Il·lusió

Merlí és d'aqueixes sèries televisives que enganxen, encertadíssima emissió de l'actual televisió pública valenciana, recomanable per veure en família al sofà del menjador on passen tantes coses encara. Magnífica idea dels creadors i creadores la d'acostar-se al pensament filosòfic i a la seua indiscutible vigència i validesa, en aquest món d'homo mobilis que ens ha tocat habitar, alhora que a l'edat juvenil on suren tantes il·lusions, alhora que contradiccions. El professor de filosofia ens planteja preguntes i, d'alguna manera, es presenta com a mestre que estima els deixebles pel que rep d'ells, alhora pel que els dóna, apel·lació a un respecte que, sincerament, costa de veure pel nostre voltant. Honestedat impagable la dels personatges: equilibrats, ben construïts i perfilats, molt creïbles.

Darrerament hem vist a la petita pantalla dos polítics amb gos: el guanyador de les darreres eleccions generals del Regne Unit de la Gran Bretanya, aquest durant la jornada electoral de dijous passat, i el dimitit president d'aquell partit d'uns quants lliures i iguals a ells mateixos, devots fins al fanatisme de la sacrosanta unitat nacional i prou. Açò del gos tindrà alguna explicació, tot i que la política com que tindria que anar més de persones, i els drets i deures d'aquestes, que de mascotes, sabedors els animals han de ser tractats de manera respectuosa, lluny de conductes degradants, poc o gens humanes, tot hi ha que dir-ho: guau.  

La proposta publicitària d'uns grans magatzems pel Nadal és allò de què La il·lusió ho canvia tot, tot i tot, caldria afegir o, en tot cas, llegir manipulació on posa il·lusió o, fins i tot, desil·lusió, la que han sembrat uns quants, certament, després d'inacabables campanyes electorals. Crec recordar la mateixa il·lusió va ser proclamada fa un temps com el millor regal, i a mi ja em va bé. Per si no ho veiem prou clar, alguns governants s'han empenyorat en il·luminar places i carrers, contribuint, un poc més, a la contaminació lumínica del planeta, en cursa desfermada per guanyar el premi de la ciutat més il·luminada durant el Nadal, i ací la il·luminació si no ho canvia tot almenys permet veure les coses un poc més clares. 

A l'altra banda de l'oceà

L'erosió publicat per l'editorial minúscula ens acosta de la mà del seu autor, Antoni Martí Monterde, a una visió molt particular de l'Argentina, de les ciutats de Buenos Aires i Rosario més concretament. No és cap llibre de viatges, tot i explicar-nos la particular estada de l'escriptor de Torís, no és cap guia de recomanacions de llocs que cal visitar. No, no va d'això la proposta. Diria estem més prop del dietari, del quadern on recollir impressions i sensacions, recerques personals, pensaments, troballes, aforismes fins i tot, de l'exercici assagístic. El propi autor esdevé d'alguna manera personatge que observa des de darrera la finestra del cafè tassa en mà, o resseguint els rastres dels desballestats ferrocarrils argentins, que llegeix críticament Pla, Gómez de la Serna, Borges o Macedonio Fernández a propòsit d'aquell país en aquell país. Es pot instal·lar per moments en el lector un no saber on es va, ni per on es va, fascinat per una exposició desbordant sense quasi referències d'espai i temps, deixant-se portar per trobades literàries, per situacions estranyes enmig d'un escenari crepuscular.

Reivindicacions

Les millors pomes són les dels llauradors catalans, però em negue a comprar-les per tot el que estan fent allà dalt. Aquest criteri, diria polític, per comprar segons quins productes funciona i molts consumidors l'apliquen en llurs compres quotidianes. Certament que molts compren fruita i verdura atenent simplement a les seues impressions o sensacions davant el producte presentat a la tenda, quan no el preu, d'altres a les procedències geogràfiques, llegir el que es diu llegir més enllà de les xifres com que tampoc es llegeix molt, quant a l'etiquetatge la lletra menuda com que para bastant als/a les possibles lectors/lectores. Que no és el mateix un espàrrec de procedència xinesa o peruana que navarresa ningú m'ho ha de dir, preferesc els navarresos sincerament i pagaré un poc més per aquesta qualitat, faig el mateix amb quasi tot el que compre. El concepte globalització o mercat mundial em sembla bé, però m'apuntaria amb més devoció si es respectaren els drets de treballadors d'ací i d'allà, una dignitat bàsica, i per ací és per on no van els tirs o les pràctiques comercials i laborals. Tornant als llauradors catalans hi haurà de tot, igual que entre les pomes d'aquelles comarques. Haig de dir que sé del cert enlloc menjaré taronges com les del meu país o paelles com les de l'Horta. Evite l'adjectiu millor o pitjor, però m'identifique amb allò propi o particular, sense cap ànim competitiu, no va per ací la meua "reivindicació".

Antoni Martí Monterde proposa en el seu L'Erosió un viatge a Buenos Aires. La recomanació vingué dels correus que envia de tant en tant 3i4 farcits de bons suggeriments literaris. El petit volum editat ara per minúscula és tot un descobriment d'aquella ciutat de migracions, urbanisme i arquitectura fascinants, cafès per descobrir i habitar, de temps i ritmes propis. L'autor pensa la ciutat i en la ciutat, res a veure amb la plaga dels nostres dies que és el turisme. Itinerari literari, espai de vida i per viure, memòria que cal esbrinar.

Post-eleccions

Un dels efectes remarcables de la prescindible i capriciosa convocatòria electoral de diumenge passat és l'eixida del panorama polític del senyor Rivera, representant destacat de la marca Espanya, ahora y en la hora. Tot i la fragmentació i color del parlament de les Espanyes, inclosa l'aragonesa Teruel existe, alguns continuen tancats en aqueixa idea uniforme, monocolor, unilingüe predicada pels que s'etiqueten de constitucionalistes, monopoli de la Castella eterna o de les elits i oligarquies de sempre. Aprofundir la divisió, conrear la provocació ha estat bandera dels que, sempre preocupats pels problemes de la gent deien, han repartit a tort i a dret carnets de ciutadania.

Sobre eleccions va escriure a Un dia d'eleccions Italo Calvino. El protagonista fa d'interventor del Partit Comunista Italià al col·legi electoral del Cottolengo de la seua ciutat. Els electors són persones amb deficiències i limitacions considerables que, tot i dificultar la participació electoral, exerceixen el vot guiats per mans que tenen un evident interés en la victòria de la totpoderosa Democràcia Cristiana. Diumenge passat en veure les cares de molts/moltes presidents/presidentes de taula portar els sobres de les taules dels col·legis al Jutjat competent de la ciutat on visc, veia força cansament, més prop d'una sentida demanda de pacte constructiu, que de la gastada festa de la democràcia que alguns diuen celebrar, ja no cada quatre anys per cert, sinó cada mig any, assessorats per consellers experts en l'art de la demoscòpia.

Canvi de matalàs?

Les propostes cinematogràfiques de Costa-Gavras són un reclam indefugible per alguns espectadors, per mi ho són. Reseguir les passes del ministre Yanis Varoufaquis davant les institucions europees, després del triomf de Siritza  a les eleccions gregues, fins a la seua dimissió, en capgirar els governants el resultat del referèndum on triomfà el no a les propostes comunitàries, defensat per l'equip d'Alexis Tsipras,  posa llum als tripijocs d'una política que només pretén protegir interessos oligàrquics, tot prostituint el que puga restar de democràcia als nostres estats. Afegir que l'esquerra ja no governa a Grècia avui. Veient la pel·lícula a un li poden arribar al cap els crits d'abril demanant al guanyador de les Espanyes Con Rivera no. No entenen res alguns polítics o no ho entenem nosaltres? Si volen els nostres vots pels seus negocis post-electorals, igual la nit electoral de novembre pot portar alguna amarga sorpresa amb canvi de matalàs al palau de la Moncloa inclòs. El president provisional de les Espanyes pot tenir el moment més trist de la seua carrera política i ja ningú no entendrà que no dimitisca, la dreta de tres caps no deixarà passar l'oportunitat de tornar al govern. Si els independentistes guanyen al Principat la tensió augmentarà.

Darrer dilluns d'octubre

La mar és talment una bassa d'oli, lluny ja de les darreres tempestes que desbordaren el Francolí. Un estol de vaixells vetlla prop de la costa, sembla esperar alguna mena de torn de les petro-químiques. Passa un tren carregat de cotxes de la Seat cap al sud. Vote per correu, compre un bitllet per marxar quan encara acabe d'arribar, quina cordialitat darrere les finestres, de vegades l'atenció sembla una mena d'agressió enlloc d'això una atenció, que si pots certs personatges els evites, que més que un client ets vist com una mena d'invassor.

Ara que s'ha acabat l'acte central de campanya, allò de l'exhumació del dictador, caldrà fer alguna cosa per guanyar vots, més vots. Els activistes catalans continuen les seues lluites, perseverants de mena difícilment es resignen a imposicions i segons quins discursos. S'oblida fàcilment l'eixida aèria del difunt i torna l'anticatalanisme de sempre. El PSOE s'apunta perquè és on li fan mal les dretes i els seus altaveus mediàtics: en això estan i no en faran més.

He votat per correu i el funcionari m'ha recordat que ho he fet, que ho estava fent, sols li mancava donar-me l'enhorabona, jo no sentia res, cap tipus d'emoció especial, més prompte una profunda decepció per l'exercici reiterat d'un dret trepitjat, menystingut per uns i altres: Per a què tanta burocràcia electoral? Què volen comptar ara? Quina funció volen que representem? És la festa o la comèdia de la democràcia?

 

Alguna cosa es mou

Tinc que escriure (més?) sobre formigó. Tot consultant el diccionari de la Acadèmia de la Llengua Valenciana haig de tenir en compte no és el mateix el ciment que el formigó, sense ciment no hi ha formigó. Cimentar és una paraula que em transmet més sensacions positives que el substantiu formigó o el verb formigonar. Certament que formigó em porta a la paraula formiga, i no caldria confondre-la amb les pròximes formicació, ni fornicació. Ho deixe ací mateix, ara, per trobar-me prop de les ¿arenes movedisses? de la filologia et alia.

Que el moviment es demostra caminant diuen, i al teatre Micalet porten movent-se des de fa molt de temps, en èpoques certament difícils, envers la direcció de la difusió de la cultura i el foment de la creació amb pas ferm, és una constatació destacable, remarcable,  motiu d'alegria cada vegada, com ahir, que gaudim de les seues propostes escèniques. Ahir oferien El moviment, del prolífic Manuel Molins, sota direcció del perseverant i reeixit Joan Peris. Els joves actors, les joves actrius del repartiment (les/els alumnes), juntament amb un madur Ximo Solano (professor de secundària) porten a la sala una agosarada proposta sobre la joventut, la política, la manipulació, la docència en els temps present, l'esperit crític, l'adoctrinament, totalitarisme i democràcia, la relació adults-adolescents... Seria molt fàcil dir el relleu està assegurat, preferesc escriure hem de continuar endavant, cal més públic, cal més promoció, més sales... crec haver llegit a una entrevista a Rodolf Sirera el moment teatral a València és interessant...

Canviem l'hora i com sempre tant de bo l'hora no ens canvie a nosaltres. Alguna cosa es mou meteorològicament parlant aquestes primeres setmanes de la tardor, envers el temps de les foscors, dels freds, de la blancor, dels tancaments.

El prolífic escriptor mallorquí Valentí Puig ens porta a Memòria i Caos una lúcida aproximació a temes com ara el victimisme, l'agraïment, la lectura, la reivindicació de la cultura i la civilització, el respecte, els valors com a punts de fonament i partida de la suficient entitat i recorregut per no deixar-nos portar per la banalització imperant, la tecnificació aclaparadora, la superficialitat triomfadora arreu. En temps de foscor i crisi, en temps de contestació i posada en qüestió d'allò heretat i valuós alhora, d'alguna manera el petit volum editat per Proa esdevé territori fecund per tornar i entendre, per pouar significat i reforçar el terra que xafem. Intel·lectual de referència, home inquiet, esperit crític, voluntat entenedora i d'entendre, paga la pena la seua lectura i hem d'agrair pose a l'abast del lectors el seu coneixement.  

Més capítols

A Un mestre del valencianisme: Vicent Soler n'Abelard Saragossà (Àrbena) ofereix als lectors i lectores la seua particular lectura d'un altre llibre  L'ofici de raonar de l'ara conseller valencià el rocafortí en Vicent Soler. Llibres que tracten sobre altres llibres, invitació a la lectura en definitiva. Perfilar, explicar què sia o puga ésser això del valencianisme demana temps, reflexió i molt de raonar segurament, l'acostament implica si més no tractar de llengua, símbols, de territori, de política, d'economia, de relacions amb els pobles veïns, de present, passat i futur, i molta presa de consciència a partir de la qual orientar la conducta, en el plànol tant interior com exterior.

Al teatre Rialto podem visitar aquestes setmanes Dinamarca, proposta teatral dels germans Sirera, dirigida pel solvent Carles Alfaro, que esdevé tot un reeixit desplegament actoral, on els personatges mostren un complet catàleg de contradiccions i passions humanes desfermades. La Dinamarca que pacta amb els nazis no ser invadida, mantenint la seua monarquia, parlament, sistema de partits és un escenari on la vida es desbordarà, amb una pèrdua de credibilitat i contingut que l'espectador sospita serà difícil de recuperar.

Es veia venir. Després dels intensos capítols Quanta violència aquesta setmana comença l'esperat i anunciat Traslladant al dictador. Semblen episodis menors de la sèrie La sentència i Escorcoll a ca l'advocat. Els plànols finals del president visitant un policia ferit i els de la no telefonada de l'altre president, semblen escrits apressadament amb la vista posada en aquell diumenge de novembre a on la dreta cada dia que passa s'acosta amb més vots sota el bras.

Veredicte final

Els carrers seran sempre nostres cridaven els joves asseguts a la Imperial Tàrraco, aturat el trànsit, mobilitzades algunes unitats dels mossos d'esquadra. Sóc dels que volen els carrers de tots i totes, sóc dels que no desitja viure sota vigilància constant, en cap cas em resulten indiferents les seues reivindicacions i proclames.

Aquesta justícia suprema, creativa, ens aboca al desprestigi de la institució que vol administrar-la maldestrament. Embolcallats per la toga, els magistrats esdevenen intocables i, a més, es mostren infalibles dins la construcció argumental. O hi ha delicte o no hi ha. I delicte és el que diu el codi penal, deixem la ficció per altres gèneres.

La guerra encara

Unamuno va ser un d'aquells autors del batxillerat que associava amb crisi religiosa. Sense dubte per la lectura a les palpentes d'aquell petit volum San Manuel bueno y mártir. Llegir aquest autor abans que molts altres, precisament aquest, era alguna de les coses que em demanaven una explicació i ningú me la va donar mai. Crec després vaig llegir Niebla i ja anys més tard algunes referències al voltant de Catalunya i el País Valencià, la llengua pròpia d'aquests territoris, aquestes m'incomodaren, ho haig de confessar. Recentment caminant per la Salamanca universitària crec una placa feia referència a la casa que habités, igual que una altra documentava sense cap pudor la seu del nou cap de l'estat, aquest per gràcia de déu, entre altres gràcies. La pel·lícula d'Amenábar Mientras dure la guerra m'acostava novament al vell rector salmantí, la seua postura al voltant del cop militar em feu venir al pensament Blasco (Els quatre genets de l'apocalipsi) i allò de la implicació o el mantenir-se al marge davant el conflicte (la primera guerra mundial a la novel·la del valencià). Els avalots d'alguns davant les sales de projecció a València, les manifestacions dels responsables del govern autonòmic madrileny, posen de manifest que encara duren algunes coses d'aquella guerra fratricida.

Espectador inquiet

En veure al Talia L'electe (versió valenciana, L'Horta teatre, de Juli Disla sobre text de Ramon Madaula, dirigida per Carles Sanjaime) un té la sensació es fa bon teatre al país. Dos actors creïbles n'Alfred Picó i en Josep Manel Casany ofereixen una notable representació amb moments per l'humor, per la reflexió, en un gradual aterratge sobre els temes del poder i els individus, de la política i la societat. Anem força necessitats de teatre de qualitat, de propostes rigoroses, de programacions coherents i dotades de continuïtat, un intueix aquest és el camí, i se'ns demana als espectadors compromís amb sales i companyies, a les empreses ofertes de nivell, a les institucions complicitats i empenta.

A The night of the hunter de Charles Laughton que podien veure aquests darrers dies a la filmoteca valenciana els xiquets, les xiquetes tenen un paper destacat, tot i la projecció desmesurada del malvat personatge de Robert Mitchum sobre el conjunt de la història. Plantejada com una mena de lluita entre bé i mal, amor i odi, innocència i manipulació, la cinta no deixa indiferent ningú mantenint una tensió constant al llarg de tota l'exposició. Societat malalta la que ens mostra on les primeres víctimes són els més menuts, la supervivència dels quals ve a ser cosa seua. Un sospita la religió no surt massa ben parada, sobretot en mans de manipuladors sense escrúpols, alhora que els valors humans més valuosos resten defensats per resistents quasi marginals.

Amèrica. Un riu

A l'agost en Josep Piera recomanava des de l'illa de saviesa del seu article setmanal a Levante-emv Amèrica endins de la Lourdes Toledo. Aquest volum premiat i publicat dins la interessant col·lecció Textures m'acompanya des de diumenge, quan em disposava a agafar un Talgo que devia eixir des de Múrcia, però que ho feia des de València Nord i que arribava més d'una hora tard a la meua destinació catalana: seria feixuc d'explicar el retard, però penseu en pluja, viatgers del sud en autobús fins la capital valenciana etcètera i podeu fer-vos-en una idea. Al viatge en metro des d'Almàssera fins l'estació Xàtiva una xica anava perdent tapers en obrir-se les portes del vagó, li'n vaig replegar un abans de baixar i la vaig ajudar a penjar-se la motxilla mentre eixia atrafegada; a l'arribar a Tarragona m'oferia a compartir l'únic taxi de la parada amb una altra xica arribada amb el tren de la bruja (va dir-li ella) després que jo mateix, el xofer, alcoià declarat, ens portà a les nostres destinacions finals pagant a mitges la carrera. Avui mateix he comprat un altre bitllet pel mateix tren de la bruja, no tinc solució. Com deia, el llibre arribà amb el viatge ferroviari i l'estada d'aquesta professora valenciana a la ciutat de Santa Fe, Nou Mèxic, EEUUAA, es desplegà davant meu com tot un pou de reflexions sobre els viatges, la vida en un altre lloc, la literatura i els llibres, les rutines, l'ensenyament i la burocràcia d'aquell país, els canvis del temps Trump, les sensacions del candidat Sanders.

Un viatge diferent va ser el proposat per en Julio Llamazares al seu El río del olvido riu Curueño amunt, per tot un seguit de pobles de la muntanya lleonesa. Aquest acostar-se a la muntanya buidant-se, a peu i motxilla al muscle, se'ns ofereix com un cant a la bellesa dels indrets recorreguts, alhora que com una mirada profunda sobre el que troba als llogarets visitats. La soledat té un protagonisme destacat, igual que els personatges que l'acolliran, que el rebran, amb els que es creuarà ací i allà, en la seua lluita per una supervivència difícil, la d'aquells que han restat al país que els va veure nàixer, amb complicitats, confidències, desconfiances davant l'estrany també, després de la marxa de molts altres que ja no tornaran mai més. El viajero lluny del que pot ser un turista apareix amb discreció i amb la pretensió de contar, entenc que sabedor encara el que se li mostra paga la pena de ser-ho, però que s'esgota.

Diades sentenciades

Els autobusos porten senyeres, alguns establiments les han situades a llocs visibles, als trens gent amb la samarreta de la diada es dirigeix fins Barcelona, a una casa modernista de Reus s'han despenjat luxoses banderes quadribarrades, un grup de ciutadans recorda amb una pancarta que Catalunya tot l'any és Espanya, uns joves assenteixen amb frases de suport, un conductor saluda la concentració amb el clàxon, l'estelada de la finestra pròxima ha desaparegut i pense el veí es manifesta amb ella, a alguns habitatges apareixen més senyeres.

Els qui demanen una diada de tots i totes sospite no faran el mateix per la pròxima fiesta nacional. La fiesta d'aquest any vindrà amb sentència, la que s'ha d'acomplir, diuen que també amb la decisió judicial sobre el cos del dictador.  

Desastres quotidians

Luis Tosar encapçala el repartiment d'actors dirigits per Paco Plaza a l'acabada d'estrenar als cinemes Quien a hierro mata. Títol carregat d'intencions com a mínim inquietants i sinistres que les imatges s'encarreguen de certificar. Precisament la venjança plana sobre les vides torturades dels protagonistes, el cuidador de gent gran, el traficant moribund, els fills despietats d'aquest. Que aquest còctel acabarà en esclat de pirotècnia gens agradable se sap només fer-se fosca la sala. Que la violència només genera més violència es posa de manifest amb poques concessions a la tendresa o la solidaritat. En la lluita per la supervivència tot sembla valer i la dominació dels instints més primaris és assignatura pendent dels humans. 

En Francesc Marc Álvaro des de les fulles de la Vanguardia catalana sembla encertar-la en apuntar la causa dels comportaments negociadors d'en Sánchez als seus assessors, més pendents de l'estadística i els sondejos, que no al que podem anomenar l'interès general. Pel periodista açò condueix al desastre, tots els mèrits del guanyador d'unes primàries de partit, la força de la militància s'esvaeixen en encomanar-se cegament als gurús de la tendència.

Les imatges del començ de l'any judicial provoquen una barreja de por i inquietud, subratllada per l'exhibició sinistra, quasi militar, de togues i medalles per damunt del bé i del mal, preparada per jutjar i executar allò jutjat.

En la memòria per sempre més

En qüestió de molt poc de temps hem conegut les notícies de les morts de tres persones vinculades a les lletres, a la reivindicació cívica, l'activisme social. Són persones d'insubornable dedicació al país, a la gent, al territori, conegudes, pròximes, de tarannà obert, cultes, sàvies també després de molt de temps aprenent i ensenyant. Carme Miquel, Llorenç Giménez, Cristòfol Martí viuran per sempre en l'obra que ens han llegat, també en la memòria dels moments compartits gojosament.

Mercaderies

Portem setmanes escoltant allò del mercat de fixatges del món futbolístic. Les notícies dites esportives s'han centrat desvergonyidament en la compravenda de jugadors per quantitats astronòmiques. La devoció dels aficionats pels esportistes sembla correlativa al preu de les operacions. Reduït a mercadeig pur i dur el tracte rebut pels jugadors, un es pregunta com no es denuncia aquest impresentable esclavatge contemporani, tot dient-li a les coses pel seu nom per començar.

Origens de l'engany

La clarividència, la formació, la capacitat d'exposició i síntesi d'en Josep Fontana em va impressionar les dues o tres vegades que vaig poder veure'l i escoltar-lo en persona, gràcies als lligams mantinguts amb la Universitat de València. Virtuts confirmades en llegir entrevistes als mitjans escrits o els seus propis llibres, com ara el voluminós Por el bien del Imperio, La Construcció de la identitat o el publicat a títol pòstum Capitalisme i democràcia 1756-1848 Com va començar aquest engany. Precisament la lectura d'aquest darrer m'ha ocupat aquests darrers dies d'estiu. La Revolució Francesa portà a reaccionar a les classes benestants de l'Europa de finals del segle XVIII i del XIX. A tota costa hi havia que preservar interessos força poderosos i impedir les fuites de poder en favor dels de baix. El Congrés de Viena, després de la derrota de Napoleó esdevé escenari on es mouen les fitxes per evitar tota temptació revolucionària, consolidant el pes de la burgesia, del comerç, de les aristocràcies, oligarquies. Constitucions, declaracions de drets, sufragis censataris, no deixen de ser petits avanços que afecten a petites parts de la població. El capitalisme avançarà a escala planetària sense aturador, esclafant revoltes, sotmetent treballadors i treballadores, precaritzant  nombrosos grups socials.

Bestieses

Un president de superpotència que vol  comprar un país. Comprar un país quina bestiesa, comprar la gent, el territori, la fauna, la flora, l'aire que respiren. Una vicepresidenta d'un altre país diu estar estudiant multar a un vaixell que rescata persones per no tenir permís per rescatar-les, una altra bestiesa.  

L'empenta del president interí de les Espanyes no la veig per formar govern, per defensar drets, per bastir un estat plural, participatiu, territori d'oportunitats per tothom sense excepcions. Pense si tot no serà por a reaccions ciutadanes davant una sentència esperadament i indissimuladament dura contra els líders independentistes, voluntat fèrria de fer-se amb tot el centre i governar lluny de Unides Podem.

Ens allunyem d'una Espanya plural, plenament democràtica, descentralitzada. Les institucions de l'estat pateixen d'esclerosi múltiple, inèrcies conservadores, sovint de tints neofranquistes, dominades moltes per elits fora de tot control democràtic, altres en bloqueig permanent.  

Joan de Joanes en su contexto. Un ensayo transversal? Albert Ferrer, Estefania Ferrer. Sílex, 2019

Les jornades de Xàtiva em van portar a les mans l'assaig de n'Albert Ferrer i n'Estefania Ferrer dedicat al pintor valencià en Joan de Joanes. La percepció de trobar-se amb un artista remarcable d'entre els valencians ha estat una constant en aquesta lectura estiuenca. Lluny de poder assimilar com crec tocaria les abundants dades bibliogràfiques, artístiques del volum, m'atreviria a concloure per acostar-se a en Joanes cal acostar-se a un temps cruïlla entre els segles XV i XVI, amb les Germanies marcant un abans i un després, amb les petjades d'artistes flamencs i italians arribats de la mà, entre d'altres, del segon papa Borja, de la cort de Carles I de les Espanyes, sense perdre la referència, vaja, del moviment conegut com a Renaixement.

Conjectures, consideracions i altres reguinys. Manel Hurtado. Ediciones oblicuas, 2019

De l’autor de les novel·les Una vida llogada i Elegia vora mar ens ha arribat aquest petit volum dividit en les tres parts que recull el títol. Segurament ens trobem davant el llibre més personal, diria que íntim, de l’autor, que s’exposa davant nostre amb una propera confidencialitat: entremig del meu poble, en paraules de la citada Anna Akhmàtova. Les conjectures remeten al lector als indicis, els senyals (bomba, patiment, colp, l’odi, solitud, dubtar...) dels que partiran posteriorment les consideracions (ara l’estima, la memòria, el viatge, el país, la pròpia vida, els éssers estimats) amb un cert grau ja de solidesa, tot i el reguiny desfermat i manifest en un Mai més contundent, la crida decidida sigues rebel, l’esclat final de VERSOS INSUBMISOS.

Dies de revolta

La poca vergonya d'alguns per posar-se l'etiqueta de constitucionalistes rebaixa força les aspiracions d'aquell text sacralitzat. Si alguna cosa pot haver-me quedat clara els darrers dies després de participar, modestament, de les jornades d'art i història de Xàtiva, edició 2019, és que allò conegut com les Germanies respon a unes circumstàncies excepcionals de buit de poder on la revolta, de matisos i raons que se'ns poden fàcilment escapar amb la perspectiva del segle XXI, esclata i es desferma inexorablement. No mancà qui apuntà la manca d'implicació de les institucions valencianes en la commemoració dels cinc-cents anys com un clar gest de distanciar-se d'aquell moment ¿revolucionari?.

Quan t'escoltes la reacció dels líders xinesos davant la revolta hongkonesa, una altra, un no pot deixar de sentir, com a mínim, inquietud. Precedents diversos, Tiananmen inclòs, fan albirar el pitjor per aquell racó del planeta. Que els dies d'estiu van carregats de revolta ho ratifiquen les detencions a la putiniana Rússia, implacable amb opositors. Personatges com els que ara com ara presideixen els EEUUAA o el Regne Unit de la Gran Bretanya o marquen la política migratòria italiana fan encara més difícil qualsevol perspectiva de redreçament de la situació de crisi humanitària que viu el món: les interines autoritats hispàniques també?

És precisament l'estiu quan es fa més perceptible l'augment tèrmic que desgela els pols, associat a la indeturable fal·lera dels desplaçaments humans en cotxes i avions, a incendis devastadors, a platges farcides literalment de merda. Els moviments turístics evidencien, més si cap, les diferències entre ociosos i explotats, entre privilegiats i sotmesos.

En el ple de la calor?

He viatjat apressadament per les ciutats invisibles de les que li parla en Marco Polo a Khubilai Khan. M'he acostat a les Conjectures, consideracions i altres reguinys d'en Manel Hurtado. He seguit els raonaments del pessoà banquer anarquista i torne als contes d'en Sergi Pàmies embolicat en una gavardina que em sembla porta amb força art, tot i trobar-nos en el temps d'anar mig despullats i no fer servir l'esmentada prenda ni per casualitat.  

L'estiu m'ha trobat a les restes de la Imperial Tàrraco, recorregudes per fileres de turistes desfeïnats, passa-volants, molts dels quals diria provinents de la llunyana Rússia, devots del temple de totes les botigues de la Rambla amb noms presidencials. Necessitava aquesta calorada, aquest aterratge vora mar, entre vaixells a l'espera davant el port més inflamable, un poc com jo mateix.

El corredor mediterrani deixa de córrer a Vandellós, ja ho sé bé, l'arribada a la primera de les capitals catalanes des del sud, passades Tortosa i Amposta, es fa esperar massa i la que encara és via única esdevé camí estret, només salvable per algunes vistes sobre certs racons aparentment verges, si més no a la construcció desfermada de segones residències.

El juliol s'acaba amb l'agredolça maniobra d'investidura d'un guanyador d'eleccions gens disposat al pacte, tot exposats a una mediocritat de líders i maneres de fer que entenen la política com un joc, ja del tot llunyana de persones i propostes de construcció social justa. La decepció em pot portar a dir no votaré si convoquen eleccions anticipades, a ells la frustració no els impedirà de presentar-s'hi.

Alè compartit

Com el mateix autor apunta a la Justificació del petit Quadern per a Joan la senzillesa és present al llarg dels XXXIV poemes del petit volum. Els versos, un ram d'esperances (XXXII) basteixen presència, Som ací (XIII),  pel destinatari, el també poeta en Joan-Baptista Campos, l'ocell poeta (X) que sempre torna, amb l'autor unit en afanys recollint pels carrers/material per a construir somnis (XV), havent jurat fidelitat eterna a la bellesa (XI), tot molt més que un grapat de paraules (XXVI). La música cercada per en Joan és troba precisament en les paraules, ell mateix és amb la seua obra (XXI). 

Invitació al viatge. "Cabotatge mediterrani". Josep Pla. La butxaca

Al març del 1956 en Josep Pla s'embarca al Città di Messina. El vaixell el portarà per les costes catalanes i valencianes, més tard a Marsella i Nàpols, Sicília, Grècia (Atenes...). Observador agut, sovint solitari, també donant testimoni de les seues trobades amb múltiples personatges (membres de la tripulació, el violoncel·lista Boadella i el seu amic el violinista Colassis) res a afegir al que ja s'ha dit i escrit sobre l'empordanès, autèntica delícia literària resseguir aquest cabotatge, especial per mi, per les circumstàncies de la descoberta, aquest estiu entre Tàrraco i Valentia: els dos primers ports de la travessia nàutica, lluny de la capital lleonesa, a més de vuit cents metres sobre el nivell de la mar, mesurats crec des d'Alacant. La postguerra encara hi és present, són moments de reconstrucció, amb certa presència del turisme acostant-se a les restes de la bellesa tafanerament, encara lluny de les masses enfervorides que envaeixen ara la Mediterrània.

Acostaments

M'ha portat el destí a la ciutat de Tarragona uns quants estius després d'aquell juvenil on col·laborava en tasques, diguem-ne arqueològiques, a l'antic amfiteatre a tocar de la platja del Miracle. I quasi alhora tafanejant en una de les poques llibreries que hi he trobat, l'Adserà de Rambla Nova, m'ha arribat un recull d'articles d'en Josep Pla, Cabotatge mediterrani, les primeres entrades del qual es dediquen a la ciutat esmentada i a la de València. Recomane el viatge, si més no, literari.

La mar quan la mire apareix esguitada de sòlids vaixells que ancoren davant aquest port principal i em recorden, esperant sobre les aigües tranquil·les del juliol, els petits dragons que en fosquejar s'apleguen a la façana de la casa familiar al voltant de la farola. La gent s'acosta a la balconada que inicia la rambla susdita, al costat de l'estàtua dedicada a en Roger de Llúria, cercant la frescor de les brises, una vista privilegiada des de la talaia, un lloc propici per les declaracions amoroses o no, per les besades i les abraçades d'amants i novençans per exemple.

Ramat

Davant les paraules d'alguns tot remetent a noves eleccions el bloqueig de la investidura del presidente Sánchez, tot suggerint l'abstenció d'uns i altres per afavorir-la, defugint pactes, acords, especialment amb catalans independentistes, sobten els silencis de la dreta d'aquests darrers dies, tot maniobrant per bastir governs tripartits des del centre fins l'extrema dreta sense fer massa soroll, que el soroll el fan els del tripartit valencià, quina barra.  Sí, tenen representació parlamentària, representen ciutadania disposada a participar en el  joc democràtic, però sembla l'adscripció a tesis d'autodeterminació impedeix qualsevol mena de votació conjunta admissible pels fidels consumidors de literatura constitucional.

El primer que em demana el cos en veure tanta manca de determinació per constituir majories a la dita esquerra és la meua determinació a no participar en més eleccions, tot demostrat que si no ix el que no volen certs actors privilegiats del sistema cal repetir-les fins l'extenuació, llegiu fins que guanyen els nostres, en això semblem estar: en una mena d'organització del ramat, pels que en saben, per posar-lo dins del corral del PSOE o del PP, tot i saber moltes, algunes, ovelles les perdran pel prat, els gossos semblen no donar a l'abast amb tanta divisió, l'abstenció els afavoreix diuen i saben.

Que s'ha acabat el bipartidisme com que no t'ho acabes de creure, tot veient en un horitzó no massa llunyà s'acosten temps de la seua sòlida re-fundació. Abandonades doncs moltes decisions a mans d'una administració de justícia de dubtosa (?) imparcialitat, cuinada l'opinió pública per mitjans convenientment manipulats d'orientació més prompte conservadora, limitada la participació a eleccions cada quatre anys i gràcies (amb els seus vots ja farem el que ens interesse a nosaltres), no sobta llegir l'ex-alcaldessa de Madrid marxa, dignament, dient que ja no és ningú i tampoc adonar-se del trist paper que se'ns reserva als que mai vam ser-ho.  

El poble a punt

El carrer s'ompli de taules i cadires, de colles de veïnes i veïns amb motiu del sopar popular que coneixem com la tomatada (només fregida, encara no llançada, empastifada uns contra els altres), mena de preludi de les revetlles santjoaneres, porta de l'estiu total, catàrquic. Amb les finestres obertes s'instal·la a la llar familiar tot el soroll de la festa i tems la matinada amb invasió orquestral indefugible, violadora de la sacrosanta hora del descans, del repòs corporal. Ens volen furtar la paella i més. La calor apreta, les brises reconforten els cossos, alleugereixen els neguits. El poble, segons el noticiari d'àpunt, és un dels tres del territori autonòmic que avui encara no tindran ajuntament constituït, estant en procés de resolució la impugnació d'una papereta de votació, que segons ens expliquen des de fa dies podria fer davallar el nombre de regidors assignats al Partit Popular (4) en favor de la candidatura de Compromís (2). Així les coses hem estat notícia per l'absència de ple de constitució de la nova corporació municipal.

Fi de curs

Al llarg del matí per casa s'escoltaven les veus dels diputats, diputades al parlament valencià. La dreta grollera espatllava les enteses, el diàleg constructiu, ja et dius no saben fer altra cosa. La disposició a la desqualificació del contrari i la manca d'autocrítica són els vímets de què semblen disposar alguns, algunes per bastir discursos. A hores d'ara no veure el propi nacionalisme (l'espanyol) i criminalitzar el contrari (el valencià, el català, el basc, el gallec), parlar d'imposicions lingüístiques per aquest territori després de tanta discriminació, renúncia i minorització, de supremacismes en terminologies gruixudes que deuríem reservar per a autoritarismes no tan llunyans, enyorats per partits amb els que es pactaran governs a les Espanyes, remet a allò del veure la busca en l'ull aliè i no la biga en el propi. Diguem-li hipocresia, cinisme, tot i la legítima, tot i que quasi inconstitucional, aspiració a centralismes de matriu castellana, unilingüisme i altres grans novetats que porten a les butxaques els libres e iguales. Malgrat unes quantes coses, al País Valencià s'ha posat en marxa un govern de pacte, s'han assegut i han arribat a acords.

En escoltar parlar la Fiscalia al judici del procés de colp d'estat, tot agafant la terminologia d'alguna premsa hispànica i de certs polítics i polítiques, un es referma en la percepció de l'alineació política del ministeri públic i en la sensació més que qualificar penalment fets, directament d'editorialitza. Seguint una altra premsa, altres comentaristes s'arriba a intuir el judicial pot tenir la temptació de legislar, d'acollir la tesis exposada sobre una nova violència, desconeguda fins al dia de la data, sostenidora de la rebel·lió catalana. Algun periodista s'esquinça les vestidures davant la qualificació de l'Advocacia de l'Estat, perquè certes argumentacions no es poden sostenir. Com a ciutadà m'escandalitza tant de comentarista transvestit, transvestida de periodista oferint versions dels fets tan extremes, màrtirs és de les coses més boniques que els han dit als processats, clarament escorats cap a la dreta, com si no fos d'escàndol l'acusació popular d'un partit ultradretà, el maneig de la prova amb restriccions i limitacions d'una parcialitat injustificable, una presó preventiva innecessària, unes limitacions de drets polítics del tot inconstitucionals, les menystingudes veus d'organismes internacionals.  

Camí poètic

Després de moltes sessions sense assistir, vaig participar el proppassat sis de juny al Club de Lectura macareller, convocat al voltant del llibre En el decréixer de la pluja, de M. Carme Arnau i Orts, quarantè premi Marià Manent de poesia, editat per Cossetània Edicions dins la seua col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, un exemplar del qual teniu a la vostra disposició a la Biblioteca Municipal. L'autora d'Alfara, creadora tenaç i multi-premiada, ens ofereix al poemari esmentat, estructurat en quatre parts (Anunci, Com les urpes de la pluja, Ocells de l'aire, La complicitat del vers) amb pròleg d'Alfons Navarret, un camí poètic des de la pròpia experiència constatant tanta injustícia (Tornes a casa amb un fosc desassossec) envers l'auto-coneixement, tot deixant enrere la nit, el dolor, la por (la por que et fa ser nàufrag), fets presents arreu,  cercant complicitats (Si puguera trobar algú/que comprenguera l'amarg silenci), des d'aspiracions de llibertat (RECLAME LLIBERTAT) i progrés  (Mai més els nens naixeran nus, El bressol de braços et protegirà), des de la fragilitat d'un mateix (Ésser humà la pell et batega/amb tremolor), agafant-se a la creació com una mena de lluita (He d'escriure franquejant fronteres) a la recerca de la poesia (la poesia és un oasi de paraules,/o una senda estreta cap a l'horitzó).

A mitges

Havia vist el volum d'Ediciones  Eolas La vida a medias a la llibreria Alejandría de la ciutat de Lleó, el dibuix de la portada m'atreia estranyament, el petit volum de l'Avelino Fierro actuava com una mena reclam que, en el meu cas, demanava alguna informació (?) complementària per la seua adquisició. Arribà el dia de la recepció del llibre, en concret el meu darrer dilluns laboral a la capital del vell regne. Crec una casual trobada, uns dies abans, amb la lliuradora pels voltants de la llibreria Pastor anticipà el regal literari. Ella em demanà de prendre un cafè i aleshores amb les seues paraules de comiat arribà aquell diari avelinià, llavors vaig conèixer l'autor treballava al mateix edifici on nosaltres tramitàvem els expedients judicials sobre anul·lació de clàusules hipotecàries. Amb la lectura vaig pensar segurament alguna vegada ens devíem haver creuat a l'estació de trens, als carrers de l'Húmedo, als voltants del Cuervo, entre les prestatgeries  de les llibreries lleoneses que amb certa periodicitat, especialment divendres a la vesprada, recorria. Qui sap. Més o menys al temps de llegir ... pisé en el borde del escaloncito y me vencí hacia delante. Me di de bruces contra la columna del lavabo impactava en el vidre exterior d'una finestra pròxima del vagó, aturat a l'eixida de Valladolid-Campo Grande, un objecte contundent que l'esmicolà en mil bocins. Un plaer aquesta veu de lector persistent, de dibuixant inquiet, d'observador fi i sensible. Diaris 2015-16, pàgines dels meus darrers dies lleonesos, porta per tornar a la poesia, tot llegint el petit volum de l'Hermini Pérez Edo Descarnat a Mossos (Neopàtria). Gràcies C. .

Ressaca electoral

La ressaca electoral ens deixa la gojosa victòria d'en Ribó a l'ajuntament del cap i casal, la confirmació del pensament que el manteniment de regidors (3) del Compromís al poble ja era un bon resultat, i el seu lema municipal imparables deixaria pas a l'avancem més contingut dels socis de govern, tot i que no sabem exactament fins on a hores d'ara, segurament fins enlloc. M'ho mirava tot plegat convençut aquests resultats ja s'han donat abans al poble, caldrà revisar les sèries històriques em deia abans de la pèrdua d'un regidor del PP en favor dels taronges, la història, si més no electoral, es repeteix cíclicament: tornàvem als vuitanta? L'empenta de l'onada dels dits socialistes valencians ha arribat fins aquest diumenge magnífic de maig, no sense notables entrebancs a l'acostament al col·legi electoral, on els crits de l'afició valencianista portaven la celebració copera fins al deliri, ni més ni menys que contra el Barça d'en Messi, formació futbolística en hores baixes des d'allò que coneixíem com Els Quatre de Liverpool. Maig porta unes brises reparadores, una temperatura ben agradable, de bon dormir a les nits, ambient ben propici per llegir al terrat cercant el raser de les plantes abundants, entretenir l'oïda amb els cants dispersos d'un teuladí, un estornell, la vista amb el vol acrobàtic d'una oroneta.

Comptant els vots (1)

Un, imagina, que aquell dimecres 15 de juny de 1977, dia de les primeres eleccions dites democràtiques des de la mort del dictador, van parar les taules electorals (en diuen meses) a les dependències de l'edifici del vell ajuntament, enderrocat, a major honor i glòria del patrimoni desaparegut, fa ja alguns anys. Si més no, allà s'ubicà normalment el col·legi electoral municipal i d'aleshores un no recorda gran cosa, tot i que formava part de les 2131 ànimes censades al municipi, però no de les 1432 amb dret a vot. Un espectacular 87,22% del cens (xifra més alta de participació a unes eleccions generals fins 2016) va acudir a la convocatòria per configurar un congrés nou de diputats i diputades (la participació al total estatal es situà en un 78,83%), l'abstenció local es quedà en un magre 12,78% (21,17% a tot l'estat): que hi havia ganes de participar, vaja.

De les dades que facilita al curiós o a la curiosa el Ministeri de l'Interior del govern de les Espanyes, es dedueix, d'un simple recompte, es van presentar 19 candidatures a la circumscripció provincial de València, la nostra. 441 bonrepostins i mirambellans i bonrepostines i mirambellanes van votar al PSOE, la llista més votada aquell jorn (30,8% del cens), per cap a l'AET, Agrupación Electoral de Trabajadores, única formació que no va rebre sufragis del veïnat. El PSOE obtingué aquell dia set diputats provincials.

La segona força més votada va ser la del President (entre 1976 i 1981) Suárez, la Unión de Centro Democrático, recollint 352 vots (24,58% del cens). Per darrere dels centristes el Partido Comunista de España va ser l'opció triada per 108 veïns i veïnes (7,54% del cens). Si fem comptes un 62,92% del cens votà a tres candidatures de les 19 que es van presentar, aquestes per tant es van emportar més de la meitat dels suports. Les dues formacions esmentades van obtenir 5 i 1 diputats respectivament per la circumscripció valenciana.

Un total de set formacions (21,24% del cens) van obtenir més de deu vots, amb més pes electoral les tres primeres (més de cinquanta vots cadascuna), es tractava de: Coalición Electoral Equipo de la Democracia Cristiana (96), on s'integra la Unió Democràtica del País Valencià (participació destacada pel professor Aguiló, al seu estudi El vot nacionalista al País Valencià, publicat per la Fundació Jaume Bofill dins el primer volum d'actes de Col·loqui de Sociologia Electoral celebrat a Barcelona els dies 21 i 22 d'abril de 1978, pàgina 56),  Partido Socialista Popular-Unidad Socialista (89), Alianza Nacional 18 de Julio (63), Partit Socialista del País Valencià (20), Federación de Partidos de Alianza Popular  (15), Reforma Social Española (11) i Asociación Nacional para el Estudio de Problemas Actuales (10). Dels partits relacionats van obtenir sengles diputats valencians AP i el PSP.

Finalment huit candidatures van obtenir entre 1 i 9 vots (2,42% del cens): Alianza Socialista Democrática (9), Falange Española de las Jons Auténtica (7), Federación Laborista (3), Candidatura Independiente (3), Asociación Círculos José Antonio (2), Partido Radical Socialista de Valencia (2), Frente Unidad de los Trabajadores (2), Frente Democrático de Izquierdas (2). Cap d'aquestes formacions va obtenir diputats valencians.

Dir, perquè també són dades del procés electoral, que a les dades ministerials s'hi reflexen, dos vots en blanc i dotze nuls.

Amb aquestes eleccions s'inicia la rotunda hegemonia del PSOE a les eleccions al Congrés de Diputats al nostre municipi, que abastarà els darrers anys de la dècada dels setanta, i les dues dècades següents, set convocatòries consecutives (1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996), trencada finalment pel PP l'any 2000. 

El comportament electoral del poble es situaria clarament en el que apuntava el professor de la UAB en Josep M. Vallès, per aquestes eleccions per al conjunt de l'estat: participació alta, grau elevat de concentració del vot, orientació moderada d'aquest, irrupció poderosa de l'esquerra, representació desigual de les reivindicacions nacionals.

Fonts consultades: Ministeri de l'Interior del Govern d'Espanya, Distribució territorial del vot a Espanya entre 1977 i 1982: un comentari de geografia electoral. Josep M. Vallès (publicat dins El comportament electoral a l'Estat espanyol (1977-1982), DD.AA., Barcelona, 1984) i Wiquipèdia.

Lluitadores, lluitadors

La Julianne Moore crec sembla broda el paper de Gloria a la, diria, molt recomanable Gloria Bell (Sebastián Lelio). A hores d'ara tinc encara ben present la cinta, tot i haver passat quasi vint-i-quatre hores del visionat. I més que pel personatge interpretat per ella, dona madura, bellíssima, que viu sola, que té dos fills, de la que coneixem la mare, a qui agrada cantar mentre condueix, treballadora, que ix a ballar dissabte a la nit,  haig de dir m'he sentit identificat amb l'Arnold (John Turturro), l'home al que coneix durant una de les nits de ball, amb qui tindrà una relació i que es comporta, no trobe una altra paraula, com un capullo: és a dir com un immadur que se la deixa plantada, ben plantada. La independència de la protagonista, el seu caràcter lluitador, el no renunciar a res del que la vida pot oferir-li, la llibertat a la que aspira, es presenten davant l'espectador amb bastant versemblança: Dona americana? Dona del nostre temps?

Vinc llegint els darrers dies el recull d'articles publicats en premsa periòdica a finals de la primera dècada del segle de n'Albert Ferrer i Orts que porta per títol El meu mapa del món. Conec personalment l'Albert des de fa un grapat d'anys, des dels temps d'activitat gojosa al Centre d'Estudis de l'Horta Nord, vaig llegir fa algun temps el seu recopilatori Fum de boja, i és d'aquestes persones inquietes, lluitadores de les que sempre hi ha alguna cosa a aprendre, la companyia de la qual és impagable, per la bonhomia i pel coneixement que transmet amb passió i perseverança. Dit açò als articles compilats trobem a la persona cartografiada, projectada sobre un ric i variat plànol d'inquietuds, pensaments i reflexions, propostes i contra-propostes, fent bona la proposta que encapçala el volum. Hi trobarem al mestre, al professor, a l'estudiós de l'art, a l'home d'esperit cívic i constructiu, al crític documentat, al veí del seu poble Meliana i l'habitant sensible de l´Horta, al ciutadà del país que sap com el voldria. Una sort conèixer-lo i una sort llegir-lo. Exemple de perseverança i combat diari per fer d'aquest món un lloc més habitable. 

Reaccionant

En campanya electoral tot sembla valer per aconseguir vots. Els polítics, les polítiques semblen aprofitar tot allò que els pot donar suports en la seua cursa pel càrrec. Veritablement, arriba un moment no acabes d'entendre si fan les coses per la comunitat o en benefici propi o per ambdues motivacions. La vocació de servei públic deuria ser un fi per ell mateix i estan de més personalismes i medalles. Deixem en mans dels representants a les institucions la presa de decisions i nosaltres des de fora critiquem, posició còmoda quan van mal dades, però segurament llunyana de formes democràtiques de participació i control, la democràcia és més que això. Demane als qui em representen que sempre siguen al tall, que l'autocomplaença i  el mirar-se al melic són propis d'altres temps que un volgués feliçment superat. L'assaig de comportaments caciquistes sobra.  

Del que no en tinc dubte és que el sistema fa aigües per totes bandes, que em produeix neguit tanta paraula buida, tant de mercadeig, tanta figuració postissa. El resultats electorals són els que són i a partir d'ells els gestors del vot, de les majories i minories faran la seua, que igual en algun moment pot ser la nostra. Serà d'ací un temps, pensem, quan amb el vot o sense el vot tornarem a dir alguna cosa. Llegia a eldiario.es una entrevista a Íñigo Errejón i en la seua anàlisi sobre la trajectòria del projecte Podem apuntava, entenia jo mateix, la pèrdua de transversalitat, el seu arraconament a l'esquerra actual, com a situació on es troba en l'actualitat. Un periodista de Público escrivia en rèplica a la derechita cobarde sobre la izquierdita cobarde. Bo, igual es posa de manifest un cert tactisme, una manca de valentia per empentar les forces de progrés envers un veritable moviment de canvi, i aquest, per mi, no és altra cosa que la construcció d'una nova societat des de la llibertat i els drets individuals i col·lectius.

Parlant de vot, les decisions de la Junta Electoral respecte de la candidatura d'en Puigdemont, no fan altra cosa que augmentar les meues ganes de votar aqueixa candidatura, no tant pel que farà al parlament europeu, com a manera de recolzar el seu dret i llibertat a presentar-se. Pura reacció d'indignació davant la politització d'un ens que s'allunya de la seua funció arbitral.

L'endemà

Els resultats valencians arribaven de matinada, amb unes forces de progrés que, deien, tenien recolzament per continuar el govern dels quatre anys anteriors. Un altre govern Botànic. La televisió autonòmica recuperada, perllongava una programació maratoniana darrere l'escrutini, l'assignació d'escons, el recompte de paperetes de colors als col·legis electorals. Mal negoci per l'administració electoral tanta elecció seguida, el procediment és artesanal encara. Miracle vicentí?

Alguns encara sorpresos es van adonar havien perdut el centre, després d'un viatge fosc i trepidant al passat, i visqueren en carn pròpia el vertigen de la llei electoral. Venien a la memòria aquelles paraules de fi de cicle d'una regidora: Quina hòstia! amb perdó, tot trobant a faltar a don Mariano. Feia forat en la nit madrilenya el crit Amb Rivera no! torejat hàbilment pel triomfador en mànegues de camisa, amb alguna experiència en la presa de posició i els riscos que comporta (no és no). A la cadena Ser o no ser s'ensabonava el moment de la gran festa de la democràcia amb autocomplaença desbordada.  

Pactar era un verb no conjugable avui, ni durant les properes setmanes, per trobar-nos encara en campanya electoral, l'altra. A manera de primàries la diada del 28 d'abril va escalfar motors per les altres conteses fixades al calendari, per primera vegada en dies teníem resultats frescos. La mateixa Junta Electoral Central avui  mateix marcava territori i esporgava noms indesitjables de candidatures presentades per la tria europea.

Votades

Aquella desfermada aparició de Podem de fa no res, s'ha transformat en inquietant amenaça de l'extrema dreta. Dreta aquesta que ens diuen, i intuíem alguns per cert, era dins el partit dretà al govern. La mobilització electoral no se sap ara com ara si serà a la francesa per aturar el front nacional espanyol, o per acudir en salvació de la pàtria, pàtria constitucional és clar, única i indivisible, que a hores d'ara ja sabem totes i tots quina és.

En democràcia, en aquesta que diuen que tenim, els resultats han d'agradar, agradar als qui tallen el bacallà. Les pressions dels poders en l'ombra per capgirar resultats ens han portat, també, on som ara per ara. Al País Valencià, l'extrema dreta plana per damunt de moltes coses des fa molt de temps, l'anticatalanisme mobilitzador de masses és realitat coneguda en profunditat: què passa ara, que es mobilitzarà més, que s'haurà multiplicat? Molts desencantats amb el PP per la corrupció marxaran a Ciudadanos, ja ho han assajat en altres conteses. Molts reaccionaris i desencantats amb el PP per la tebior del tractament de la crisi catalana aniran cap al feixisme més desvergonyit. La divisió conservadora es paga molt cara amb la llei electoral espanyola, això pot eixir mal (crisis en els partits dretans a la vista) o bé (pacte a tres per Espanya).

Un s'atreviria a pronosticar molta diversitat en el vot, molta dispersió, circumstància que al cap i a la fi impulsaria, en altres països dels voltants, la coalició i el pacte. Ací ja veurem, si el pacte és per la dreta s'aprofundirà en les maldats de Rajoy i companyia, inspirades pel senyor A. i si és per l'esquerra es sospita les transformacions seran molt limitades, sobretot perquè el mal perdre dels de sempre farà molt difícil la governabilitat, impressió traslladada als lectors i a les lectores de premsa més o menys crítica per articulistes llegits, gats vells en eleccions.

Què hi ha algú?

Com que vaig votar dilluns, per correu, a mi els debats anunciats a bombo i platerets com que no m'anaven a influir en res. Si la primera de les trobades em va ésser totalment aliena, de la segona, de la que vaig veure alguns fragments, puc dir ben poca cosa: per moments el senyor ciudadano, com que cada dia m'agrada menys, s'ho creu més, el senyor president feia com l'alumne que fa servir bona lletra durant tota la classe, el president dels populars igual es mossegava la llengua per acostar-se a una moderació que li queda força lluny, i l'home que ho va poder tot semblava més sistemàtic, professoral que els altres. Dir qui guanya o perd ho deixe pels mitjans, s'admeten múltiples interpretacions, moltes vàlides i assenyades, altres tòxiques i interessades. A la segona cadena de la televisió pública estatal es recordaven èxits del pop dels anys ¿vuitanta?, efectiva contra-programació al gastat recital del quartet electoral.

Per unes hores torna a instal·lar-se l'hivern entre els habitants de Lleó, capital: hem vist caure volves de neu al matí, els termòmetres han baixat cosa de deu graus. Els dies d'abril tenen això: inestabilitat, alhora que eixida al carrer de llibres i roses, tast de mones, amb ou o sense, i pa-cremats a l'aire lliure entre cants i danses iniciadores del festeig. La meteorologia però, ja pròpia de temps de canvi climàtic esdevé factor sorpresa que pot espatllar els plans llargament cobejats.

Grâce à dieu (Gracias a dios) és una pel·lícula francesa-belga dirigida per F. Ozon que explica una història de pedofília a Lyon. Les víctimes, anys després de les agressions sexuals d'un capellà, s'organitzen i denuncien el delinqüent. Les correctes interpretacions d'actrius i actors ens apropen a un drama personal i familiar que l'església catòlica ha encobert de manera totalment reprovable, esdevenint escàndol davant la passivitat de les autoritats, eclesiàstiques per descomptat, i m'atreviria a escriure també civils. Un dels protagonistes al final del film guarda un eloqüent silenci en preguntar-li el fill si encara creu en déu.

Debatint-nos

Debatre no deuria ser inconvenient pels actors del joc democràtic. Ans el contrari l'intercanvi d'arguments i propostes entre candidats deuria ser l'estat de coses habitual en períodes de campanya electoral. Així les coses, sobre si vaig o deixe d'anar a aquest o aquell altre debat doncs que et fan sospitar alguna cosa no rutlla com cal. Tant de càlcul entre candidats ve a superar a l'espectador que demana un respecte i posicions clares i raonades. Per descomptat que els mitjans dits públics de comunicació deurien ser els primers a fer possible debats amb condicions.

Novament assistim en aquestes eleccions dites generals, a diputats estatals i senadors, a la provocació de les dretes en competició per l'espanyolitat més rància i casposa. Precisament en dies de processons i pública presència als carrers de la passió i mort de Jesucrist. Oportunitat, per cert, que no s'ha volgut deixar passar, per participar sense pudor en els actes festius, religiosos a més a més. Tot val per fer campanya. Sospita un, el punt principal del programa de les dretes és l'espanyolitat, nacionalisme al cap i a la fi, de bandera, unilingüe, taurí, catòlic que es reivindica en front de l'altre, que s'etiqueta a ell mateix com a constitucionalista.

Les cares dels candidats als cartells espanten una miqueta, especialment les dels ciudadanos/as molt liberals per arrencar llaços de color groc en pro d'una llibertat d'expressió que pareix excloure la de l'altre, que fonamenta la convivència en la negació de drets de l'altre a Catalunya o on siga. Fan del clima irrespirable condicions d'habitabilitat i reproducció. Abanderant un trilingüisme que segurament molts d'ells no practiquen. El crit de guerra Vamos...! ja s'ha subratllat com a ben pròxim a aquell  A por ellos. Si tot el que s'ha de dir sobre els habitants de la pàtria és el que posa al dni, doncs estem apanyats. Una llibertat que sols és per a uns pocs o unes poques és molt poca llibertat, i una lectura de la constitució tan limitada com la que fan és veritablement un lectura força pobra. La igualtat la confonen amb una homogeneïtat irrespirable, amb una uniformitat que no s'aguanta enlloc.

La imatge d'en Jordi Sánchez en roda de premsa a la presó, amb el retrat del monarca, dempeus i creuat de braços amb la bandera de l'estat al costat, si no ho diu tot, diu almenys unes quantes coses, si més no subratlla allò dels presos polítics, o dels símbols que qui mana exhibeix, i que el súbdit s'ha d'empassar.

La plaça és meua

Qui no vulga pols que no vaja a l'era. Dret a manifestar-se i dret a fer un míting polític a un espai públic, tots dos constitucionals, per ara. Sembla d'un temps ençà que la criminalització de segons quins símbols forma part de l'actuació prioritària d'alguns polítics, de bandereta, de fireta, de show i performance televisada. A un carrer pròxim a on visc un senyor gran té penjada, des de fa setmanes, una impol·luta bandera amb l'escut oficial de les Espanyes de quan governava o manava en Franco, cada dia la desplega i cada nit la recull sobre el seu pal, els vianants se n'han adonat, fan els seus comentaris, fins i tot la fotografien, el que és tot un dret de llibertat d'expressió de l'home, igual també és una ofensa per segons quins vianants, a mi m'ofèn. Em pregunte sovint què passaria si tingués una bandera amb l'esvàstica aquella dels nazis o si algú gosara penjar un llaç de color... groc al balcó del costat. El cambrer on vaig, fins ara, a prendre una infusió al migdia, desitjava fa uns dies el pitjor al president Puigdemont, mentre s'oferien imatges seues per una pantalla de televisió, en el meu silenci als seus comentaris espere no trobés cap complicitat. Que hi ha ganes de provocació (qui provoca espera una reacció) és palpable, ignore si al Principat, m'hi trobe a centenars de quilòmetres de distància, però al Lleonesat alguna cosa hi percep. L'obsessió per la manipulació de tv3 no ha impedit la senyora candidata popular hi fos entrevistada. Ignore les hores que la política ha dedicat a veure la cadena catalana, si li van millor altres emissores i que entén per públic o plural, però el seu partit al País Valencià ha estat tot un exemple de manipulació i censura de mitjans, inclòs el tancament de les emissions de la televisió del nord. Un es pregunta quina llibertat es pot fonamentar en tancament i censura. Les imposicions, l'exclusió de segons quins debats, la marginació de minories, la prohibició de símbols i paraules, el silenciar veus i opinions dissidents, contràries als missatges dominants em semblen cada vegada més perceptibles en l'ambient. El discurs únic esdevé perillós camí de submissió de l'individu, d'assimilació, de desfiguració de saludables diversitats i contrasts, empobrint-nos com a persones i com a societat. La tranquil·litat tant desitjada per tants no sé si la volen fonamentar en l'absència de discrepància, en monòton i invariable credo imposat per quatre il·luminats.

Crema desesperadament Nôtre-Dame, el so dels tambors omple l'ambient vespertí d'una angoixa inquietant, cerque en el vellutat so de Miles Davis un bri de serenor, espai de repòs o raó momentani on aturar-me.

Castracions

La peculiar forma de l'església per tractar la sexualitat humana sovint produeix monstres. A les pràctiques, de les que rebíem informacions recentment, per guarir la homosexualitat patrocinades per algun bisbe polèmic, s'afegeix a les pantalles la proposta Identidad borrada  (Boy erased, Joel Edgerton) on s'expliquen les teràpies d'un centre per diagnosticar i eradicar conductes pecaminoses, desviades, immorals i tota mena de qualificatius que es puguen imaginar, per fer referència a sexualitats no admeses per la mil·lenària institució religiosa. Tot plegat acaba molt malament. A major glòria del catolicisme la pederàstia i altres violències sexuals han esguitat, i de quina manera, els seus responsables, tot posant en evidència el problema el tenen dins mateix, malgrat els intents d'amagar-lo, maquillar-lo o negar-lo barroerament. Tornant a la pel·lícula agraeix l'espectador el moment que la mare del jove protagonista diu prou i s'acara als sinistres gestors de tant de despropòsit. És clar també qui açò escriu troba a mancar en tot plegat educació sexual, afectiva en els pares del xic, molt de t'estime, baixa a sopar amb els pares, molt de déu diu açò o allò altre, però molt poc d'educació sentimental, tot abocat a la castedat, a la repressió, al desconeixement del propi cos, del desenvolupament humà, del creixement de l'individu, del foment de relacions humanes enriquidores, del reconeixement del plaer corporal, del propi cos, de la divulgació del coneixement de la sexualitat humana. Ens està més a compte sembla, encara, l'ocultació, la imposició, el silenci, la manipulació, la repressió fins al límit de causar ferides irreparables, sovint creadores  d'estigmes en moments transcendentals  del desenvolupament de la persona.

Cartografies

La decadència de la institució matrimonial segurament comença a bastir-se, també, a partir dels coents comiats del solter o  de la soltera, fàcilment identificables les vesprades de dissabte al barri que no sé si habite, per on vagarege si més no, ànima en pena, sovint. Tota la desorientació del jovent es dóna cita entre els carrers d'un decorat abandonat, en transició a barri turístic cent per cent, convocat davant la copa o el gerro, el got o la botella, subministradors de la dosi escaient d'alcohol, sense altre incentiu que la repetició fins la nàusea d'allò tòpic o típic. Per si fos poca cosa l'ambient en vespres de la santa setmana es contamina dels sorolls apocalíptics d'unes percussions marcials, del so estrident dels metalls de les confraries, desfilant en processó invasiva, en honor i llaors d'un Jesús desfigurat. En vespres també del catorze d'abril algunes banderes amb els colors republicans s'han deixat veure a un petit jardí prop de sant Isidor, el rei no té res a témer, atado y bien atado ho van deixar els seus antecessors en la jefatura de l'estat. En despertar del son nocturn o de la migdiada reparadora m'acoste tossudament al recull d'articles d'Albert Ferrer El meu mapa del món, per orientar-me vaja, per saber d'on venim cap on podem anar, tan necessitat com vaig de perspectiva i d'esperit crític, és el seu mapa cert, però la seua acurada cartografia a mi m'aprofita, i tant.

Ministeris

Fa algunes setmanes al meu domicili, sembla, es va personar un entrevistador degudament acreditat del Ministeri(o) de Cultura. Havia estat seleccionat per participar a una macro-enquesta sobre hàbits culturals arreu de l'estat. Després de diversos intents l'entrevista es va fer telefònicament i vaig respondre a les preguntes aplicadament, amb esperit col·laborador i cordial. Preguntes en castellà, respostes en castellà. En fi, que el Ministeri sembla només de Cultura en castellà. De res.

El seguiment del judici al Tribunal Suprem als independentistes catalans, cada vegada més presos polítics, em portà fa algunes setmanes a comprar i llegir un exemplar de l'edició d'Alianza de la novel·la El procés de Franz Kafka. Recomanar l'autor txec no està de més en constatar, sessió a sessió, el despropòsit de les vistes presidides pel magistrat Marchena, especialment corprenedores pel que fa a l'actuació d'un ministeri públic,  que un entén deuria defensar ciutadans, a totes i tots,  els seus drets, també els polítics, amb extraordinària cura, igual que els dits cossos i forces de seguretat. La fosca raó d'estat sembla guiar un actuar farcit d'irregularitats i parcialitat, en detriment d'una justícia que ni està ni se l'espera. Kafkià.

L'apocalipsi

Aquests darrers dies de l'hivern valencià he acabat de llegir Els quatre genets de l'apocalipsi, novel·la universal de Vicent Blasco Ibáñez, en traducció de Manel Chaqués, editada per la Companyia Austrohongaresa de Vapors, SL, sobre la Primera Guerra Mundial, a la contracoberta de la qual llegim la traducció a l'anglès va ser el llibre més venut als Estats Units d'Amèrica l'any 1919. Els paral·lelismes entre personatges de ficció i l'autor valencià són remarcables, així  Blasco arriba a França provinent d'Argentina en el mateix vaixell en què ho fa el protagonista de la ficció, Julio Desnoyers, el vapor König Friedrich August, tot intuint-se entre el passatge l'esclat de la conflagració. Blasco escriu a París, on residirà des del 1914, i simpatitza obertament amb la causa dels aliats. El títol al·ludeix a la guerra, la pesta, la mort i la fam, els quatre genets enemics dels homes... que precedeixen la Bèstia... l'Apocalipsi, en paraules de Tchernoff, l'amic rus de Julio, quatre genets que cavalquen durant part de la narració repartint destrucció, devastació a tort i a dret.

Judicis suprems

Li han donat un premi a la pau i a la llibertat (de quina pau i de quina llibertat estan parlant?), ha manifestat que sense la llei no hi pot haver democràcia, en un congrés internacional de juristes (al servei de qui?). Alguns s'han afanyat a parlar de les lleis d'en Franco (poc sospitós el difunt de demòcrata) i companyia per replicar les manifestacions reials. Que les formes i els procediments són importants, les formes i els procediments de fer les lleis, la legitimitat de qui les fa sentim sovint són la prova de cotó de les democràcies. Per una altra banda la insistència en l'homologació de la justícia espanyola a les més avançades del món, com que fa una miqueta de nosa i un, sincerament, no se l'acaba de creure. Deixem-ho com a mínim en manifestament millorable. La instrucció de la causa del procés s'està revelant, en tot cas, com a prou desastrosa, el to dels acusadors més pròxim al judici polític que al paper de defensa de l'interès públic, dels drets humans (començant per la llibertat dels acusats). Lamentablement alguns continuen furgant en la ferida de més penes, més prohibicions, més repressió, res de mediacions, res taules de negociació.

Feliç idea

Ferides de la guerra, aquesta vegada en forma de mines sota les platges de Dinamarca (Land of mine. Dinamarca, 2015. M. P. Zandvliet). Adolescents enganxats pel nazisme, captius al país nòrdic, netejant d'explosius la costa per on algú suposava arribarien els aliats. Feliç idea la d'encomanar-los la desactivació, macabre càstig al vençut, tan feliç com la de l'illa on volen recloure immigrants en aquell estat tan admirat per cert. La segona cadena de la televisió estatal ens oferia fa unes setmanes Les innocentes, d'Anne Fontaine, on es dóna compte de la difícil situació d'un convent a Polònia, on les religioses han estat violades i l'embaràs i el part es converteixen en veritable prova de foc per la convivència i la fe la comunitat. Als cinemes es recorda encara vívidament Cold war d'en Pawl Pawlikowski, amb tot el drama d'una dictadura que se't clava fins al moll de l'os.

En Sánchez s'ha pres al peu de la lletra allò que recomanés a d'altres de convocar eleccions. Comicis que molts veien més enllà de l'estiu, votacions que d'altres ja donen per guanyades. Començar la campanya al poble del president innombrable de les Catalunyes no deixa de ser una provocació, una més, després arrencada de llaços grocs. Si els resultats no són els que desitjaven aquells tan delerosos del combat electoral de la llista tancada i les paperetes blanca i sèpia què demanaran aleshores: unes altres eleccions? Ara també escoltem no es podia fer una altra cosa, rebutjats els pressuposts, el judici al procés en plena retransmissió des d'una sala rància i fosca. Als amics de la manifestació resta ben clar només els importa la seua.

Manipulacions

Dilluns passat al saló d'actes de la sacrosanta Fundació Sierra-Pambley, ple de gom a gom, en Nicolás Sartorius presentava La manipulación del lenguaje. Llibre que no he llegit, ni tampoc gosat comprar, de moment, atesos els fronts de lectura oberts en els darrers temps. De les notes que hi vaig prendre, sembla l'autor lligava corrupció política a corrupció del llenguatge, especialment contundent des de l'esclat de la crisi de l'any 2008, en tot cas el fenomen, tot i que devastador, no és nou, sospite, en la història de la Humanitat, d'açò també participaria l'auditori. Això de la manipulació entenc té a veure un tant amb les intencions de qui fa servir el llenguatge, per tant em centraria en aqueixes per avaluar graus de manipulació. El conferenciant anà desfullant el seu particular diccionari de paraules manipulades des d'allò de l'empresari/emprenedor, treballadors/classe mitjana, capitalisme/economia de mercat, banc bo/banc dolent, fins arribar a allò de dret de decidir/autodeterminació (només reservada per a casos de descolonització segons el ponent, sense negar-lo el derecho de autodeterminación no existe), acostant-se amb força al binomi nació/nacionalisme, sense ni per un moment fer referència a l'espanyol, igual per alguns no existeix, polítics presos/presos polítics, Espanya/Estat espanyol, tot insistint en les virtuts de la Constitució del 78 i en què allò de dir règim del 78 no tenia trellat (per a règim el franquisme). Com deia ignore les veritables intencions de l'escriptor i deuria llegir el llibre, però quant al conferenciant sospite algunes intencions, amb les que gosaria discrepar, en les seues eleccions, perfectament legítimes i respectables, tot trobant a mancar reflexions més profundes sobre l'aparició i assumpció gens innocent de "nous" conceptes o termes, per insuficiències o manipulació precisament dels consagrats, segrestats sovint per alguna minoria.

Nits

Una llarga nit a les presons uruguaianes, una llarga venjança, un llarg captiveri el de Jose Mujica i els seus companys, resistència envers un règim dictatorial, autoritari, intolerant que els vol anul·lats, fora d'un món de submissió i obediència cega a la desraó militar, a les imposicions oligàrquiques el que exposa la pel·lícula Una noche de doce años d'Álvaro Brechner. Anit la podíem veure al cinema Albéitar de Lleó, demostrant una vegada més la solvència i coherència de la seua programació cultural enmig del Páramo cultural lleonès de cada dia. Aquesta setmana podíem veure a la dos la determinació d'un jove rellotger per atemptar contra en Hitler (13 minutos para matar a Hitler), la despietada acció dels nazis contra els jueus i tot el que es posés per davant (Schindler List), la misèria de Los olvidados d'en Buñuel. En joc la llibertat de l'individu, la supervivència i la dignitat arrabassada en nom d'ideals de puresa de la raça, de superioritat de la nació i del partit, del líder suprem. Amb força es difon el missatge de manca de moralitat de segons quins nacionalismes.

