Taxi Teheran. Jafar Panahi

Tenir a l'abast certs mitjans ens permet avui fer coses com les que proposa Jafar Panahi al seu Taxi Teheran. El que veiem esdevé petit miracle en un món bastant similar al de l'occident europeu, agosarada proposta artística. Em quedaria amb la imatge de la rosa sobre al parabrisa del vehicle del director iranià.

Tot el rosari de personatges esdevé entranyable: la professora i el ciutadà justicier, el venedor de pel·lícules, l'estudiant de cinema, les dones i els peixos, la neboda, l'advocada, el xiquet escombraire, l'amic agredit, el cambrer reconvertit, l'accidentat. Fet amb una economia de mitjans admirable, amb uns diàlegs sense desperdici.

El cinema és un dels temes del film, igual que la precària situació dels drets de les persones a aquella societat, una situació encara més precària per unes dones lluitadores de mena, el somriure de les quals és esperança malgrat tot, multiplicada en les noves generacions que càmera en mà es llancen a contar històries.

L'amable somriure d'en Jafar, el seu fil de veu dolça creen amb l'espectador una complicitat farcida de naturalitat en el petit viatge que fem dins aquell vehicle atrotinat. És tracta de desplaçar-se pel país del territori i de les persones, immillorable oportunitat per conèixer un món llunyà.

Fa algun temps llegíem  al poble Taxi de Khalled al Khamissi, en aquella aventura literària recorríem El Caire, ara descobrim Teheran: en totes dues propostes un sord conflicte entre la llibertat i la repressió, la censura, el poder i la gent. 

Primeres canonades

Ara arriba el moment de fer cadascú el seu full de ruta. Aplicar mesures sota el paraigua constitucional, posar els fonaments d'un futur estat petit, abandonat abans de nàixer. Encara hi som en el moment inicial, declaratiu d'intencions, les primeres canonades són només dialèctiques, discursos que poden sonar engolats, darrere un posat de vestuari fosc en la sala de premsa, a l'hemicicle lluent. 

L'anunci dels presidents, el consens dels grans actors de l'estat, sota la bandera del todo por la patria, és el primer foc des de les trinxeres, guarnit amb algun crit desfermat pro accions contundents. I apareix sospitosament als mitjans la corredissa de l'escorcoll judicial, la investigació sumària del pare de la pàtria i el seu llinatge convergent.

Mena de desconcert el que acaba planant sobre una ciutadania que tracta de guanyar-se les garrofes en un món estrany, mentre trobem refugi en petites coses que creiem sòlides encara. 

Fervor

Que la parròquia decidesca de consagrar el cap de setmana a seguir la imatge d'una verge pels carrers del poble, convenientment guarnits per l'ocasió, no em sembla ni bé ni malament. Ho respecto. Només demane no se m'obligue a participar i prou. Ni m'enorgulleix que passe o que deixe de passar la imatge venerada sota el balcó de la casa. 

Les celebracions marianes hi tenen lloc entre nosaltres periòdicament, entre recitadors de versos fets i sentits per l'ocasió, alegres dansaires, processons diverses, lloances i presentacions de diferent naturalesa. Res a dir tampoc: que es respecte l'auto-exclusió d'alguns, algunes, tot entenent-la com desig de no participar de quelcom, que més que no entendre's, és manifestació d'absència  de sentiment sincer o d'una feixuga descreença. En tot cas reivindicar un dret a la contemplació des d'una certa distància. 

La línia fina  que alguns traspassen en utilitzar les creences populars en benefici de secrets interessos espuris em porta a sospitar que alguna cosa no funciona, açò, sospitar-ho, és el meu problema, gran o petit, però meu. Només la creença del poble, que es manifesta per un moment espontàniament, detura en aqueix lapse temporal la temptació del rebuig més hostil.

Tota ombra de nacional-catolicisme provocarà en mi la més ferma de les desaprovacions, qualsevol crit a col·laboracions sense esquerdes em llançarà a la dissidència. He esdevingut incòmode reaccionari. Fart de provocacions pietoses m'allunye del toc de campana i la missa solemne. Continue sense poder pair una doble moral anti-evangèlica, respecte de la qual he perdut qualsevol legitimitat de judici, venint d'on vinc. 

La filla de déu

La vida de la filla de déu és el gran tema d'una pel·lícula ¿valona? que es pot veure aquests dies a les pantalles valencianes. En realitat és el tema del darrer evangeli apòcrif que ha arribat a les llibreries del planeta francès. 

Dels creadors de JC  arriba ara Ea, petit personatge que apareix misteriosament a una bugaderia i es llança, amb cronista, a cercar als nous apòstols, en concret sis, de la bona nova de l'amor, com ja fes el seu desaparegut germà gran, JC. El pare la persegueix en llur fugida i toparà, tête-a-tête, amb totes les contradiccions que va dissenyar per al seu joguet. 

Déu, inicialment se'ns mostra assegut a un solitari escriptori, entre immenses calaixeres de fusta, sobre el que tecleja un vell ordinador molt potent. Memorable moment per l'espectador contemplar la concepció i redacció de les grans lleis de la vida quotidiana, veritable reglament del despropòsit i l'absurditat que ens anihila en el nostre món de merde.

Ea anuncia novament el missatge de l'amor, però proclama sense pèls a la llengua que el paradís hi és a la terra, bé que ho sap ella venint del món del que ve, filla d'un pare autoritari, d'una mare sotmesa i anul·lada, destinada a regnar en un futur no molt llunyà.

Més que profetitzar una fi del món apocalíptica l'obra, com deia editada recentment, ens proposa una revolució tranquil·la, fruit d'escoltar la música que portem dins nostre, veritable esperit diví, de deixar-se prendre pel cant d'un ocell, la tendresa d'un animal, la plàstica d'un esport, la bellesa d'un cos humà. 

Recomanable per a incrèduls de mena, ateus de pedra picada, agnòstics militants, conreadors agrícoles del sentit de l'humor, afiliats al dubte, seguidors incondicionals de la sospita, amants de la música culta o no. 

Un tast a:

https://www.youtube.com/watch?v=eUQFTDdayAs

Vitaliciament

Com sia volen controlar els vots, en definitiva controlar els votants. Com sia volen assegurar-se llur status per ara i per sempre: vitaliciament. La supèrbia amb que fan declaracions, desqualifiquen, es manegen,dóna clar testimoni de fins on volen arribar. 

La feble confiança, estadística o no, de la ciutadania envers els polítics  està més que justificada, i l'abstenció es guanya dia rere dia nous seguidors i seguidores, atès el maltractament rebut dia rere dia des de les més diverses tribunes, plataformes: ja s'ho faran.

La connivència dels mitjans per bastir aquestes estructures de dominació no es pot deixar de costat i, cada vegada, em crea més i més susceptibilitats. Els termes, les paraules dels candidats mascles emergents esdevenen ambigus, la inconsistència  i la tendenciositat de les propostes fan feredat.

Així mateix restem abandonats a una sort de manipulació d'un abast indescriptible. Finalment esdevenim còmplices d'aquests uns o d'aquells altres, hem de prendre partit, hem de declarar-nos d'aquest o d'aquell.

Sia com sia, ara mateix les diferències estan, casualment, en un grapat de vots. I estan en un grapat de vots per no fer la revolució, o per fer el que sia que no sia la revolució. Quan senten amenaçada l'hegemonia es llancen malferits a conquerir el grapat de vots, quan senten fràgil el terra reaccionen per mantenir llur equilibri, no importaran els mitjans, farà terror la legitimitat que puguen oposar els altres. 

Pastors

La figura del bisbe o de l'arquebisbe ve a encarnar aquella imatge evangèlica del bon pastor. Malauradament alguns d'aquests pastors farien bé de tractar una miqueta millor al seu ramat, tot començant per estimar-se totes les ovelles, i tractar de donar-los l'afecte i consideració que mereixen, especialment les més dèbils i desemparades. 

Els valencians pateixen des de fa molt de temps, massa, la presència d'uns pastors de dubtosa, mala reputació democràtica, més preocupats pel Cèsar i el món d'ací que pel Jesús bíblic i els seus ensenyaments i compromís envers els més pobres i necessitats.

Molt de temps he llegit la gent de Saó reivindicar una església diferent per al país de les valencianes i els valencians, tota la seua tasca de resistència i denúncia mereix tota la meua consideració i respecte. Ara, la connivència descarada i desacomplexada entre l'aparell del partit conservador i l'estructura eclesial em sembla inadmissible.

L'únic consol que ens resta és constatar un cert distanciament d'un important sector de la població d'aquesta església retrògrada i involucionista, desconfiada i tancada, altament tòxica en tants aspectes i manifestacions. Però la presència als mitjans de comunicació, al camp de l'ensenyament, als partits polítics, assegura la continuïtat d'una ideologia que disfressa amb valors, que puc compartir en part, una estructura d'interessos i principis que l'última cosa que són és evangèlics.

El rei de l'Havana. Agustí Villaronga

De vegades anar al cinema és submergir-te en un món de misèria, violència i desesperació quasi extremes. No sé si recomanar aquest viatge, però la possibilitat de fer-lo hi és i forma part del nostre univers cultural.

L'estadi dels comportaments dels protagonistes d'aquesta història es mou fregant l'animalitat, on els sentiments es barregen amb les necessitats més primàries. L'Havana mostrada és una realitat amagada, silenciada, anònima, on l'individu no val res alhora que tot es pot comprar i vendre.

El context del període especial dels anys noranta és especialment dur per l'escassedat que porta als habitants de l'illa, amb tot el que comporta de crisi d'un sistema econòmic molt fràgil. Terreny abonat per la corrupció, la lluita aferrissada per la supervivència, la manca de perspectives personals que aboquen l'ésser humà a les reaccions més diverses.

El protagonista d'aquesta història té un penis molt gran, l'únic patrimoni personal, però tristament no sap llegir, és víctima de la injustícia de carregar amb dues morts que se li atribueixen accidentalment en un episodi gris de l'adolescència, no té família de cap classe, està abocat a la prostitució, al tràfic de drogues, a la mendicitat, a la marginalitat més excloent.

La il·luminació d'aquest film ens situa en una foscor i una brutícia enganxoses, insuportables, que fan un continu del cementeri, dels habitatges, dels carrers, dels abocadors, exposant una decadència que s'estén com una xarxa per tot arreu. 

Més que la desigualtat El Rey de la Habana conta la vida al límit de Reinaldo, en el seu regne, durant el seu regnat, tot sospitant de l'existència de molta competència per ocupar el tron, circumstància que li farà obrir els ulls del propi fracàs en tacar-se les mans amb la sang més estimada. 

És el turisme...

La gent posava el cap sobre on es trobés el cap amputat de l'escultura i s'hi feien fotografies amb els telèfons mòbils. Fins ací havíem arribat. Per una part, indiscutiblement, havien trobat una utilitat al grup escultòric agredit. Per una altra tot plegat tenia quelcom de macabre. 

Igual no hi havia més que un ànim per passar-ho bé, sense més pretensió, ni molt menys la d'ofendre al creador, ni tampoc a allò que representés el monument, recorde: un homenatge a nuestras yayas y yayos. L'interès per l'escultura és el que és, igual que el del patrimoni, sovint entès com un suport on estampar una signatura, enganxar un cartell, deixar un grafit per sempre més.

Precisament en el desig de perdurabilitat ens trobàvem tots els éssers humans, en la voluntat de deixar un rastre. Ara, cert, tenim la col·laboració de molts més mitjans que en altres temps, però la multiplicació d'aquests comporta dificultats en l'emissió i la recepció del missatge, tot constant el col·lapse sovint.

Tenim això: una plaça nomenada de l'arbre formigonada fins l'extenuació; un grup escultòric a memòria de la gent gran mutilat; la gent, nosaltres, que s'ho mira dia rere dia amb cara de sorpresa i estupefacció; uns bancs on el veïnat seu i passa l'estona xarrant; una botiga de pollastres que proposa amb un cartell l'oferta del dia.

Algú encara em podrà dir: És el turisme, estúpid!

