Un poc negre

Les decisions del president nord-americà doncs semblen ja, a hores d'ara, l'avant-sala del pànic. En tornar avui a la feina he pogut escoltar allò de què ens en manquen més de Trump. Sabedor que per ací ja en tenim alguns Trump des de fa algun temps, el pensament verbalitzat sense cap mena de pudor com que de segur és compartit per més d'algun i d'alguna patriota, gose pensar que per uns/unes quants.

La incorporació d'en Sánchez a la cursa de les primàries socialistes obri la porta a alguna incomoditat entre aquells que van contribuir a la seua ¿deixem-ho en passió? a la seu del carrer Ferraz. Davant la pregunta sobre aquesta aparició electoral, l'Intermedio fa notar que la sra. Díaz l'evita tot repartint besades i abraçades ¿oportunes? entre seguidors i seguidores. La derrota del sr. Valls a l'estat del Nord inquieta una miqueta sobre el què poden arribar a votar les bases. No serà que per votar hi haurà que demanar uns requisits bàsics? Sospite, en escoltar algunes opinions, alguns i algunes voldrien restaurar allò del sufragi censatari. Personalment sempre m'he cregut més allò d'una societat culta, ben informada, és a dir no manipulada, i amb esperit crític, on totes i tots voten en consciència. Sincerament, ens evitaríem uns quants disgustos i la democràcia funcionaria millor.

La senyora Ministra del Diàleg, mentre es condecora pòstumament la sra. B., es reuneix amb el Molt Honorable sr. Puig per parlar de finançament autonòmic. De segur que alguns hauran observat en tot plegat la necessitat de reforçar la frontera ¿Nord? o d'espantar possibles acostaments cap al Principat. Igual més que de finançament la reunió anava més d'inversions, que tanta manca fan als territoris valencians, inversions en serveis públics, no en negocis privats.

Les idees del Fons Monetari Internacional, tot recomanant copagaments i retallades, com que, una vegada més, se les podrien guardar per a ells i elles. Per contra, podrien proclamar la necessitat de repartir la riquesa, gravar als que més puguen tenir, garantir que els recursos naturals siguen explotats de manera racional, d'humanitzar l'economia en definitiva. El discurs que ens arriba de l'organisme internacional em sembla d'una barra insuportable.

L'aliança que la sra. Bonig tracta d'articular contra el populisme, amb el PSOE i C's si fa falta, amb compromís de no pacte amb els partits que representen aquesta malaltia és d'antologia. La veritat és que sap de què parla, després de vint anys de practicar sense cap tipus de vergonya polítiques que beneficien a una minoria, privatitzar  i precaritzar els serveis públics, obstaculitzar controls democràtics institucionals, manipular els mitjans de comunicació públics, malbaratar recursos públics, beneficiar a amics i coneguts, endeutar el país dels valencians i les valencianes fins a les celles. No aniria malament una miqueta d'autocrítica i no confondre els conceptes, posant en el mateix sac tot el que els desagrada i consideren atempta contra el seu projecte de societat, del qual es pot discrepar.

On són els i les ciclistes?

Observe les darreres hores la ciutat de València, i no deixe de fer-me la pregunta: On són les i els ciclistes? La creació de carrils bicis, em dic, deuria anar acompanyada d'un canvi significatiu dels hàbits de transport i circulació de persones i mercaderies per la ciutat, tot passant a una clara substitució del vehicle motoritzat privat per les bicicletes, convertint-se els desplaçaments a pedal en els majoritaris. A les obres caldria afegir informació dels traçats, la sensibilització en l'ús del vehicle de les dues rodes. El canvi qualitatiu seria revertir el comportament dels ciutadans en matèria de transport, fent majoritari l'ús de la bicicleta. Ara mare?

