Em pose mal

Hi visite en dissabte el consultori mèdic d'Almàssera, escrit a la porta Almássera. A dins advertiments sobre les agressions al personal sanitari, en grans cartells, amb fotografies i descripció de les penes dels declarats culpables, amb cara de pomes agres, de molt mala salut vaja. Més cartells monolingües de fabricació cassolana recomptant les absències diàries de pacients a cites programades, manera de contribuir al bon humor dels qui esperen pacientment a la sala, que igual, majoritàriament, són dels qui compleixen. 

Anem a veure, un diria tindríem que preguntar-nos sobre la causa de tanta cartelleria dissuasiva, que més prompte l'indret sembla una manifestació que un centre de "salut". I posats a fer recompte, com que caldria incloure-hi les vegades que els/les professionals no són a l'hora programada per visitar malalts/malaltes, o les vegades que els valencià parlants han de canviar de llengua o han vist violats els seus drets lingüístics, o les vegades que el medicament receptat produeix uns efectes no desitjats, per comptar alguna cosa més, vaja. 

En aquesta de passar comptes pense caldria una miqueta d'autocrítica, en lloc de posar-se constantment en guàrdia: que els pacients han de millorar la seua educació per descomptat, que el personal sanitari jo diria que també. Quina sanitat pública, a tot açò, volem?

Viatges al centre

La trobada de la Presidenta sra Ayuso i el President sr Milei per penjar-li una medalla a aquest darrer, em va semblar un acte estrany, d'una freda soledat política. La susdita senyora més que del fet de atorgar el màxim guardó autonòmic, crec era pendent de la projecció de l'espectacle que havia muntat: mena de govern de l'estat que premia un cap d'estat argentí, era com si es fes passar per la veritable presidenta d'un estat, perquè Madrid és Spain i España és M.. Els discursos vorejaven al meu parer la provocació més grollera, les apel·lacions a la llibertat del senyor condecorat tot un eslògan d'èxit pel que s'ha pogut comprovar.  Soc de l'opinió la cerimònia més que enfortir l'autoritat madrilenya, la va debilitar en la seua solitud i va ser vista pel cap del seu partit, el popular, per fer un moviment sobre el tauler que ja havia assajat amb l'il·lustre polític valencià senyor G. Pons, a saber la renovació d'allò tan constitucional conegut amb les sigles CGPJ. Més de cinc anys de caducitat, de defunció institucional van ser superades per un  gran acord de no arriba a dos fulls i algun annex. L'ocupació d'un poc més de centre del tauler, vingué amb el suport del senyor F. al repartiment de menors migrants entre les comunitats autònomes, maniobra que de retruc portà el trencament de pactes entre el partit conservador i el partit Vox. Al País Valencià els alts càrrecs autonòmics, en quadrilla, abandonaren el palau sense condicions, a toc de trompeta del líder nacional Santiago dixit. Arribats al centre del calendari anual, les perspectives de pacificació política de part de la península augmentaven, l'estiu prometia, novament, ser territori de desconnexió i catarsi. Tot i qui sap, igual l'esperat retorn d'algun exiliat pot fer trontollar les fitxes novament, o la repetició electoral al Principat de Catalunya, el pacte fiscal no el veig, la pela és la pela. Veurem, de moment ahir ens llevàvem amb la notícia de l'atemptat no mortal contra el sr Trump i avui la calorada fon les pedres, també les del centre. 

Bon dia?

S'abreuja molt, especialment antropònims, diria que també topònims. En alguna època escoltava sovint allò de "Bonre" per referir-se al meu poble Bonrepòs, com si la tercera síl·laba es resistís a ser pronunciada, ja no sabia si per estalvi salivar, esnobisme, modernor. 

Als darrers temps s'adopta el prefix "bon" per designar establiments de nova creació al municipi i així hem vist aparèixer ¿feliçment? un Boncar, un Bonpadel i un Bonworking. Qui sap si el bateig comercial serà bo o dolent, no negaré una certa originalitat, tampoc si tot plegat anirà més enllà del pur màrqueting i vindrà acompanyat d'un respectuós Bon dia!

"Ireialitat"

Les celebracions monàrquiques s'han presentat en un context de ¿forta presència d'allò militar? El rei s'agafarà a la Constitució, li vaig escoltar dir durant el discurs, com en tota apel·lació al text fonamental: no em va quedar clar si a tota ella o només a una part. 

El trencament del protocol per les filles del cap de l'estat, durant l'esmorzar, ha estat allò més celebrat des de la televisió dita espanyola, un no sap ben bé com interpretar-ho, atesa la seriositat de tot plegat, tant de bo un punt ¿d'innocència? sempre és benvingut en temps d'adhesions inqüestionables. 

Crec saber què votaria a un cada vegada més improbable referèndum sobre la forma d'estat, però la monarquia imposada amb la constitució de 1978 com que és manifestament millorable. Sobre la família reial com que tenen bastants problemes a resoldre, el paper és molt sofrit. Sobre l'exercici del càrrec preferiria més neutralitat, molta més discreció, més separació església catòlica estat, menys nacionalisme, menys militarisme, menys revistes del cor, més moderació, menys medievalisme, vassallatges i submissions vàries, més humilitat.

Festival de la doble moral

Ho han tornat a fer. Un festival de participants sota paraigua d'un estat amb bandera on la música i, encara menys la lletra, importen ben poca cosa, atura per uns moments la vida d'uns quants/unes quantes ciutadans/ciutadanes de l'Europa occidental. Els comentaris dels locutors de la ràdio televisió espanyola fregaren, al meu parer, la desinformació més barroera (començant per no saber què cantaven els intèrprets, no se'ns proporcionava cap traducció o lletra per acostar-nos als missatges), el supremacisme i el menyspreu, també, en algun grau, per alguns competidors. L'espectacle em resultà indescriptible, ofegat com a televident, engolit pel vell sofà del menjador, en un excés incomprensible. Que guanyara la neutral Suïssa o que es decidira tot plegat per una ¿democràtica? votació "arreglada", un tampoc sap ja com interpretar-ho. Per acabar-ho d'adobar l'"humor suec" afegí un punt de desconcert a tot plegat. Segurament els manifestants contra les barbaritats de Gaza anaven sobrats de motius per fer-ho, entenc als assassinats massius de la població palestina, podríem afegir també la venda d'armes de molts dels estats participants a guerres diverses, la violació al seu si de drets humans en algun grau, la pràctica d'un capitalisme despietat de conseqüències planetàries devastadores. Per si encara fos poca cosa, una de les empreses patrocinadores, el nom de la qual apareixia constantment a la pantalla, amb referència a un potent estat del Magreb, que vaig associar, ignorant de mi, a una de reial i petroliera, resultà ser israeliana: el negoci és el negoci. Tant de bo podia participar Israel però no Rússia, o la llunyana Austràlia, però no la propera Palestina, i perquè els nord-americans no han insistit, o el Canadà, de segur serien benvinguts. 

Llavors de guerra

Els estudiants de per ací han començat a acampar als campus després de veure com d'altres, als EEUUAA, s'han tancat als seus? Bo, res a dir, benvinguts, benvingudes. La guerra és terrible, hi apareix el pitjor de la condició humana, sense concessions es mostra al film Civil War que encara es pot veure als cinemes més pròxims. Tot el que pot provocar un enfrontament entre ciutadans ja s'hi troba instal·lat malaltissament entre nosaltres, així el racisme, així l'individualisme més groller, així l'abstenció barrejada d'indiferència pels assumptes públics, o la desinformació farcida de mentides, la violència més salvatge, el culte quasi religiós a les armes. Quin paper tenen els periodistes en els conflictes? Quant dolor pot suportar una fotoperiodista? Quines estratègies seguir per  transmetre les tragèdies que dia rere dia ens colpeixen? Aquests serien els temes, alguns, que es colen en tota llur nuesa per la narració d'Alex Garland, ingredients que porten en una proporció  o una altra a un enfrontament fratricida del tot punt injustificable, plenament factible entre persones com tots nosaltres. La cinta enganxa des del començ per la proximitat del món que se'ns mostra segurament, la bogeria d'un atemptat indiscriminat bandera en mà escampa els cossos de les víctimes davant nostre deixant-nos pràcticament sense alè fins la imatge final. Encetar el viatge fins la capital americana amb els protagonistes, sabem des del principi, serà una arriscada empresa, intuïm aprendre'm alguna cosa, la maduresa, la joventut, la saviesa es reuneixen per oferir-nos llurs lúcides mirades. Quan conciliar el son és un impossible, quan el cel s'ompli cada nit de bombes voladores apareixen les preguntes, les interpel·lacions i caldrà fer alguna cosa, prendre partit, responsabilitzar-se. 

Cinc dies després

Espectadors del serial "La Moncloa" començàvem el dilluns amb el capítol "Torna el President". Tot i que alguns han opinant força fent servir la paraula "regeneració", certament que tot està, encara, per fer i tot, ja no n'estic tan segur, és possible. Sincerament, del que em puc alegrar és, només, de la cara que se'ls ha quedat als qui en desitjaven la dimissió del cap del gobierno, però, igual, tot plegat resulta a hores d'ara un xic patètic, imagine el monarca en veure'l a la Sarsuela aquest matí li haurà amollat amb cara de circumstàncies un lacònic Encara vostè per ací Sanxis? Tant de bo que el discurs del Gran Senyor de Castella ha durant només 9 minuts i, tant de bo, crec, no hi haurà qüestió de confiança: de bromes les justes. Malauradament l'ofensiva dretana per terra, mar i Gènova no s'atura i, com sempre, aniran fent, al més pur estil ¿neo-franquista? Qui crega que només dient "reformes estructurals" ja està tot fet s'equivoca, tot plegat es troba força corcat i allò que pateix no són els pilars, més prompte els fonaments. En la línia de despropòsits apuntats, tota una senyora portaveu  del nostre govern de fireta, monolingüe i castellanòfona ella, ens trasllada els criteris per parlar, escriure la nostra llengua als qui encara gosem fer-la servir, tot subratllant l'hem d'apropar a la del carrer (per cert: quin?) i allunyar-la dels estàndards comuns i acadèmics: quina barra senyora, moltes gràcies.  

Dies de reflexió (Queda't amb nosaltres que la vesprada està caient)

El gran abisme de la política dita espanyola, del govern de l'estat, és obrir la porta a la dreta, reaccionària, fatxenda, novament sí, per fer i desfer, com sempre, al seu lliure albir. Al centre esquerra li costa força engegar polítiques de reforma estructural, començant per l'administració de justícia, continuant per la del finançament autonòmic, per exemple, i  això ¿ho pagarà car?. Tota l'expectació que despertà Compromís o Podem, la gran mobilització que hi havia al darrere es va esvair en aturar-se el reformisme que en algun moment es va albirar, com en altres moments històrics, després de certa obertura ve la reacció, en això estem ara, una carta presidencial fa intuir que les pressions s'han tornat insuportables: comandes, sembla, l'estat, però, des de les profunditats, l'estat es revolta contra tu, tu que ets el president triat per la majoria parlamentària, una majoria no desitjada, una majoria aliena a l'estat profund, de la que se'n fot. Al País Valencià les febleses de la coalició de centre esquerra, sembla s'han pagat força cares, amb la tornada dels de sempre al capdavant del govern regional, amb aqueixa menyspreable supèrbia que tant els caracteritza, abanderant la llibertat de passar per damunt del país, trepitjant la seua dignitat amb cada sessió parlamentària a mata degolla, a cara de gos.

Entre-vista

A veure, deu noms de personatges històrics: A, B, C, D, E, F, G, H, I i  J. S'hi identifica vosté amb algun d'aqueixos personatges històrics? Bo, no en puc dir res perquè en vida d'ells no hi havia arribat encara al planeta, com vosté comprendrà no els vaig arribar a conèixer. Bo, però haurà llegit alguna cosa d'aqueixes personalitats, vist alguna pel·lícula o li hauran contat alguna cosa? Veurà, llegir és una activitat que no practique, de pel·lícules no en veig i contar-me, no m'han dit res d'aquests senyors, d'aquestes senyores, com vosté comprendrà no puc fer declaracions sobre cap d'ells, d'elles, són personatges històrics. Canviem de tema, considera vosté la terra és plana? Mire, amb tots els respectes, quan cada dia isc de casa per anar a la feina, en xafar el carrer constate la vorera, llevat d'algun petit desperfecte, no té cap desnivell, en general on visc no hi ha cap costera que em puga fer pensar que la terra no sia plana. Però, els qui han viatjat a l'espai exterior han enviat imatges del planeta que confirmen la seua rodonesa. Veurà no soc qui per parlar de la forma dels astres. Puc parlar d'allò que veig o en aquest cas xafe. En la meua vida diària tant me fa la terra siga rodona o quadrada, a mi no m'afecta en absolut ¿i a vosté? Bo, les preguntes les hi faig jo. Però podré repreguntar, dic. Per cert que estem fent l'entrevista en ¿valencià? Bo, fins ara no m'havia dit res al respecte... Clar, entre tant de personatge històric i que si la terra és plana o rodona... On l'ha aprés? Resulta que no ho fa gens malament. Gràcies, el que té no ocupar-se de personatges històrics, ni de si la terra és així o aixà, un acaba aprenent valencià. Per què serà valencià açò que estem parlant, perquè resulta que si aquella gent no eren personatges històrics, ni la terra és plana, ja em dirà vosté en què collons estem parlant.    

Nacionalitis?

Ahir van celebrar eleccions al País Basc, la televisió estatal, entenc, diu, més o menys, la nova cambra tindrà majoria nacionalista, nacionalista no castellana o no espanyola, caldria precisar. Al mateix espai informatiu o ¿deformatiu? s'anuncia l'estat ja compta amb un nou astronauta titulat, aviat la bandera bicolor es podrà contemplar al muscle del compatriota durant els seus viatges per l'espai, motiu d'alegria i orgull per la resta. I així més i més notícies, entre d'altres la del Premi Cervantes 2024. Algú em dirà que si hagués sintonitzat tv3 en parlar de nació tot seria català o catalana, en sintonitzar Àpunt tot seria valencià o valenciana... etc, etc.

Si se'ns vol fer creure que no hi ha de conflictes nacionals a la península ibèrica, com que no puc compartir aquesta percepció, vaja, que la reducció del que s'hi menja fa curt amb l'etiqueta cuina espanyola, d'entrada caldria afegir alguna ¿denominació d'origen? per exemple, en això estan o estem. En aquestes qüestions s'hi fa servir, sovint, el telescopi, quan el que caldria, diria, és mirar-s'ho amb unes ulleres de prop, fins i tot  amb un microscopi. Igual l'etiquetatge acaba tenint quelcom de compulsiu o d'obsessiu, en això estan o estem, abans de saber a què ens enfrontem ja li hem posat l'enganxina.  

Enemics

Quan la dreta assenyala un enemic, em sembla, sol ser molt efectiva, sobretot perquè compta amb uns mitjans força potents per estendre el missatge i acabar convertint-lo en ¿dogma de fe?. L'enemic número u avui per avui a Castella és indiscutiblement el President Puigdemont, diria que més encara que el Presidente Sánchez, i mira que se'n van dir de coses contra  els Presidentes Zapatero i González, segurament per la seua condició nacional i, sobretot, per haver gosat de proclamar, momentàniament, la independència de Catalunya, provocació de provocacions pels de la nació dita espanyola, única, indivisible, ¿mil·lenària?.  La cerca d'arguments de tot tipus, i per tota classe d'institucions, començant per les polítiques, continuant per les acadèmiques i judicials i acabant per les religioses, és esport amb força seguidors als nostres dies. Quan els arguments es transformen en odi, com que tot plegat esdevé irrespirable. I ja portem força temps alenant dins aquesta atmosfera insuportable. De la provocada intervenció de les dites institucions europees, sovint estimulada per la dreta, ha restat, fins ara, poc més que un toc d'atenció, ignorat finalment amb força supèrbia pels rudes castellans. A hores d'ara és ja ben evident qualsevol intent de construcció conjunta d'estructures de convivència entre els pobles ibèrics ha  resultat bastant estèril.  

Pel món

Ja els va bé als polítics aquest ambient de festa permanent, aquest bany de masses estabornides, movent-se com un ramat per contemplar els grans espectacles multitudinaris. No veig cap alternativa, personalment parlant, que fugir, que cercar refugi en el món particular dels llibres, la música, la llar. Sé que hi ha gent que tracta de donar sentit des de dins, que tracta de viure amb certa autenticitat celebracions i diades, però tot plegat, el conjunt, se'm presenta com un immens despropòsit. La presència de polítics manejant els fils, des del darrere, de tan gran negoci, com que no em deixa dubtes sobre la consistència del muntatge, a colp de noticiari, de comentari ací i allà, de discurs de lloança sense autocrítica, d'orgull provincià, de regionalisme submís, autonomisme desfigurat, fred dirigisme.

Hi ha un programa a la televisió dita autonòmica que cerca valencians, valencianes a diferents racons del planeta i que ha acabat essent un catàleg de disbarats, que malmeten qualsevol intent racional d'acostar-se, per una banda, a altres realitats culturals i, per una altra, de conèixer itineraris personals de valencians i valencianes lluny del país on van nàixer, de perfilar el que ens puga caracteritzar com a poble, començant per la maltractada llengua. Al final es tracta ¿d'exhibir? un èxit personal, de viure una "experiència al límit" que tant fa la visques a Castelló de la Plana o a Berlín, on resulta ens ¿uneixen? un munt de tòpics ben prescindibles, que més que enorgullir-nos com a poble, fan una miqueta de vergonya. Igual molta gent ha marxat perquè ací no trobava el seu lloc al món, perquè "el seu país" els havia expulsat d'alguna manera, perquè no hem estat capaços de bastir una societat avançada, on les condicions de creixement personal i col·lectiu s'han degradat considerablement en els darrers temps, prioritzant una destrucció mediambiental difícil de justificar, el foment del turisme més devastador i un estat de celebració permanent buit i certament insuportable. 

Al seu recomanable Un pensament oblidat entre els fulls d'un quadern (Neopàtria, 2024) en Manel Alonso i Català ho sintetitza lúcidament: 172.Viure en un país en el qual del tòpic fan identitat, que confon la genuflexió amb la lleialtat, el desig amb la realitat, el caïnisme amb la religió, que de la burrera fan càtedra, cansa d'allò més. 

Amnistia

Que no estaven disposats a passar-ne una sembla mou molta gent a agafar la bandera, a llançar-se al carrer, a seure a un estudi de televisió, a dir-la de ben grossa a una columna de diari. Que no, que havien atacat allò tan sacrosant i els responsables pagarien per tan gran ofensa. Qui amb la toga estava sotmès a l'imperi de la llei, abans de tenir-la ja es declarava insubmís. L'insult i la desqualificació, la venjança, la repressió més crua esdevenia divisa, punt de trobada de la gent d'ordre, dels éssers assenyats. Els polítics tenien per missió el govern de la república, el bé comú, elaborant lleis democràticament. Els jutges la restauració dels drets violats, aplicant les normes de tots. La ciutadania exercir llurs drets, complir llurs obligacions, des de la legítima aspiració a la llibertat personal i col·lectiva. L'amnistia era una ferramenta per restaurar el desgavell produït perquè els polítics havien deixat de fer de polítics, els jutges de jutges, els periodistes de periodistes, fins i tot els estudiosos d'estudiosos. Per tant ocasió per donar-se una altra oportunitat, per aturar-se i restaurar un terreny de joc desdibuixat, preguntar-se què va mancar i crear les condicions d'una convivència pacífica i democràtica. Quan molts no semblen disposats a fer servir l'esperit crític, l'intercanvi de parers fructífer, el diàleg constructiu, des de posicions de poder irrenunciables, patrimonials, corporatives fins i tot, no es donaran les condicions per una veritable democràcia, en això estan. 

Tuf persistent

Alguns polítics, algunes polítiques no han pogut deixar l'oportunitat d'aparèixer davant les càmeres durant les hores posteriors al tràgic incendi de Campanar. Que la senyora Morant, encara pendent el seu nomenament com a cap dels socialistes valencians, tot i que Ministra d'Espanya, fes declaracions després del Molt Honorable valencià, la senyora Alcaldessa del Cap i Casal i la Delegada del Govern central a la regió gens autònoma, per no dir res de res, doncs que ja era massa, igual que la presència i intervenció del senyor cap de l'oposició al dia següent en el minut de silenci davant l'Ajuntament. 

La solidaritat de la societat valenciana haurà esta molt bé, però segurament ha estat excessiva, amb tones de material que caldrà veure com acaba. De l'aparició de curiosos per fotografiar l'edifici sinistrat, mòbil en mà, ja millor ni parlar-ne. 

La roda de premsa del Consell de dilluns a les nou de la nit, casualment en temps de telenotícies, entre lloances mútues de la senyora Català i el senyor President, d'haver-ho fet tan bé, com que feia una miqueta de tuf a oportunisme. Veurem com acaba tot plegat, també el festeig entre ambdues autoritats. 

Les conegudes referències a la supressió d'una mena d'òrgan autònom valencià per fer front a situacions d'emergències, en els primers mesos del govern PPVOX, tot declarant-lo innecessari, doncs dona que pensar. T'arriba el pensament en veure polítics i dirigents desfilar per la pantalla tot és política. 

I com sempre herois i víctimes, morts i supervivents, experts i ignorants. Veurem on resta el propòsit de no oblidar, amb el record present d'altres tragèdies com l'accident del Metro de València i la deplorable resposta dels polítics i polítiques d'aleshores.

Per cert, a TV3, l'altre Molt Honorable va ser mostrat expressant institucionalment la seua solidaritat amb el d'ací, supose que açò a la Comunitat no li interessa. Es subratllava per alguns, també, l'empresari responsable de la construcció incendiada era català.

 

Hores baixes

Hem presenciat en uns dies la mascletada madrilenya per ofrenar, el tràgic incendi de Campanar. La fumera de la crema es podia veure des del terrat de casa, entre els edificis, que de fa temps tapen la nostra visió, fruit d'unes quantes expansions immobiliàries. Les sensacions davant el foc eren un poc les sensacions davant les imatges de destrucció palestina o ucraïnesa, tot i que aquell núvol gris era a centenars de metres de casa nostra. Algú deia amb aquestes flames cremava també una època, molts hi han vist una gran falla abans de les falles. Ens farà repensar alguna cosa el dol? 

L'alegria del triomf electoral gallec contrasta amb les hores baixes dels encara dits socialistes, de l'esquerra ¿espanyola?. Muntar ací un Sumar, que ha acabat sent un Restar, quan encara hi ha un Podem, que ha acabat sent un No Podem, una Esquerra Unida, que ha acabat sent una Esquerra Desunida, o un Compromís, que ha acabat sent un Desencís, em sembla de tot punt incomprensible: cal una profunda reflexió, com a mínim, perquè finalment perdrem el país deixant-lo en mans d'aquestes elits tan impresentables que ens malgovernen en interès dels del sempre, per acabar convertint-lo en un erm inhabitable, lliurat a la superficialitat més estúpida i la buidor més coenta imaginable, en això estan.  

Premis

Competir sempre porta alegria i pesar alhora, triomf i fracàs es troben en un mateix escenari. Quan la motivació és guanyar, competir, únicament, doncs em sembla alguna cosa es quedarà pel camí. Vivim en el temps de la competitivitat, em pregunte si extrema, vivim en el temps del posar-la per damunt del goig per la feina ben feta, ingenu encara puc reivindicar-la. Davant el culte exagerat a la pròpia imatge, al propi cos qualsevol apel·lació al gaudi personal, a la realització individual i col·lectiva, sembla abocada al fracàs.  

Patim cerimònies insuportables de reconeixement, on acabe veient nacionalisme a dojo, egolatria soporífera, exhibició classista, reivindicacions fora de context. Patim abocaments considerables de fem per la pantalla, insults injustificables a la intel·ligència, mentre a casa, des del nostre sofà creiem participar d'una celebració que no és la nostra, ens han enganyat una vegada més, ara amb el "glamour" cinematogràfic. 

Al lliurament dels premis del cinema dit espanyol algú demanava cinema als cinemes... mentre les sales van ¿minvant?, mentre els films guanyadors ja no hi són a les cartelleres. S'ha premiat el cine o un negoci milionari ben endreçat per triomfar més amunt?

Bastarden. Nikolaj Arcel. Dinamarca, 2023

Sembla que quan més t'hi poses a complir les normes, a voler afegir-te a l'empresa de sembrar la terra erma, més dificultats et trobaràs. A finals del XVIII a Dinarmarca, deduesc del visionat de la pel·lícula ressenyada, la lluita per colonitzar uns territoris hostils deixarà víctimes, principalment perquè els poderosos veuen en els nous pobladors un enemic, una amenaça, fins i tot entre els cridats a ser nous pobladors "l'estrany" es vist com un competidor que cal separar, allunyar. Mikkelsen (capità Kahlen), superbament encarna el personatge que lluita, que en el seu esforç personal trobarà en l'amor i la solidaritat unes raons per viure que van més enllà de la dedicació a la terra. L'immens desig d'alliberament, de superació de submissions i vassallatges es desplega davant l'espectador com a preludi del convuls XIX, revolucionari, alliberador. Les aspiracions d'ascens social s'esvaeixen en comprovar com se les gasten els poderosos, aleshores passa per endavant el desig individual de llibertat, l'aspiració col·lectiva de justícia. 

