Que la parròquia decidesca de consagrar el cap de setmana a seguir la imatge d'una verge pels carrers del poble, convenientment guarnits per l'ocasió, no em sembla ni bé ni malament. Ho respecto. Només demane no se m'obligue a participar i prou. Ni m'enorgulleix que passe o que deixe de passar la imatge venerada sota el balcó de la casa.
Les celebracions marianes hi tenen lloc entre nosaltres periòdicament, entre recitadors de versos fets i sentits per l'ocasió, alegres dansaires, processons diverses, lloances i presentacions de diferent naturalesa. Res a dir tampoc: que es respecte l'auto-exclusió d'alguns, algunes, tot entenent-la com desig de no participar de quelcom, que més que no entendre's, és manifestació d'absència de sentiment sincer o d'una feixuga descreença. En tot cas reivindicar un dret a la contemplació des d'una certa distància.
La línia fina que alguns traspassen en utilitzar les creences populars en benefici de secrets interessos espuris em porta a sospitar que alguna cosa no funciona, açò, sospitar-ho, és el meu problema, gran o petit, però meu. Només la creença del poble, que es manifesta per un moment espontàniament, detura en aqueix lapse temporal la temptació del rebuig més hostil.
Tota ombra de nacional-catolicisme provocarà en mi la més ferma de les desaprovacions, qualsevol crit a col·laboracions sense esquerdes em llançarà a la dissidència. He esdevingut incòmode reaccionari. Fart de provocacions pietoses m'allunye del toc de campana i la missa solemne. Continue sense poder pair una doble moral anti-evangèlica, respecte de la qual he perdut qualsevol legitimitat de judici, venint d'on vinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada