Des del meu respecte per les carreres professionals de cadascú, aquest anar pelegrinant per destinacions funcionarials a conveniència, tastant olletes ací i allà, agafant allò bo per mi i deixant el roí pel qui vinga darrere, ja s'ho farà, participant en cada concurs de trasllat com en una mena de cursa envers un lloc millor, açò és un on et paguen igual o més i fases menys o molt menys del que venies fent al teu anterior lloc de feina, és bastant greu com per no fer-s'ho mirar. La frase en castellà és il·lustrativa a més no poder: para lo que me queda de estar en el convento, me cago dentro. Amén. A més, has de donar la teua enhorabona pel canvi, expressar els teus desitjos perquè efectivament el canvi sia per a millor, en el sentit expressat. Alguna cosa no va bé en aquest moure peces sobre el tauler a benefici de no se sap quins foscs interessos, que de públics cada vegada semblen tenir menys i sovint més de particulars i egoistes. Contemplar el ball de cadires i despatxos, càrrecs i fidelitats, les desfilades de jutges, fiscals, funcionaris de dalt i baix, i tuti quanti, com en una mena de roda de la fortuna, cansa una miqueta, més quan et fas gran i ja les has vistes de tots el colors i et volen vendre la burra de no saps ben bé què. Fa uns anys vaig llegir la novel·la Miau del considerat gran home de les lletres castellanes en Pérez Galdós, no aniria malament una relectura en els temps que corren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada