Des del país lleonès (V)

Camine fins els límits de la ciutat per avingudes abandonades, entre blocs d'edificis a mig fer, a mig omplir, mobiliari urbà que no farà servir ningú, sospite en molt de temps, papereres sense buidar, contenidors multicolors aïllats, arbres secs, fonts callades. Camine en la direcció on crec es troben els dos rius que fiten la ciutat: el Torío, el Bernesga. Camine en un intent d'entendre el buidatge d'habitants del centre històric, el poblament dels barris, l'urbanisme lleonès, l'ordenació del territori urbà, els darrers poblaments. Ciutat recorreguda per algun ciclista de tant en tant, esquitxada de bars foscs, tendes de supervivència, centres comercials que actuen com a pol d'atracció de consumidors mileuristes, jardins on recordar momentàniament el verd. Ciutat on arriben encara pelegrins jaumins de tots els racons del planeta, bastons a la mà, vieira  i carabassa sobre la motxilla.

Qui són i què volen els lleonesos, les lleoneses? Per a què treballen? Què esperen? Caldria parlar amb elles i ells per entendre alguna cosa. Sembla es despobla el país i molts, moltes, dels qui van marxar no tornaran mai més. Els partits de futbol reuneixen espectadors davant les pantalles instal·lades a nombrosos bars i cafeteries, a les esglésies encara s'omplin els bancs de fidels durant les celebracions eucarístiques, als mercats hi acudeix el personal a la cerca de productes de primera necessitat, especialment si fa sol els agrada fer esport a l'aire lliure o prendre'l asseguts en terrasses i bancs públics. Les antigues construccions de pedra testimonien un passat que endevinem sòlid, els edificis residencials majoritàriament són del període que va de  la postguerra civil fins als nostres dies, els edificis públics pense són de dimensions desproporcionades per les necessitats urbanes. Encara la toponímia recorda els temps del dictador, algunes pintades al·ludeixen a l'aspiració a un Lleó lleonès, sense Castella. Podríem parlar d'ordre, de certa netedat, però l'aspiració a la bellesa pense ha restat abandonada sine die, arrabassada per un allau de mediocritat indeturable, de buida espectacularitat mediatitzada.

Des de l'Ateneu veig el niu de les cigonyes del campanaret de l'església del Palat del Rey, crec tenen com a mínim una cria, sovint en passar per sota escolte el bec de la, crec, mare feinejar sobre el munt de branques on s'han instal·lat. Avui he pogut comprovar l'avançat creixement dels dos polls de cigonya que habiten a la columna que hi ha a tocar de sant Isidoro, un cotxe aparcat al peu del monument era testimoni de la vida atrafegada de la simpàtica família alada. No deixa de sorprendre'm aquest animaló tan integrat a la ciutat lleonesa, m'admira la seua resistència al fred en les seues talaies.