Escoltar a governants d'occident donant ultimàtums a en Maduro, en nom de la democràcia a un li fa una miqueta vergonya, tant de bo totes les energies de la posada en escena es dedicaren a posar pau, a filar consensos, a fer possible la convivència, a aproximar posicions en pro dels drets humans i la dignitat de tanta gent que ara com ara pateix una precarietat de totes-totes indefensable, injustificable. Que les coses no rutllen com tocaria per la Espanya del segle XXI es ben clar llegint El secuestro de la justícia escrit  a dos mans entre el periodista Ignacio Escolar i el jutge Joaquim Bosch, en la línia d'aquell in-justícia de l'ex-jutge Santiago Vidal, lectures recomanables en vespres del judici al procés català, farcit d'irregularitats i despropòsits, conseqüència d'una acció política repressora i menyspreable que es perllonga en el temps sense albirar una eixida mínimament democràtica.

Per la nostra seguretat

Per seguretat deixen de parlar en valencià, açò s'ha llegit demanaven, més o menys, des de seguretat, a una fira de la Villa y Corte, a la senyora vice-presidenta del govern valencià i el seu equip. A mi m'ha vingut de seguida al cap allò que passa als trens direcció Madrid, amb megafonia a càrrec de personal de la tripulació, on a l'eixida des de València et desitgen bon viatge, buen viaje, a good trip i en arribar a la capital castellana tot es redueix a un gracias, thank you. Doncs: de res.  Ara se m'acut de pensar que aquest procedir lingüístic de la Renfe és per la nostra seguretat. O serà per la seua?

A alguns bars lleonesos la Central lechera asturiana, que a un li sona a quelcom pròxim al Kommintern dels empresaris lactis principatins (del principat occidental per entendre'ns), ha distribuït un cartell on es llegeix en castellà que a l'establiment en qüestió sempre disposen de bona llet. En tot cas que a ningú li vinga al cap de no pagar la seua consumició per si de cas tanta bona llet acaba fent-se-li agra. A un bar dels que vinc freqüentant prop de la feina els darrers dies, més que res perque el fred que fa m'obliga a cercar-hi refugi immediat en eixir al carrer, la propietat recomana de manera ostensible en un cartell casolà, res a veure amb la Central, fullejar la premsa disponible, tot evitant estudiar-la, advertint ells no van a examinar ningú: que allò no és una biblioteca vaja, prenga el que sia, pague i marxe. Seran aquests missatges també per la nostra seguretat?

Ateneu pensant

L'Ateneu Varillas té un club o fòrum de pensament. Porten vàries sessions i ahir proposaven pensar sobre postmodernitat i feixisme. La resposta de públic em va sorprendre i per moments més que un club la trobada semblava  una assemblea. L'home postmodern és, més o menys, l'individu consumidor (la teua llista de la compra és més política que el teu vot), integrant d'allò de la classe mitjana, tothom pensa és classe mitjana, també és a allò seu (internet, xarxes socials). El feixisme arriba de la mà del capitalisme i de certes oligarquies, gran capital, després de la crisi, amb molt d'autoritarisme, també anti-intel·lectualisme, i forts líders. Em venia al cap Rosa Luxemburg i també Umberto Eco amb l'opuscle que corre per les llibreries contra el feixisme (amb la seua reivindicació de la tradició, entre d'altres característiques). Les referències hi són, marxisme, humanisme, en definitiva grans relats que sempre hi seran es deia, però s'imposa la por i la seguretat personals, l'adhesió sense escletxes als postulats del capital (pensament mercantilista), el feixisme al que vaig entendre s'equiparava a l'ultra-capitalisme  s'instal·lava dins de les persones com una malaltia inguarible.

Programes

Quan el líder del partit de dretes pregunta com és possible que els partits d'esquerra estiguin en contra del seu programa andalús en matèria de família, sanitat, fiscalitat o educació, sembla ens/els pren per babaus, tot i que la família, la sanitat, l'educació, per descomptat la fiscalitat de l'esquerra no tenen res a veure amb les que aquell senyor predica, sospitosament oligàrquiques i excloents per cert. A Andalusia, com explica el dirigent conservador que esdevindrà aviat president de la Junta, d'ací quatre anys trobarem canviades un grapat de coses, m'atreviria a dir ara mateix en la línia de les reivindicades a la Comunidad Valenciana pel líder nacional del partit com a fites aconseguides pel trident popular Zaplana-Camps-Fabra, precisament en la presentació de la candidata a l'alcaldia del Cap i Casal, senyora Català, empadronada a corre-cuita a la ciutat per portar a terme el programa partidari municipal, resumint: anti-catalanisme i el que hi penja. Al sud peninsular la pròxima cap de l'oposició no ha dimitit, ni ha fet cap auto-crítica a l'alçada del moment, a hores d'ara l'enfonsament es traduirà en l'acomiadament d'uns quants càrrecs, centenars  he llegit, i igual es mou alguna cosa en aquell territori abstencionista.

En veure Vice la pel·lícula nord-americana, dirigida per Adam McKay sobre el vice-president Dick Cheney en temps del segon del Bush, un comprova l'abast d'una ambició personal que en allò del poder executiu individual hi troba la pedra filosofal del poder sense control, que no és més que vells absolutismes posats al dia o una fe sense esquerdes en el fi justifica els mitjans. Ací Trump sí que els supera a tots, amb el seu to groller i provocador. Aquests personatges se'n riuen de tot i de tots, passen per damunt de la gent amb tota la seua càrrega devastadora de bombes, defensant privilegis i clans sense cap mena de vergonya, patrimonialitzant tot el que toquen i comportant-se com a amos i senyors del món sense pudor.

 

Res

Tiempo después d'en José Luis Cuerda es deixa veure, tot i que un acaba rondinant en eixir de la sala amb allò de la realitat supera la ficció, o amb un no calia anar-se'n cap a l'any 9000 per explicar segons quines coses. Com habitant del planeta arribar a aquell dia i que  hi continue regnant el rei de Bastos que se'ns presenta o vigilant les instal·lacions mundials una pareja de la Guardia Civil és com un malson (prou per favor, prou), per no parlar del paregut del conserge que controla l'accés a les instal·lacions amb F.F.. Tot plegat recorda una Espanya de formigó on manen els de sempre, a costa també dels de sempre, amb les adhesions ja conegudes, pels segles dels segles, amén, on les últimes espurnes de diversitat són una falda escocesa vestida per un dels dos guàrdies civils, l'accent de qui la porta, així com les parles del monarca i el comandament de la marina.

Avui és festiu (no es celebra res, per variar) a una part de l'estat, en concret a aquesta on em trobe ara, estrany dilluns que molts establiments han aprofitat per recollir la il·luminació nadalenca i els pessebres i penjar el cartell de rebaixes: gràcies per ajudar-nos a pujar la costera de gener. Captius i desarmats, estabornits per les festes pel naixement del fill de déu a una establia, el d'un altre any i l'adoració d'uns mags de procedència oriental, a l'exèrcit de consumidores i consumidors ens tornen a donar una altra volta a la rostidora, feliç 2019.

Família

L'Església Catòlica convocava els creients recentment a celebrar, commemorar, allò de la Sagrada Família, així en majúscules, a major honor i glòria de la institució, la fugida a Egipte de la qual s'explica tan gràficament al Betlem de Tirisiti, amb participació destacada d'una palmera, la palmera. Són dies de jocs interessats de paraules amb la violència, que si domèstica, que si de gènere, joc sobrer i hipòcrita. Tot i que sense deixar de condemnar tot tipus de violència, la que va contra la dona ara com ara demana d'una atenció especial, per garantir-ne, em sembla que primer, la seua integritat física i, tot seguit, tots els altres drets que van de mà amb la vida. Es perd en el temps l'origen d'aquesta cultura patriarcal i masclista que margina i exclou amb especial contundència la muller, en Maraña publicava avui a l'Infolibre unes interessants reflexions al respecte: Simplemente no creen en la igualdad entre hombres y mujeres, y rechazan todo movimiento feminista porqué lo consideran una agresión a los valores morales del patriarcado. Doncs en això estan ara els habituals de les condemnes a segons quines violències.

Tornant a la família, la premiada pel·lícula Un asunto de familia d'en Kore-Eda Hirokazu em sembla una interessant proposta per endinsar-nos en els lligams entre les persones, la convivència entre els éssers humans, que em sembla s'ha de bastir des del respecte profund per l'altre i l'estima dels més pròxims, primera baula de la, encara somniada per alguns, fraternitat universal. Alguns veuran en les vides dels personatges una mena de família monster, segurament els mateixos que aprofiten la primera oportunitat per etiquetar de Frankenstein algun govern no desitjat. L'espectador, l'espectadora supose ha vist i traurà les oportunes conclusions, les autoritats no poden menys que condemnar el que entenen comportaments anti-jurídics, asocials fins i tot, desmuntant amb anhel restaurador el que havia estat una mena de grup al marge, en certa mesura anti-sistema, aleshores hi fa mal i no cap més que l'actuació institucional i la presència dels mitjans de comunicació.

Lectures nadalenques

La sempre recomanable lectura de les opinions, parers, impressions d'en Suso de Toro em feia prendre nota d'aquesta afirmació, exhortació també, Defendamos las esperanzas del modo que mejor podamos, escrita després de expressar amb un to de decepció, frustració  Tiempo atrás pretendí una España que aceptase la diversidad nacional y la diversidad en general (...) nunca hubo oportunidad continguda a l'article No hay lugar para intelectuales, queda el compromiso publicat el 03/01/2019 a eldiario.es. El mateix autor dies abans, 27/12/2018, escrivia a l'ara.cat el regne d'Espanya no és una monarquia parlamentària convencional, és una veritable monarquia. N'Enric Vila a El campi qui pugui publicat a elnacional.cat el primer dia de l'any preveia, sembla que hi som, el temps dirà fins quin punt, A mesura que els grans països democràtics perdin la superioritat econòmica que havien heretat de les conquestes militars, la nostra idea de llibertat s'anirà eixarreint i l'autoritarisme guanyarà influència. Recomanar finalment la lectura de les reflexions de l'Umberto Eco contingudes al petit llibre Contra el fascismo (editorial Lumen).