De vegades anar al cinema és submergir-te en un món de misèria, violència i desesperació quasi extremes. No sé si recomanar aquest viatge, però la possibilitat de fer-lo hi és i forma part del nostre univers cultural.
L'estadi dels comportaments dels protagonistes d'aquesta història es mou fregant l'animalitat, on els sentiments es barregen amb les necessitats més primàries. L'Havana mostrada és una realitat amagada, silenciada, anònima, on l'individu no val res alhora que tot es pot comprar i vendre.
El context del període especial dels anys noranta és especialment dur per l'escassedat que porta als habitants de l'illa, amb tot el que comporta de crisi d'un sistema econòmic molt fràgil. Terreny abonat per la corrupció, la lluita aferrissada per la supervivència, la manca de perspectives personals que aboquen l'ésser humà a les reaccions més diverses.
El protagonista d'aquesta història té un penis molt gran, l'únic patrimoni personal, però tristament no sap llegir, és víctima de la injustícia de carregar amb dues morts que se li atribueixen accidentalment en un episodi gris de l'adolescència, no té família de cap classe, està abocat a la prostitució, al tràfic de drogues, a la mendicitat, a la marginalitat més excloent.
La il·luminació d'aquest film ens situa en una foscor i una brutícia enganxoses, insuportables, que fan un continu del cementeri, dels habitatges, dels carrers, dels abocadors, exposant una decadència que s'estén com una xarxa per tot arreu.
Més que la desigualtat El Rey de la Habana conta la vida al límit de Reinaldo, en el seu regne, durant el seu regnat, tot sospitant de l'existència de molta competència per ocupar el tron, circumstància que li farà obrir els ulls del propi fracàs en tacar-se les mans amb la sang més estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada