No ha dit res

Entre els temes periodístics del Nadal trobem El discurs del rei, com als programes de festes allò de la inevitable Salutació de l'Alcaldessa o de l'Alcalde... o del rector o la regidora de festes: llegit un, llegit tots. Es diu que l'única feina del monarca és la redacció del missatge i l'estudi de les diferents postures a adoptar davant la càmera, es diu cal estar molt atent a les fotografies que es disposen al mobiliari que envolta l'orador. Crec recordar darrere l'antecessor de l'actual regnant apareixia sovint un quadre del fundador de la dinastia a l'hispànic regne, aquell Felip piròman de dolorós record a la capital de la Costera, darrere el Felip actual crec haver vist alguna vegada una imatge del tercer Carles ¿dèspota il·lustrat?...

Quan escoltava al senyor de què parlava al paràgraf anterior dir no sé què de posar benzina al dipòsit del cotxe, em preguntava si alguna vegada hauria xafat una estació de servei, fent més inversemblant encara la narració. Quan tornava a dir no sé què, una altra vegada, sobre la transició i la constitució, pensava aviat la majoria de la població no haurà votat el text de 1978, no podrà dir qui participà en la gènesi de la democràcia que exemplarment ens vam donar, més o menys com si preguntarem, al carrer, què celebra la tradició cristiana, en l'actualitat, durant el Nadal, les respostes seran un poc marcianes. Per preguntar el CIS de la forma d'estat ni parlar-ne. 

Que quede ben clara la unió, des del principi de la transmissió, la unitat per damunt de tot, indissoluble per favor, ni plantejar-se cap mena de desafecció, de separació, de trencament. Per acabar comiat trilingüe: molt bé per la sensibilitat cultural senyor.   

Bo, que jo mateix també voldria una autonomia com la de Portugal (Ventura dixit), república inclosa, a poder ser sense les lliçonetes del discurset de la nit de Nadal. 

Les vacances de Maigret. Georges Simenon. Navona

Uns dies abans de les vacances de Nadal (les meues), vaig comprar aquesta novel·la, traduïda per Emili Manzano. Maigret descansava vora mar, a Sables, amb la dona, i una operació d'apendicitis d'aquesta interromp el descans de la parella, suposant l'ingrés de la muller a un hospital atès per monges, portant a la butxaca del comissari una estranya nota que el capficarà en la investigació de la mort d'una jove en un estrany accident. No serà l'única mort, tot hi ha que dir-ho, i l'ociositat estiuenca del policia es transforma en persecució quasi desesperada del delinqüent per la petita ciutat costanera, introduint-se en diferents ambients magistralment descrits, ara una casa de família benestant, ara les de gent treballadora, ara clubs socials selectes, ara barris humils, ara botigues, ara la comissaria, poblats de personatges que l'acompanyaran en una apassionant recerca pipa fumejant a la boca nit i dia.    

Ja ve...

Davant el Nadal, ara com ara la celebració del triomfant consum, a un només se li ocorre amagar-se, fer-se anònim, passar desapercebut, com que no compten massa amb ell per gastar, per cantar nadales, per fartar o per participar en balls d'etiqueta. Es posa de manifest més que mai allò dels vencedors i els perdedors, els bonics i els lletjos, fins i tot els bons i els dolents, entenent aquesta distinció en relació a allò que es bo o dolent pel sistema. Apareix la celebració religiosa com un buit decorat de fons que ho embolcalla tot, posant de manifest les contradiccions conegudes. S'abusa fins la nàusea de la paraula solidaritat i tot plegat es transforma en insuportable mercat de Nadal on sobretot es ven allò prescindible. 

Després penjarem el nou calendari i els despropòsits coneguts deixaran pas als propòsits gastats de tota la vida, sense poder empassar-nos una mentida més, el cava ens ofegarà entre les imatges insuportables del cap d'any, lluentor momentània que portarà més grisor, preludi de la vella foscor coneguda. Davant un auditori selecte les polques i els valsos ens faran trontollar i caure de morros sobre el terra fred. 

Encara hi haurà temps de redactar cartes reials, ressò d'una il·lusió manipulada llargament, que embolicarem en paper regal, per acabar-la llançat a un contenidor, el color del qual tant ens farà. L'endemà de tot plegat serà un altre malson, ni que t'haja tocat la grossa, ni que t'hages trobat amb vells desconeguts.  

Rémi, Léo

"Close" em va colpir. Aquesta pel·lícula tracta dels afectes, de l'amor, d'un amor sentit, difícilment expressat en paraules, potser les paraules no són necessàries. La relació entre en Rémi i Léo és d'una tendresa i una sinceritat que a l'espectador arriben amb una intensitat remarcable. Precisament quan Léo verbalitze el que ha passat a la mare d'en Rémi podem donar per acabat el relat, amb la irrupció dels mots, com una mena d'assumpció d'allò que ha passat: Léo haurà madurat, la mare haurà obtingut l'explicació al seu turment. La propera vegada que Léo s'acoste a la casa de l'amic, aquesta haurà estat abandonada, la buidor d'aquell espai testimoniarà l'inevitable final.

El moment on comença a esquedar-se la parella és en el del començament del curs escolar, quan els altres són testimonis de les manifestacions de la seua relació. Qui no suporta l'examen col·lectiu és el Léo, derivant envers un comportament cada vegada més "masculí", posició de prevalença de la força física diria, que s'emporta per davant la sensibilitat de Rémi. El dolor s'emporta per endavant la joia, l'harmonia  es trenca i a poc a poc va fent més difícil la convivència. Rémi cerca Léo, aquest el refusa, Rémi no està preparat i s'enfonsa. Segurament, pensava, les paraules, la verbalització hagués pogut acostar aquests dos éssers meravellosos, estalviar el drama: es diu madurar? 

"The Great Dictator". Petites grans decisions?

Anit a la Filmoteca de València passaven dins un cicle dedicat a Fuster, Joan, aquesta cèlebre pel·lícula del no menys cèlebre Charles Chaplin. Les més de dues hores de cinta no poden tenir més vigència tants anys després. Guerres i dictadors, manipuladors de tota mena i masses embogides continuen a hores d'ara protagonitzant fets i notícies com si res hagués passat. Reivindicar la resistència i totes les lluites per la dignitat, la vida humana i els seus valors, els drets universals sembla necessitat de tot punt indefugible. Amb escenes inoblidables, moments d'humor impagable, cal re-visitar aquest clàssic, així com reivindicar la raó, la radicalitat, l'entesa, la solidaritat, la llibertat en les lluites de cada dia per donar sentit a l'existència individual i col·lectiva.

Si al matí s'anunciava una reforma legal per canviar l'elecció de membres del Tribunal Constitucional pel Consell General del Poder Judicial, amb possibles responsabilitats penals en cas d'incompliment, per la vesprada l'obstruccionista sector conservador demanava la convocatòria d'un Ple extraordinari per nomenar els seus magistrats, tot i que ho havien deixat sense pressa per al 22, el dia de la Grossa de Nadal: els ha entrat la por? millor el sistema actual que el que els hi proposen? els han entrat ganes boges de designar ara?

No anàvem ningú a parlar de futbol, arran del mundial. El rei que amb tanta alegria celebrà l'única victòria de la Roja no va anar a rebre als jugadors de tornada a la mare pàtria. El cessament del director d'orquestra ha esta immediat, quasi fulminant, no puc deixar de pensar tot plegat ha tingut a veure, no se li ha donat cap més oportunitat i el recanvi al capdavant se'ns ha venut com una molt bona decisió, encertada de totes, totes, amén, a empassar-se-la. 

Parlem de canviar l'hora, però també podíem canviar la celebració dels festius, sobretot si cauen entre setmana, com aquesta. Eren laborables dilluns, dimecres i divendres... Per què no es passen els dies  festius als dies més pròxims al cap de setmana, quan no són dilluns o divendres. Treballar un dia entre dos festius com que afecta una miqueta al rendiment i si som capaços d'agrupar els festius i els laborables com que igual la nostra salut, el nostre treball ixen guanyant.

Aquests dies l'Arquebisbat de València canvia de titular, per decisió vaticana tot hi ha que dir-ho, no han intervingut els fidels, les fidels, que no l'han triat elles i ells vaja. Què porte el senyor Benavent, doncs ja es veurà, el que hem vist els darrers anys, de la mà del cardenal Cañizares, ha estat farcit de polèmiques, conservadorisme radical i una deriva bastant anti-evangèlica, molt en la línia d'aquell altre senyor Agustín García-Gasco... 

Preus

Si vosté ve de viatge i fa servir els carrers, les carreteres, els autobusos, el metro, d'ací, les papereres, els contenidors, la il·luminació, els jardins, les platges, les muntanyes... doncs que menys que durant la seua estada contribuesca al que és de tots, també de vosté, benvingut visitant, mitjançant una taxa... Doncs que no ho entenen, començant pel senyor Conseller, que si tant li agrada allò del negoci turístic que munte un hotel. Sempre he pensat que d'aprovar-se la taxa turística al País Valencià molts, inclosos els del partit del no a tot, acabarien afegint-se a la recaptació.

Als futbolistes i als entrenadors, participants en el mundial que el negoci futbolístic ens ha embotit pels mitjans dits de comunicació, com que un els demanaria una miqueta d'humilitat. Que sí, que anem mancats d'estímuls de victòria i superació, però que caldria baixar a la terra i xafar la gespa amb més esportivitat. Tot plegat no és més que la constatació d'un triomf del sistema, que s'ha apoderat de l'esport per traficar amb joves promeses, recaptar immenses quantitats de diners per drets de transmissió i publicitat del que sia. Només cal veure a l'equip que porta el nom de la capital del Túria, venut a corre-cuita per salvar-se a un empresari, crec, del Singapur i ara embolicat en fosques operacions de compravenda de jugadors, eixides i entrades d'entrenadors del que un dia s'espera tot i després res, amb un estadi a mig fer i un altre a mig vendre. No sé, als telenotícies de la televisió regional podien donar-li espai preferent a l'esport autòcton, la pilota, i anar allunyant-se a poc a poc de l'esport rei, que també del rei. 

Torna el terrorisme a les capçaleres informatives. Cartes bomba arriben a autoritats espanyoles, també de més al nord, i a l'ambaixada ucraïnesa. De sobte sonen les alarmes. No sé si seria més adequat parlar de terrorisme o de guerra, de la guerra de sempre, que enfronta a uns homes amb uns altres, on val tot, i l'única pretensió és la destrucció de l'altre. L'etiqueta terrorisme igual acaba reduint-ho tot a bons i dolents, sense cap tipus d'informació més. 

Lectures digitals i d'altres

Tot llegint el volum 10 de la Historia de España a cura del professor Xosé M. Núñez Seixas, aquest situa a les primeries dels vuitanta, amb l'ascens meteòric del PSOE de González & Guerra, les passes inicials envers la creixent polarització la vida política dita espanyola (pàgina 197), protagonitzada pels conservadors espanyols, amb Fraga al capdavant. I en això estan. Avui el soroll s'enfocava en la Ministra sra Montero, que ahir els amollà al Congreso allò de fomentar la cultura de la violació (llegir a l'Ara a Sebastià Alzamora), tot i el toc d'atenció de la presidenta sra Batet, tan sensible per segons quines afirmacions o situacions. Madrid, tan prop ja en tren, se'ns acosta també en crispació fins devorar-nos: Buenos días, buenas noches, buenas.

Mentre, al món funcionarial (supose a d'altres també) s'ultimen els quadrants dels períodes festius que s'acosten amb el fred i les primeres neus, ben preparades les estacions d'esquí per obrir la temporada, per cert: com d'oportunes aquelles per als propers ponts. Comença l'hivern dit meteorològic ha dit la dona valenciana del temps, ens taparem doncs. 

A una altra de les lectures digitals, en concret a Público (Ana Pardo de Vera), en clau totalment electoral s'apuntava el trencament del govern espanyol dels socialistes de l'ala més radicalitzada de Podemos, així ho he entès jo mateix. Res nou sota el cel. Com sempre moderació, per no perdre votants pel centre, espantats per les reivindicacions més esquerranes, em sembla. Posats a escoltar ¿provocacions?, les del sr Lambán, des de l'Aragó, maleint les primàries al seu partit, més concretament aquelles que van portar al sr Sánchez al capdavant de la formació. Molt democràtic tot, clar que sí. Votar poc, l'imprescindible, no sia alguns vullguen votar a un referèndum, per exemple, que després ja se sap el que passa.  

El matí portava la notícia, fins i tot editorial de Partal al Vilaweb, de la mort del Ferran Zurriaga, lluitador de mena pel país ara i ací, veritable referència per la lluita i les lluites quotidianes.  

Temps i llibretes

De la Justícia sobten els temps, els terminis, tant ràpids per segons quins pronunciaments, per segons quines decisions, tan lents i reposats per d'altres. Dels polítics sobta la doble moral, allò del si ho faig jo, o un dels meus, cap problema, si ho fa un dels altres aleshores com que no toca (em venen al cap uns quants, unes quantes). El cap de l'estat com que també es deixa veure allà on creu que pot treure alguna cosa, vestidors d'un estadi del mundial de futbol a país de dubtosa reputació inclosos. Així les coses, la ciutadania quina confiança pot tenir en les seues institucions? Doncs com que cada dia que passa, la veritat, menys o cap. La degradació democràtica sembla evident i l'observador acaba vorejant un fàstic insuportable, que el pot portar des de l'abstenció més activa fins la indiferència quotidiana militant. Així les coses escriure Dret amb majúscula esdevé qüestió de fe, més encara si ho mirem des de la teranyina del dens ordenament jurídic vigent.

L'executiu espanyol, un sospita que a les portes de la diada constitucional, l'esperat dimarts 6 de desembre del pont, per allò de què nosaltres sí complim la Constitució, ha optat per la designació, lluny ja dels terminis legals, dels seus magistrats, dos, del Tribunal Constitucional: Al·leluia! Els membres, els i les conservadors i conservadores, del caducat Consejo com que s'ho estan pensant, s'estan pensant a quin dels seus proposar i, sembla, pensant quan convé més de proposar-lo, en això estan, és una feixuga decisió i ja porten mesos pensant-ho, els hi va el sou, força ultrapassats els terminis legals, reconeguem-ho: no és fàcil, tot i que igual ara se n'adonen comença a ser un autèntic escàndol la demora en la proposta, els ha passat el gobierno. Diuen, per cert, alguns articulistes l'escàndol podria venir del tribunal dit de garanties, en no acceptar, el seu plenari, el moviment ¿constitucional? del president Sánchez, Sanxis a aquesta riba de la Mediterrània occidental. Veurem els nous capítols.

També han estat força ràpids els pronunciaments d'algunes juntes judicials respecte de la llei del sí és sí. Ací com que ja es troben força qüestions, que si la llei està o no ben feta, qüestió que necessita d'uns coneixements tècnics, que jo no tinc, que si és una de les lleis estrella de Podemos, que si la senyora Ministra açò o allò, fins i tot l'apel·lació parlamentària d'una superioritat qualitativa i quantitativa. Tot considerant el Dret Penal és una qüestió molt seriosa, sobretot allò de les penes i el seu compliment, caldria posar una miqueta de trellat i pensar en els béns jurídics protegits per les normes i en la dignitat de les víctimes, perquè, em sembla, açò és el que més cal protegir, sí o sí. Portat tot al fang de l'enfrontament acabarem com Camot. 

El líder del partit conservador al País Valencià, que ell anomena d'una altra manera, que jo li respectaré, més estatutària certament, diu tenir dues llibretes, una de roja on apunta, aplicadament, tot allò que vol desfer i una de blava on apunta, il·lusionadament, com el presidente Aznar,  tot allò que vol fer en arribar a la presidència de la Generalitat, valenciana. A hores d'ara ignore si la senyora que fa de número dos, també té dues llibretes o només una o més de dues. Només en desfer carrils bici ja en tenen per uns quants mesos, o en privatitzar sanitat o en concertar escoles, tot i que allò del requisit lingüístic per l'any 25, que per cert molts no tenen ni en grau elemental o bàsic, ni tindran l'any susdit, figura en el primer lloc de la llista de desfer, com sempre tot sia dit de pas.  

Analògic, digital

De vegades pense el pas d'allò analògic a allò digital, com que encara no l'he paït del tot. Per exemple la lectura dels diaris en paper no és el mateix, mai, que la lectura dels digitals, la presa de notes amb l'estilogràfica a un quadern que la redacció d'un text al blog, o les anotacions al bloc de notes del telèfon mòbil. Del llibre digital ni parlar-ne, malgrat la necessitat d'espai físic per emmagatzemar els volums. És tot plegat una mena de por a la pèrdua dels objectes, de la corporeïtat, com si s'acabarà el món conegut, com si restàrem orfes de l'ambient que hem conegut sempre i on hem desenvolupat l'existència. Tot i això continue veient gent a l'autobús llegint llibres en paper, quasi sempre mullers, continue comprant diaris i llegint-los a la taula d'un bar mentre menge alguna cosa o assegut a l'engronsadora, vora el balcó, gaudint dels rajos del sol matinal del dissabte. Tot i que reconec per llegir és necessària una disposició ferma, m'acoste a la premsa diària cercant interpretacions, parers crítics, també amb el deler de llegir la notícia, la crònica dels fets, fins i tot d'algun partit de futbol, si bé de tant en tant.  

Mort civil

Es "celebra" el centenari Fuster i ressona dins meu allò de la "mort civil",  després de l'esclat d'una bomba assassina i terrorista, mort civil a la que ens aboca l'oblit, el fracàs, la dimissió col·lectiva. Llegint a Antoni Martí Monterde a La Veu (La veu de Joan Fuster) com que les celebracions no poden ser altra cosa que llegir i, sobretot, rellegir a l'il·lustre suecà.  Certament que la resistència i l'autoestima s'imposen per garantir-nos un mínim de dignitat, certament que la memòria demana d'un exercici constant, en això estem. De ponent no es pot esperar res, el projecte espanyol ja s'ha revelat únicament uniformitzador i centralista, l'adhesió de les elits i oligarquies de per ací és irrenunciable de fa molt de temps i la massa s'afegeix cegament a comprar productes made in Spain. No es pot construir des de l'exclusió, ha restat molt clar dir Espanya és dir Castella, a partir d'ací tot el paquet. Allò dit transició va resultar un engany, be que ho van saber de seguida qui més esperances tenien en els canvis. La monarquia va ser imposada pel dictador i allò de parlamentària era una mena vestit per homologar-se internacionalment. Prompte els governants van posar-se descaradament del costat del poder econòmic, la polèmica descentralització restà en un repartiment de molles i la justícia com que ni estava, ni se l'esperava, sota falses proclames d'independència i imparcialitat. Un pensa des de la foscor del franquisme, viu el dictador, s'albiraren esperances que després, ja mort, resultaren amargues desil·lusions. Vingué la mort civil, una trista derrota o una supervivència, sinó censurada, sinó vigilada, sí precària, marginal. 

Guerra total

La sensació, de fa temps, és que espanyol és quelcom més que tindre un dni. La sensació, de fa temps, és que hi ha una dreta que creu el poder legítim és el de la dreta, no el que donen els vots, ni les majories que es puguen conformar al marge de la dreta. La sensació, de fa temps, la sagrada constitució és de lectura única, la seua. Quan la líder dretana diu ser més valencià vol dir ser més espanyol o quan les senyes d'identitat són les que direm per llei que són, doncs que de llibertat un en veu ben poca. Quant d'odi i sectarisme en les declaracions, quin menyspreu, sense un gram d'autocrítica, sense un bri de racionalitat, tot val per atacar l'altre, per destruir-lo. 

Entre la tristesa i un cert humor passen els dies, veient com al nostre voltant el món conegut s'enfonsa, amb cada pèrdua, amb cada silenci, sense cap explicació. Resten apel·lacions a la resistència, resten alguns moments de lucidesa o d'esclats fugissers del que es pot intuir com a bellesa. L'amargor plana entre el passatge  nombrós de l'autobús, el ciutadà emprenyat al taulell de l'oficina pública. De tant en tant un somriure còmplice fa albirar espurnes de remotes possibilitats d'arribar a algun territori habitable, on intentar la sembra. Tot plegat es fa malbé i tornem enrere, estacant-nos fins rossegar el fang, restant immòbils, sense poder pronunciar paraula. 

Precàriament ens fan arribar a una entesa quotidiana amb el fracàs, abandonats a una impotència que rebenta  en frustracions múltiples i llavors s'instal·la entre nosaltres la ferida i l'hemorràgia indeturable. 

  

Ressaca

Ressaca del dia després. Quan tothom es retrata en el seu valencianisme al diari, a la televisió, al carrer, a la taula. Alguns semblen a punt d'escriure un  trist Nosotros, los valencianos que un sospita ho diu tot, d'altres igual són a punt d'escriure Vosotros, "els valencians", situats miserablement sobre les despulles d'un passat, que no és clar fos gloriós, i d'altres no diran, no escriuran res, no se sap si ja a hores d'ara  desfigurats o simplement ultrapassats per tanta escenografia buida, per tant de discurs postís i insuportable.  

I el president del òrgan de govern dels jutges i jutgesses, el Consejo, quatre anys després de caducat el mandat, plega, a més a més emprenyat. Podríem pensar a l'administració de justícia allò de la interinitat, de la provisionalitat és consubstancial, fonament de tantes fragilitats. I llegim no pot suportar més la manca d'acord per renovar l'òrgan. Doncs, per què no va marxar el dia següent de tenir el càrrec caducat? Doncs no, tot i la caducitat es van fer desenes de nomenaments, precisament conservadors... Hipòcritament, molt, no s'aturen en judicialitzar la política, mentre critiquen la politització de la justícia, confonent cegament independència i imparcialitat, enjudiciar amb legislar, obviant la legitimitat els ve donada per la llei, expressió de la voluntat popular, no per cap pertinença a una casta suprema, superior, confonent autonomia amb manca de controls interiors i exteriors.

Els míssils de Putin són pura venjança. Ara destrosseu el meu pont, ara mate uns quants dels vostres. Les mans tacades de sang, cada dia que passa manca més de qualsevol justificació cada agressió, cada mort, cada complicitat.  

La campanya

Ho constate quotidianament: el rebuig pel valencià. La campanya per excloure de l'àmbit públic la llengua ve de lluny i s'ha endinsat en el pensament de manera profunda, ben treballada per grups dominants de la nostra societat. El primer que sobta és com s'amaga la llengua, el segon com es reacciona davant la seua manifestació, vista sovint, pels més ignorants especialment, com una amenaça a l'statu quo. Particularment trist és el paper d'aquells, d'aquelles que han renunciat al valencià o es troben en procés d'oblit de l'idioma matern, així com la tirallonga de prejudicis i arguments que exposen per explicar el seu posicionament, no exempt d'allò descrit com a auto-odi, comportament del tot punt rebutjable, sovint fregant la irracionalitat més estúpida. Per als qui encara mantenim certa diguem-ne consciència o algun sentit de dignitat cultural, tot plegat fa sentir una estranya tristesa, barreja de frustració, sentiment de pèrdua irreparable. Avui, per exemple, en Feijóo, diu Levante, critica el terme País Valencià, a propòsit d'una iniciativa al Senat de les Espanyes de prohibir el corònim, que no fa més que continuar aquella campanya de la que parlava, en això estan. 

Paradoxes judicials

Tornant a les llengües, a un Jutjat de Madrid una sra Jutgessa impedeix al sr Baños de declarar en català. Deia el senyor no anava a parlar una llengua estrangera i la senyora magistrada li ha vingut a dir que la seua no era ni llengua estrangera. Paradoxalment a l'estat, al Jutjats de territoris de llengua oficial única, sempre el castellà, no es pot declarar en llengües oficials a altres territoris de l'estat espanyol, val a dir que si desconeixes la llengua oficial de l'estat, el castellà, a territoris de llengua oficial única, i la teua llengua no és de les altres oficials a altres territoris de l'estat, podràs declarar amb intèrpret, per exemple de lituà o francès o anglès o  la que sia, amb tot el meu respecte per aqueixes llengües d'altres estats. Segurament la legislació processal podria fer molt més per les altres llengües de l'estat, començant per promoure la veritable presència a totes les resolucions, altres documents i programaris. Ací el legislador dóna una presència indefugible al castellà i respecte del gallec, el basc, el català-valencià-balear no ha gosat anar molt més enllà de permetre'n l'ús, de promoció activa molt poca cosa, de percentatges res de res, abocats a polítiques de promoció dels respectius governs autonòmics, que pel que fa a Catalunya suposen certa presència del català a les oficines judicials d'allà i al País Valencià a una tímida retolació i a un voluntarisme de professionals, m'atreviria a qualificar, de testimonial i avant. Ahir al Suprem la sra Eulàlia Reguant declarava en català amb intèrpret, tribunal d'abast estatal on deuria ser fet totalment normalitzat, al famós judici al procés res de res. Estem parlant senyores i senyors de drets lingüístics. Sovint l'exercici d'aquests es veuen barrats per aquells que els han de garantir i es normalitza, sense gairebé cap obstacle, el no exercici, el silenci, segurament primer administratiu i tot seguit els dels usuaris de la llengua, que acaben "entenent" la llengua pròpia no té cabuda a l'àmbit públic. Només cal veure els polítics a les Corts valencianes (sr Puig, sra Català) fent servir una llengua o altra segons el missatge, l'auditori, perdón por hablar en valenciano. 

Apunts en dilluns

Els resultats de les eleccions a Itàlia porten a forces dretanes i ultradretanes al poder institucional d'aquella república tan pròxima. Les democràcies occidentals són fràgils, la qualitat de la convivència es deteriora per moments, el capitalisme triomfador ens aboca a la desigualtat, a la injustícia, a la ignorància i la superficialitat més insuportables, les guerres només fan que agreujar aquests dèficits. La complicitat amb el sistema ens deixa sovint sense raons per criticar-lo, certament, però renunciar a l'esperit crític ara com ara no és una posició ni desitjable, ni assumible. En tant no posem al centre de les relacions humanes el respecte a l'altre i la solidaritat i fraternitat en la construcció d'alguna mena de bé comú, digueu-me ingenu, no deixarem de davallar envers el col·lapse, qui sap si per manifestar-se inexorablement en forma d' apocalipsi. 

La sra Ministra de Política Territorial del govern de les Espanyes escriu avui a la Vanguàrdia barcelonina un article, que jo llig en castellà, que porta per títol "Las lenguas, un patrimonio irrenunciable", atenció perquè és del mateix partit de la sra Presidenta del Congrés, on literalment està prohibit parlar una altra llengua que no sia el castellà (primera renúncia?), constitucionalment l'única oficial a l'estat (fonament de la resta de renúncies?). Diu aquesta autoritat que treballen per l'impuls de les llengües del nostre país des de la convicció que és la millor forma de vertebrar la societat, tot i amagar-les sovint en pàgines web, publicacions, formularis, resolucions, atenció al públic, cartelleria, publicitat, televisions i ràdios d'abast estatal o no, cinema (segona renúncia?) o fragmentant-les com en el cas del valencià i català que tracta com a idiomes diferenciats (tercera renúncia?), també el gallec i el portuguès. Per no parlar de totes aquelles llengües silenciades, l'asturià, l'aragonès (i ja perd el compte de les renúncies). Tot això diu, contrastant amb aquells que fan servir les llengües com a element de confrontació, amb esperit conciliador, el govern ha decidit, més enllà del Pirineu, avançar en el compliment dels compromisos adquirits per la protecció i impuls de les llengües oficials, diu, escrivint al president del Parlament  europeu per poder usar aqueixes llengües, que, com apuntava, a l'espanyol s'han prohibit expressament per la presidència: un acudit de molt mal gust. 

Sovint les imatges de les pel·lícules que veig el cap de setmana al cinema em persegueixen la nit de diumenge. Ahir veia el documental sobre en Labordeta Labordeta, un hombre sin más i el rostre de l'aragonès l'he tingut present durant força moments d'aquest dilluns. Amb la seua veu tan característica, la claredat de l'expressió el personatge es fa estimar i recordar amb afecte. Amb tot, un deix de tristesa s'escampa pel metratge, s'intueix una profunda decepció, segurament també sabedor que no hi havia més camí que el de cantar plegats, recórrer el país a peu, xarrar amb tots i cadascú i tractar de comprendre. I malgrat la constatació de tantes misèries continuar cap a la terra lliure. 

Bosses

D'altres segurament ja s'ho han preguntat i de segur s'han escrit articles sobre la qüestió, probablement jo mateix dec haver llegit alguna columna periodística sobre el particular. Tot veient a la difunta ja reina del encara unit Regne de la Gran Bretanya, rebent recentment a la nova primera ministra conservadora a palau, la dona ja molt gran l'esperava amb la seua inseparable bossa penjada del braç. Per a què volia aquella dona en aquella sala de recepcions, que se suposa era casa seua, aquell complement. Hi portava el passaport britànic per si de cas, el telèfon mòbil, una capseta amb una píndola contra el maldecap? O és possible no portara res, simplement es tractava d'una peça del vestuari reial sense més utilitat? Difícil donar-vos resposta de primera mà, a un article de la revista Quién a internet (17.200.000 entrades), el dit biògraf de la reina, Sally Bedell, ens dona contestació a la nostra curiositat: espill, llapis de llavis, estilogràfica, pastilles de menta i ulleres. Fa servir sempre una marca determinada i, a més, la bossa de mà li serveix per fer senyals al seu staff de seguretat. Per associació, pobra tot hi ha que dir-ho, d'ìdees m'han vengut al cap aquelles bosses de la, també difunta, alcaldessa de València, complement absolutament necessari de la paròdia d'en Xavi Castillo. Sobre el contingut d'aquesta darrera bossa a internet (baixem a les vora sis milions d'entrades al cercador, que no està malament) més prompte observe se'n diu poca cosa, hi ha més referències a la marca o a tot allò de si era o no un regal de la Gürtel, de tota manera al xou de l'alcoià s'apunta alguna cosa i puc imaginar que més que fer senyals a la Policia Local de València ella mateixa el faria servir, si feia falta, en defensa pròpia. Prou.

Festa tradicional

De les polèmiques de les darreres hores del mes d'agost dóna que parlar la relativa als morts causats pels anomenats Bous al carrer. Recomanar la lectura de l'article Animals en el carrer d'en Francesc Viadel, publicat al digital La Veu del País Valencià. Aquesta dita festa tradicional al meu poble tanca els carrers del centre històric per unes hores durant un parell o tres dissabtes de setembre, tot pertorbant la vida del veïnat, limitant la seua llibertat ambulatòria sense demanar permís. Ací els governants, tant de la festa, com que miren cap a un altre costat, saben arrossega votants i toca la butxaca, es limiten a dir tenim la normativa taurina més rigorosa de la península, i clar és "festa", ací això ho justifica tot. Quins valors transmet aquesta celebració? Que fomenten aquestes festivitats? Fins i tot manifestar que en un futur, no se sap si més o menys pròxim, l'evolució pròpia de les societats avançades farà desaparèixer les vaques i bous dels carrers dels pobles és ofensiu per alguns guardadors de les essències. Tant de bo. La diversió, l'espectacle, el maltractament animal, la supervivència del sector ramader, passen per damunt de qualsevol apel·lació a festes més pacífiques, serenes, respectuoses amb els altres, amb el medi, amb els animals. Vorejant la irracionalitat perseverem en el despropòsit i alguns demanem si insisteixen que no destorben, però no hi ha manera. 

Cremats

 "Qui ho ha viscut ho sap" deia o diu la publicitat de la Comunitat Valenciana difosa nit i dia pel canal de televisió autonòmica, a la vista del panorama la premsa diària adverteix de la presència del turisme de catàstrofe, nova especialitat a la que s'augura un futur prometedor.  El desfigurat programa "Terra viva" igual devia canviar el títol pel de "Terra morta" o "Terra cremada". Sospita un, darrere tot plegat s'amaga molta propaganda, especialment adreçada a les properes eleccions. Les cares de la gestió de l'incendi han estat la del Molt Honorable i el de la Consellera de Justícia, tot sota control. Les persones tornen als pobles socarrimats i el panorama no pot ésser més fosc. Perdudes collites i arbres la represa es preveu complicada.