Anuncis

El partit del govern central està en plena inspiració a l'hora de fer anuncis publicitaris dels seus afectes i de la seua gestió, o digestió que en dirien alguns. Fa uns dies, en campanya catalana, sorprenien tothom parlant català tot un seguit de líders conservadors i conservadores, assegurant-nos un amor incondicional al Principat, tot parlant una llengua que més que amor semblava revelar una sensació de desagradable enganxada en les boques de tan il·lustres parlants: probablement ja no parlaran més català en la seua vida, ni en la intimitat més fosca, ja n'han tingut prou, bona prova de l'interès idiomàtic és la pronúncia sistemàtica i generalitzada del nom propi del gran líder odiat dels separatistes, Ártur, o el de les paraules que porten doble l com ara Sabadell.

Així les coses, després de la cèlebre imitació al programa d'humor Polònia, de la manipuladora tv3, substituint l'estimem Catalunya  per un post-electoral ens estimbem a Catalunya, ha arribat a les nostres pantalles un memorable, per no dir, encara, inigualable, títol: Salvem o salvant Espanya. Recollons que els ho han posat fàcil a tots els imitadors i humoristes peninsulars per les properes setmanes! Ja ahir al noticiari wayomingnià, l'Intermedio, s'alterava el final de la història de salvament miraculós, substituint la presència final de la recuperada Espanya, per la presència del senyor rei en Joan Carles, amb crosses i després del no menys recordat incident de l'elefant, on pronunciés el memorable discurs Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir, paraules que gravades en pedra figuren ja en el gran arc de triomf de la democràcia constitucional.

A mi la visita de la bella Espanya a la sala d'operacions del Partit Popular em portà al cap una altra visita: la del president Rajoy, del Polònia, al dipòsit de cadàvers de la Moncloa el dia després de les eleccions municipals i autonòmiques de la darrera primavera. El propi primer ministre hi trobà lloc pel seu repòs entre cossos de famoses alcaldesses que no  pogueren superar la prova. Ara potser no li aniria malament passar per cirurgia, però em tem no hi ha molt a fer. De tota manera aquestes intervencions quirúrgiques, tan cinematogràfiques, solen acabar sovint amb alguna desagradable monstruositat trencant les corretges de seguretat de la taula d'operacions.

Sincerament a la pel·lícula popular acabada d'estrenar impacta el rostre de la pacient, en plena inflamació rojigualda, que a més d'ofendre a l'influent sector femení de la població votant ibèrica, voreja el mal gust més obscè. Només faltava que hagueren tret també imatges d'un desafortunat accident de trànsit de tanta estima per alguns ministeris, que ens passen per davant dels nassos en més d'una sala de cinema en ple període de vacances abans de la desitjada projecció. 

Com que està tan de moda el ball polític no deixe de dir-me que molt millor que acudir a la metàfora mèdica, a la comparació hospitalària, que millor hagueren fet ús de la imatge discotequera, del símil ballador. Ara que si a les comunitats autònomes anaven a fer servir balls regionales millor ho deixarem estar per a temps més grisos. Algunes polítiques ja han exhibit la fotografia de la primera comunió en seu parlamentària i des d'ací fins a posar-se el vestit típic per demanar el vot només hi ha un clic.

Per aclarir les coses no aniria malament una entrevista amb aquesta dona renascuda per l'equipo médico habitual. Tampoc una entrevista amb el cos de facultatius, rebre un poc d'informació de les maniobres de recuperació efectuades, els òrgans danyats, en el seu cas els trasplantaments portats a terme. 

Un malson em persegueix des de la visualització del curtmetratge: eixir al carrer i trobar-me amb una munió d'éssers amb el rostre roig i groc amb l'escut constitucional estampat a una galta; també mirar-me a l'espill i trobar el meu propi rostre desfigurat per una bandera. 

Cert deix

Al carrer dic bon dia amb un somriure als veïns i veïnes que em trobe, fins i tot, avui, als desconeguts i desconegudes. A la porta de l'oficina de correus complimente uns impresos amb bona lletra tot fent servir una estimada estilogràfica que transporte a la butxaca de la vella jaqueta. Camine lentament, procure portar a terme les meues accions lentament, amb un deix mescla de gaudi, relaxació, resignació. 

