A les altures

Segurament darrere un gran eixample urbà, diuen per ací carrer ample, hi ha un gran enderrocament, unes grans estretors. Una mena de cronista o erudit local, megàfon a la mà, entre la riuada dominical de visitants circumstancials, explicava a un petit comitè d'interessats les vicissituds del desenvolupament urbanístic de la calle Ancha lleonesa. Unes cintes adhesives blanques fitaven al terra la trama del que antuvi fóra la planta d'aquell espai. No molt lluny d'aquesta via principalis, eix est-oest, decumanus en deien, del que temps era temps va ser campament legionari romà, les màquines furguen entre velles construccions per treure a la llum el cinturó d'una antiga muralla, literalment emparedada generació rere generació. Mentre els braços mecànics arrapen la pell esgrogueïda apareixen dependències privades, vestigis de vida humana en forma de cartell, accessoris de bany, mobiliari divers, fustes malmeses, abandonats en espais de mort, absència, fugida, desaparicions diverses. Ens inquieta força el com va ser, el com era, la imaginació cerca punts on agafar-se i a partir d'ells enlairar-se.

La col·lecció d'instruments musicals que es pot observar a una de les portes d'accés i al pòrtic de la glòria de la col·legiata de Toro és d'una riquesa extraordinària, la pedra sona quasi literalment. Sobta la instal·lació d'un petit semàfor per regular l'accés interior a la torre campanar del temple, segurament la decisió es deu a l'allau d'interessats en pujar-hi, m'atreviria a endevinar entre els turistes un grup consolidat d'especialistes en enfilar-se a torres i muralles, igual que un altre que mostra la més radical negativa a fer-ho, pres d'una mena de por o respecte a les alçades i precipicis, als buits i al cel obert.

Com ve sent habitual, la presència indiferent de les cigonyes dona a les altures un to de normalitat, com si res de tot allò anés amb elles: ni els instruments, ni la glòria, ni, per descomptat, el semàfor de què parlàvem.