Les brises ja no porten l'aire fresc, arriba força calent després de creuar centenars de metres asfaltats. El futur que ens havien dissenyat, era un futur urbanitzat, transformador dels conreus de regadiu en places dites dures i habitatges residencials. El poblament  ràpid ha portat individus aïllats que s'ignoren mútuament i lluny de qualsevol convivència s'imposa una distància freda. Els pobladors més vells van extingint-se i amb ells llengua i costums, imposant-se com a emergència de primer ordre la fixació de la memòria, abans no sia massa tard, que un diria ho és. El país que ja anem fent em sembla una mena de resistència, malgrat totes les embranzides de l'abandó i la desídia, assegurat el col·lapse, colpejats a tothora per una mediocritat insuportable i els seus discursos del buit estàndards.  

Memòria selectiva

Ahir a Ermua, País Basc, els líders del PP homenatjaven Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA fa un grapat d'anys. Els parlaments dels polítics dretans, seleccionats pels mitjans de comunicació, subratllaven que de governar derogarien la llei de memòria democràtica que preparen els governants actuals. Aquesta doble moral amb les persones assassinades per ETA i pel franquisme, no s'aguanta per enlloc i la manipulació d'aquests senyors fa sentir una vergonya indescriptible. O reparem tot el dolor causat per la violència, sia del color que sia, o sempre serem unes societats trencades, no guarides de la malaltia de l'odi i la rancúnia, de la venjança i la injustícia. 

Lectures "levantinas"

Per si em restava algun dubte, per al diari que quasi diàriament compre i llig en part, Levante, el "toreo" és cultura, concretament a la secció cultura/sociedad, pàgina 53 d'avui, llegim "Si el toreo no evoluciona, morirá". Ho vinc a dir perquè abans havia llegit una notícia sobre bous i vaques (pàgines de la "Comunitat Valenciana",  23) amb el títol "La primera tarde de "bous a la mar" en Dénia deja 7 heridos". Aquesta dispersió informativa em desconcerta: tot el relacionat amb bous, vaques, toros no és cultura?, només el relacionat amb el toreig?, només les corregudes de bous braus?  Per si tenia algun dubte, divendres, al mateix diari, es llegia a la secció de cultura, que no a la d'esports, "Ya están en marcha 1.089 días después los encierros de San Fermín",  tot informant d'unes  boniques curses de "mozos" on participaven "cabestros" i "toros".

La veritat, sincerament, tot plegat no sé si és cultura, però sí, em sembla a mi, és una barreja de negocis, violència contra els animals, d'esport, per suposat de risc, d'alt risc diria, successos, festes ¿populars?, espectacle a l'aire lliure, primitivisme fins i tot, que no s'aguanta per enlloc i bé podria portar-nos a tornar a afirmar allò de "Si la tauromàquia és cultura, el canibalisme  és gastronomia". Quin bollit! Bon profit!

Sense pudor

La mort a la tanca de Melilla de desenes de persones i  el desplegament d'autoritats occidentals a la Madrid capital dels Borbons, ens deixa un trist escenari d'un món que augmenta despesa militar, perpetuant desigualtats i injustícia, allunyant qualsevol esperança de veritable progrés per la humanitat. Trists espectacles els del govern més progressista de la història, el del més independentista, el del més botànic. Instal·lats en aquesta propaganda de reines mostrant tresors, ciutats blindades, primers ministres ara en mànegues de camisa, ara amb corbata qui se'n recorda dels morts i la destrucció... Continuen caient dia rere dia les màscares i veiem el veritable rostre de tot plegat, la defensa tancada de privilegis oligàrquics, forçant texts constitucionals, tribunals, passant per damunt dels drets que faça falta...  

Més corona

Quan no res ho feia preveure ens ha arribat a casa el Coronavirus. Tot plegat ha vingut a posar damunt de la taula febleses i limitacions. Ventilar, desinfectar, netejar són tàctiques i estratègies per la supervivència quotidiana a una casa, esdevinguda mena d'hospital improvisat, on cadascú lluita contra la infecció des de la seua particular posició. De sobte salten per l'aire horaris i rutines, tot plegat conforma una lluita, una resistència, ara com ara prioritària, deixant enrere tot allò, diguem-ne, secundari. Ens diem res no serà com abans, ens diem la restauració de la nostra quotidianetat tardarà, tot i que desitgem a cor que vols, es rehabilite el més aviat possible. En això estem.  Que açò anava seriosament, igual se n'hem adonat ja força tard, en tot cas la guerra no ha acabat, el virus no ha estat vençut.

Centre

De segur que el neguit de la presència d'Oltra al Govern valencià ha precipitat algunes coses, igual que la davallada socialista a Andalusia, que la clara visió dels socialistes han de posar la proa cap al centre que ara assetja sòlidament el PP, perquè la moderació dels conservadors post Casado ha fet augmentar  la pujada de les accions dels de Gènova 13. 

I Puig pot haver-ho vist clar, després del ball del cap de setmana dels líders de Compromís. Sap ara, en pre-campanya, que cal vendre fites econòmiques (Sagunt, avui Almussafes, ahir el Caixa Fòrum), que és el líder més ben situat per guanyar les eleccions del 23. 

La caiguda d'Oltra deixa orfe Compromís del seu referent indiscutible, les polítiques d'esquerra segurament molt tocades ja. La volantada sembla serà cap a la dreta, però primer han de passar pel centre i ací al País Valencià és possible l'ocupen el socialistes, si més no provisionalment, donant per segur el reagrupament del vot al voltant del PP a costa de Ciutadans, los liberales, que amb moltes ganes de dimissions podien demanar, per exemple, la de la seua cap a Madrid.  

L'adéu d'Oltra m'ha fet recordar la marxa d'Iglesias, ¿víctimes d'una persecució implacable? Possibilistes fins on els han deixat, que ha estat poc... han tastat el joc del poder dels socialistes, tant de l'abraçada primera efusiva, poc disposats a fer concessions de fons que posen en qüestió el règim monàrquic, neguitosos de ser titllats de radicals si van més enllà, sotmesos nigth and day a la pressió mediàtica de Madrid. 

La pandèmia ha deixat molt més tocats que no semblava a Sánchez i companyia i la manca de projecte ¿regenerador? per un estat en seriosa crisi institucional, amb una constitució amortallada, amb evidents desequilibris territorials, desigualtats socials creixents, ens aboca a la desmobilització d'un creixent gruix de ciutadans i ciutadanes escèptics, als qui s'ha enganyat reiteradament, lliurant-los al terreny  de l'auto-exclusió, el de tots aquells que no s'identifiquen amb l'Espanya uniforme, triomfant, venuda com a únic producte ciutadà del supermercat polític peninsular.

Andalusia

Destacaria de les eleccions andaluses la participació de poc més del 50% del cens i la mà del sr Sánchez, Pedro, per triar al cap de llista del PSOE a presidir la Junta d'aquell país.  S'ha acomplert la predicció de la desaparició del partit Ciutadans, condemnat a la irrellevància pels seus actes i omissions, perdonada definitivament la corrupció popular, arribats a la conclusió per la dreta cal concentrar el vot en l'opció més solvent, açò és el PP de sempre. Les abraçades dels populars al partit que fora d'Albert Rivera l'han acabat extingint, com segurament passarà, a la llarga o a la curta, amb Vox, nascut des de la pròpia formació conservadora, segurament finançat generosament per ¿desconegudes? forces "ultres". Si l'anàlisi del cos dels votants conservadors és interessant, no ho són menys les motivacions que han desmobilitzat una part significativa, quasi la meitat, dels abstencionistes. Ja en temps post-pandèmics, pre-crisi econòmica la gent ¿vota centre?, els ex-votants d'esquerra ¿resten a casa desmotivats pel curt recorregut del canvi, sentint-se un prou estafats?. L'efecte Feijóo igual té a veure amb l'efecte centre... moderació dretana, que va fent, sense fer soroll, en això estan, clar que força recolzat per uns mitjans al seu servei i molt de control interior. I insistir en l'error de triar líders ¿regionals? des de la capital del regne, lluny del veritable país, mentalitat provinciana ¿superada?. Pels mitjans valencians arriba amb aquesta elecció andalusa al ciutadà, l'augment de la pressió sobre la vice-presidenta Oltra, cada vegada amb cara de pomes més agres, difícilment cara de cap de cartell electoral, veurem.   

Dialecte que és vosté un dialecte, que jo parle una llengua, la llengua...

Que ell no parlava un dialecte, que ell era de llengua, doncs que sí, i per molts anys, que la seua llengua no té dialectes i es manté ferma, única, unitària, incorruptible, forta, acadèmicament impol·luta i impecable, esplendorosa. 

Molts allà dalt en la talaia del seu castellà, rebatejat com a espanyol, allò que, tot i no voler-ho o negar-ho alguns, es negava a la valenciana llengua, doncs es sentien bé, protegits, de qualsevol amenaça d'imposició lingüística. Que no voy a hablar en valenciano, nunca, nunca es never.

Que ella eixia per aquella porta, perquè com que estava retolada la prohibició en vernacle i ella l'ignorava i no tenia cap intenció de conéixer-lo, la prohibició com que no anava amb ella i jajà, jajà... 

El valencià per alguns sindicats a l'administració devia ésser un mèrit (doncs que sí que en té de mèrit la cosa) dels funcionaris, i prou, no pas cap obligació, molt menys, ni pensar-ho, una de les virtuts que el servidor o la servidora públics devia desplegar davant la ciutadania portadora de drets, també lingüístics...

Per just dret de conquesta, que és com s'acaben imposant les llengües, que els ho diguen a aquells musulmans i musulmanes que poblaven aquestes terres com a pròpies...

Llengua i justícia

Llegia al Temps fa alguns dies un article de la periodista Violeta Tena sobre el valencià a l'Administració de Justícia. Com en tants en àmbits de la vida se l'amaga, l'amaguem i per algunes escletxes sura a la superfície, amb dificultats caldria afegir. Alguns ciutadans i ciutadanes, funcionaris entre ells i amb els ciutadans el fan servir de manera habitual i desacomplexada. Els cognoms i alguns noms en la nostra llengua apareixen als papers, igual que la toponímia, en la retolació conviuen també, sovint, valencià i castellà. Certament que els programaris específics plantegen més obstacles. Així, alguns programes com Arconte o Lexnet tenen l'opció del valencià, o el programa de fitxatge. Ara bé, les opcions del programari de gestió d'expedients em sembla no hi són o no se les espera, tot i que es present a la publicació d'edictes al BOE o DOGV, a la documentació dels registres civils. Dels sindicats que es presenten a les eleccions de Juntes de Personal de Justícia a les eleccions de demà, només un ens ha facilitat en valencià el seu programa, m'han arribat cinc programes. Tot i que alguns entenen el valencià com un mèrit a la funció pública, amb això difícilment arribarem a una normalització del valencià a l'Administració de Justícia, respectant uns drets que deurien ésser objecte d'especial protecció per Jutjats i Tribunals. La millor porta dir cada matí Bon dia clar que sí, però no obstaculitzar-ne l'ús i fer present la llengua als escrits.

Ser persona. Joan Garí. Afers

El dietari arrenca amb els cinquanta anys de l'autor. Tot d'una ens endinsarem en el món del narrador, les seues inquietuds, neguits, impressions, sensacions... Home de lectures, home madur, que ja sap qui és, que sap el que vol i el que no vol, arrelat al seu país, a la seua Borriana natal, a la seua Vilafranca refugi, viatger, professor de secundària, escriptor, lector voraç, però també pare, fill. L'any 2015 és l'any del canvi polític al País Valencià, d'una certa esperança tot i les múltiples mancances i desfetes col·lectives. La vida paga la pena, les menges, els llibres, els éssers estimats ens fan ésser qui som, el dietari ens permet conèixer-nos, fixar-nos en el text quotidià. Com a lector ho passe bé recorrent aquestes fulles, en la contemplació, en la troballa, en el seguiment del discurs vital, em sé tot deixarà el seu rastre, fins i tot algunes llavors, en forma d'aforisme, sentències, frases reeixides. Els cinquanta segurament són el temps d'una experiència que ha donat solidesa a la personalitat, són també, segurament, un mig camí, moment per aturar-se perquè sí. 

Quin festival!

La premsa informa del retorn, en breu, del rei emèrit al territori nacional, arxivades els expedients oberts per la Fiscalia sobre presumptes irregularitats patrimonials. Pare i fill s'han telefonat per comunicar-se tan bona notícia i així s'ha traslladat als súbdits del reialme. 

El cap de setmana portava una nova edició d'aquell festival de la cançó, que aplegava a l'hora, això sí sense els russos i les russes, una de les manifestacions més reeixides de l'europeïtat i la reafirmació, any rere any, de l'Europa, no de les nacions, sinó dels estats-nació, amb predomini d'un anglès incomprensible per la majoria dels espectadors i espectadores, desitjosos i desitjoses de conèixer el resultat final d'unes votacions que ens apropaven una mica a allò de la participació i la decisió per majories, no cal abusar.

Al diari avui m'assabentava d'una jura de bandera de personal civil ahir a l'Albereda de València, que per l'autoritat militar que la va presidir demostrava el compromís amb la societat, la protecció dels drets i llibertats, i, en definitiva, amb l'ordre constitucional d'aquells que hi van jurar. 

La lluna vermellosa, aliena a cerimònies nacionals, a la matinada protagonitzava un eclipsi total, bastant visible des del terrat de casa, de les primeres coses que he vist avui. És temps de despullar-se, la llum guanya espai.

Eleccions 2011

Els últims dies de 2009, havia mort l'alcaldessa na Vicenta Bosch i Palanca, essent assumida l'alcaldia del poble fins les municipals de la primavera de 2011 per en Jesús Raga i Ros. Aquell maig de 2011 el Partit Popular guanya per majoria absoluta a Bonrepòs i Mirambell les eleccions locals, esdevenint cap de la municipalitat en Fernando Traver i Sanchis, al temps que en Camps guanya les autonòmiques per tercera vegada consecutiva, tot i que el faran dimitir mesos després esquitxat per la corrupció dels populars. 

L'inici, arran de les eleccions del 20 de novembre de 2011, del que alguns anomenaren Marianisme es produeix durant la crisi econòmica iniciada el 2008 als EEUUAA, la posada en marxa a tota la Unió Europea de fortes polítiques d'austeritat i retallades, l'esclat del Moviment del 15 M.

El primer que sobta d'aquesta convocatòria és que minven les candidatures presentades a la circumscripció electoral provincial valenciana, en concret en seran 15, quan venia essent habitual estar per damunt de les vint; tot seguit cal subratllar el cens electoral en relació a 2008 puja, encara, en 177 votants. 

Dit açò, l'aclaparadora victòria del Partit Popular (1028 sufragis, 1,71% més que en 2008 sobre el cens) contrasta amb la patacada històrica dels socialistes (519 vots, un 17,13% menys del cens que en 2008). 

Per l'esquerra del PSOE pugen Compromís-Q (185 vots, 2,62% més del cens que en 2008) i Esquerra Unida (135 vots, 2,09% més).

Molt probablement part de la fuita de vots socialistes va cap a Unión Progreso y Democracia, formació que rep 120 suports, 3,96 punts percentuals més que el 2008, la que més creix.

Tenim per tant cinc formacions que superen els 100 vots (més del 4% del cens), les ressenyades, i per darrere set més que rebran algun sufragi, destacant la irrupció del PACMA (10 vots ara, per 0 el 2008), la pujada de España 2000 (9 vots per 4 el 2008), única candidatura d'extrema dreta que es presenta per cert, així com també el suport d'Escons en Blanc (8 vots, per 0 el 2008).

Esquerra Republicana del País Valencià puja de 2 a 7 vots el seu recolzament local. El regionalisme dretà es concentra en una única candidatura UnitsxValència que rep 5 vots (n'havia aplegat 21 el 2008, probablement en fuita, en part, cap al PP). L'espai comunista recollirà 5 vots (3 el 2008) representat pel Partido Comunista de los Pueblos de España y Unificación Comunista de España. 

Cinquantè aniversari

1972 és l'any del primer concert de l'Orfeó Valencià. Avui a la ciutat de València s'inaugurava una exposició commemorativa de l'aniversari, concretament a la seu de la Societat Coral el Micalet. L'acte obert amb parlaments del President de l'Orfeó, de Josep Guia en nom de la Societat i del Mestre Director Josep Lluís Valldecabres, ha estat també temps de retrobament d'orfeonistes al voltant dels testimonis materials d'una llarga i fecunda trajectòria de treball pel Cant Coral. 

Després de dies de pluja, entre les flaires poderoses de la flor del taronger, submergits dins el verd  més lluent de la primavera, la celebració gojosa de l'aniversari ha esdevingut moment de reconeixement i alhora de suport al treball d'un col·lectiu que fa cultura, que fa país.  Tant de bo, tot es projecte en la difusió i assumpció com a pròpia d'aquesta música singular, en l'enfortiment del moviment coral i la seua dignificació entre nosaltres. Llarga vida!

La Guerra Civil Espanyola. Pierre Vilar. Crítica

Diuen és un clàssic, almenys entre els llibres sobre la contesa espanyola. El prestigiós historiador ens ve a dir moltes coses, entre d'altres que la dita Guerra Civil Espanyola és quelcom complex (problemes de debat), polièdric (els bàndols, les forces), que respon a causes diverses (Per què?), que demana d'explicacions ben fonamentades i que, sense dubte, s'allunyen de reduccionismes i simplificacions, de la vanalitat i l'apassionament partidista o partidari. L'autor sistematitza el seu vast coneixement, contextualitza, ordena els esdeveniments (l'enfrontament militar), els exposa amb contradiccions i limitacions, deixa les portes obertes a la reflexió crítica, a l'aprofundiment sobre múltiples vessants. Al pròleg deixa ben clara la seua pretensió comprendre el mecanisme dels fets, imprescindible per jutjar.  

Molt de nivell

Informacions periodístiques apunten els socialistes, se suposa que alguns d'ells, d'elles, entenen el nivell de valencià a exigir als grups de l'alt funcionariat de l'administració autonòmica ha de ser el bàsic, no el superior, no el mitjà, el primari. Un entén els mateixos funcionaris deurien, per amor propi, per prestigi professional, d'entrada auto-exigir-se un valencià a l'alçada de la seua categoria professional, alguns, algunes ja ho hauran fet, de segur. Donat el temps transcorregut des de la posada en marxa de les institucions autonòmiques no val allò del no hem tingut temps d'aprendre lo valencià. Assistim en aquests debats a una deixadesa que, si bé compta i ha comptat amb la complicitat de nombrosos responsables,  fonament d'una política lingüística basada en el no fer res pel foment de l'ús administratiu del valencià, difícilment trobaria justificació entre els gestors actuals, si més no dels de Compromís i els d'una part del socialisme dit valencià. Aquest capítol s'afegeix als habituals de discriminació lingüística que formen part de l'existència d'una minoria que té drets. I cal dir prou. En això estem. Cal pujar el nivell de coneixement, d'ús, de presència, de prestigi i sobretot creure'ns, viure en valencià.

Rius de rialles

Ens anem descobrint a poc a poc el rostre, farts ja d'una ocultació parcial que s'allargava massa. A cara descoberta tornem a ser qui érem? Un, sospite, ja no és el mateix que un bon dia començà a tapar-se del virus maleït en eixir de casa cada matí. Segurament s'imposa ara un nou reconeixement, una mena de recomposició de les relacions amb éssers parcialment coneguts, parcialment desconeguts. Costarà uns dies, setmanes tornar a donar la cara, a saber-nos en la imatge completa reflectida a l'espill. La por continuarà retenint la mascareta sobre les boques d'uns quants, per d'altres el despreniment serà presa de posició incontestable per mostrar-se sense ocultació. Llegir els llavis, somriure, gaudir de la contemplació de la totalitat del rostre esdevindran, si bé al principi estranyament, part de la comunicació humana, temporalment interrompuda per unes restriccions a hores d'ara ja bastant feixugues. La primavera segurament potenciarà aquest despullar-se progressiu de nas cap a baix i respirarem millor, bategarà amb una miqueta més de força el cor fatigat de tantes ordres i contra-ordres pandèmiques, ara posa-te-la, ara treu-te-la. I s'alliberaran les boques i els llavis, voldran besar, voldran dir i amb cada alenada recuperarem, espere, el flux d'una existència que volien retallada.   

Alcarràs. Clara Simón

Segurament com els petits Iris, Pere i Pau, molts de nosaltres vam pilotar un vell cotxe desballestat a la recerca dels llocs que fabricava la fèrtil imaginació infantil. I sí, l'excavadora va arribar un bon dia i arrabassà els nostres paisatges primitius sense cap tipus de concessió, de compassió. No és un tema menor el de la infantesa o l'adolescència davant les amenaces de destrucció del món contemporani a la pel·lícula ressenyada, en nom d'un progrés que ho justifica tot. El padrí, l'avi encara contemplarà a la fi dels seus dies l'incompliment d'un pacte no escrit, sagrat, entre amics (d'aquells pels qui donaríem la vida). Davant nostre, a la pantalla gran, les lluites dels pagesos, dels llauradors arrossegats per les dictadures d'uns mercats que els ho prendran tot, els fruits, els fruiters i la terra, contemplant bocabadats les frustrades esperances dipositades en una Unió Europea cridada  a proporcionar un mercat únic i fort pels productes agrícoles. La festa major serà un moment de fugida, d'alegria desfermada d'una societat amenaçada en allò més bàsic, essencial, constitutiu. Un món que acaba i un altre que no acaba d'arribar, ¿millor?, ¿més humà?, ¿a canvi de què?, ¿en benefici de qui? 

No val tot. O sí?

Al president del govern de les Espanyes actual algú l'ha qualificat com a supervivent, killer també, que li ho pregunten a en Pablo Iglesias o a la senyora Díaz Pacheco, Susana, expresidenta de la Junta d'Andalusia, cèlebres rivals caiguts en combat polític al camp de batalla. Bo, avui, per cert, torna a sobreviure a una votació crítica, ell sabrà a canvi de què.

Tot el tema de les escoltes a polítics catalans es desplega davant nostre amb clars i obscurs que, pel que a mi fa, em retorna al debat aquell de la plenitud de la democràcia espanyola (Espanya és una democràcia plena, ¿de micròfons?, ¿d'espies?, ¿de corrupció?) o a allò del fi justifica els mitjans, el fi, la sacrosanta unitat nacional, els mitjans, el programari espia Pegasus. 

El parlamentari del PNV, sr Esteban, interpel·lava ahir a las Cortes a la sra Ministra de Defensa, magistrada en altre temps, sobre on havia restat la jurista progressista que en altres temps vetllava per drets fonamentals. 

Tot plegat és una desconfiança creixent, una manca d'escrúpols per tirar endavant que podreix el que toca, una guerra bruta que degrada institucions i compromisos, deixant la ciutadania força decebuda, vorejant l'abstencionisme i la indiferència. 

La construcció de la identitat. Josep Fontana. Base. 2005

De la relectura del llibre subratllaria la claredat, la capacitat de síntesi, el rigor, la formació d'en Fontana que recorren aquestes Reflexions sobre el passat i el present. Els sis capítols del volum ens acosten a qüestions com ara la identitat (nacions, estats-nació), la societat civil, la globalització, les migracions, els llauradors, la llegenda de la transició espanyola (transacció) i ens permeten aprofundir en temes que són ben al centre dels debats contemporanis. L'autor d'obres tan recomanables com ara Por el bien del imperio o La época del liberalismo, continua força lúcid entre nosaltres, fent de la feina de l'historiador sòlid fonament de la construcció d'una societat millor.  

Nova etaPPa

Per baix de la porta de casa llancen un fullet subscrit pel PP de Bonrepòs i Mirambell, datat a l'abril, porta per títol Junts pel poble i s'hi llegeix Bonrepós i Mirambell, nuestro precioso pueblo, que desde su nacimiento en la época de los romanos a visto correr mucha agua por sus acequias, asiste con ilusión a una nueva etapa. 

En llegir aquestes primeres línies, constatar la presència entre els lectors i lectores d'algunes faltes d'ortografia, millor corregir-les, ¿no?, per encetar l'etapa nova. Vinga! Tot i que això del precioso pueblo com que és com a mínim discutible, una preciositat, si més no en allò arquitectònic i urbanístic diria que no ho és, però ja se sap que sobre gustos. Venint de llegir alguna cosa sobre el propi poble, açò del naixement en època romana, escrit amb tanta rotunditat no deixa de sobtar una miqueta, no estaria malament desenvolupar l'afirmació de la indiscutible romanitat originària, per saber d'on venim veritablement. De ben segur s'ha vist córrer força aigua per les sèquies del terme, però també que amb el "progrés" municipal de les darreres dècades la xarxa s'ha vist considerablement minvada, mutilada. 

Escrit l'anterior, l'assistència amb il·lusió a una nova etapa com que per un més bé és assistència preocupada a l'etapa que s'augura... Van a restaurar la xarxa de regadiu, augmentar-ne la superfície de conreu, es tracta la nova etapa d'un retorn a la romanitat originària proclamada? 

MASS. Fran Kranz

El dolor que provoquem els humans. La destrucció que devasta el món que hem creat. La necessitat, el constant repte que tenim de tancar les ferides, de guarir les malalties que ens devoren per dins. Mirar-se a la cara, pronunciar les paraules. Preparar-se per mirar-se a la cara, per dir els mots. D'això va MASS, ¿missa?, (d'alguna manera, pense avui, també Maixabel de la Icíar Bollaín). També de la supervivència, de continuar, del sentit. Uns éssers destrossats per la pèrdua del més valuós, els fills, han de tirar endavant amb llurs vides i fan la passa valenta de seure a taula amb l'altre. Ací rau la humanitat, en l'enfrontament del conflicte entre persones adultes, tot i la constatació del sorollós fracàs institucional. Cada dia que passa sense seure, sense escoltar l'altre, sense un intent sincer de construcció, de convivència és una pèrdua difícilment reparable. Les paraules diàleg, diplomàcia, negociació les estem buidant de sentit, empenyorats com estem en la lluita, en la confrontació, en la guerra, en l'anihilació de l'altre, en la submissió incondicional. S'ha de dir prou, hem de dir prou, deixar enrere l'espiral de destrucció, desplegar totes les estratègies necessàries per evitar tanta pèrdua humana injustificable, totes les morts innocents. L'odi, el ressentiment, la venjança no són camí, no fonamentaran mai res sòlid, sense entendre-ho no hi ha futur, no hi ha humanitat, progrés si volem dir-ho així.

El tercer toc. Toni Mollà. Vincle

Som allò que llegim, que mengem, diuen. L'autor de Meliana, veí de Massalfassar, ens ofereix un dietari sobre els llocs que habita físicament i intel·lectualment. Des del temps de la recentment encetada jubilació,  en Mollà ens escriu des de noves rutines personals, força pròxim pels paisatges (l'Horta, la ciutat de València, el Palauet de Nolla...) on el lector es pot també reconèixer, on cada referència literària apareix com un convit a la lectura (els seus imprescindibles Pla, Roth...), cada viatge (Londres, el País Basc...) com una invitació a explorar, descobrir nous territoris, cada amic (Rafa Ninyoles...) com un valuós tresor. Pàgina rere pàgina, dia rere dia, tot plegat configura la pròpia existència, rica, diversa, complexa i senzilla alhora, irrenunciable.  

Excuses

Un fet tràgic sovint té més d'una causa, quan els actors en la presa de decisions són més d'un, l'atribució de responsabilitats exclusives a un d'ells si més no sembla en principi agosarat, quan no d'una simplicitat desbordant. Si en una vista participen un advocat o una advocada, un o una fiscal, un o una jutge, un tribunal, com que en major o menor grau la seua intervenció, la de tots i totes, tindrà algun grau d'influència en la decisió final. Volen dir que alguns ho fan sempre bé i alguns sempre malament? Dir que el lletrat és qui ha de portar davant del tribunal tots els elements de judici em sembla una miqueta excessiu, l'exercici del dret de defensa és força exigent. Vetllar per l'interès públic, pels drets violentats implica a tots els actors en la vista, tot fent servir de totes les ferramentes de què es dispose, que deurien ser les adequades. 

La pandèmia ha posat de manifest les limitacions del funcionament de les oficines judicials, que quan ha tocat tele-treballar han tingut que deixar enrere clixés propis del segle XIX i posar-se a teclejar ordinadors a distància. Com és possible el manteniment en paper dels expedients judicials i la gestió de l'expedient digital alhora? Quin és el veritable expedient? Per què la resistència de tants actors a les notificacions electròniques o la signatura digital? Per què aqueixa por a la pèrdua de la informació dipositada a les bases de dades? Cal aleshores mantenir un paper imprès que cada vegada es consulta menys? Certament que els programes són millorables, certament que les limitacions són presents, però la duplicitat del treball en paper i en digital llastra encara més les malmeses plantilles, els recursos materials. Tot això amb una despesa en paper i cartró, amb la desbordant ocupació d'espai físic de les oficines que ens podríem estalviar des fa mesos. 

Des de fa temps que un troba a faltar una veritable voluntat d'anar tothom a una, per una justícia de qualitat, superadora de voluntarismes aïllats, deixant enrere reticències corporatives sovint prescindibles, engrescant-se en la modernització d'una administració de la que tant depèn la solidesa de l'estat de dret i la construcció d'una veritable societat democràtica i avançada.

 

Arrels

Al poble del costat, en passar el Carraixet, a l'alçada de l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats fa setmanes penja una pancarta Vuelve a tus raíces. Compra en Tavernes Blanques. Al dia passen centenars de persones sota el missatge comercial i alguns, algunes ho hauran llegit, no sé quants, quantes s'hauran vist esperonats a comprar al llogaret de l'Horta o a tornar a sus raíces. 

Primera qüestió: és un missatge adreçat als que hi tenen sus raíces només o pot anar-hi a comprar tohom?  Segona qüestió: I això de tus raíces exactament què vol dir? Reflexió primera: Poques arrels resten ja a un poble el terme del qual pràcticament ha estat formigonat en la seua totalitat. Reflexió segona: Plantejada la publicitat d'aquesta manera sembla va de raíces només quan deuria anar, també, d'arrels, bo, els creadors o creadores del missatge sabran, la meua impressió lectora és que de raíces o d'arrels en tenen una idea sinó equivocada, almenys no coincident amb la meua, ho escric perquè tinc algunes arrels familiars al terme veí, malgrat el formigó, i no tenen, per cert, res a veure en comprar o no a Tavernes Blanques. Ara bé, si l'arrelament té a veure ara amb el lloc on fas o deixes de fer les compres...

A la part superior del cartell es llegeix en castellana llengua Conta la llegenda que Tavernes Blanques és un poble de grans comerciants que amb els seus productes han repartit alegria, bellesa i felicitat per tot el món. Molt bonica aquesta llegenda, però com que un no està per llegendes, ni  enganys sobre el comerç, ans per alguna mena d'intercanvis més racionals i respectuosos. 

Algunes certeses

Certament que ara puc passejar per les vesprades, que la llum porta més alegria, que torne a tenir la impressió de tenir més temps. Però la grisor de les imatges de la darrera guerra entristeixen aquestes hores greus, rosegant la nit amargament. 

Certament que tinc la impressió d'haver deixat molt lluny la poesia i que em costa de cercar els seus rastres entre tant d'enderroc.

Certament que no sé deixar de cercar algun bri de bellesa entre tanta sordidesa i que no me'n refie de tants cants de sirena difosos pels altaveus del consum. 

Certament que la supervivència benestant d'uns quants costa massa sang a uns molts oblidats i oprimits.

Certament que no descansem mentre uns molts no aconsegueixen conciliar el son sota el so insuportable de les bombes.

Certament que tanta doble moral, inclosa la pròpia, és pesada càrrega i caminem amb ella a les palpentes envers enlloc.

He vist una gavina al carrer de les Barques de València furgar amb llur bec el cos mort d'un colom o una coloma entre vianants i vehicles. Ignore si era la coloma o el colom de la pau, si era portadora o portador d'una branqueta d'olivera, si era una altra víctima dels nostres fums contaminants.