També he observat aturar-se i estacionar en un carril, dels dos previstos per a un sentit del trànsit, vora una escola, cotxes, l'ocupant dels quals l'abandona momentàniament, tot interrompent la circulació per "visitar" un basar, mentre ixen les criatures del centre educatiu. Això m'ha fet pensar en les motivacions de molts dels nostres desplaçaments, en l'organització de les nostres vides, amb llars allunyades dels centres escolars de les filles i fills, feines que ens fan voltar  esbojarradament amunt i avall, en la manca de sensibilitat dels conductors i de les conductores envers els altres, en l'urbanisme ¿carceller? i l'ordenació dels espais urbans amb greus deficiències que contribueixen a dificultar el desplaçament i el transport.  No anem bé.

Alguna cosa fa pudor

A l'eixida de Tavernes Blanques l'autobús començà a moure's lentament, un poc abans de la porta del Monestir de sant Miquel dels Reis s'aturà i vaig decidir baixar. Abans d'agafar aqueix autobús ja n'havia perdut un altre, veges tu, i com que la cosa, d'arribar a la ciutat, pintava malament. Com deia vaig baixar i vaig caminar fins al Filato o els Trànsits on, ara sí, vaig pujar a un Noranta que arribà, feliçment, a la destinació triada. Justament en partir aquest darrer vehicle de transport col·lectiu arribava trontollant, llums d'emergència posades, el Setze que havia abandonat feia uns minuts.

Xafar una merda no és un fet aïllat al municipi de Bonrepòs i Mirambell, l'escampada és, pense, de dimensions per fer-s'ho mirar, si més no: olorar. En una de les meues primeres passejades després del temporal darrer vaig trepitjar-ne una, pels voltants de la bàscula municipal, si no recorde malament. Portava les sabates més noves que tinc i no vaig poder deixar de pensar per mi: Ja les he estrenades! Com que, diuen, aquestes coses porten bona sort, doncs que un acaba sentint-se afortunat i l'olor el reconforta finalment, és el que hi ha. Passejant per les ribes del barranc de Carraixet experimentareu sensacions semblants, gràcies als muntons de gallinassa que agradablement es disposen vora els camins riberencs.

Guerra química, anglès "only" i barres

Doncs sí, els fongs havien colonitzat les ungles dels dits grossos dels peus, dels meus peus. Hi vivien alegrement rossegant aquelles durícies, transformant-les en una mena de vidre podrit. El podòleg polia les restes de les cobertes digitals i posava un poc d'ordre entre tanta superfície devastada, mentre parlàvem de les clàusules terra. El color groguenc de tot plegat, les restes de sang assecada, la impossibilitat de retallar com en altres temps aquell remat de les extremitats inferiors, palesaven l'aparició del simpàtic veïnat. Solució: fumigar-ho tot, regularment, amb un producte químic adient per sanejar tot l'entorn. Guerra química.

En Trump apareix a la televisió, assegut davant una taula neta de documents i signa papers amb una agilitat extraordinària, tot exhibint, tot seguit, la signatura sobre el paper, com si d'una mena de trofeu es tractés. Veieu que fàcil! Sense passar per cap parlament o comissió, sense pràcticament cap conseller al voltant, el sr. T. acaba amb un tractat comercial, aixeca un mur, practica polítiques lingüístiques monolingües sense complexos. Bo, ja ho sabem: Amèrica primer. A tots i totes els i les amants de la llengua anglesa: Ara és el moment per passar-se a l'anglès only.

Entretant, a Brussel·les, en González Pons, conegut per la seua moderació verbal per aquestes contrades, treballava per llevar-li públic a en Puigdemont. Com de bé sap aquell senyor de les tàctiques anticatalanistes, assajades amb força èxit per les comarques valencianes en altres temps, al costat del sr. Camps amb tanta finesa i desvergonyiment, declaració d'Ares inclosa. Era, per tant, l'home perfecte per posar en marxa l'operació diàleg a la capital, diuen, europea. El President de les Catalunyes va gosar desplaçar-s'hi a parlar sobre un hipotètic referèndum d'independència: Quina barra! O, qui sap si açò ho pensà en González P.: Quines quatre barres!

El barranc porta aigua de vores a vores

L'enfarinada de les muntanyes de ponent és per recordar, igual que el pas d'aigua pel nostre riu sec, el Carraixet proper. El vent arriba per escombrar les restes de la tempesta i el veïnat sembla eixir per constatar de primera mà els efectes dels oratges ¿devastadors?. Grans tolls d'aigua testimoniaven també la magnitud de tot plegat entre els blocs de pisos, entre les naus del polígon industrial. És el dia després de la presa de possessió del quaranta-cinquè president dels Estats Units d'Amèrica i el seu discurs America first com que no pinta massa bé, també per a tot el que no és aquella Amèrica.

Aquest matí podíem escoltar la veu d'en Vicent al programa El taller del lutier http://www.ccma.cat/catradio/taller-lutier/ , tot il·lustrant-nos sobre els instruments que ha fet i fa sonar, els lutiers que en tenen cura, les canyes que fa servir, regal culminat amb la seua interpretació d'una peça composada per a ell especialment.

És dissabte i complesc amb el ritual de la compra de premsa en paper, al regional Levante-emv afegia un exemplar de l'Ara, l'estat físic del qual semblava palesar una llunya procedència i una arribada dificultosa al poblet de Bonrepòs i Mirambell, així com una cartellera Túria amb portada dedicada a l'Obama i un Temps, amb portada Obama també, per posar-se al dia amb anàlisis de fons de les realitats d'aquesta riba de la Mediterrània occidental.

Aprofite per llegir en Max Aub. En concret el seu text La gallina ciega em transporta al 1969: el mal ja estava fet, ¿era, és irreparable?.

Dies de pluja i fred

Gràcies que només es tractava de ruixar amb aigua calenta els eixos congelats del tren, abans de canviar l'ample de via. Gràcies que només van ser vora dues hores de retard. Gràcies que ja estàvem a tocar de la destinació triada. Gràcies que teníem calefacció, que viatjàvem asseguts, que teníem llum elèctrica. Gràcies.

I acabes dient gràcies perquè molts han hagut de passar la nit a la carretera blocats per la neu. L'hivern al País Valencià ha portat neu i aigua, fred i temporal marítim, una inestabilitat atmosfèrica pertorbadora, sense mitjans públics de comunicació. Un té una gran sensació de fragilitat, de debilitat, d'aïllament, d'oblit, desemparament i s'aboca a cobrir-se amb una manta i dedicar-se a llegir i escriure, sense més possibilitats de projecció i relació.

Aquesta vesprada pren possessió del càrrec de president dels EUA el senyor Trump i a les incerteses habituals s'afegeix ara aquesta, no menor, tot precedida per un discurs agressiu, destructiu, provocador, intolerant que no fa esperar res de bo. Alguns diuen o escriuen que almenys sabem què pensa el personatge. Estem avisats.

El que ocorre amb les illes de l'arxipèlag Balear en relació a Catalunya presenta sovint moltes coincidències amb el que passa al País Valencià i la seua relació amb el Principat. Aquest pensament em  retorna en llegir alguns articles del número 52 de L'Espill. Segurament es pot dir alguna cosa semblant en relació a Castella/Espanya. Tot intuint també les diferències entre les mateixes Eivissa, Mallorca i Menorca.

Caminar

Passejava cercant una mena de recorregut urbà entre arbres, ¿zones verdes?, almenys no massa formigonades. Iniciava el recorregut des de l'entrada, més o menys, del Camí de Sant Jaume a la ciutat de Lleó, enfilant-me per l'avinguda José Aguado. El primer jardí està dedicat a los Reyes de España, Don Juan Carlos y Doña Sofía, amb els noms dels reis ¿exiliats ells?, taxats amb esprai. Una mena de corona de metall s'exhibeix enganxada a una pedra: Quina creu! Entre edificis model cubs de rajola amb finestres, de recent construcció, podem enllaçar, entre arbres i extensions de gespa disposats amb regularitat, amb el jardí del Chartre arrecerat per una suau llometa, amb els seus petits estanys ara sense peixos, que recorreré pel seu exterior, carrer Las Fuentes,fins trobar-me amb unes estructures per on discorre l'aigua, a la que poden referir-se les fonts, i una altra mena de corredor verd que em porta fins al jardí de sant Francesc, on acabe aquesta ruta urbana verda.

