Grans moments de la democràcia E

Ho han tornar a fer. En Pérez Royo venia a qualificar de nul·les de ple dret les votacions al País Basc i a Galícia a una de les seues col·laboracions a eldiario.es, arran de la prohibició de votar als/a les infectats/infectades per coronavirus. Es pot vulnerar amb més impunitat drets constitucionals?Moment per tornar a recordar aquelles paraules del president Sánchez ningú es quedarà enrere. Doncs mire: d'entrada alguns ni votaran, ni se'ls espera, i com que hagueren pogut articular mecanismes per garantir-los el dret.  Moment per recordar els dèficits garantistes dels tribunals de l'estat, Constitucional inclòs. 

No n'havíem tingut prou amb allò de la inviolabilitat reial i la immunitat. I continuen defensant la institució corcada per la corrupció, i és tan evident que el cap visible de la monarquia contamina amb els seus tèrbols afers la resta de la casa. La gran fortuna atresorada no té altres destinataris que els seus hereus, tan necessària, sobretot, si es dóna la hipòtesi que perden el tron, que aleshores si que necessitaran una fortuna per mantenir el nivell de vida. Idear un tour estiuenc de l'hereu per visibilitzar la corona resulta d'allò més trist en temps de mascaretes i privacions d'una gran majoria, a més d'una altra hipocresia que afegir a l'aparent i impostada proximitat amb un poble sovint menystingut i abandonat.

Per si no n'havíem tingut prou, una cerimònia catòlica en memòria de les víctimes amb presència destacada del cap de l'estat i l'hereva al tron, ha vingut a suposar una altra gloriosa violació de l'aconfessionalitat de la que parla la constitució venerada. Sembla que amb la mascareta ja no se'n parlarà de segons quines coses: a callar.  Igual tot té a veure amb la nova normalitat

Abans Carraixet

De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià. Vicent Baydal, Ferran Esquilache. Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d'Estudis i Investigació, 2020. 

Que aparega un llibre sobre el poble propi és motiu sempre de celebració, tasca meritòria en els temps que corren,  més encara si el llibre és sobre els seus orígens medievals. “I al principi era Carraixet” ens venen a dir Ferran Esquilache i Vicent Baydal, “i després esdevingué Bonrepòs o Bellrepòs, més tard Bonrepòs i Mirambell”. Amb to didàctic, contextualitzant les diferents etapes del recorregut, els autors despleguen davant nostre el seu particular viatge al passat, als moments abans de la conquesta jaumina, als temps dels diferents senyors de Bonrepòs i a la configuració del llogaret musulmà de Mirambell. Aquest itinerari els ha portat a la documentació dels arxius, així com a fer una lectura del paisatge heretat (l’horta), molt especialment de l’hidràulic (xarxa de reg) i de l’arquitectònic (cas de Mirambell). L’aproximació a la toponímia i l’antroponímia, a la relació amb la ciutat i els nuclis de població veïns, el seguiment de les vides d’alguns pobladors, l’apèndix documental, completen l’estudi que demana una lectura serena i un reconeixement merescut per autors i editors.

Rodoreda

La lectura de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda, editada per Club Editor, amb pròleg de la mateixa autora i postfaci de Jaume Coll Mariné, la vaig fer a partir de llegir la ressenya que feia Xavier Aliaga a la revista El Temps (Rodoreda i la visió distanciada i poètica de la tragèdia, pgs.41 a 43, nº1870). El volum el vaig comprar pocs dies abans de tancar les llibreries, la lectura l'he feta durants els darrers dies d'aquest estrany període dit per alguns d'alarma, crec que fugint un poc dels moments més foscos del confinament, agafant distància. 

El títol parla d'una de les protagonistes del llibre la guerra (una guerra serveix perquè la perdi tothom, diu un dels personatges a la pàgina 169), la que es troba l'Adrià Guinart (qui conta en primera persona les vivències) en fugir de casa seua, sense cap intenció de participar-hi, un té la impressió que sense entendre-la, aparentment, ni intenció d'entendre-la tampoc, en constant lluita, això sí, per alguna mena de supervivència, guerra  que no l'abandona mort rere mort, personatge que amb aquesta trobada creixerà, es farà gran. De capítols breus, que es despleguen com petits contes, la narració apareix farcida de nombrosos elements poètics i onírics. La gran empenta per viure de l'adolescent topa amb la dura experiència d'un món que s'ensorra, d'uns personatges en plena metamorfosi, sacsejats per la desfeta.

Període especial

Als pocs dies d'encetada la nova normalitat, com ja anunciaven algunes veus per cert, ha resultat ésser tan vella i tan anormal com aquella que ja coneixíem. Futbol cada dia, fins i tot en hores, les dues de la vesprada de finals de juny, durant les quals les autoritats sanitàries deurien recomanar seriosament evitar la pràctica de qualsevol esport. L'enviament de reporters a primera línia de platja per transmetre l'arribada de banyistes o el desplegament policial de la nit de sant Joan, certifica l'interès col·lectiu per la repetició per activa i per passiva dels vells actes massius que, sincerament, ja podíem estalviar-nos. Un sospita la vella normalitat i la desitjada va de masses, d'acumulació embogida de persones en determinats punts un dia concret, sia el de la mare de déu, sia el del pare. El trànsit es recupera, afortunadament per als amants del fum contaminant, i ara ens volen vendre el cotxe elèctric. Si els francesos i les franceses han votat poc i preferentment partits verds, igual vol dir alguna cosa. Si s'ha exclòs l'impost a les grans fortunes del paquet de mesures de normalitat governamental, vol dir alguna cosa. Si s'ha enviat als monarques de volta reial pel reialme també vol dir alguna cosa. 

Un es fa gran i ja no creu en cap propòsit d'esmena, i no està en condicions d'empassar-se els argumentaris d'una altra sentència contra la que considera llengua pròpia. Un es fa gran i considera el que es tracta de colar com a solidaritat en molts casos no deixa d'ésser propaganda grollera. Un es fa gran i li costa d'entendre tanta passió per comprar i vendre, també armes, quan una gran part de la població malda per sobreviure en condicions al límit. Un es fa gran i no està disposat a posar-se del costat d'aquells que critiquen allò local, quan no veuen més enllà de les pròpies fronteres i de la nacionalitat que proclama un passaport de paper. Un es fa gran i no veu amb bons ulls tant d'heroïsme aplaudit i exhibit, sospitant molts esforços, quasi tots, van a restar en l'anonimat, la incomprensió general. Un es fa gran i ja està cansat de les mentides preparades, dels llestos de torn que no saben d'autocrítica i menys de responsabilitat. 

Desfase

Passar de fase ve a ser com passar de curs. Cert que també molta gent passa de la fase i de les fases i que molta també viu en un permanent desfase, ara i abans de l'adveniment de la pandèmia. A punt d'arribar a noves normalitats, l'anunci prematur de que ningú quedaria endarrerit sembla va a ser difícil d'acomplir, entre d'altres raons perquè molts ja eixien de molt enrere el dia que es va cridar alarma, alarma. Si el confinament ja el recordem com quelcom molest, no hauríem d'oblidar una part de la població viu sovint situacions permanents pròximes a aquest tancament angoixant. Tant de bo la promesa que porta l'estiu, aquella de què tothom el viu, puga més que la malaltia i ens permeta acurtar aqueixa distància social que és la que veritablement mata, això sí: protegim-nos els uns als altres com a veritables germanes i germans. 

Ahir la premsa en paper venia encapçalada de missatges propagandístics de la victòria sobre el virus encomanadís, als mitjans catalans es recordava la fortalesa de la capital principatina: de debò era necessària tanta exhibició en primera plana? A punt de començar un dol oficial, d'aqueixos publicats al butlletí estatal, amb banderes a mig pal a seus institucionals, amb intervenció sentida dels caps de la nació única i indivisible, com que es troba a mancar, com en d'altres moments un poquet, més, d'humilitat, amén. Arribats al moment de la condecoració i la medalla de ferralla i llanda multicolors, tot el que no siga invertir en salut pública, en investigació, en docència, en mobilitat neta, en conservació del medi ambient, urbanismes i arquitectures sostenibles, serà pur exhibicionisme del desastre habitual.

Anit, en diferit, al canal de tv3 (FAQS), escoltava en David Fernàndez, ex-diputat de la CUP al parlament del país del nord, expressar, amb la claredat i sentiment que el caracteritza, la necessitat d'articular des de la societat civil l'esforç solidari de bastir el món millor que tant es reclama per una part de la humanitat, res a veure amb les cursis proclames de libertad d'uns quants que han descobert la cassola com a instrument de percussió i que tant de bo algun dia començaren el necessari i profitòs camí de l'autocrítica i la racionalitat. Perquè està resultant, com tantes altres vegades, que qui lluita és la gent, són les persones, anònimament, fora de focus,càmeres, micròfons, lluny de reconeixements estelars... Moment de llegir, també, si us va bé Jose Mujica: Soy del sur, vengo del sur. Esquina del Atlántico y el Plata. Ed. Akiara books

Diumenge de vesprada

Amb la mort d'Anguita m'ha tornat al cap un cartellet que vam col·locar a la falla de la Barraca, vora el ninot corresponent, crec recordar que a les primeries dels anys noranta, que deia Parlant Anguita a tots esguita. El personatge no necessita presentacions, a hores d'ara paraules de comiat i un digne relleu entre nosaltres. 

A les molt lloables, ignorades per molts, menyspreades per altres, ja ho sé, trajectòries del setmanari El Temps (per exemple aquesta setmana amb interessants reflexions sobre la sanitat pública i més), L'Espill,  Mètode, Caràcters, Afers, (de la que he vingut llegint aquests dies el número 94, Populisme en l'extrema dreta al segle XX, claus del passat per entendre aquest present nostrat) s'ha afegit recentment la revista Concret. Economia i pensament, publicada a recer de l'Institut Villalonga d'Economia i Empresa, nascuda amb el doble objectiu d'estimular l'estudi i difondre els resultats d'aquelles recerques que tenen l'Arc Mediterrani com a marc de referència. Llarga vida!

En alguns articles de premsa aquests dies es posa el dit a la nafra en constatar per ací s'obrin primer bars i restaurants que escoles: alguna cosa no va bé, o continua sense funcionar allò de l'educació. De fa dies que ha planat entre nosaltres la reflexió si calia obrir establiments de primera necessitat, entre aquests deurien haver estat les llibreries, si més no tenint en compte el nombre habitual de visitants, lluny de l'aglomeració, un diria que poc densament poblades, per descomptat expenedores de productes altament saludables, més encara en temps com aquests.

I un munt de títols a la recerca de continguts: Arribats de la fase zero, Trobades en la fase u, Assaig General, Confinats i confitats, Confina-cuina, Paisatges amb configures, Llarga conferència de premsa, Tornats a la fase dos, Fent una llarga cua, A cara descoberta, Dis-me que no tens símptomes, Ja no importa si tens el comandament únic, Perduts al menjador, Sense notícies del procés, La reina i jo també portem mascareta, En aquestes dates tan entranyables, Ara voldria córrer, Quan baixes el fem pensa en mi, Ells/elles són de províncies, Açò no ho resistiré, Co-governem?, No em toques per favor, Tele-treballem?... Prou

Distàncies

Fa dies alguns adverteixen o subratllen no confondre distància física amb distància social. Per raons sanitàries caldria mantenir la primera, però no la segona, sobretot si parlem en termes de salud democràtica, tan òrfena d'autoritats que la defensen en aquesta hora greu. Començant pel cap del comandament únic se'ns insisteix una vegada i una altra amb aqueixa segona distància (la social), sensen oblidar-se del freqüent  rentat de mans, amb sabó o solucions hidro-alcohòliques, pràctica amb la que hi ha que anar molt en compte en un temps no massa llunyà, encara, d'uns altres d'infausta corrupció generalitzada. 

Cada vegada que em pose mascareta per eixir al món exterior, tinc la impressió de cobrir-me el rostre com si anés a atracar una sucursal bancària. Quina por, a cara tapada com que alguns ja no gosen ni dir bon dia o les mirades ja parlen per elles mateixes, sense necessitat alguna de paraules. La limitació de la gestualitat de la cara portarà cua i un intueix que molta desconfiança. El gran ninot de la falla de la batlia de València d'enguany va ser cobert ràpidament i preventiva amb una mascareta en desconvocar-se les festes josefines, tot un avís a navegants, si no em entès aquests mesos les festes majors esdevenien de risc igual no em entès res.

Amb la mateixa insistència que es demanava a la gent no es menejara, es proclamava que les mercaderies no podien deixar de moure's. Aquest era un dels discursos força de no poques institucions no fa tants dies. Ací no hi havia distàncies, tampoc per a contenidors i tota mena de mitjans de transport. Evitar el desabastiment esdevenia prioritari durant els dies del tancament més exigent de la població, no teníem perquè patir per la manca de productes als prestatges dels supermercats pròxims.

Si ahir tancàvem fronteres als migrants, avui, a més, les tanquem als turistes, la gallina dels ous d'or a la que estàvem disposats a donar-li-ho tot i tot. La facilitat per embarcar-se a un avió avui ha esdevingut calvari, amb quarentena inclosa, per als/a les més agosarats/agosarades. Els pares i mares estats s'han limitat a repatriar, no sense dificultats i patiments, als seus fills i filles escampats per paradisíaques destinacions turístiques arreu del món, i el viatge de tornada, si l'han pogut fer, ha esdevingut el viatge veritable, com que no l'oblidaran mai, amb mascareta o sense. La disposició per crear corredors segurs per garantir un turisme saludable a l'estiu, no deixa de tenir el seu punt de contradicció, em fa més goig encetar ara per ara alguna mena de solitària pelegrinació a un petit santuari perdut en algun indret aïllat i abandonat per territori valencià, sincerament. 

A tota la població

Les autoritats sanitàries, si és que encara resta autoritat d'aquesta classe, pense sovint aquests dies, deurien recomanar un consum, també responsable, de la informació, tant com evitar amb trellat la desinformació, a què per diverses vies s'exposa la ciutadania (per pantalla, megafonia, paper no higiènic), recomanacions a afegir a la dieta mediterrània, amb permís de subministradores de pizza a menjadors escolars, per tenir una vida saludable. La veritat és que vinc fent algunes barreges que sé explosives, de risc, com ara exposar-me a programes matiners de líders d'audiència, o als més radikals de la ràdio valenciana, amb visites puntuals a àpunt, aquests darrers dies sospitava massa a punt per l'obertura de terrasses, la lectura de diversos opinadors de la premsa digital, així com de la premsa en paper, sense oblidar el visionat de la televisió portuguesa, tan propera però tan llunyana, un poc més, per exemple, que la basca, la qual m'atreviria també a recomanar per evitar la perspectiva central dels mitjans del Madrid desatado. Si d'alguna cosa aprofita, haig de confessar amb internet m'escape més al nord encara i em refugie escoltant la NRK noruega, que disposa d'uns ¿magnífics? canals monogràfics dedicats al jazz, la clàssica amb k i el folk força dignes, això sí amb butlletí informatiu a les hores en punt en noruec, dels que ja he escrit en altres comunicacions que no llig ningú. S'ha comentat abastament la informació meteorològica ha perdut l'interès d'altres moments de la nostra història recent, quin sentit té a hores d'ara saber si farà fred o calor, si el sol s'amagarà entre nuvolades si no et deixen anar més enllà de la cantonada, la dona del temps de la televisió espanyola és notícia perquè farà un programa matinal a la seua primera cadena, tot i l'èxit de les seues explicacions. Recentment he descobert al seu ex-company, l'Alfred Rodríguez Picó, explicar l'oratge a La Vanguardia i m'agrada, el seguesc amb confiança, com a la Victòria Roselló o al Lluís Obiols al canal valencià. Si tinguerem la seguretat de què amb la calor el virus maleït perdria pistonada igual remuntava l'audiència als territoris fase zero. 

Trobades en la fase zero

Assumida la mascareta, els guants, la dignitat no tornarà a ser la mateixa. Un es pregunta què passarà amb aqueixos enamoraments que demanen una besada apassionada, sense mascareta és clar, ara i ací. A la retirada apressada de la roba interior, seguirà finalment la descoberta del rostre. Igual les relacions sexuals són d'aquelles relacions humanes que s'han vist afectades seriosament pel confinament, que se'n parla no és cap secret, també es diu que ha augmentat el consum de "porno", no només del paper higiènic o darrerament de la cervesa i els aperitius. Es diuen moltes coses. Vist el panorama, a les pròximes desfilades de moda no descartem la incorporació dels accessoris COVID-19 als models de roba a lluir a les passarel·les, alguns models ja són al carrer, entre nosaltres i de debò: hi ha nivell. Bo, que per les seues mascaretes els/les coneixereu diu el senyor. Els caps de l'estat, aquest de les províncies en desconfinament, en fase zero o un, ja s'han fet retratar amb mascareta, tot i que un pensa quina necessitat tenen de deixar el seu sarsueler confinament per anar exposant-se al virus amb la reglamentària protecció. No haja dit jo res. Certament que els ulls guanyen protagonisme a costa de nassos i boques, i que el seu atractiu es veu potenciat en aquesta fase primitiva de les nostres noves vides, una amenaça clara per a les clíniques d'estètica especialitzades en endreçar llavis i conductes respiratoris. Alguns escriptors, algunes escriptores ja s'han referit a la ratlla del complement facial en termes semblants a la ratlla dels estiuencs banyadors, en tornar de les no-vacances d'aquest estiu coronavíric la podrem lluir com a marca de la felicitat. Perquè això sí, la gent està ja a punt per tornar a les platges, gent gran allà, famílies amb criatures sector C, banyistes solitaris/solitàries sector S, els ajuntaments ja hi treballen i els socorristes exploren com maniobrar en cas de demanda d'auxili dins l'aigua marina amb possibles banyistes sospitosos. Una de les feines que més futur tenen és, ara per ara, la dels assessors del que es pot fer o no durant la fase assignada ministerialment, les universitats ja ofereixen títols per al proper curs lectiu online i la demanda no para de créixer, tot i que d'experts en la matèria ja exerceixen a cada cantonada degudament protegits, uniformats o no. I sembla tornar el vehicle privat amb força, que ja ha baixat massa la contaminació i hi ha recorregut per empastifar l'atmosfera, això que algunes autoritats veient-s'ho vindre han continuat tossudament l'ampliació de voreres i carrils bus i taxi. Quan es va anunciar que la gent podria tornar a passejar mantenint les distàncies, alguns es van preguntar: per on? Només faltava que romangueren tancats alguns dels parcs municipals. Amb la mort confirmada del primer gat per coronavirus es confirma que la malaltia no entén de territoris. 

Models

No imaginava aquesta primavera de restriccions a la mobilitat, sense llibres al carrer, sense llibreries obertes, sense cinemes, sense teatres, sense jardins... de lectures vespertines i matineres, de setmanes amb un únic dia laborable. Definitivament el calendari semblava saltar pels aires, i la paraula "confinar" esdevenia malson quotidià. 

Llegit J. B. Culla (Model suec, Ara, 5 de maig, pàgina 27) referme la meua convicció les coses podrien haver-se fet d'una altra manera, hi ha d'altres, els polítics no sé si han estat a l'alçada, em sembla que no, la ciutadania tampoc. En situacions d'urgència les coses van com van i, efectivament, açò no és Suècia, i potser no s'entèn altra cosa que el comandament únic, aquell ordeno y mando tan interioritzat pels qui manen i pels que no. Deixem-ho ací.

Parlar de "nova normalitat" és parlar de la normalitat de sempre, amb mascareta i guants, però la de sempre, competitiva, opressiva envers els de sempre, dominadora pels de sempre. La novetat seria aqueixa enyorada "normalitat" desapareguera, instal·lant-se entre nosaltres maneres d'actuar, de comportar-nos respectuoses, col·laboratives, harmonioses, equilibrades...

A l'Administració de Justícia ha arribat el col·lapse, aturada per la pandèmia s'han posat de manifest totes les malalties. Així les mancances tecnològiques sovint retardades o, directament, ignorades i entrebancades per alguns dels operadors, així el sistèmic embús processal, les infradotacions de personal, la paràlisi de necessàries reformes processals. A banda de l'aturada en la tramitació processal i la celebració de vistes, els retards del Registre Civil per inscriure defuncions i ser font fiable d'informació respecte de l'epidèmia, el quasi impossible teletreball són indicadors de la crisi profunda d'aquest poder estatal, el govern del qual fa mesos es troba en funcions, pendent d'una renovació bloquejada per la pugna partidista. 

Vespres de república

Aquests dies vinc llegint Quadern de Ca Perla de Manel Alonso, algunes de les entrades d'aquest dietari, publicat per Neopàtria, ja les havíem pogut llegir, crec, al desaparegut diari digital La Veu. Manel exposa vivències, records, matèria d'oblits i memòria, pors, que configuren l'espai, el temps de la vida viscuda, amb una determinació insubornable. Saber-se d'un lloc, d'un temps no és tasca senzilla i l'escriptura, segurament, esdevé dedicació a partir de la qual identificar-se, comprendre's i comprendre als altres.

Ens han confinat, per raons sanitàries diuen, a risc de perdre la poca salut que ja ens restava. Ens han segrestat i posat sota vigilància policial i militar. Ens han furtat la primavera. Però açò no és la primera vegada que passa. Per raons sanitàries havia gent ja confinada de fa temps. La primavera ja estava tocada, desfigurada fins i tot. La normalitat que ara s'enyora ha resultat ser una processó, llargues cues per autopistes de la mort, platges farcides de visitants. Hem de demanar permís o donar raons per anar a la cantonada i eixir puntualment a aplaudir i escoltar el Resistiré. 

Demà era un bon dia per proclamar la República, la tercera i la quarta, la cinquena i la sisena. Una república de persones lliures, vacunades per preses de pèl guarnides amb discursos gastats sobre l'heroisme i la guerra, farcides de mentides.

Esperit diabòlic

La fotografia de la portada de la novel·la de Martí Domínguez L'esperit del temps (editorial Proa) és corprenedora: Grups de xiquetes uniformades fent la salutació nazi, en el que sembla ser una mena de reunió, envoltades de comandaments del règim. Entre les dues estades del protagonista a Rússia, del primer i darrer capítols, aquest, de nom Adolf, com el cap del règim, se'ns exposa la seua trajectòria d'afiliat al partit nazi, com el pare, fins a anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial. L'amant de la natura, descrit amb la precisió que coneixem a l'autor en d'altres obres i articles de premsa (torna a les darreres pàgines del setmanari El Temps), deixarà inicialment la Viena natal per culminar el seu recorregut acadèmic a la ciutat alemanya de Königsberg, on ocupa ni més ni menys que la càtedra del filòsof E. Kant; la narració el portarà més tard a la ciutat polonesa ocupada de Pose (Poznan), on pren part activa en la política racial nacionalsocialista; i finalment al front de guerra, a Bielorússia, com a metge, on viurà en primera línia l'horror dels combats. La implicació dels homes de ciència en els execrables críms que coneixem, no admet cap tipus de justificació, obres com aquesta són un esforç per fer entenedor tant el procès individual de participació en la seua concepció i execució, com el col·lectiu, on la complicitat d'una societat lliurada a l'embogit projecte dels seus líders la porta a un col·lapse terrorífic, revelant l'esperit del temps com quelcom absolutament menyspreable i totalment reprobable. 

Ací ho deixe

Tornant a Lectura fácil la novel·la posa en solfa la institució civil de la incapacitat, i tot el que se'n deriva com ara l'esterilització de les persones incapacitades, la tutela sota la que viuen, les relacions familiars fins i tot. Injustificable la censura sobre el text de la que hem tingut notícia. Exercici remarcable les descripcions relatives a la dansa, les relacions sexuals,  de gran dificultat tant pel que fa a la construcció de la narració, com per a la pròpia comprensió del lector que açò escriu. Els diàlegs entre la senyora jutgessa i les protagonistes en el procès novel·lat tenen moments de lucidesa i humor reeixits, retratant amb bastant fidelitat, em sembla, tics i maneres, llenguatge, del poder judicial de cada dia. El que se'ns mostra és molt bèstia, segur que la realitat supera la ficció. 

La gent aplaudeix, pica cassoles, les baranes dels balcons, posa l'horrible Resistiré, escolte una veu femenina cantant a la primavera, l'estiu, la proximitat entre persones, s'escolten crits d'infants, algun gos lladrar... passen set minuts de les vuit. 

Lectures recents

Anit em dormia després d'escoltar una llarga entrevista a la jove escriptora Cristina Morales, en despertar al matí el mòbil havia exhaurit llur bateria i he pensat en el pitjor dels aïllaments, don't panic. Aquests dies vinc llegint el seu Lectura fácil i sovint he tingut la sensació de no ser, per mi, un llibre de fàcil lectura, ans durant alguns moments ben al contrari. Tot haig de dir-ho: igual com a lector hem deuria aplicar una miqueta més amb aixó de l'atenció lectora. Dit això, la radicalitat de la proposta, la distància dels missatges fa trontollar altres propostes, altres missatges més en la línia de l'statu quo, que ací acaba literalment estripat. Com que cal un cert grau de despreniment de prejudicis i d'assumpció de les realitats particulars de les protagonistes i el seu context. Aquesta lectura ha succeït en el temps la del petit volum, magníficament editat per Club Editor, Permagel, d'Eva Baltasar, de ritme embogit, de protagonista rebel, en constant reafirmació, decidida a ser ella mateixa, a no deixar-se manipular, ni permetre cap manipulació externa, ni familiar, ni social, ni acadèmica. Veus literàries portant-nos a les lectores, als lectors històries de gran força, assumint riscos. 

Tant fa

Mirem per les nostres seguretats. Preocupa si cobrarem la nòmina íntegra d'un mes que no hem treballat complet, si cobrarem l'extra. Preocupa si ens faran fora. Preocupa lo nostre. L'oficina és un amagatall sinistre ple d'expedients amuntegats, un telèfon que no sona, les dones de la neteja fregant amunt i avall, un control de portes inactiu, alguns funcionaris que obren portes i despatxos. Tots els judicis s'han suspés. No cal que vinga al metge forense. Els calendaris que portaren els sindicats, sobre els que projectàrem vacances i permisos pengen dels taulers de suro inservibles des d'aquell 14 de març, tant fa si avui és laborable o festiu, si en vindran més de laborables o festius. A les vuit s'escolta el veïnat expressar-se. Ja tant fa, sia pel personal sanitari o per un mínim de dignitat universal. 

Percepcions

Al supermercat trobes un company d'escola, encara us parleu un moment mantenint alguna cosa pareguda a la distància de seguretat. Els clients em sembla es mouen pels corredors de productes amb desconcert. I ara sí: ni un roll de paper higiènic, ni un roll de paper de cuina, ni un paquet de tovallons, ni una capsa de mocadors d'un sol ús, ni pa de motlle als prestatges... El carnisser despatxa a contra-rellotge, se li han acabat les garrafes d'aigua, encara es pot comprar el diari, el forn de la cantonada no s'ha aturat, s'estreten els controls policials de mobilitat, cada compareixença, cada noticiari aprofundeixen la desfeta. A la ràdio noruega sona la vellutada trompeta de Miles, és el dia internacional de la poesia, sorprenc a les tórtores un parell de vegades sobre la barana del terrat, de tant en tant passa un passejador/una passejadora de gos pel carrer, davant el televisor pots viatjar pel món sencer assegut al sofà del menjador, anit Rick lliurava als passatgers Laslo i Ingrid uns salconduits per abandonar Casablanca i continuar lluitant per una llibertat amenaçada a tort i dret. Un home gran camina metres i metres per dins de la gàbia en què s'ha convertit el pis familiar. 

Darrere les mascaretes

La por del supervivent. Lluitar contra la por. S'escampa la por, per davant i per darrere del virus. Venedors de por i compradors de por pertot arreu. Ens salva una conversa telefònica, un missatge, una lectura, una cançó, unes notes musicals, ens salva només un moment, un instant enmig el naufragi general. Em confinaria per no veure res, no escoltar res, setmanes, mesos. I la tragèdia s'amaga, es magnifica, es dissimula, s'ignora, s'ensabona. En enfrontar-te a les xifres fredes de les víctimes, del rànquing de guanyadors i perdedors et trenques i de res valen aplaudiments, ni simulacres fallers, de sobte el silenci s'ho emporta tot, embolicat en vestits de plàstic, darrere mascaretes i guants, amb la respiració assistida. Són temps de recloure's rere la porta de la vivenda pròpia, dins la muralla de la ciutat, les fronteres del regne. Són temps de la pèrdua irreparable, tant de bo per preparar millor l'avenir. 

Notes per a un dietari

El vertigen dels dies esdevé un ric recorregut il·lustratiu per les inquietuds literàries, el pensament, les vivències personals/familiars, fins i tot, d'una figura notable de l'edició, la traducció, el treball cultural, la intel·lectualitat valenciana contemporània: Gustau Muñoz. Sense oblidar els diversos reconeixements a unes quantes personalitats que recorren les fulles del volum editat per l'Avenç, l'acostament a episodis recents de la història més pròxima, a àmbits com ara l'universitari, l'editorial valencià.  

Falles d'orxata i fartons

Escolte en Monleón parlar sobre la primavera valenciana i m'adone cada paraula que va dient avui, ara sona diferent: carrer, plaça, falla, ninot, bunyol, Micalet, pasdoble. Guaite al balcó i recorde boirosament aquells dies de sant Josep del desaparegut carrer de la Barraca, com de lluny en el temps. Veig una tórtora i una merla entre les plantes del solar familiar, alienes a les cabòries dels humans. Tot i reconéixer els esforços d'alguns de fer present la festa gran, el silenci ensordidor escampa llur mant arreu, cobrint-ho de profunda tristesa, malgrat dicursos de la por i de l'heroisme. Tant de bo aquest any les falles, com un faller manifestava fa uns dies, siguen d'orxata i fartons. 

Alarma, alarma

I demà què ens diran des de la casa reial que ho senten molt, que s'han equivocat, que no tornarà a ocòrrer? Igual ja només, en aquest moment crític, s'entèn la dimissió, reial. Ens demanen confinament i responsabilitat. Alguns/algunes porten ja molt de temps apartats, confinats, exclosos, no ha fet falta cap reial decret, ni cap estat d'alarma, per elles/per ells l'alarma no ha deixat de sonar, cada dia, des de fa molt temps, des del principi dels temps. Desconfie de les propagandes nacionalistes, dels discursos encesos, dels que aprofiten qualsevol circumstància per exhibir muscle. Tot és imperfecte i millorable, molt imperfecte i molt millorable: en això estem. Em costa concentrar-me en la lectura, escoltar música, veure o escoltar segons quines programacions: esperar còmodament des de casa què?, qui? La injustícia ara colpeja més prop, es deixa sentir més a la vora, amenaçant les nostres fràgils seguretats. Tot adquireix un altre color, altres tonalitats. Ella no ho va poder suportar i ahir es va treure la vida. 

Entre alarmats i confinats

I de sobte una amenaça al nostre estil de vida. I de sobte un senyal gegant d'STOP davant els nostres nassos. Un altre rastre, evidència del col·lapse profetitzat. Superat el moment de distesa, o no, tertúlia igual ens trobem en el de profecia complerta. Massa tard? Confíem en la troballa científica per aturar la desbocada criatura vírica, que no sia massa tard. Anit, pel carrer Colom de València s'escoltaven els aplaudiments del veïnat, un viva E., un captaire em va demanar almoina tot sostenint la corretja d'un petit gos i una xica vora la trista façana de l'Estació del Nord repartia mascaretes entre estranys vianants, encara els missatgers repartien paquets pel carril bici, ara sí, ara més transitat que l'autovia. Malgrat la crida a l'aïllament molts avui no ho poden fer, a risc de perdre, entre altres coses, la feina. Ací també ha hagut classes, sacrificats i sacrificades. En temps més de "tele" que mai, en temps més "individuals" que mai. 

Florides

La flor del taronger és a punt de despertar i expandir el seu perfum per les atmosferes més pròximes. Alhora el cirerer ha florit generosament les petites branques despullades encara. L'ambient faller esclata des dels primers minuts del jove març per donar la benvinguda a una primavera que es desitja gojosa. Veiem envellir el nostre voltant, el propi rostre, ens neguiteja tot el muntatge absurd al que ens dediquem per sobreviure. El vent que escombra aquestes comarques costaneres porta records del rigoròs hivern d'altres contrades i el cos demana guardar abrics al fons de l'armari, habillar-lo amb robes més lleugeres, tot arribarà. 

Vam veure morir televisivament el Merlí en reivindicació d'un inconformisme juvenil, d'un esperit crític conreat des de les aules d'un institut. El seu adéu va ser com el trencament de la llavor dins del solc, instant del part intel·lectual gojós. La televisió dirigida per l'Empar Marco ha demostrat era possible un producte d'ací, de qualitat i rigor, clarament diferenciat del que coneixem com teleporqueria, finalement formativa i entretenidora, en valencià, en legítima oferta en un mercat plurilingüe. 

Entre les fulles

Ciudadano Zaplana, en rememoració d'aquell cèlebre ciutadà Kane, és el títol d'una frenètica crònica de la pujada i caiguda del ex-president de la Generalitat dels valencians i valencianes que ens proposa amb pèls i senyals en Francesc Arabí. L'aclamat amic del cantant melòdic resident a Miami, Julio, ho tenia molt clar i de segur que la seua ambició s'encomanava de tots aquells que el van envoltar fins al final judicialitzat dels seus dies. Que ell necessitava diners, molts, per viure no ho va poder amagar a les anul·lades gravacions del Cas Nasseiro, que tot plegat acabà en bandositats i vendetes pròpies del que hem vist com a màfia al cinema el llibre ho testimonia aclaparadorament. I sí, certament, aquella Comunidad Valenciana que ell heretés dels socialistes d'en Lerma, lo que quieras Joan, no la va conèixer ni la mare que la va parir, després del pas d'aqueixa força transformadora que es diu encara Partido Popular, tot i les complicitats recents del de Cartagena amb els Ciudadanos d'en Rivera i Arrimadas, una altra força transformadora i regeneradora, liberal, fins i tot de la suposada neutralitat de la Junta Electoral Central, deo gratias. 

Si aquest carrer fos meu d'Stefanie Kremser (Edicions de 1984, amb il·lustracions de la pròpia autora) és un carrer de carrers, un itinerari vital, un passeig en ocasions, un carrer que s'eixampla en un bosc frondós o un mar de vida. El to autobiogràfic es barreja amb el to nòmada, d'algú que es busca en les geografies que ha viscut, que l'han acollit, per on ha desplegat un jo que és tots els "jos", cressol de colors diversos, altaveu de llengües amb les que dir un ésser complex, ric. L'ésser que es deixa entreveure entre línies es cerca a ell mateix constantment, l'impuls existencial és l'acceptació de l'oferiment riquíssim dels espais viscuts, dels éssers coneguts. La riquesa d'una persona són totes les que ha sigut, el tresor que s'amaga en una caixa forta que custodies fidelment, de la que ignores la combinació per obrir-la. Reivindicació de la possessió preuada, ans que de la propietat fortificada. 

Darrere la finestra

Els paisatges darrere les nostres finestres diria, en general, són pròxims a les imatges que ens arriben dels patis carceraris. Veure a l'altre costat dels vidres un arbre, una superfície vegetal esdevé quasi excepcional, tot i que algunes cases disposen de petits jardins interiors, terrasses poblades de plantes objecte d'acurada atenció pels seus habitadors, tot i que el cel, cal dir-ho, encara no els l'han urbanitzat, i no serà per falta de ganes. L'estat de molts dels arbres dels nostres carrers i places públiques deixen molt que desitjar i alguns semblen patir d'una desnutrició considerable, vorejant l'estat cadavèric en no poques ocasions, del que la vista sembla fugir. Així les coses des de la saleta de la llar, malgrat la transformació del carrer en carretera insuportablement transitada, la vista troba repòs en el teixit esponeròs de les plantes del petit hort. 

Fàstic és el que acabes sentit davant la grolleria de tant de polític i política desfermat, de tant comentarista de part. Haig de dir cal fugir de determinats discursos i les seues fonts (noticiaris no gràcies). Diria s'ha rebaixat el to nacional-emprenyat de les hispàniques dretes, els caldrà molta moderació per tornar al centre reformista o liberal, amb permís d'algun expresident de la Generalitat Valenciana, protagonista de la seua materialització sense escrúpols per aquesta riba de la Mediterrània occidental. 

Sense reg

Sense reg no hi ha horta. Per regar les plantes hem de fer servir l'aixeta pública de la plaça propera i transportar en garrafes de plàstic el líquid element. De tant en tant un bon ruixat assaona la terra i renta les branques dels arbres, ho agraeix generosament la flora reunida. Sovint pense condició necessària de la urbanització al poble ha estat la desaparició de les séquies i que on hi ha solars és perquè s'ha desamantellat tota la infraestructura del regadiu, estrany progrès aquest d'on en algun temps creixia el taronger o es feien collites i avui s'aparquen vehicles o es sembren cagades de gos dia i nit. La parcel·la on creixen algunes plantes difícilment pot ser considerada hort, precisament per la manca d'aigua apuntada. 

Miraculosament les nadaletes, les violetes, el romer floreixen en temps hivernal, donen fruit unes figueres descendents d'aquella grossa arrelada vora la séquia descoberta, el jove arboç, el vell caquier, la vella llimera o les frondoses tapereres. Miraculosament escampa la seua flaire la marialluïsa, ha esclatat el julivert en un racó. La jove olivera llueix a llevant sedosos verds al temps que prepara el cos per donar a llum les primeres olives, mentre els ametllers ofereixen tímidament fulles, flors i fruits sobre un territori que comprenem no són els seu. I sobre tota aquesta flora un pi escampa llur ombratge arrelat des d'un tronc sòlid i gros, mena de fita que recorda altres fites. 

El banc

Segurament el més estrany entre aquelles joves plantes són les restes d'una construcció xapada amb trencadís, on destaquen especialment els colors blau i groc. Sembla una deixalla abandonada a la seua pròpia sort enmig de la vegetació, el bocí d'un cos que impactés contra el solar en un temps no massa llunyà encara, resta arqueològica oblidada qui sap si destinada a esdevenir peça recuperada enmig algun dipòsit museístic. Els/les que ja tenen certes edats saben que es tracta d'un tros considerable del vell banc obrat, que vora l'antiga palmera i la séquia que creuava el carrer en part soterrada, acollia el veïnat quan encara no passaven vehicles, com a molt bicicletes o un carro arrossegat per una mula, quan encara l'asfalt es reservava per a altres espais llunyans. Encara s'hi pot seure, sí, prendre la fresca en moments de calors sufocants, però no deixa de ser un fragment del passat, testimoni callat de vides perdudes o perdent-se, de converses callades, de presències desdibuixades, fonent-se dins el paper fotogràfic, res a veure amb impersonals bancs de fusta o metall instal·lats caòticament ací i allà per places formigonades, desballestats per alguna bretolada nocturna.

Feliç Any Xinès

Vinc llegint Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto d'en Francesc Arabí editat per FOCA i la lectura de les entrades dedicades a Tómbola i a María García García (Bárbara Rey) deurien de ser lectura recomanada per evitar certes temptacions en temps de canvis al capdavant d'Àpunt no el veu ningú per exemple: tot i que en un dels meus darrers viatges en autobús públic una veïna no lectora del volum ressenyat no podia deixar, indiscretament, de compartir amb la resta del passatge el seu malestar amb l'actual alcalde, supose que encara no haurà superat la pèrdua de la seua predecessora; tot i que en una passejada pel llit del Túria una altra veïna no lectora del volum ressenyat s'expressava en els mateixos termes, més o menys deia al alcalde no lo soporto o no puedo con él, disculpeu la fragmentada memòria. En temps de carril bici i publicada reordenació del trànsit del encara no carrer de Colom del Cap i Casal, un no deixa d'alegrar-se per la seua multiplicació quilomètrica, tot i que el voldria ple full time de bicicletes, que no de ridículs patinets elèctrics, i fervorosos i fervoroses ciclistes, amb desaparició dels cotxes, que no deixen de ser una infecció tant mortífera com això del coronavirus asiàtic o la petroquímica tarraconense. Feliç Any Xinès. 

Llibres sota la tempesta

Un món feliç. Aldous Huxley. Proa. Aquesta novel·la futurista inquieta al lector des de la descripció, durant les primeres planes, del sistema de reproducció humana en sèrie, com si de la producció d’automòbils de la Ford (amb categoria de déu) es tractés, fins les darreres on el Salvatge portarà a terme la seua escapada d’un món on acaba entenent no podrà ser feliç. Rellegir aquest text vindria a ser altament recomanable, entre altres raons, per descobrir com el que es descrivia aleshores ha anat confirmant-se amb el pas del temps de manera, fins i tot, sinistra. L’educació, després de l’acurada manipulació genètica dels individus, mitjançant la transmissió acurada de missatges durant la infància és un dels fonaments del nou ordre social, com ho és l’adscripció a les diferents classes. En una vida dedicada en part al treball i en part a l’oci narcotitzat pel “soma” (mena de droga de la felicitat) família, pare, mare són paraules que no es fan servir i,  fins i tot, poden resultar feridores, i el coneixement i la tecnologia es troben fortament controlats per les elits.

Tramvia a la Malva-rosa. Manuel Vicent. Austrohongaresa. La traducció de la novel·la del de la Vila-vella, Manuel Vicent, a cura de Miquel Alberola, és una gojosa invitació a visitar la València dels cinquanta i les comarques de Castelló també. El moment del despertar de la personalitat, si se’m permet,  el moment del dubte religiós i l’abandó de déu, el temps de la constatació de l’empenta imparable de l’emoció, la sexualitat i dels sentiments, l’hora de l’explosió física, de la metamorfosi individual, d’una certa presa de consciència, s’exploren per l’autor pels carrers d’una València de colors, diria, reconegudament estellesians, del Castelló de la Plana de postguerra refent-se a recer del conreu exitós de la taronja, on Vicentico Bola proposa a una colla de jovencells del seu poble perdre una innocència que té els dies comptats.

Posats

Salvat el moment d'incertesa de la investidura del president de les Espanyes, avui el cap de l'estat amb posat, quasi militar (firmes ar), assistia a la presa de possessió de l'escollit pel ple del Congrés, sense bíblia ni crucifix, gràcies a déu. S'apunta, justificant el retard en la conformació del nou govern, els llocs difícils de triar tenen a veure amb l'administració de justícia, ara com ara embarcada com mai en una deriva embogida en pro de l'estat, ¿del malestar?, ¿de dretes?, que sembla sentir-se atacat  pels nacionalismes dolents, alguns en diuen perifèrics. La defensa de certs drets polítics com que ni ha estat, ni se l'esperava, alhora que una forta corrent d'opinió escampada per terra, mar i aire, no n'ha volgut saber res i ha fet frontisme, ¿ppopular?, sota el paraigua d'una bandera que anava a ser de tots i totes. Al capdavant de la resistència autènticament espanyola sembla situar-se la presidenta, amb posat seriós, de la comunitat de la Villa y Corte, i esmolen ja els ganivets, i més recursos judicials, els homes de les barbes i la cap del partit mimvant, en plena pujada d'espanyolitat. Alguns/es en descobrir-se del costat fosc de l'hemicicle, han canviat el sentit del vot favorable al candidat por España, clar que sí. S'havia repetit tant que en deixar les armes podria participar-se en la política que ens ho havíem cregut, en realitat se'ls ha esperat amb el potent crit de terroristes, llançat amb rostre una miqueta desencaixat això també, alguns reglament de la cambra en mà. 

Qüestió de classes

S'han llegit aquests dies alguns articles relatius a un nucli dur intocable de l'administració pública, especialment beligerant, diuen, amb el pacte de govern que s'anuncia, veurem en què queda tot plegat, a les Espanyes. Sovint es parla dels funcionaris com a treballadors dolents, no caldrà insistir que hi ha de tot com a tot arreu, argument per altra banda que no pot deixar de banda el reconeixement de la tasca que algunes/alguns porten a terme insubornablement en pro dels serveis públics i la seua qualitat, així com la constatació que molts/moltes tenen una visió patrimonial de la cosa pública, com que només és d'ells/d'elles, i que els drets reconeguts al funcionari/a la funcionària són d'allò més pròxim a un privilegi que ha de passar, sí o sí, per damunt del que es pose per davant, perquè la plaça és meua, en propietat, amén. Quant més amunt en la piràmide jeràrquica, sembla més es confirmen aquestes creències, i encara més sobta, en molts casos, tota aqueixa defensa de drets particulars front a conviccions poc fermes, ans tot el contrari, davant allò públic, o de tots, que sovint sinó es menysté sense pudor, directament s'ignora barroerament. 

Al món feliç de Huxley hi ha classes, i tant que hi ha de classes, i sobre aquestes la pel·lícula coreana Parásitos explica unes quantes coses. La lluita per la supervivència, l'ascens social, la precarització s'exposen amb un detall primmirat i quan et toquen la família com que estàs disposat a fer algunes coses, no precisament boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos, de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de relacions que caldrà disseccionar curosament per entendre alguna cosa, d'això va aquesta cinta amb colps guió que captiven a l'espectador fins la darrera imatge i tocs d'humor de remarcable lucidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del nord coreà inclosa. 

També de classes va allò del concert d'Any Nou des de Viena, aparador dels ricots del planeta, que sota el patrocini daurat d'una marca de rellotges, exhibeixen luxe  a dojo a ritme de vals i polca, de marxa quasi militar ben pendents de la llista on es comptabilitzen les grans fortunes terrestres. L'execució exacta d'una orquestra d'elit ens transporta per un moment a un conte de fades, que no deixa de ser una interessant manera de començar l'any a l'Europa desafinada en tantes qüestions, tot hi ha que dir-ho, tant mancada d'harmonia en la seua construcció institucional.