim, però ens resta molt encara per millorar en aquest camp, com en d'altres de les relacions humanes en general.

Fa un moment llegia la notícia de les mobilitzacions a la catòlica Polònia contra les darreres reformes del poder judicial d'aquell estat, i  m'he tornat a mirar el melic del poder judicial de les Espanyes, en realitat a l'executiu ibèric tan sensible a la independència de les magistrades i magistrats, del Ministeri Fiscal. La ciutadania, a més de les funcionàries i funcionaris, té sobrats motius per eixir al carrer i demanar una nítida separació de poders i un veritable esforç per la garantia dels drets de totes i tots. Davant l'argument que hi ha molta gent que fa bé la seua feina, que no discutiré, caldria insistir en problemes estructurals que suposen un llast per tenir un estat de dret, que no de dretes, en condicions homologables al que s'entén és o deu ser això. També en aquest terreny les ombres del passat s'allargassen de manera més que preocupant, o: és que açò només preocupa a uns quants/a unes quantes?

La llosa que cobria el cos del pintor figuerenc en Salvador Dalí ha estat moguda per permetre la pràctica d'una prova genètica. Altres lloses podrien també ser remogudes s'haurà pensat aquests dies, altres proves de paternitat s'haurien pogut practicar s'haurà argumentat. Va Catalunya per endavant en açò de remoure lloses? Déu meu quina llosa!

Des del "Lleonesat"

De seguida ens han dit la mort d'en Blesa s'ha tractat d'un suïcidi: ho ha estat?  Al Tribunal de Comptes alguns comptes, calculadora en mà, com que s'han de pagar de seguida senyor Mas i senyores Ortega i Rigau. Si tots ens entenem el castellà a qui se li ocorre demanar la traducció de la Constitució al lleonès?, venia a preguntar-se un escriptor, no massa poliglota pensava per mi, a una publicació de la capitat del Lleonesat. Voluntaris i urnes són les paraules del dia a la Fiscalia: qui ha dit referèndum? Sembla la combinació urnes i Veneçuela sí que ha estat ben rebuda per la premsa de la Villa i Corte. Al govern central no li han semblat bé les banderes a mig pal a un ajuntament insular el dia 18 de juliol, precisament el divuit, home, quines ganes d'emprenyar. En este país: en quin país senyores i senyors? El sense gluten del pa consagrat ha donat peu a articles memorables: Amén.

Arribà a les meues mans dissabte Usos amorosos de la postguerra española, torne a l'escriptora Carmen Martín Gaite, de qui vaig veure, ho he recordat ara, una escultura a la ciutat de Salamanca, la seua ciutat crec; avui, després del capítol centrat en la germana del Gran Absent, que sona al Gran Germà por dios y por E.: la xica topolino, amb interessants referències a l'humor de La Codorniz. Avance en la descoberta de les petjades de l'home invisible, tot fent visibles momentàniament camins trepitjats, cruïlles conegudes, dreceres freqüentades, d'altres ignorats, inexplorats, personalíssims, endinsant-me gojosament en el laberint on es reuneixen en les hores de lúcida vetlla, en la vigília expectant, en la vesprada inquieta de les lletres esperant el sol decline.

¿Saltar?

Estiu 1993 es pot veure a les sales de cinema de Lleó en versió original en llengua catalana i subtitulada en castellà: nos están invadiendo. Primer que res: veure i escoltar la pel·lícula, una bona proposta a parer de qui açò escriu, bon treball d'actrius i actors, especial esment a les dues petites Frida i Anna, aquesta segona amb una simpatia i empatia remarcables. Segon: dues persones a la sala. L'Espanya plurinacional, federal, integradora, democràtica, constitucional i tot el que vulguem afegir passa, per mi, per aquest cinema. I no anem massa bé: està ¿quasi? tot per fer.

Fa uns dies la caixera d'uns grans magatzems explicava a un client que un senyor havia dit a la seua senyora, allí mateix, que un determinat producte era català, que el deixés, que no se l'emportés; el client contestava a la caixera amb un carregat de raons: ellos hacen lo mismo. I jo mateix, un altre client, que em preocupe també d'on prové el que m'emporte, perquè m'estime la geografia més que per una altra cosa, pensava: si hagués fet el mateix que aquell senyor hagués tingut que deixar una part substancial dels vint euros de compra que vaig fer aquella vesprada. Mal ambient al supermercat, que supose voldrà vendre productes, i molts: vins del Priorat, xocolata de Castrocontrigo, espàrrecs de Navarra o de la China, taronges de València. A l'hora de valorar a la pantalla el tracte rebut no vaig gosar marcar el rostre de fàstic, ni molt menys el millor rostre dels proposats, com faig habitualment,  així que mitjanament emprenyat vaig teclejar el botó on posava saltar.

Per a violoncel sol

Aquests dies, sense massa soroll, es ve celebrant un curs/uns cursos d'estiu de/per a violoncel·listes a la ciutat de Lleó, Cello León, acompanyat de diferents actes oberts al públic, com ara concerts, tant de professors i professores, poques per cert, com d'alumnes, a la sala del penó de Baeza del museu de la col·legiata de sant Isidoro, o a diferents places de la ciutat, que apunten dinàmiques per fer present la cultura entre la ciutadania que deurien d'ésser punt d'atenció preferent, alhora que de promoció constant al llarg de tots els dies de l'any. Ahir podíem gaudir de les suites 5 i 6 per l'instrument esmentat del gran J.S. Bach, abans d'ahir d'un magnífic duet de G.F. Händel i d'un recorregut per obres de maduresa de F. Liszt. La nit promet un concert de cloenda al claustre del complex religiós. Prenc nota.

Escoltar els governants parlar de baralles internes, de porgues, de coaccions a funcionaris portades a terme per altres governants, em porta a pensar inevitablement allò del saben de què parlen. La manipulació de les víctimes a hores d'ara deixa en molt mal lloc a qui les utilitza. Precisament qui té responsabilitats públiques ha de vetllar per totes les víctimes i posar tot el que puga del seu costat per evitar-ne de noves i d'assistir-les a totes elles sense reserves. Responsabilitat senyores i senyors.

Sembla, les polítiques més arriscades de la Generalitat Valenciana estan acabant als tribunals, uns tribunals que poden acabar paralitzant, sense retorn, alguns dels progressos que es podrien aconseguir. Hàbilment les mesures cautelars, els recursos de l'oposició estan suposant un greu fre als intents reformadors del govern, i als tribunals sembla no tremolar-los la mà a l'hora d'aturar segons quines lleis. Divisió de poders?

No estem sols

Un moix o una moixa que diuen a Mallorca, gat o gata, s'acostà a la finestra mentre feia sonar la guitarra la nit passada. La inesperada visita em va confirmar allò del no estem sols.

Aquesta vesprada acabava amb la novel·la d'en Delibes El hereje, protagonitzada per en Cipriano Salcedo que, juntament amb altres membres de la secta luterana  deValladolid i voltants, és processat i condemnat amb duresa pel Tribunal de la Santa Inquisición, pilar d'això que podríem dir Santiago y cierra España, institució per entendre algunes de les foscors actuals en allò religiós i en allò civil també.

Lleó és, també, ciutat de pas, no hi ha gairebé massa a fer, l'oferta turística és decebedora a cavall entre l'oci de bars i cafeteries i l'exhibició d'algunes restes d'un passat obscur, monuments de referència a banda, com ara la catedral, sant Isidor. Un cop visitades les grans fites de l'art, així com alguns entorns urbans més o menys conservats o degradats, el viatger resta ancorat en alguna terrassa refresc en mà per apaivagar la set i els rigors estiuencs. Per mi el Lleó gòtic, anunciat amb bombo i platerets, ara és quasi una invenció, el romà unes restes desordenades de lectura difícil, el contemporani un repertori de desencerts i mal gust implacables, toponímia i plaques franquistes incloses. Pasen y vean.

En acabar d'escriure aquestes lletres el moix o moixa ha tornat a guaitar per la finestra, ara oberta, i  li he hagut de dir: aquí no entres.

Revelació

L'anada la vam fer pel port de Pajares. Mentre l'autobús s'endinsava per la carretera, llengües de núvols penetraven les valls en direcció sud, el dia en qüestió de minuts es tornà gris, alguns viatgers, joves pelegrins, lleonesos a la cerca de les platges cantàbriques, prenien imatges de l'espectacle amb llurs telèfons mòbils, altres feien una becadeta. La tornada la vam fer per l'autovia, dins dels núvols, entre llums de vehicles a gran velocitat, passant vora un cotxe bolcat. En pujar a l'autobús un home gran em va cedir el seient de vora la finestra, comentà que difícilment hi podria seure una persona grossa, vaig pensar ni ell ni jo ho érem precisament de grossos. Aquest home i el del seu costat, a l'altra vora del petit corredor, van parlar, primer de la vida, em semblava que temptejant-se, després de l'edat, de les feines que havien desenvolupat, fins abandonar la conversa. El del meu costat havia estat aprenent de fuster, estraperlista i comerciant, l'altre funcionari més de trenta anys. El comerciant potser havia acabat malament, però acceptava el que havia viscut, l'altre havia passat per diferents seus a la ciutat. Parlaren un poc de política, sense mullar-se massa, sospitava cert conservadorisme conformista, semblaven tenir moltes reserves sobre el procedir eclesiàstic, desconfiar dels noticiaris. La conversa sobtadament s'acabà, a meitat camí vaig dir que si ara tornàvem per l'autovia, que si un accident, però el silenci imposà la seua llei. En arribar a l'estació tenia la impressió el rostre inicialment cordial de l'home del meu costat s'havia transformat en el d'un home gran, cansat, trist, greu. Açò ho vaig pensar més tard, com si d'una mena de revelació es tractés.

Vam ser tan "guapos"

Quan des del govern de l'estat s'afirma que el de la Generalitat actua amb obscurantisme, el primer que pense és: Saben de què parlen. Quan llegesc Espanya és una presó, a elmon.cat, el primer que m'ha vingut al cap és un petit cartell que vam escriure a la falla del carrer ja fa un grapat d'anys: Rock de la presó des de l'opressió. Va moguda la situació política peninsular i l'estiu no ha fet més que començar. Volem butà!

Ahir vaig veure la pel·lícula espanyola Selphie, protagonitzada pel fill d'un ministre del Partit Popular que acaba de ser empresonat per corrupció. El fill passa d'estar a dalt de tot a baixar a la merda, quasi literalment parlant, crec ell ho expressa així, telèfon mòbil en mà: Estoy en la mierda. L'embolcall de cotó amb què comença la auto-filmació es desfà com l'escuma, fent-lo fora del màster que anava a catapultar-lo laboralment, apartant-lo de l'atractiva xicota que ¿l'estima?, abandonat per la mare amb dots endevinatòries que continua assessorant el partit, per la germana que fuig als Estats Units d'Amèrica del Nord. Abocat a la beneficència, aquest pijo malcriat, resta fora del joc de la gent ¿sabes? per fregar una mena de marginalitat que ens iguala a totes i a tots, a Podem? I malgrat tot trobarà afectes, trobarà solidaritat precària, brins d'humanitat que pareix no apreciar massa. Que està fotut en Bosco és més que evident, que els seus el tracten com un empestat també, mireu sinó com van actuar amb na Rita a la fi dels seus dies.

Una cosa porta l'altra

Sant Miquel de l'Escalada és un lloc misteriosament preciós, entre les muntanyes que creixen entre l'Esla i el Porma, rius que baixen de les serralades cantàbriques, per nodrir el gran riu d'or: el Duero castellà, lleonès, el Douro portuguès. Ahir el monestir, que vam descobrir familiarment fa uns mesos, va ser, un poc més que cada dia, temple poètic. Mentre la llum del sol ponent-se travessava els finestrals d'alabastre, il·luminant columnes, capitells, murs i arcades, a l'interior s'escoltaren cants i poemes. En eixir vaig adquirir un petit volum, Peces transparentes, de na Julia Conejo Alonso, que em va colpir amb la seua recitació,  premi Alfons el Magnànim, en castellà, de fa uns anys.

Sant Miquel em portà a santa Maria de Sandoval, fundació cistercenca on es convocava a la gent lleonesa per escoltar cant gregorià, molt prop del monestir esmentat, de les restes romanes de Lancia. La desamortització significà la seua fi, i les restes malden avui per recuperar la dignitat, organitzant-se  concerts com el d'avui i visites guiades del conjunt, veritable recorregut per la història del art. No he pogut deixar de pensar en la Valldigna (palau de l'abat), en Montesa (l'escut de la seua ordre hi és llaurat en pedra sobre els murs d'ací), en l'Albert Ferrer (els esgrafiats d'un dels murs d'un accés al complex), en la França rural on apareixen Cluny i Cister.

I tot m'ha portat a una revista Sentimientos invisibles, que un col·lectiu de lletraferits i lletraferides, amants de la poesia, publica des de l'àgora poètica del cap i casal lleonès, que es reuneix el darrer divendres de cada mes, ploga o neve, em diuen, i ja en van cinquanta edicions. Invisibilitat poètica que es fa present, que es manifesta en els espais lleonesos, que esperona, que acompanya, que reivindica, que proclama, que canta, que encisa.

Tot ha acabat, de moment, al jardí de San Francisco, on un valencià de soca, d'Albal, havia preparat una paella de verdures que era en boca de tothom, novament allí la poesia ens interpel·lava en el rostre, en els moviments, d'un estimat clown que, maleta en mà, oferia poesia invisible als hi presents.

Estiu amagant-se

Tornar, en començar juliol, a l'hivern, havent submergit l'esperit en l'escalfor estiuenca, havent despullat braços i  calçat sandàlies alegrement, em causa neguit. És com la interrupció d'un estat que havies desitjat llargament i un tornar a començar des de sota deu graus de temperatura. En definitiva: he hagut de treure la manta guardada i neta.

Els periodistes que llegia aquest matí subratllaven els fronts de crisi als que s'enfronta el senyor R. (així en Carlos Elordi), la trista i patètica cerimònia commemorativa de les primeres eleccions democràtiques (na Rosa Mª Artal), totes les clavades de pota sobre la qüestió catalana (en Rafa Arnal). El focus mira cap a dalt, però la gent està per altres coses, els/les més afortunades per les vacances, per fer una escapada de dia festiu fins vora el mar, per acudir a contemplar algun espectacle musical, teatral, poètic, fins i tot, en la fresca nit lleonesa. La condecoració d'en Martín Villa no té nom, el to d'alguns/algunes ministres tampoc i el periodisme d'alguns senyors i d'algunes senyores, de la ràdio i la columna, és simplement, a hores d'ara, manipulació pura i dura.

Vaig rebre gojosament fa uns dies el dietari Les petjades de l'home invisible d'en Manel Alonso i Català, i es fan presents les seues passes decidides sobre la platja d'aquest estrany estiu, al temps que faig viatge amb en Cipriano Salcedo, l'heretge fascinant d'en Delibes, per terres castellanes. La lectura esdevé port segur i alhora esperó de sensacions, vaixell d'experiències, que creix pàgina a pàgina com a país possible, univers magnífic.