La gent posava el cap sobre on es trobés el cap amputat de l'escultura i s'hi feien fotografies amb els telèfons mòbils. Fins ací havíem arribat. Per una part, indiscutiblement, havien trobat una utilitat al grup escultòric agredit. Per una altra tot plegat tenia quelcom de macabre.
Igual no hi havia més que un ànim per passar-ho bé, sense més pretensió, ni molt menys la d'ofendre al creador, ni tampoc a allò que representés el monument, recorde: un homenatge a nuestras yayas y yayos. L'interès per l'escultura és el que és, igual que el del patrimoni, sovint entès com un suport on estampar una signatura, enganxar un cartell, deixar un grafit per sempre més.
Precisament en el desig de perdurabilitat ens trobàvem tots els éssers humans, en la voluntat de deixar un rastre. Ara, cert, tenim la col·laboració de molts més mitjans que en altres temps, però la multiplicació d'aquests comporta dificultats en l'emissió i la recepció del missatge, tot constant el col·lapse sovint.
Tenim això: una plaça nomenada de l'arbre formigonada fins l'extenuació; un grup escultòric a memòria de la gent gran mutilat; la gent, nosaltres, que s'ho mira dia rere dia amb cara de sorpresa i estupefacció; uns bancs on el veïnat seu i passa l'estona xarrant; una botiga de pollastres que proposa amb un cartell l'oferta del dia.
Algú encara em podrà dir: És el turisme, estúpid!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada