Valladolid, Castella

Valladolid va ser, pel que he pogut entendre capital del regne en altres èpoques, avui és quelcom més que una capital de província, entre altres capitalitats té la d'una comunitat autònoma, on s'inclou, també, el que fos regne lleonès, per a desgrat d'un grapat gens menyspreable de ciutadans d'aquest país. També és la ciutat on visqués en Miguel Delibes, i, pel que he pogut llegir en algun cartell o placa recordatori, fou ciutat on visqués en Cervantes,  poca broma, i ambientés alguna de les seues novel·les, prop del passeig de Recoletos, si no em falla ara la memòria. El col·legi de sant Gregori és la seu del Museu Nacional d'Escultura, edifici organitzat al voltant d'un pati, que per ell mateix ja paga la pena visitar. No deixe d'associar mort, religiositat, dramatisme a Castella, terra de bellíssim paisatge entre rius que cerquen l'Atlàntic, ben presents en retaules, talles, pintures que podem veure a l'esmentat museu. Cristòfol Colom, Isabel I, Felip II, Carles I, hi deixaren petjada important que es mostra al visitant amb certa insistència. També la ciutat ha desfigurat aquells espais, oferint-se avui com espai per al consumidor amb tota la insistència dels aparadors de botigues i centres comercials. Tornant a Delibes, una petita obra seua, que desconeixia, Mi querida bicicleta em va acompanyar fins a Lleó, amb el permís d'una colla de joves parladores que es contaven entre elles les primeres experiències laborals de la vida, una miqueta  Oye, sabes?

Al parc del Campo Grande uns titots reials exhibien els seus plomatges entre els passejants, marcant territori o encetant misteriosos rituals d'aparellament, no ho sé. A diferents places es podien contemplar espectacles de teatre de carrer, els voltants del quarter de l'exèrcit de terra eren presos per militars en una mena de jornades de portes obertes. Zorrilla és un dels personatges amb estàtua, amb carrer, amb teatre. Benlliure un dels escultors que  han deixat llur obra a l'espai públic, Benlliure qui per cert té carrer a tocar de la plaça major de Zamora...

Amb tantes ressonàncies literàries com que t'agafen ganes de posar-te a llegir i rellegir els clàssics en llengua castellana, el que ara estan escrivint els autors i les autores. El festival de teatre, el festival de cinema, les llibreries, la fira del llibre de segona mà, crec recordar al setembre, la xarxa de museus, em sembla també la fundació Delibes, com que projecten una vida creativa i cultural amb un cert atractiu, interès, referència pel visitant, sense oblidar, ara m'ha vingut al cap l'arxiu de la Chancillería i l'Auditori de música i l'orquestra de la comunitat autònoma...

És impossible

Periodistes donen la seua opinió aquests dies sobre les maniobres del poder executiu per domesticar el poder judicial. Els nomenaments als tribunals superiors, a la fiscalia, vénen a coincidir permetran maniobrar plàcidament al partit governant durant algun temps. Magistrats pròxims a la formació conservadora, d'ideologia afí s'escampen pel poder que estava cridat a fer de controlador (controlar com que no estan massa disposats controlar) de la legalitat, a jutjar i executar allò jutjat. Francament preocupant. No ve d'un dia.

La ciutat lleonesa viu pendent de l'ascens categorial de l'equip local, els diaris parlen de la victòria copera d'ahir com de consolació per a un Barça en hores baixes i el to fet servir per criticar la xiulada a lo himne va en la direcció de llançar més llenya al foc, una periodista a la Sexta vingué a replicar davant la proposta de què simplement no sonés la marxa reial: que allò no podia ser, és impossible. Dona, tant com no poder ser.

Déu meu quina creu!

