Dreta i esquerra

Hi ha provocacions de Podem que em semblen tenen algun recorregut i aporten quelcom al debat o reflexió, podria ser el cas del seu Tramabús, també la posada en marxa d'una moció de censura, un instrument parlamentari que estimularia el debat, el control, la pressió sobre un govern tocat i tacat per la corrupció, que deuria cessar d'immediat. De la polèmica sobre la intervenció o no de la senyora Montero a una tertúlia de la cadena Ser, o No Ser,  com que millor no parlar-ne, tot plegat frega el ridícul més patètic.

Fent un acostament a l'assaig del senyor Bobbio, sobre la dreta i l'esquerra, l'esquerra i la dreta, com que un pot comprendre millor la situació política actual, acostar-se al panorama que ofereixen els partits de per ací i per allà, especialment al que s'està vivint a França amb la davallada dels socialistes i l'ascens de la senyora Le Pen, la victòria provisional d'un ¿centrista? Un voldria més esquerra, és a dir més igualtat, més drets, més públic, més participació, també més cultura, més respecte per l'entorn, més cooperació internacional, més solidaritat, més inclusió, més transparència, menys manipulació. Ja m'enteneu. Sé que hi ha un cert espai per acostar-se a plantejaments ¿més liberals?, tot i defensar també el paper de l'individu i la seua privacitat i autonomia, l'associacionisme i la iniciativa privada. Però el desmuntatge de l'estat, precari, del benestar i l'assalt d'allò públic per part d'una banda d'oportunistes i pocavergonyes em sembla del tot punt intolerable.  

Cap als zero graus

Torna el fred, quan s'havíem acostumat a les temperatures suaus. La primavera exhibeix el seu costat més inestable, constatem vam fer el canvi d'armari ¿massa d'hora? Potser es tracta d'això de la incomoditat de tornar enrere, de desfer el camí. De tota manera: la meteorologia  aquest abril tenia quelcom d'extraordinari, d'enganyós i bé que ho sabíem, simplement ens deixàrem enganyar, li vam seguir el corrent.

La corrupció continua protagonitzant els noticiaris i els articles d'opinió. Crec percebre  quasi unanimitat en el seu caràcter sistèmic, atacant especialment al partit en el govern de l'estat, i sí: hi val tot. Les tensions que van provocar els possibles relleus al capdavant de les institucions que es van salvar amb noves eleccions i una investidura in extremis, semblen tornar amb les detencions de les darreres jornades i les maniobres desvetllades per influir en les investigacions, tensions envers la ruptura. Però el sistema va salvant als seus, d'açò van les notícies, de com trampejar judicis i instruccions, consumint les energies en polèmiques que ens allunyen dels debats al voltant de la construcció d'una societat més democràtica, més participativa, amb drets bàsics garantits en condicions de dignitat per tothom.

I així i tot hem d'estar tranquils perquè els manaires estan treballant, diuen, per tots nosaltres i la marca que ens empara. Mentre a poc a poc s'instal·la entre nosaltres la sensació de ser exclosos d'uns plantejaments on l'individu, on els pobles no compten per a res. Abundant en les paradoxes i contradiccions els polítics diuen voler defensar els interessos del poble, de la nació, quan sembla demostrat dia rere dia el que fan es protegir interessos i privilegis d'una minoria, selecta. Una minoria encantada d'haver-se conegut, una minoria que es queixa i que exigeix respecte per allò que paga i consumeix, una minoria a la que miren/mirem amb recel els qui volen/volem incorporar-se a ella. Lluites de classes que continuen devorant-nos en una competició estúpida.

"Identifíquese"

Entra en escena don Eduardo. El magistrat que l'investiga va treballar amb ell a la Generalitat Valenciana. En Macron competirà amb la senyora Marine per la presidència de la República, la francesa. Certa tranquil·litat al voltant del "projecte" europeu: quin?, m'ho volen explicar? La premsa compta i recompta les dimissions de la senyora Aguirre: serà la darrera? Dilluns festiu a Castella i a Lleó, Lleó bressol del parlamentarisme: el mateix al que s'apel·lava durant la darrera mobilització per la intervenció ordenada de la plaça del Grano?

Negar mentint, manipulant, ha de tenir conseqüències, si ho fa un polític, de primer polítiques. Interessant la proposta cinematogràfica Negación. Els mentiders es desacrediten a ells mateixos, ja ho sabem, però negar, sabedor de la mentida que comporta la negació, va més enllà de la negació, entra en el terreny de la manipulació, de l'engany, i ja sabem com acaba tot plegat.

Identifíquese, en la llengua oficial dels identificadors és clar. Perquè és clar: hi ha coses que només es poden fer en aqueixa llengua, fer servir l'altra, la cooficial,  ja posa en entredit la presumpció d'innocència constitucional, si més no la lingüística.

A "règim"

El pitjor, ara mateix, del "règim" és la deriva. Llegint les "maneres" de les fiscalies i l'advocacia estatal, llegint sobre les "amenaces" de la constitucional "acusació popular", com que tot sembla més fosc, enrarit, precipitant-se envers indrets més antidemocràticament impenetrables. Per acabar-ho d'adobar després d'una operació anticorrupció apareix el cognom Zaplana a unes converses telefòniques, les imatges del periodista senyor Marhuenda en posició entrevistat, davant el silenci ¿estrany?, he pogut llegir, dels mitjans que dirigeix, tan ells del periodismo de investigación .

Com que no podria ésser d'una altra manera es desplegarà davant nosaltres tot un relat de conspiracions i mans negres que l'única cosa que pretenen es embrutar la marca Espanya. Sense l'entesa per garantir un autèntic estat de dret, garant de llibertats i drets de tothom, per enfortir allò públic, per crear un marc sòlid de convivència basat en valors democràtics, no hi ha res a fer. Es degraden les institucions, convertides en plataformes per teixir i escampar la corrupció, encapçalades per personatges que no han cregut mai en allò públic, corcades per una burocràcia paralitzant, quasi mortes d'esclerosi múltiple a hores d'ara.

I els controls fallen calamitosament, començant pel judicial, el parlamentari, els mitjans de comunicació, primerament els públics, vorejant allò testimonial les denúncies d'organitzacions independents i d'alguns intel·lectuals resistents, veus que clamen a un desert cada vegada més gran. Cada vegada que els enxampen els sorprenem en l'intent de fer un salt endavant per a què no torne a passar. Qui pot garantir que s'han acabat les maneres corruptes i pròpies de cacics?

Refresca una miqueta

Quan abandonem la feina sabem comença el temps propi, el temps desitjat. La vesprada de cafè i xocolata, aire lliure, migdiada, lectures diverses, jazz a dois, escriptura del desfici, s'obri com un espai de ¿llibertat? Esclaus d'una feina alienant, ens endinsem en allò que es diu l'oci, contrari al negoci, on administrem perspectives i camins, aparcades per uns moments les tensions de la ¿supervivència?

La corrupció continua perseguint al partit de les dues pes. A alguns ja els aniria bé una deriva autoritària ¿a lo Erdogan?, una miqueta lluny de possibles crides a declarar com a testimoni, d'incòmodes detencions o imputacions a directius de mitjans de comunicació. No sé això de l'autobús del senyor Iglesias tindrà alguna mena de recorregut, però les complicitats entre poderosos per mantenir-se al capdavant d'estructures de poder s'evidencia cada vegada més, així com el relat dels seus palmers, la lletania dels seus cors, les coreografies dels seus dansaires, pur sainet desprestigiat.

Que la declaració unilateral d'independència és un colp d'estat. Bo, doncs quina és l'alternativa? Més diners per les rodalies? Corredor mediterrani? La seu del Senat a Barcelona? Sembla no moure's massa la política espanyola, després de les tensions gibraltarenyes, la dimissió del Senyor de Múrcia, les processons de la setmana passada. L'estat segueix sense pressuposts, amb sòlids fonaments, el projecte és el de sempre: continuar amb el calendari festiu fins que el cos aguante i que no es note massa la distància entre els de dalt i els de baix.

Refresca una miqueta. Per si de cas agafem un jersei. Només per si de cas.

Dies sants

Pel poc que he seguit la Setmana Santa he vist força uniformes de forces armades, d'aquest temps i d'altres, desfilada del diumenge de glòria del Cabanyal inclosa i banderes a mig pal per la mort del Nostre Senyor, banderes constitucionals senyores i senyors. No cal que m'expliquen res, la gent, les persones manifesten les seues creences, la seua religiositat com creu convenient. Del Via Crucis retransmès des del Colisseu de Roma, amb el Papa Francesc, alguns agrairíem poder escoltar al pontífex sense el traductor, fent servir un subtitulat correcte al peu de la pantalla per seguir les seues paraules, ja que s'empenyoren en les retransmissions a la televisió pública.

La victòria del senyor Erdogan a Turquia em fa una miqueta de respecte, la deriva autoritària i antidemocràtica del país tinc la impressió acabarà amb algunes conquestes d'aquella república. Europa ho fa molt mal deixant abandonats milers d'éssers humans en camps de refugiats a l'altra banda de les seues fronteres en aquell territori. Alguns han subratllat, crec en Ramoneda, el triomf del sí entre els turcs i les turques que resideixen als països del nord d'Europa, caldria fer-s'ho mirar.

El número de la revista Afers, editat el 2016 crec recordar, dedicat al països sud-americans (cultures de mobilització), que he llegit durant els darrers dies permet acostar-se al viscut a Cuba, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela amb perspectiva per entendre d'on venim i cap on és possible que anem, treballs de referència i nivell, a parer meu, per informar-se, per entendre, per comprendre, des de la distància necessària de l'allau de notícies que rebem a diari. Manquen noms com Mugica o l'experiència equatoriana, però també inclou interessants aproximacions al canvi del suport demòcrata pel republicà als estats sudistes dels EEUUAA. Llarga vida a Afers!

A las guenas tardes

Guenas tardes, perdón por saludar en andaluz. Bona vesprada, perdó per saludar en valencià. Perdó i mil vegades perdó, per si algú es pot sentir ofès o ofesa, per saludar-li en valencià, a Bar-cel-ona estant. Es diu bon dia i bona nit, i pare i mare, i pa i farina, i blat i forment, i fill i filla, i germà i germana, però no es la mateixa llengua, que no, recontra. Guenas tardes, perdón por saludar en andaluz. Pero que mu guenas tardes tenga usté.

Allò de comprar les urnes pel referèndum com que ja porta cua, la fiscalia apuntant en una llibreta els noms dels qui van o deixen d'anar a fer la comanda, el Polònia esmolant els guions del proper lliurament. No descarte algú, anònimament, faça arribar un grapat d'urnes a les autoritats del Principat per fer possible la democràtica votació, dipositant-les amb nocturnitat a una solitària plaça catalana, o algun govern d'un país mitjanament democràtic s'oferisca a deixar-los les seues, fent com que es tracta d'una mena d'instal·lació per a un museu d'art contemporani, no sé, per exemple l'escocès o el d'algun civilitzat país nòrdic.

Per si en teníem poc: res de penjar banderes republicanes als balcons dels ajuntaments de la Comunidad Valenciana la diada del catorze d'abril. Tot apel·lant als principis de neutralitat, imparcialitat, objectivitat d'aquestes institucions es fa l'advertiment a les autoritats constituïdes. Ja la tenim ací de nou, la guerra de les banderes. És aparèixer segons quines qüestions i les autoritats es posen en guàrdia. I clar la bandera tricolor ni penjar-la. ¿Qué se han creido estos ahora?

Guenas tardes, perdón por saludar en andaluz.

Esperances trencades

La notícia de la mort de la jove senyora Chacón em colpeix. No m'inspirava allò que em diríem simpatia, de to responsable i seriós a les declaracions fins un límit que no aconseguia entendre massa, ¿un xic ingènua?, figura controvertida a un partit que aspirava a liderar després dels temps del president Zapatero, el rostre del qual avui ho deia tot a Eldiario.es. Dona, catalana, socialista, no la deixaran manar  recorde em deia a mi mateix, quan lluitava per la secretaria del partit, amb l'enyorat, per alguns, senyor Rubalcaba.

La darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki, en castellà Al otro lado de la esperanza, com que deixa ben clares algunes actituds de la Unió, la nostra, l'europea, tan desunida ella, sí, que no va malament veure-la. Immigració, treball, autoritats, soledat, solidaritat en la freda Finlàndia, salpebrat convenientment amb una música  força original per qui açò escriu, ignorant-ho pràcticament tot de la música d'aquell país, una posada en escena precisa i farcida de personalitat, un humor que aconsegueix dibuixar sovint un somriure còmplice, un repartiment d'actors i actrius que els fa a tots imprescindibles i d'estimar per l'espectador. I moltes cigarretes, moltes camises, un poc de mineral, un poc de sushi, una solidesa fèrria en els escenaris, una foscor persistent que es confonen amb l'interior de la sala de projecció del cinema.

La selecció de la NRK Jazz em continua semblant exquisida, precisament els dies d'un trist atemptat a la capital de l'estat suec, la desactivació d'un ¿paquet bomba? a l'estat noruec, l'estada cinematogràfica recent a la Finlàndia de Kaurismäki. Com de falta ens fa la referència del nord educat, respectuós amb els drets i les llibertats, les minories i els refugiats, de polítiques socialdemòcrates avançades. Ara és quan més units devem estar els del nord i els del sud, de l'est i l'oest contra tanta política retalladora de drets i llibertat, bombardejos indiscriminats i de cap manera justificables contra poblacions indefenses i perseguides fins l'extenuació.

Sonoritats

El digital La Veu es presenta renovat i ofereix una millor referència del País Valencià, almenys per mi, des d'una distància geogràfica considerable, en els moments actuals, d'aquelles comarques que sent tan prop. Començant per les signatures d'opinió, fins la tria de notícies pense la capçalera valenciana és una seriosa opció de rigor i independència, sabedor també això costa d'allò més.

Anit vaig veure legionaris i cabra desfilar pel carrer on visc, va ser només un moment, al moment em vaig submergir en els carrers de bevedors i bevedores al recer d'una agradable nit d'abril, tractant d'apaivagar una soledat massiva. Em fan ganes de córrer, de desaparèixer, de recollir-me i cercar aixopluc en la paraula escrita. I costa. També cal valor per obrir un poemari, i descordar vers a vers el poema, deixar la veu donar vida al text imprès.

Dalt les muntanyes la neu s'ha transformat, a rogles, en gel que es conserva a l'ombria, al recer més fresc dels cims i penyals. Per un moment el vent subministra una remota sensació hivernal, però la netedat de l'aire, la claredat del cel restauren certa pau atmosfèrica, agradable a l'excursionista, retornant-li una calma que vingué a cercar-hi i que justifica l'esforç de l'ascensió.

Món de contrasts entre processons endolades i carrers farcits de gent que beu i assaboreix tapes. Món de contrasts entre el silenci i la solitud matinera i la deixalla que testimonia disbauxa i excés. Món de contrast entre el recolliment de l'oració i l'esguerro de les músiques processionals.

De què?

Veig l'Intermedio. Ho confesse, ho escric. I aquest programa destorba, i molt. Només cal llegir els rostres i els gestos d'alguns i d'algunes en veure acostar-se el micròfon agafat per la mà d'algun, d'alguna corresponsal. Quan coneixes les notícies, en W. t'anuncia greument que ells i elles et van a contar la veritat. Pretensió elevada la de l'equip que quatre dies a la setmana subministren necessàries dosis d'humor  i esperit crític a l'estabornida audiència, després d'exposició arriscada a tota mena de mentides i relats manipuladors. Ara els tribunals els han convocat per declarar com a denunciats: De què?

Devem de fer molta pena cara l'ordinador tot el matí a la feina, mena d'éssers posseïts per una màquina diabòlica on anem gravant les passes d'un procediment judicial rere altre. La justícia ni està, ni se l'espera, abastats uns nivells de burocratització que tenen uns costos humans i materials insuportables. El destí daurat d'alguns magistrats molestos pel poder, que desvetllava un article del periodista Sr. Escolar, és com a mínim inquietant, per no dir que posa perillosament en entredit el que deuria ser la independència i imparcialitat del poder judicial.

Les imatges de, diguem-li, entrevista del senyor Osborne al senyor Aznar em semblen d'un patetisme corprenedor. El segon s'enorgulleix encara del seu paper en allò de les Açores i el primer es cobreix de glòria acostant-nos a les grans personalitats del nostre temps. Homes tots dos que porten la nació als seus moments més brillants i sempre seran al costat de les grans causes. La televisió de les Espanyes continua oferint el relat caspós de sempre, cercant les adhesions d'un públic desinformat i submís que voldria compartir sofà amb aquests líders.

Ans d'entrar en sepultura

Els apassionats i les apassionades de la candidata sra. Díaz fan una miqueta de por. El to del senyor Heredia, tan del PSOE ell, és per fer-s'ho mirar. Què dir del to de l'ex-ministre d'allò interior o del responsable de l'oficina anti-frau de les Catalunyes? El que va soltar el senyor Rufián en compareixença d'investigació. Un no acaba pensant altra cosa que l'enganyen, que ho fan a tothora. Els han manipulat la veu, senyores i senyors! Li podran dir post-veritat, però són les mentides de tota la vida. De les coca-coles que beu o deixa de beure un senador de Podríamos com que millor fer-se una infusió de valeriana. En resum, un circ, talment un circ. Había una vez.

La qüestió del referèndum sí o sí, o never, nunca jamás, va portant-se al camp de la desobediència, bastit un veritable parany per enganxar els delinqüents anticonstitucionals. Si la constitució del setanta-vuit consagra el pluralisme, la democràcia, el sufragi, la llibertat d'expressió, la participació, els drets polítics: com és tan difícil emparar, constitucionalment, que els catalans i les catalanes puguen dir la seua sobre la seua relació amb els altres pobles peninsulars o l'encaix dins l'estat? Es que tu no lo entiendes, eso, lo del referèndum, es un invento de Mas y compañía para distraer todo lo del tres por ciento de los Pujol. Los catalanes no quieren la independencia. Amén.

Per ací tothom sembla disposat a matar judíos, això sí, bevent llimonada, acompanyada de la preceptiva tapa del país, a celebrar la mort i passió del recordat san Genarín, alhora que papones y manolas preparen llurs vestits per prendre carrers i temples i desfilar marcialment en confraria. El cap de setmana ja es van poder menjar dolços típics del moment i les torrijas s'ofereixen a dos euros a alguns establiments del centre de la ciutat. Amb la sonoritat del tambor i la trompeta esguerrada es palparà per unes hores la tragèdia, intuïda en la dolorosa cartellera que empapera aparadors i murs de la capital sense consol possible.

A les palpentes

Vas llegint els detalls i darrere la dimissió del cabdill murcià trobes la sinistralitat dels moments de la mort política del senyor Camps, Francisco, de la senyora B.. Al darrere el rostre del senyor Maillo, segurament del senyor Arenas. Rostres durs, com el del mateix senyor Fernández, declarant a hores d'ara sobre els seus dies al capdavant de les fosques operacions catalanes. La intenció era resistir, resistir fins al final, però la greu amenaça d'un govern tripartit va portar-los a canviar de tàctica. L'estratègia la de sempre.

L'única cosa que els atura és la posada en evidència, sense possibilitat d'esmena, de correcció, de maniobra per fer net. Els mitjans, fortament controlats, són la finestra que permet llegir entre línies, posar el focus allà on més pot incomodar, o incomodar una miqueta. Tapar, tapar, dissimular, aigualir, difuminar és la tasca del polític professional, agafant-se a la  presumpció d'innocència com qui s'agafa a una estampeta com si li anés la vida, sota el paraigua de l'estat del meu dret, que sempre em defensarà a mi.

El ciutadà es farta d'escoltar negatives, o el relat de part que expliquen per vendre't la moto, relat que esdevé credo del que sempre podrem tirar mà per desarmar a l'adversari. En qüestions lingüístiques al País Valencià: el relat dels que proclamen llibertats de parla i elecció, contra imposicions no desitjades, odis viscerals que s'han acabat traduint en l'abandó del valencià per molts dels seus parlants, per abraçar la lengua que mai no es va imposar, comuna, no conflictiva, la negativa en rodó a qualsevol alfabetització en la llengua, que diuen ixos, compartim amb el veïnat del Nord. Sense cap èxit amb els discursos dels avantatges de l'aprenentatge de dues llengües alhora, la bondat de conèixer l'altra llengua, esdevinguda estigma, senyal del pecat original.

En veure gent pel carrer, de bon matí amb els auriculars entaforats als pavellons auditius, em dic ja van escoltant algun messies de les ones, per anar preparant l'ambient, sobretot si el termòmetre no passa encara dels zero graus. Si se'm permet la recomanació la NRK Jazz ofereix una interessant selecció musical, només interrompuda pels butlletins, pràcticament impenetrables, en llengua noruega, que tampoc va malament per escalfar sinó el dia, segurament el cervell o l'ànima trista i solitària del vianant.