Una caiguda

No sé ara mateix si a les facultats de Dret es deixa ben clar que hi ha una veritat dita judicial. Doncs sí, hi ha una veritat fabricada pels jutjats, recollida a les sentències, que fixada esdevé sinó definitiva, sí almenys inatacable per via de recurs. Arribats a aquest punt, cal dir que aqueixa producció humana és fruit de la intervenció de diferents actors i que té conseqüències. Les motivacions de l'obtenció d'aqueix relat són ben diverses i els procediments per arribar-hi s'han tractat de fixar metòdicament. 

A la pel·lícula Anatomie d'une chute (Justine Triet, 2023) esdevenim els espectadors testimonis de la fabricació d'aqueixa narració, tant a l'escenari dels fets que posen en marxa la maquinària judicial, com a la seu del tribunal on es tractaran d'ordenar les peces del trencaclosques, fins donar-nos la versió definitiva i declarar la innocència o culpabilitat de la imputada, Sandra, interpretada per la Sandra Hüller (recomane veure-la a  Toni Erdmann) per la mort del marit. 

En algunes pel·lícules els espectadors veiem el crim en algun moment de la filmació, ací no, al final haurem recollit les nostres "pistes", haurem valorat la "prova", tindrem unes sensacions, alguna convicció, però no n'estarem segurs del tot, pense, del que realment va ocórrer, tindrem la nostra versió dels fets, un poc, més o menys, com quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula o assistim a una representació teatral.

Algú podrà dir que tot plegat és una mena de "cant" a la presumpció d'innocència, algú també que la realitat supera la ficció o que tot és molt més senzill del que se'ns conta. Sia quina sia la conclusió el dubte plana al llarg del metratge de la proposta, la inquietud, provocada per una mort violenta, pel patiment dels pares en relació al fill, del fill en relació als pares, dels pares en la seua vida de parella. 

Igual fa molt de temps que els protagonistes adults van perdre la innocència i la seua pèrdua marcà la fi de la infantesa, igual un dels temes del film és precisament aqueixa fi, quan abraces un cos sense vida, quan has de trobar o donar explicacions a/de una caiguda mortal. Crec tindre ben clar la veritat judicial si bé ens proporcionarà algunes raons, no ens les donarà totes, sempre farà curt, entre d'altres raons perquè la seua finalitat és el manteniment d'un cert ordre, d'una particular dominació.  

 

Ideologia lingüística

Barreja el senyor  de conseller de sanitat ideologia amb llengua. Parlar valencià, parlar-lo a la teua feina, ací, resulta que és ideològic. Supose que tant com no parlar-lo o parlar castellà o anglès. O només és ideologia parlar valencià? Al País Valencià els millors metges, les millors metgesses són també, aquells, aquelles que parlen valencià, també, perquè són qui millor podran atendre un pacient valencià-parlant. Perquè fer bé la teua feina, ací, suposa, sí, parlar valencià si el teu pacient s'adreça a tu en aqueixa llengua, o en castellà o en anglès, tant de bo en d'altres llengües del món... Els millors professionals són els qui van sense imposicions, amb respecte, amb l'ànim conciliador i de fer bé la seua tasca, amb humilitat, malament si et diuen bon dia i tu respons amb un "en espanyol o no t'atenc". I això no va d'ideologia, ans de capacitat d'aprenentatge, d'igualtat, d'exclusió de qualsevol mena de supremacisme, Acabarà semblant que qui més llengües parla és una persona malalta, que si vol parlar una altra diferent del castellà una que vol imposar-la als altres, insolidari. Es trasllada tota la negativitat al valencià parlant, tota la discriminació final, el "tu calla" a l'altre. Tot molt d'estat colonial, de llengua de prestigi, de llengua comuna perquè jo ho dic, "mal educats que perservereu amb la vostra parla, dialecte".  I no senyor conseller, no és ideologia, és dignitat, la dignitat dels ciutadans i ciutadanes, de les persones, de la gent del país.