Abans m'havia trobat amb l'agranador municipal que em comenta les darreres notícies sobre un judici mediàtic. L'agranador porta habitualment la bandera de la banda de música del poble, m'ha vingut la seua imatge com si d'un llamp es tractés, és com una presència indefugible en els nostres carrers: ara com a membre de la brigada municipal de neteja, ara passejant el petit gos que acompanya, ara encapçalant un passa-carrer, ara fent d'agent de protecció civil a un encreuament, ara posant a una fotografia del grup de teatre... 

Fa sol, un sol que vol acabar amb la frescor notable del matí, un sol on encara aixoplugar-se abans de la suau nit hivernal que vindrà. Veig els arbres demanar-nos a crits s'eixample el buit on els hem encabit per desenvolupar un tronc fort i segur, presoners d'un urbanisme insuportable, ho veig i no puc deixar de maleir les conductes de formigó dels governants de la cosa pública.

Nus

Aquella revista coneguda per mostrar-nos cossos nus femenins s'anuncia, a bombo i platerets, que va a deixar de fer-ho. Hi ha tant de cos nu exhibint-se que, sembla, cal reinventar la publicació en paper, tapant-los clar.

Durant la diada nacional s'obrin els museus militars, es fa una desfilada armada i una recepció al palau reial. Ara: tots i totes vestits, mudats per l'ocasió. 

Aquell purpurat que convoqués la feligresia per pregar per la unitat de la pàtria, la tornà a convocar per pregar més per la unitat i dies després per tornar a pregar per la nació. L'hàbit no fa el monjo: o sí?

Els demanaren els polítics que es posaren la toga per investigar allò del 9N, ara els togats demanen als polítics no els la lleven per poder investigar allò del 9N. Ara al carrer i al palau de justícia criden INDEPENDÈNCIA!

Gràcies

Avui una banda de cornetes i tambors ens ha donat el bon dia al més pur estil casernari, tot encetant la diada bonrepostina d'Acció de Gràcies: moltes gràcies per ajudar-nos a despertar. 

Als llenços de l'església parroquial, recentment restaurats, es recull el que crec motivà l'inici de l'agraïment: la intercessió de la Verge del Pilar per canviar la direcció de les aigües d'una sèquia i permetre apagar el foc que prenia a unes barraques del terme. Gràcies per recordar el miracle nostrat. 

De sèquies ja no en resten moltes avui dia, de barraques tampoc, la Verge del Pilar no té massa devots vista la dificultat per renovar els clavaris que la festegen. Agraïts com som de mena, encara donem les gràcies per la memòria històrica i patrimonial. 

A les celebracions religioses festeres, alguns polítics que no es veuen, diuen, sovint pels actes del temple, aprofiten per fer-s'hi presents a l'indret sagrat i a les desfilades processionals. Gràcies per representar-m'hi. 

Pilars bonrepostins

A primera hora del matí s'escoltaven pel carrer els sons del Rosari de l'Aurora. Aquesta tradició obri les celebracions del Pilar al poble. Faran una missa solemne, una disparada, una processó, uns focs nocturns, si no plou. Les famílies s'aplegaran en un dinar al voltant d'una paella. 

Em sembla s'estalviarem a les llars allò del qualificatiu nacional i el mudar-se per l'ocasió posarà de manifest el caràcter especial de la diada. El goig de trobar-nos, de reunir-nos finalment serà allò reeixit. 

Lluny de les banderes, lluny de les desfilades militars, dels precs per la unitat de la pàtria, dels missatges triomfadors restarà la reposada mirada de la gent gran, la guspira trapella dels infants, les constatacions dels adults, les carícies dels joves festejadors, el desfici adolescent. 

Posem-li un bon vi, gaudim de les delícies de la taula, retirem-nos a fer la migdiada a plaer, apaguem els televisors replicants. Atrevim-nos amb un poema, una contalla, un acudit, feu sonar una melodia antiga, enceneu l'espurna d'una història. No cal cap solemnitat, ni cap discurs engolat, qualsevol uniforme serà sobrer, en les medalles i triomfs s'aigualirà l'alegria. 

Segon origen. Carles Porta-Bigas Luna

A jutjar per les úniques presències, les del meu germà i jo mateix, a la sala de cinema, podíem pensar s'havia acabat el món ahir a la nit, mentre veiem aquesta pel·lícula d'en Carles Porta, ideada per en Bigas Luna. El molt llegit text d'en Pedrolo, en altres temps, pels estudiants valencians, avui sembla desconegut per la majoria dels habitants d'aquesta part del planeta, mecanoscrit perdut a les nostres biblioteques.

Hi ha signes d'una possible desfeta i els ignorem, aprofundint les agressions al medi dia rere dia. La mateixa notícia del trucatge dels motors alemanys, que ens ha sorprès recentment, ens posa darrere la sospita de què tot plegat està molt podrit. La nostra cabuderia destructiva té unes conseqüències catastròfiques.

La pel·lícula és una història d'amor, la darrera història d'amor, la primera o la segona gran primera història d'amor de la humanitat. Un amor que topa amb una violència que de sobte desperta els instints més primaris de l'animal que mai hem deixat de ser. Com a espectador tot trontolla quan s'espatlla la història d'amor supervivent, d'harmonia, demanava una resolució ràpida.

L'adaptació de l'ésser humà passa per aprofitar el que ofereix la natura, sense perdre la fidelitat al coneixement, al pensament. La vida es manifesta en tota la seua fragilitat, la soledat apareix amb cruesa, en el context de després de l'apocalipsi. 

El segon origen comença a l'interior, després d'un viatge iniciàtic per conèixer el món i revelar-se com un indret bell i alhora perillós. La gran pregunta què ha passat?  o haurà sobreviscut el pare? provoca la primera migració, narrada, dels nous temps desconeguts. Migració que no serà testimoniada sobre el paper sinó amb un telèfon mòbil per la nova cronista de la humanitat. 

Apunts

Una miqueta de saó, un llaurador conegut rascant el carxofar, plantons, xufars daurats, taronges madurant, corredors i ciclistes perdent-se per camins empolsegats, dues puputs voleiant solemnement sobre el meu cap, l'alqueria del Pi mantenint llur façana de llevant, sèquies buides.

A la premsa he llegit tanca la llibreria Valdeska del carrer la Mar, tot mostrant la seua façana amb l'atractiu i ordenat aparador, també que uns coneguts obrin parada de productes de l'Horta al mercat de Russafa, contemple la fotografia de l'alqueria de Falcó il·lustra un article de M. Carmen Sáez.

Continue enganxat a la història d'Ignatius Reilly, comença a sonar la sintonia del Fantasma de l'Òpera. 

Paella o bollit?

La commemoració de la conquesta del territori pel rei cristià en Jaume, el primer d'aquella nissaga, s'ha convertit al poble on visc en el dia de les paelles. Un veí em comentava ahir la seua família aprofita per reunir-se a un baix que tenen. Uns parents dinen amb els amics al corral de casa. 

Sonarà un himne, desfilaran els moros i els cristians, les mores i les cristianes, que les deixen, algú farà un viatge a terres llunyanes per ser-hi ben lluny de la comunitat no autònoma, de l'anti-país, del regne vassall, d'altres no voldran eixir de casa, a les pregàries eclesials s'insistirà en la unitat arquebisbal de la pàtria aquella. Aniran i vindran les processons, combregaran els feligresos i les feligreses, aplaudiran els presents i les presents, s'enlairaran unes banderes, se n'amagaran d'altres, pujarà i baixarà la senyera coronada,  es ballarà un pasdoble, es muntarà una filada. 

Es tirarà una traca, uns coets, agafarem un pet per oblidar, es regalarà una mocadorada amb piulets i tronadors, ens donarem un bes per sant Donís, ens mascararem la cara, farem festa direm. No repartirem carnets de valenciana pàtria, però poc faltarà. Farem país es dirà. Vam xalar...: tant de bo.  

Finalment no s'han acomplit els pronòstics meteorològics pel que fa a la pluja destorbadora, el sol ha fet presència entre les restes del darrer front amenaçador de la bonança litoral: tot acaba bé. 

Quin bollit! 

Bon profit. Bom apetite!

No sóc portuguès

No sóc portuguès, potser m'agradaria ser-ho. Portugal és un país la independència del qual ha atret a alguns dels habitants d'aquesta riba de la Mediterrània. Portugal és un país ignorat, un país sense meteorologia a jutjar pels mapes del temps exhibits a les pantalles de les televisions del centre peninsular.

Així les coses si algú em pregunta perquè tracte d'aprendre língua portuguesa li respondria amb una altra pregunta: per què no? Tan prop, però tan lluny, les distàncies mentals són inabastables. A qui o a què convé la separació?

Tinc moltes raons, moltes per aprendre, començant per la fascinació per les paraules, pels sons, pels tons, pels accents. I avui les possibilitats d'aprenentatge, d'acostament són molt grans, és qüestió de voluntat.

La cultura portuguesa ve a ser una mena d'espai de silenci, ermot d'imatges, desert de sons a la que secularment donem l'esquena a consciència, absolutament despreocupats del que s'hi mou o cuina al seu territori. Som hi!

Entitats col·laboradores

Sí, són entitats col·laboradores si tu hi tens obert un compte. Sí, són entitats col·laboradores si hi vas a l'horari fixat per col·laborar. Sí, són entitats col·laboradores mitjançant una màquina que necessita de la teua col·laboració per empassar-se la paperassa. 

La col·laboració o ja no és el que era o demana quelcom de desconegut, per mi, per rebre aquest qualificatiu. En tot cas no deixa d'ésser una col·laboració interessada, allunyada del treballar en comú que recull el diccionari que he consultat. Treballar tampoc és el que era i el comú no passa pel seu millor moment.

Quan li he demanat a la funcionària pel llibre de reclamacions, per fer-hi constar les meues queixes sobre la col·laboració anunciada per l'administració per pagar una taxa, aquella m'ha demanat raons i finalment m'ha enviat a l'entitat col·laboradora per formalitzar el meu desacord. A bones hores queixar-se!

Casualment, l'entitat col·laboradora titular de la màquina on he formalitzat el pagament porta per nom Bankia: no he pogut deixat de pensar en el senyor Rato i en les seues declaracions d'ahir al·legant tots els diners detectats a l'estranger són d'una herència familiar. Raons que m'han sonat a les del senyor Pujol: tindran la mateixa estratègia de defensa?

Programa de festes

Fa uns dies arribava a casa el programa de festes. Més o menys és el mateix programa que hem conegut els darrers anys. Bé que algun creador local s'ha ocupat de la portada, previ concurs públic d'idees, també s'inclou un nostàlgic recull de fotografies antigues a les pàgines centrals. Les salutacions vénen a ser les habituals, encara que han canviat els rostres. La publicitat i el calendari fester són els continguts amb més presència en número de fulles. 

Així les coses, alguns veïns han posat el crit en el cel pel monolingüisme de les fulles dedicades a la programació estricta, altres trobem a mancar haver desaprofitat una publicació local per llançar propostes més agosarades, per exemple algun estudi local, algun relat, alguna entrevista, una presentació de fotografies amb certa idea de conjunt.

Tenim el que tenim i les pròpies festes em sembla deurien sotmetre's a una reconsideració en el seu conjunt. De moment s'ha plantat un tendal al mig del poble amb el destorb que tot plegat suposa per la circulació de vehicles i persones, despesa innecessària en disposar de múltiples espais per la celebració dels actes proposats. 

La confusió entre festes religioses i paganes se'ns ofereix amb tota la seua esplendor aquests dies d'octubre, consagrada aquest any encara més per la inesperada visita de la Mare de Déu dels Desemparats pelegrina. La polèmica festera està assegurada, mane qui mane, s'organitze com s'organitze tot plegat, no té remei. Una vegada més el dilema és: o restar (participant o no) o marxar.

El preludi que les jornades taurines van suposar va portar un trist episodi d'enfrontament entre taurins i anti-taurins. Esperem els dies que vindran aporten més de punts de trobada que de conflicte, encara que les ferides polítiques els amenacen desgraciadament. 

Cansaments

Un es cansa de veure comportaments oportunistes en càrrecs de representació, de repetir celebracions buides, d'actes massius sense ànima, de discursos amenaçadors. Un es cansa de músiques tocades sense esma, de balls sota els efectes d'estupefaents diversos. 

Un es cansa i finalment sense dir-ho s'absenta, marxa, plega, abandona. I fent-ho té al cap no caldrà cap explicació, i fent-ho s'aparta del que no desitja i s'exclou, es reclou finalment en un cau fosc i miserable, segurament. Quan creus haver vist una vegada i una altra la mateixa pel·lícula les imatges et colpegen els ulls fins al fàstic, sents la necessitat de fregar-te'ls desesperadament i això et farà mal, et neguitejarà. 

I no et valen les justificacions, tampoc els intents de diàleg que no prosperen perquè acabeu sabent-se-les totes. És difícil refer-se, és difícil recuperar-se, ens neguem fins i tot el descans, el repòs guanyat. 

Seria erroni voler equiparar aquest cansament del que parle, amb no voler viure, en renunciar a l'existència. Són les formes, són les maneres les que acaben col·lapsant el nostre actuar. Posant-ho tot sota una sospita preocupant. 

Esparadrap i altres detalls

L'altre dia, dijous, vaig visitar el consultori municipal, després de passades les eleccions valencianes de la primavera. La porta es va obrir puntual a les vuit, en fer-me l'extracció de l'analítica m'enganxaren el cotó sobre el punt exacte de la punxada extractora amb una tireta d'esparadrap. Què direu que havia canviat sobre la darrera vegada que vaig visitar l'ambulatori? Doncs vos ho diré: la puntualitat i la tireta d'esparadrap.

Seria ingenu atribuir aquestes dues petites variacions als canvis polítics, però amb coses com aquestes que no costen pràcticament res es pot avançar molt per bastir un món millor. Igual es deuria començar per petits detalls, per gestos, per actituds. I, la veritat sia dita, sovint contemplem tot el contrari, començant per tot allò que llancem a la via pública. 

Per a sorpresa majúscula davant canvis la del personal en pujar a l'autobús i verificar la gratuïtat del bitllet per celebrar el dia de la mobilitat sostenible. Ignorant xifres oficials de passatgers la meua percepció va ser de trobar-me més gent de l'habitual als vehicles, a les parades. El xofer que ens acostà a la ciutat semblava conduir més relaxat que de normal i no sé a què atribuir-ho, per mi un luxe desplaçar-se a aquella velocitat sense frenades sobtades, acceleracions injustificades. 

Davant el món digital

L'empenta necessària per no aturar-se cada dia és difícil de mantenir. Les distraccions que trobem per continuar les tasques que ens assignem són només això. La fèrria voluntat de la perseverança és finalment la que ens fa créixer.

Una de les revolucions dels temps actuals és el pas del món, diguem-li, analògic al digital. Guardar les agendes en paper, els quaderns, retirar-los de l'escriptori substituint-los per la computadora ha esdevingut realitat present per molts de nosaltres.

Hi havia que fer un salt també mental per substituir aquell món antic per aquest món contemporani. A hores d'ara això ve a ser canvi inexorable, sembla no hi ha marxa enrere. Finalment són les noves ferramentes de què disposem per l'estudi, pel coneixement, per la reflexió, per accedir a la informació, per crear.

Aleshores en el salt cap endavant ens trobem com una mena de parany, on es produeixen certs dubtes, algunes inquietuds pertorbadores de la necessària serenor de cada dia. No deuríem confondre realitat amb mitjans, no deuríem substituir convivència per ús col·lectiu de les noves tecnologies.

Les eines, les ferramentes són el que tenim al nostre abast per facilitar-nos accions humanes, mai les sensacions, les percepcions, els sentiments seran substituïts per la tecnologia. D'un bon ús se'n derivarà una existència plena, hem de prendre consciència d'aquesta realitat, voregem sovint el risc d'una pèrdua d'orientació i de caure en el precipici de la despersonalització.