Parlamentant

En dir o que et diguen que ets bressol del parlamentarisme, en escriure-ho i gravar-ho arreu, en proclamar-ho, en fer-ne matèria editorial sembla ja està tot fet, això sí deixant ben clar el primer parlament del món va ser el nostre, ni l'anglès, ni encara menys el català, un respecte per favor. Un només pot felicitar-se del despertar de formes de debat públic i plural, i de presa de decisions col·lectiva raonada i participativa per les terres lleoneses, però no es conforma amb castells de focs artificials i commemoracions buides i aparents, quan dia a dia comprova les maneres d'actuar de polítics i responsables institucionals s'allunyen del bressol, endinsant-se en una cova fosca i bastant primitiva.

Finalment ha dimitit el Senyor de Múrcia. En realitat l'han fet dimitir, en concret els mateixos que el van posar-hi, ha caigut pel seu propi pes, en Rajoy ja no l'ha pogut sostenir més i li han dit pprou. Escoltava la seua declaració de comiat, al davant del que semblava un trist i emprenyat consell regional, amb la sensació tot allò feia bastant pena, no hi ha preguntes. La gran raó pel seu comiat: estalviar a la regió, que també avança amb marxa triomfal, un govern tripartit que posaria en perill tot l'aconseguit pel partit que ell encara encapçala. Amén. No és Múrcia el bressol del parlamentarisme precisament, però no li aniria malament activar els vells costums parlamentaris.

Last news

*Sembla la Sra. Rahola ha titllat la Sra. Oltra Jarque de blavera i aquesta li ha contestat, i tant que li ha contestat, no s'anava a mossegar la llengua. Xoc de tramvies?

*Alguns anglesos han dit a alguns espanyols que Gibraltar no es toca, que si cal defensaran el penyal com van defensar les angloparlants Malvines, llàstima ja no tenim o tenen d'ambaixador a London Mr. Trillo.

*I un tribunal ja ha dit que allò de  per fer la truita s'han de trencar els ous  no és delicte. Habemus Papam. Mare de déu sinyor quines coses llegim a la premsa digital i com està la llibertat d'expressió. Caña y pincho de tortilla por favor.

*El que sí vaig escoltar, per televisió, va ser a la Sra. Bonig, cap dels populars i de les populars de la Comunidad Valenciana, demanar perdó per la corrupció. Sí, sí. No sé si també va confessar ser una yonqui del dinero, però a l'acte de la seua proclamació, per ofrenar, va demanar perdó, i li'l donaren, és clar. Perquè a la política ibèrica sembla que va així: fas alguna cosa malament i demanes perdó. Ego te absolvo.

*Mentre, el Senyor Dastis porta un embolic amb Scotland, que un ja no sap si vetaran o no l'entrada al que va quedant de la Unió Europea del regne famós també per aquella beguda alcohòlica, donat el cas que s'independitze del país que dóna nom a la llengua que tots volem parlar, llegir i escriure. Oh my god!

Enmig el pati "herreriano"

Al bell mig del pati herreriano del museu, assegudes, una al costat de l'altra, dues escultures de grans dimensions, representant els reis emèrits de les Espanyes, en una soledat indescriptible, com castigats al racó de l'aula per sempre més, amb trista expressió regnant petrificada, rígids els cossos, resum de dècades d'estatisme, de monarquia hereva del franquisme més ranci, per la gràcia de déu i desgràcia dels humans. El cos nu d'una dona de belles proporcions rep al visitant a un dels costats del pati herreriano, suggerint-li quelcom de pròxim a la bellesa, la revolució, la vida, decidida a caminar lliure lluny d'aquell claustre museïtzat.

Quan ixes a una ciutat te n'adones  més gent ha decidit eixir el mateix dia que tu. De sobte tot esdevé buit decorat, densa concentració d'edificis BIC, desposseïts del que els donés vida, façana preciosista, mur divisor, tomba de silencis eterns, que algú tracta d'explicar amb paraules aviciades per una melodia cursi. El vianant, tancats els carrers a l'indesitjable trànsit motoritzat, passa a ser figurant, estàtua mòbil que repeteix gests de manera quasi infinita, articulant les mateixes preguntes estúpides amb resposta sabuda i impresa, tafanejant com una mosca inquieta pertot.