Parlant de caminar, el Diario de León publica unes fotografies d'excursionistes catalans de començament del segle XX donant testimoni de la lluita lleonesa, esport tradicional d'aquest país. L'article sembla escrit amb ànim pacífic, encara que algú s'ho mirarà amb el recel que ahir alguns espectadors es llegien els noms d'alguns dels productors de la pel·lícula Contratiempo. De caminar escriu també  en Tomàs Escuder al molt recomanable número 52 de la revista L'Espill: Elogi del caminar solitari porta per títol el seu article. Escric jo mateix açò després de veure la premiada La, la, land... que més que de caminar va de somniar, de ballar, de cantar i d'estimar.

El cel de la nit freda es mostrava farcit d'estrelles mentre travessava novament el jardí despullat de San Francisco, la solitària plaça del Grano, l'abandonada plaza Mayor.

Supèrbies

Del senyor Trillo, em ve la imatge al costat de la senyora Barberà durant aquells foscos dies de l'adéu de l'expresident Camps. La seua presència entre les restes de l'accident d'un avió militar que transportava militars espanyols és corprenedora, ¿fantasmal?. I inevitablement m'arriba una altra imatge: la del senyor T. darrere una olla mentre explica com cuinar no sé quin plat, sempre de la bona taula. Amb aqueixos retalls podem aproximar-nos al personatge que continua, per la línia alta, la supèrbia que recorre els comportaments dels i de les caps del partit del govern de les Espanyes. De vegades em dic que sense mitjans de comunicació, fent tan evident la mentida i el menyspreu que practiquen, açò seria encara molt més insuportable. I els mitjans: com que ja veiem com es troben.

Si el partit esmentat no té ja remei, què dir de l'església catòlica. Quina barra en l'administració del seu patrimoni! Quina barra amb la seua doble moral! Quina barra amb la seua connivència amb els poderosos que tant l'allunya de la gent pobra! La manca de reforma o canvi en la institució, que alguns hagueren desitjat amb el nou Papa Francesc, doncs resta en res en observar els continus despropòsits del cardenal Cañizares, el tractament dels escàndols sexuals del seu personal, els missatges i el to dels seus potents mitjans de comunicació, alineats amb la dreta més conservadora, vorejant l'ideari ultra més perillós, farcit de xenofòbia, masclisme i nacionalisme, entre d'altres perles.

En valencià és de justícia

El senyor jutge, que està tot el dia pensant en valencià, escrivint sentències i proveïments en valencià, dirigint les sessions dels judicis en valencià calle vostè i parle vostè, parlant amb els seus col·legues i les seues col·legues en valencià a l'hora del cafè, a les converses de despatx vora el retrat del senyor Rei, llegint novel·les policíaques en valencià durant el seu temps lliure, furs i contrafurs medievals, ordenacions i cartes pobles, usatges i  costums, constitucions històriques, dictàmens de consells diversos i pèrits judicials en la llengua del Tirant, escrits d'advocats i advocades, tots i totes, a una veu, apassionats per la normalització del valencià, portant els xiquets a la línia... doncs que li acaba d'arribar un document del nord enllà del país, on ell fa tot això i més en valencià, i que observa que no està escrit en la llengua cooficial a la que es dedica en cos i ànima als tribunals regnícoles i el rebutja al·legant allò del està en català, que jurídicament són dues llengües diferents, m'ho van explicar a mi, que ho faig tot en valencià, i la llei, ciutadanes i ciutadans s'ha de complir.

Perquè una de les habilitats del senyor jutge és destriar llengües oficials, i complir i aplicar la llei lingüística. Ell és, faltaria, constitucionalment independent, amant de la ciència, exclosa diran alguns provocadors i algunes provocadores persones, sembla, la filològica, imparcial, i tant, i molt respectuós amb les llengües espanyoles, totes, fins i tot  las distintas del castellano.