No tenen boca amb què parlar. A aquestes alçades de la pel·lícula dir que si els diners destinats a la nova televisió valenciana es podrien destinar a sanitat, a educació és dir-la ben grossa, amb la de pasta que van desviar a butxaques pròpies i alienes durant els seus anys de govern, a paradisos fiscals. Apel·lar a la llibertat, per triar centre educatiu, i auto-proclamar-se'n garants és arribar molt lluny, senyora diputada Bonig. La tàctica ara és anar als tribunals, guanyar-hi el que no van guanyar a les urnes, atacar-hi la política lingüística, atacar-hi la toponímia, tribunals que no es caracteritzen precisament per l'empara i ús del valencià, tot hi ha que dir-ho, precisament els dies de la gran deriva conservadora del tercer poder, els dies en què es torna arxivar el cas del Metro de València, posem per cas de vergonyants actuacions. A més, i sembla l'estratègia, es vol començar la Reconquista 2019 des del sud, des de la província d'Alacant, ariet amb el qual colpejar el que ells anomenen el Titànic, si he entès bé per parlar del Botànic: ni en Castillo, vaja.

Sobre el Cabeç Bort

Escandalitza, sembla, que es vulga ensenyar a les escoles una geografia regional abans que una, en concret, de nacional. Preocupa es conega quin és el cim de la comunitat autònoma, que s'ignore on està l'Aneto o el Teide. Analfabetisme funcional? I: sabent on es troba el Mulhacén però ignorant on es troba l'Everest també s'és analfabet funcional? On acaba allò regional i comença allò nacional en geografia, en llengua, en història?  L'escola no està per crear identitats, puc llegir, escoltar. Doncs això mateix inclou la identitat espanyola o la francesa? No està per crear identitats, però sí per proporcionar als individus referències, fites a partir de les quals bastir la pròpia individual i col·lectiva. Sempre em dic que cal conèixer primer allò que tens més prop, per passar a conèixer allò que tens més lluny: un plat és un plat, un riu és un riu, però hi ha molts de plats i molts de rius. La culpa la tenen les comunitats autònomes diuen,  però deduir que el coneixement es presenta amb càrrega ideològica doncs és anar un poc massa lluny, i que algunes comunitats autònomes, en concret la catalana, són l'exemple, nefast per descomptat, en matèria educativa que segueixen els altres ja és anar un poc lluny, quan podria dir-se de l'estat per exemple. Dir que els sistemes educatius no formen sinó que tornen a algú mediocre o vulgar, doncs també em sembla és passar-se de frenada. Això no sé si inclou l'escola privada, la concertada, la religiosa o la laica, la monolingüe o la bilingüe. Quant més s'ensenye millor, quan més es forme a l'individu des de la raó, millor que millor, proporcionant-li ferramentes adients per pensar per ell mateix, també millor. No entenc començar a estudiar geografia per les capitals dels països del món i no saber, si vius a Lleó, on es troba Trobajo del Camino. Qui perd els orígens perd la identitat, ¿qui no en té d'orígens no en té d'identitat? O és que les identitats ja no interessen o no serveixen per a res? A mi a l'escola no em van ensenyar que el Cabeç Bort era la muntanya més alta de la meua comarca, no sé si seré més feliç sabent-ho o no, però a mi m'agrada saber-ho, em fa un poc més ¿savi? enmig d'aquest mar d'ignorància on naufrague dia rere dia, potser aqueixa saviesa no interesse, no aprofite per res, així ens va.

Ballant sevillanes tota la nit

Als de dalt no els agrada que els de baix voten, ni dins, ni fora del partit. Principis com el sufragi universal, la igualtat, la participació, els fan una nosa que ni parlar-ne. Per descomptat que per votar, votar democràticament, és imprescindible el debat en obert, plural, però el vot, dins la cabina de votació o davant la urna, és sagrat, el vot individual, des de la decisió personal fent les valoracions i consideracions crítiques que calguen, amb dia de reflexió o sense. Així les coses, les victòries anti-aparell com que són vistes amb simpatia per qui açò escriu, tot partint de moltes, unes quantes, reserves envers el PSOE, les seues polítiques, els seus i les seues dirigents. La senyora Díaz (tornaré) s'ha guanyat el final que ha tingut a colp d'una supèrbia que ja coneixíem en alguns/algunes caps del seu partit, també del partit conservador. El tarannà democràtic del personatge com que deixava bastant que desitjar i propòsit d'esmena (què dius ara?) com que no se'n veu per enlloc, la cara de pomes agres del senyor president de la di-gestora i de la cort que l'envoltava serà per fer-s'ho mirar,  la dimissió del portaveu del grup parlamentari (no és no, sí és no, no és sí, un tallat, un cafè) es queda un poc curta, podria deixar l'escó com fes el renascut Sánchez, sembla que bastant malament aconsellat.

He pogut llegir (el titular, a l'Infolibre) que la política lingüística del govern de Galícia està portant al gallec allà on el govern valencià de les últimes dècades portés al valencià. Aquells ja van, sembla, portar a terme una reeixida secessió lingüística del portuguès i ara es tracta d'arraconar la llengua pròpia en els altres terrenys on pogués fer nosa, especialment en l'ensenyament, que s'ignore el gallec. Política lingüística popular, diada de les lletres gallegues inclosa. Què se'n sap de la corrupció gallega?

A les altures

Segurament darrere un gran eixample urbà, diuen per ací carrer ample, hi ha un gran enderrocament, unes grans estretors. Una mena de cronista o erudit local, megàfon a la mà, entre la riuada dominical de visitants circumstancials, explicava a un petit comitè d'interessats les vicissituds del desenvolupament urbanístic de la calle Ancha lleonesa. Unes cintes adhesives blanques fitaven al terra la trama del que antuvi fóra la planta d'aquell espai. No molt lluny d'aquesta via principalis, eix est-oest, decumanus en deien, del que temps era temps va ser campament legionari romà, les màquines furguen entre velles construccions per treure a la llum el cinturó d'una antiga muralla, literalment emparedada generació rere generació. Mentre els braços mecànics arrapen la pell esgrogueïda apareixen dependències privades, vestigis de vida humana en forma de cartell, accessoris de bany, mobiliari divers, fustes malmeses, abandonats en espais de mort, absència, fugida, desaparicions diverses. Ens inquieta força el com va ser, el com era, la imaginació cerca punts on agafar-se i a partir d'ells enlairar-se.

La col·lecció d'instruments musicals que es pot observar a una de les portes d'accés i al pòrtic de la glòria de la col·legiata de Toro és d'una riquesa extraordinària, la pedra sona quasi literalment. Sobta la instal·lació d'un petit semàfor per regular l'accés interior a la torre campanar del temple, segurament la decisió es deu a l'allau d'interessats en pujar-hi, m'atreviria a endevinar entre els turistes un grup consolidat d'especialistes en enfilar-se a torres i muralles, igual que un altre que mostra la més radical negativa a fer-ho, pres d'una mena de por o respecte a les alçades i precipicis, als buits i al cel obert.

Com ve sent habitual, la presència indiferent de les cigonyes dona a les altures un to de normalitat, com si res de tot allò anés amb elles: ni els instruments, ni la glòria, ni, per descomptat, el semàfor de què parlàvem.

La Regional

La Regional és la línia d'autobusos, regulars, i prou puntuals que uneix Zamora amb Valladolid. La meua anada a Toro des de la primera capital la vaig fer sorprès per la música que projectava l'equip del vehicle, acompanyada de les imatges que projectava el televisor, joves xiques ballant i cantant amb moviments accentuats del tronc del cos i les extremitats, coreografies contundents, en un anglès incomprensible, en un to bastant  "sobrat", "amenaçant", joves xicots darrere d'ulleres fosques, cossos tatuats i musculosos, quilos de ferralla al coll i els canells. No entenia res, mentre vorejaven el Duero i ens acostàvem a la ciutat susdita. Davant meu una dona rotava, dissimuladament això sí, i l'estació toresana amb la seua placa commemorativa de la inauguració per un president regional era monument a la solitud del viatger. A la vesprada comprovaria l'estat dels lavabos, d'accés  restringit per la cafeteria, la presència d'una xicona de rostre colpejat per mil derrotes, texans mig caient-li, cabells enganxosos, mirada trista, a qui vaig gosar dir hola en una trobada fortuïta, d'un personatge amb samarreta amb el rètol ESPAÑA i el número set a les espatlles, botes negres de taló considerable, d'un xicot sobre una moto quad barallant-se pel mòbil amb la seua parella per a coneixement de la distingida concurrència. Al diari regional, acompanyat d'un tallat, vaig tornar a llegir els titulars Pescan en el Esla, entre Olmillos y Bretolinos, una carpa de 11 kilos, ...el nuevo teniente coronel se compromete a mantenir los bajos índices de delincuencia y pide ayuda a la Virgen para lograrlo o l'impagable Obregón, 62 años de esplendor en la portada de Playboy. A Toro una placa recorda el naixement, el 1940, del prestigiós músic Jesús López Cobos, es conserva la façana del palau on es van fer públiques, si no vaig errat, les conegudes lleis de Toro, a les que sovint es fa referència durant els estudis legals a les Espanyes, va tenir lloc l'enfrontament entre partidaris d'Isabel de Castella i la Beltraneja. Amb aquestes informacions em sentia com bastant prop dels escenaris de Castella, no sé si la del bou o la del cereal, la isabelina, la romànica, la del vi de sang de bou. Al diari regional llegia El momento más esperado se dejó para el final, la presentación del vídeo del protagonista del Día Grande, "Razonador" de la ganadería Las Ramblas que aunque se había presentado el día de La Veguilla, las imágenes tomadas en la finca Las Iniestas dejaron ver el porte del animal.

Convents i canongies

Des del meu respecte per les carreres professionals de cadascú, aquest anar pelegrinant per destinacions funcionarials a conveniència, tastant olletes ací i allà, agafant allò bo per mi i deixant el roí pel qui vinga darrere, ja s'ho farà, participant en cada concurs de trasllat com en una mena de cursa envers un lloc millor, açò és un on et paguen igual o més i fases menys o molt menys del que venies fent al teu anterior lloc de feina, és bastant greu com per no fer-s'ho mirar. La frase en castellà és il·lustrativa a més no poder: para lo que me queda de estar en el convento, me cago dentro. Amén. A més, has de donar la teua enhorabona pel canvi, expressar els teus desitjos perquè efectivament el canvi sia per a millor, en el sentit expressat. Alguna cosa no va bé en aquest moure peces sobre el tauler a benefici de no se sap quins foscs interessos, que de públics cada vegada semblen tenir menys i sovint més de particulars i egoistes. Contemplar el ball de cadires i despatxos, càrrecs i fidelitats, les desfilades de jutges, fiscals, funcionaris de dalt i baix, i  tuti quanti, com en una mena de roda de la fortuna, cansa una miqueta, més quan et fas gran i ja les has vistes de tots el colors i et volen vendre la burra de no saps ben bé què. Fa uns anys vaig llegir la novel·la Miau del considerat gran home de les lletres castellanes en Pérez Galdós, no aniria malament una relectura en els temps que corren.

Vins,lletres galegues i músiques de Portugal

Fer un vi al voltant d'una taula, deixant petar la conversa és un costum amable dels lleonesos i les lleoneses, es parla del vi que es pren, que per alguns, algunes, no és un tema menor. I el to sol ser alegre i moderat alhora, cordial i obert sovint. Cert que agraden les terrasses i el sol, però també els caus mig soterranis, el celler recollit, amb mobiliari de fusta envernissada. No hi manca la tapa, d'embotit del país, però també les més sorprenents per mi com la de sopes o guisats de carn amb creïlles o fesols blancs, servides, per exemple en una petita tassa.

El dia de les lletres galegues serveix a alguns per recordar, agrament,  polítiques lingüístiques en pro de les altres llengües oficials, la presència de les quals es va tractar o es tracta de promoure en ambients funcionarials, tan poc permeables al seu foment i difusió, al seu ús i promoció. Sovint oblidem la funció pública té caràcter de servei públic, d'atenció al ciutadà i garantia dels seus drets, inclosos els lingüístics i que la plaça en propietat no és un títol nobiliari amb el que desplegar cap imposició de llengua, encara menys privilegis horaris o festius.

El festival d'Eurovisió ha tingut guanyador portuguès i la cançó, pel que he escoltat, no sonava malament. No puc amagar les meues simpaties pel petit país de l'occident d'aquesta península compartida, tinc una certa percepció de l'estima per la música pròpia, el gust pel jazz que m'arriba dels presentadors del programa Jazz a dois, la bellesa que em transmet el fado o la veu d'en Caetano Veloso, per nomenar un músic escoltat de tant en tant. Portugal sempre estimat, sembla que tan lluny, recentment visitat, literàriament, amb la lectura del Réquiem de Tabuchi.

A l'espera

La candidata senyora Díaz encara no ha presentat el seu programa per al partit que vol comandar. Alguns pensaran no cal, que ja ho ha deixat ben clar el que pretén fer, per les seues paraules i actes la coneixem. Llegint en Rafa Arnal, que repassa a La Veu els congressos del PSOE i escoltant en carn crua a en Javier Gallego, Pedro y el Lobo, intuesc van a per a totes, els de l'aparell, en Puig inclòs, per berenar-se al corder en Sánchez. Des del pati de butaques l'espectador té assegurada la distracció, subministrada amb múltiples colps d'efecte per la completa galeria de personatges de l'obra, ¿tragicòmica?, alcalde de Calasparra inclòs, també discursos apocalíptics del senyor Rodríguez Ibarra, sentides i afectades tertúlies de la cadena Ser o no ser.

I així la corrupció de la Villa y Corte esguita tot el que encara resta de govern regional i estatal, gens aliè als dies de vi i roses que protagonitzés el senyor Aznar, i aquells polítics magnífics que l'envoltaren quan assegurava parlar català en la intimitat, ignore si amb ell mateix o també en l'àmbit familiar o en les secretes deliberacions del consell ministerial.

A l'espera d'una autèntica fiscalia anticorrupció s'ha conegut d'una querella per comprar urnes per part del govern de la Generalitat de més al nord, comportament del tot punt intolerable en una democràcia consolidada, com diuen és la nostra o la seua. Igual algun país exportador del tan preuat objecte o alguna ONG especialitzada en processos  acabarà proporcionant a les autoritats catalanes un bon grapat d'urnes on dipositar paperetes referendàries o no.

Des del país lleonès (V)

Camine fins els límits de la ciutat per avingudes abandonades, entre blocs d'edificis a mig fer, a mig omplir, mobiliari urbà que no farà servir ningú, sospite en molt de temps, papereres sense buidar, contenidors multicolors aïllats, arbres secs, fonts callades. Camine en la direcció on crec es troben els dos rius que fiten la ciutat: el Torío, el Bernesga. Camine en un intent d'entendre el buidatge d'habitants del centre històric, el poblament dels barris, l'urbanisme lleonès, l'ordenació del territori urbà, els darrers poblaments. Ciutat recorreguda per algun ciclista de tant en tant, esquitxada de bars foscs, tendes de supervivència, centres comercials que actuen com a pol d'atracció de consumidors mileuristes, jardins on recordar momentàniament el verd. Ciutat on arriben encara pelegrins jaumins de tots els racons del planeta, bastons a la mà, vieira  i carabassa sobre la motxilla.

Qui són i què volen els lleonesos, les lleoneses? Per a què treballen? Què esperen? Caldria parlar amb elles i ells per entendre alguna cosa. Sembla es despobla el país i molts, moltes, dels qui van marxar no tornaran mai més. Els partits de futbol reuneixen espectadors davant les pantalles instal·lades a nombrosos bars i cafeteries, a les esglésies encara s'omplin els bancs de fidels durant les celebracions eucarístiques, als mercats hi acudeix el personal a la cerca de productes de primera necessitat, especialment si fa sol els agrada fer esport a l'aire lliure o prendre'l asseguts en terrasses i bancs públics. Les antigues construccions de pedra testimonien un passat que endevinem sòlid, els edificis residencials majoritàriament són del període que va de  la postguerra civil fins als nostres dies, els edificis públics pense són de dimensions desproporcionades per les necessitats urbanes. Encara la toponímia recorda els temps del dictador, algunes pintades al·ludeixen a l'aspiració a un Lleó lleonès, sense Castella. Podríem parlar d'ordre, de certa netedat, però l'aspiració a la bellesa pense ha restat abandonada sine die, arrabassada per un allau de mediocritat indeturable, de buida espectacularitat mediatitzada.

Des de l'Ateneu veig el niu de les cigonyes del campanaret de l'església del Palat del Rey, crec tenen com a mínim una cria, sovint en passar per sota escolte el bec de la, crec, mare feinejar sobre el munt de branques on s'han instal·lat. Avui he pogut comprovar l'avançat creixement dels dos polls de cigonya que habiten a la columna que hi ha a tocar de sant Isidoro, un cotxe aparcat al peu del monument era testimoni de la vida atrafegada de la simpàtica família alada. No deixa de sorprendre'm aquest animaló tan integrat a la ciutat lleonesa, m'admira la seua resistència al fred en les seues talaies.

Llibertat, quin gat

La desviació de fons públics envers l'escola concertada i la privada és una herència, ¿trista?, dels governs de les darreres dècades al País Valencià, amb un clar perjudici per la pública. Les polítiques del Conseller Marzà, i el seu equip, amb la divisa pública, de qualitat i en valencià han desfermat la reacció popular atiada per tot l'aparell mediàtic de què disposa la dreta i els seus grups de pressió. La imatge d'unes religioses mostrant cartells d'oposició a les retallades ho diuen tot. On eren aquestes bones senyores quan es denunciaven unes altres de retallades?

S'apel·la, ara com ara, a una llibertat que té un preu, un preu que es paga amb diners públics i privats, un preu que no està a l'abast de tothom, que discrimina. Un preu que es nodreix de la caixa comuna, quan allò públic, de totes i tots es menysté, un preu que paguen molts que no rebran res a canvi, que els suposarà una pèrdua de qualitat en els serveis públics de cada dia. Qui paga mana?

Els gestors conservadors de la cosa pública, tan defensors d'allò privat com s'ha demostrat, no han deixat de desviar recursos públics cap a iniciatives privades, massa privades, quan no cap a les pròpies butxaques i comptes situats en territoris llunyans de l'estimada pàtria. La corrupció s'ha instal·lat així de descaradament entre nosaltres i contribueix, més encara, a engrandir distàncies entre rics i pobres, a desmuntar el fràgil estat del benestar, a transformar-lo en general estat del malestar que ens desempara.

S'insisteix en subratllar això d'esquerra i dreta s'ha superat, s'insisteix en lloar la victòria dels centristes a França, però semblem oblidar les proclames revolucionaris inclouen allò de la igualtat, i sense aquesta la llibertat ho té ben difícil. Una igualtat que per suposat no significa uniformitat, ni es pot bastir sobre adoctrinaments, en tot cas sobre el coneixement i respecte a unes regles del joc, net per suposat, participatiu i democràtic, amb un escrupolós respecte pels drets humans de totes i tots.

Sense oblidar-nos-en de la fraternitat, que es confon sovint amb beneficència, almoina, però que com a autèntica germanor entre les persones demana d'una generositat que no té preu, és a dir: que no es pot pagar amb diners i demana actituds i comportaments que semblen no estar, que tampoc semblen esperar-se per enlloc. Com diuen que deia l'avi: Llibertat, quin gat!

Lady Macbeth

L'ambient, el context fa despertar les fosques passions de lady Macbeth. Condemnada a una mena reclusió per l'espòs, la violència de la protagonista es desferma en tot un seguit de crims que trobaran la seua justificació, així com les corresponents complicitats. El fred tenalla la tendresa innocent, l'absència de referents culturals en el paisatge domèstic, ara un llibre, ara la música, fan més inhabitable la casa on viu la jove senyora. La passió amorosa troba els seus límits en la insuportable càrrega de la mort, i la venjança es filarà sense compassió com a contrapunt a la infidelitat. Tot plegat: lluita per la supervivència, fent servir la simulació, el silenci, la mentida quan fa falta, fent fora el que destorba. La devastació que basteix l'odi fan impossible qualsevol intent de convivència, l'amor és inconcebible, la misèria és un càncer que rossega totes les classes socials.

Febleses

La supervivència en aquestes ciutats competitives, on els éssers humans viuen atapeïts, en lluita constant entre ells, també amb les màquines invasores de l'espai públic, és difícil. Els projectes de vida que van tractar de bastir les generacions que ens van precedir, lligats al model familiar, diguem-li tradicional, ara són, com a mínim, sotmesos a una revisió ¿implacable?  per les generacions més joves. Tot es qüestiona i els referents que subministren els mitjans de comunicació de masses són diversos i sospite, sovint, contradictoris. S'imposa l'individualisme ferotge, però no ens aniria malament un poc de civisme, de societat civil organitzada i conscient, participativa.

El professor Sánchez Cuenca, em sembla, al seu article de Infolibre, que llegia avui, venia a dir que els senyors Sánchez, del PSOE, i Iglesias, de Podem, com que han deixat passar oportunitats, que no sabem si tornaran, de fer fora al Partit Popular. Tot plegat ha posat de manifest la divisió de l'esquerra, les febleses dels seus líders, beneficia la dreta conservadora, el centre, i només on s'ha arribat a acords s'ha pogut posar fi als populars. Era això: o acords o continuïtat.

El suport de Ciutadans als pressuposts del govern estatal, amb el tracte gens igual al País Basc, posa en entredit tot l'argumentari "igualitari" del partit del senyor Rivera. Ho podran vendre com millor els vinga, però demostren molta precaució i tebiesa alhora d'enfrontar-se al senyor Rajoy. Com que no t'acabes de creure la seua determinació en la lluita contra la corrupció o en la construcció d'un estat uniforme, que és el que entenia volien sia l'Espanya que defensen, sense diferències entre ciutadans, com a mínim per raó del lloc de residència.

Molt per pedalejar

Escoltar la diputada senyora Sánchez argumentar l'oposició del seu partit a l'exhumació de les restes de qui fóra cap de l'estat de la dictadura del Valle de los Caídos, clarifica els arguments sobre la memòria històrica del seu partit, si hi havia algun dubte al respecte. Les dimensions del complex impedeixen, ara com ara, no mirar l'indret com un lloc d'homenatge, antidemocràtic a més no poder, al difunt. Senzillament: un escàndol.

Stefan Zweig: Farewell to Europe esdevé una interessant proposta per acostar-se als darrers dies de l'escriptor pel continent americà, tot fugint d'una guerra devastadora de la seua Europa. Més en concret, em sembla un intent de tractar de copsar la reacció, el comportament de l'intel·lectual davant l'esfondrament del país, del continent, individu capbussat en una mena d'inacció que el portarà a tractar d'agafar-se a una supervivència ¿exòtica?, que finalment esdevé impossible, portant-lo al suïcidi amb la seua muller.

València es mostra preciosa sota la llum de maig, malauradament ofegada pel fum d'un trànsit insuportable, esquitxada pel discurs bronc i reaccionari de personatges com el senyor Camps (el més gran constructor d'escoles de la Comunitat Valenciana de tots els temps, alliçonant joves parlamentàries), per les consignes de la dreta local sota la pancarta de l'ensenyament privat (este patio es tu casa) i religiós que reivindiquen subvencionat amb els diners públics, apel·lant a una llibertat enganyosa. Llegint sobre la mobilitat de les ciutats peninsulars, sobre les de la resta del continent, arribe a la conclusió ens caldrà pedalejar molt encara, sense oblidar que tindrem que començar pel cervell.

Discrecions

Com si fóssem xiquets en marxar un company o una companya uns dies de vacances, o un sol dia, com que tothom se'l mira, se la mira com si ell o ella tingués un caramel a la boca. Aleshores passar desapercebut o desapercebuda esdevé un art, l'art de no estar enmig la multitud que et mira, t'observa, t'escruta. Millor calladet darrere la pantalla de l'ordinador, sense elevar el to de veu, dient a tot que sí, només si se't pregunta. Discreció per favor, senyores i senyors!

Treure pit en el tema de la corrupció, quan durant tant i tant de temps s'ha conviscut amb corruptes i corruptors, com que és per fer-s'ho mirar. La dona del cèsar com que també deuria semblar-ho, no? No em crec que s'haja acabat de soca-rel amb les pràctiques perverses que s'han donat durant temps a les institucions, i és del punt insuficient la proclama traient pit amb que ara sí ara també fan màxims responsables polítics davant les càmeres. Per què no s'ho deixen?

El bisbe de Solsona, llegim, diu que els temples catòlics com que no s'han de deixar per segons quins actes. He pensat de vegades les esglésies tenen una ¿gestió? complicada. Amb fons públics, que les mateixes autoritats no s'estan de reivindicar, es restauren, fins i tot reconstrueixen. Per si encara no en tingueren prou a la majoria de catedrals que he visitat, per no dir totes, se't cobra una entrada. D'acord s'ha de respectar el moment de la celebració, però: està tan clar que només són edificis destinats al culte religiós? I sobre l'ús dels temples només decideix el bisbat o la comunitat? Puc entendre alguns espectacles no toquen a una església o una ermita, però també que sovint són espais per la manifestació artística, cultural de la ciutadania, independentment de les seues creences.

Massa per la carabassa

Caminar per la muntanya és una activitat que em produeix efectes reparadors de les estretors i servituds de la ciutat, comparable sovint aquesta  a una mena de presó de dimensions insuportables, mena de conilleres de formigó, on malvivim dies i nits els éssers humans i  animals de companyia, a més dels que encara poden considerar-se la seua fauna salvatge. Ara bé, també és possible que el mateix dia que tu vas a la muntanya, molta gent haja decidit anar-hi a córrer, a participar en una cursa de bicicletes, de muntanya, i aleshores tots els efectes reparadors es poden transformar en una mena d'efectes multiplicadors dels mals que ja portaves de casa. Ja sé: cal afinar més la planificació de les eixides. Fer de la muntanya una pista de pràctica massiva d'esports, si és que tals activitats poden considerar-se veritable esport, com que em sembla un despropòsit, un més en la direcció d'agredir la natura, l'entorn més feble, també a nosaltres mateixos, atesa la dubtosa bona forma de moltes de les persones participants.

He tornat a veure al migdia un noticiari de La Sexta i m'ha semblat d'un sensacionalisme insuportable, desplegament d'imatges pretesament espectaculars, fregant el mal gust i la buidor, amb injecció de por en dosis calculades, to prepotent per moments i tria de continguts lamentable per informar, més bé per deformar l'espectador/a. Pura continuació del programa que el precedia a la graella Top Trending Tele, crec una versió del català Alguna pregunta més.