Però, senyores i senyors: si no és cooficial la llengua usada a un territori qualsevol de l'estado s'ha de traduir a alguna de les cooficials dins d'aqueix tros d'estat. Tot plegat, és possible, arriscant-se a provocar alguna mena confusió sobre allò de les llengües minoritàries, digne d'europea protecció, i les minoritzades, o el concepte de llengua i dialecte, un mal menor.

Doncs això: que em tradueixen el document al valencià i s'ha acabat la història. Conflicte lingüístic? Qui ha dit conflicte?

Oh gran misteri!

Fruit d'un gran esforç personal i col·lectiu és un concert com l'ofert anit per la Coral CantArte de Lleó. Un fruit saborós, de color bellíssim, gust extraordinari, que a la boca esclatava en matisos indescriptibles, de tast exquisit, sensibilitat depurada. Presentat a una església plena de gom a gom, expectant ja des de la vocalització del grup. L'arquitectura i la il·luminació acolliren digníssimament el misteri anunciat.

M'hagués agradat poder escoltar tota la interpretació sense aplaudiments, sense el soroll inoportú i salvatge dels telèfons mòbils, sense comentaris, tot i que les notes al programa ja ho deien molt bé tot, sense entreteniments, executant a consciència la música. Als músics, pense, els hagués anat molt millor per mantenir la concentració que l'empresa requeria, abastada malgrat tot amb èxit notable. Al públic, entenc, ens hauria permès abastar la magnitud de la proposta, nus de qualsevol embolcall superflu. Sé, també, sovint les emocions ens acaben desbordant els esforços de ¿contenció?.

Oh gran misteri, doncs el de la música coral, el de la veu humana, el dels instruments, enmig de tant de soroll insuportable, amenaces al silenci fèrtil, atacs a la creació més sublim. Oh gran misteri, davant tots els obstacles a la bellesa i les seues manifestacions, enfront la sincera reivindicació d'una oportunitat per expressar, per dir, per comunicar.

Han vingut els Reis... i la Ministra

Pose les notícies al migdia. Al televisor hi són els Reis, els d'Espanya en concret, i la senyora Ministra, de Defensa. Per un moment no em situava, venint d'on veníem.  Val, ja està clar: Pasqua militar. Avui el Rei porta uniforme, al seu voltant altres senyors vesteixen uniformes, s'hi veu força medalla i condecoració, vellut fosc, entapissat abundant, estores, cortinatges arreu. L'acte sembla molt seriós. Recorde les paraules terrorisme, constitució, ¿mitjans?. S'ha acabat la màgia del Nadal? Per favor: que algú m'explique què està passant.

Un veí o veïna, uns veïns o unes veïnes han tornat a torrar gambes o gambetes o llagostins, l'olor ha penetrat l'habitacle on more, m'ha sorprès després de despertar de la migdiada, roman persistent a hores d'ara al corredor dels apartaments, només obrir la porta que dóna a les escales la flaire envaeix els teus narius sense demanar permís. Bo, en positiu: alguna cosa ens han deixat els Reixos. Bon profit!

Paterson. Jim Jarmusch

No seríem ni deu persones a la petita sala dels cinemes Van Gogh.  Mentre els infants prenien els carrers abrigats de cap a peus per rebre els Reis d'Orient, alguns adults cercàvem la llum de les estrelles davant una pantalla gran, enmig de la foscor més trista i emboirada, del fred glaçador de la nit hivernal. Aquella pel·lícula resultà que anava de poesia. I s'agraeix. S'agraeix que en els temps actuals al cinema et parlen de o et proposen el tema de la poesia. Ho cantava un grup amb el que ens van bombardejar radiofònicament durant l'adolescència: temps dolents per la lírica. Cert que aqueixa, crec, hi és, hi ha que anar a cercar-la.

Un sospitava, i sospita, que la poesia té a veure amb la senzillesa i a Paterson, títol no traduït de la cinta que pretenc comentar, s'explora aquest terreny, em sembla que amb algun encert, em sembla que despertant o activant sensibilitats dormides, seriosament narcotitzades.

El dia, que comença al costat de l'estimat o l'estimada, amb un colp de vista al rellotge d'esfera blanca i números àrabs, amb un raig de sol entre la flassada, és una oportunitat per lliurar-se al joc poètic, des de la fredor, massa sovint, de les rutines domèstiques i laborals, dels llocs gastats, la uniformitat dels entorns, el blanc i negre que hem de fer i refer per arribar al color, amb els que fila i desfila la companya del protagonista, pinta que te pinta que te pintaré.

La vida és possible sense mòbils, ni dispositius electrònics, davant situacions crítiques cal conservar la calma,  i pensar en els demés, en l'altre. Un dels grans missatges que recorren la cinta, és per mi, que la convivència pacífica entre persones d'identitats, cultures, procedències diverses és possible, és rica, és necessària, entre infants i adults, entre animals i persones. Com d'indefugible és aquesta reivindicació, aquesta premissa en el món que s'ensorra per les guerres i els enfrontaments, la persecució i la violència més estèrils i repugnants, de la que em sembla ser còmplice, sense excuses que valguen.

Era allò, doncs: la poesia. Malgrat que estripen les fulles del quadern al que dediques la vida.

A mig desig

He visitat una petita exposició de pessebres a l'església de Palat del Rey, col·lecció particular que ens permet fer una mena de volta al món des del recuperat temple lleonès. Ahir llegia un article a la revista El Temps sobre el bou i la mula, animals presents als naixements, lligats al món del treball, l'esterilitat, la domesticitat... Nadal.

Els infants, diem, són els autèntics protagonistes d'aquestes festes nadalenques. No seré jo qui vaja a discutir l'afirmació, ans posaria l'èmfasi en la fragilitat dels menors per suportar algunes, unes quantes, propostes que se'ls vénen al damunt durant aquestes dates, tan entranyables. La confusió és notable en els menuts, els majors no tenim remei, perquè l'esperit del Nadal va fent forat en unes ments sovint indefenses.

Tant de bo sia temps per difondre, consolidar alguns valors lligats a la solidaritat, generositat, il·lusió, innocència, humilitat, bon moment per insistir en la necessitat de treballar per la pau, reivindicar la justícia, comprometre's novament amb l'amor humà... paraules, ja ho sé, però alguna cosa més. Algú escrivia, en Capdevila, que el millor dels Reis és La carta.

Primeres hores de 2017

Més que un dia per als propòsits, bons, sembla ser un dia per a recuperar forces, per posar en condicions cos i ment i tornar al tall. Així les coses, l'oratge ha portat un sol escalfador al migdia, tenyidor d'un lleuger rosa l'aire en començar a fosquejar. Algun Bon any es deixava escoltar en guaitar al carrer, les taronges espurnejaven entre el brancatge al camp mullat encara, després dels dies tempestuosos del desembre.

De colp i repent havia acabat l'any, sabies només podies agrair continuar, ésser partícip de certa bellesa, estranya segurament, fràgil també, suficient per alenar. Al gest de despullar definitivament un calendari, d'emplenar la primera fulla del nou dietari es corresponia una mena d'alleujament, per saber-se ara i ací supervivent. Els noticiaris, els diaris no convidaven a cap alegria, els gests dels rostres estimats es desdibuixaven en una estranya tristesa al voltant dels àpats del dinar.

Al compàs d'un vals semblava celebrar-se l'alegria daurada del triomfador, les exquisides elits es deixaven emportar per una rítmica marxa i aplaudien quasi marcialment. Les parelles de ball transmetien, des de la pantalla del televisor, el moviment possessiu de l'amor enmig d'escenaris de conte de fades: era tot plegat una imatge de la felicitat completa d'un món feliç?; el final d'un conte de fades amenaçat de mort?