Nadal

Nadal per llegir allò d'en Gil de Biedma Que la vida iba en serio/ uno lo empieza a comprender más tarde (...) envejecer, morir, es el único argumento de la obra, per escoltar el segon moviment Adagio-Allegro- Adagio del Concerto Grosso fatto per la notte di Natale op. 6 No 8 de n'Arcangelo Corelli (1653-1713). Tot llegint alguns articles sobre el rei del discurs, que no vaig escoltar, missió mantenir intactes els privilegis de les elits de Madrid (en Salvador Cot, a elmon.cat) o obstinadament immòbil. Enarborant les taules de la caduca Constitució (en José Antich, a elnacional.cat). Nadal per passejar per l'horta entre Mirambell i Carpesa, creuant el Carraixet, caminar entre els xufars a punt de cremar, entre fileres de lletugues, vora una sèquia cabalosa. Nadal compartint taula amb la família sense trencar-se per política.

Música i dansa

Yuli la pel·lícula d'Icíar Bollaín, en cartell aquests dies als cinemes de Lleó, m'ha semblat una història de superació, molt marcada per la relació pare i fill. El ballarí Carlos Acosta no oblida mai els seus orígens a l'Havana, el seu pare li diu que deu ser l'únic cubà que hi vol viure, en els temps on tothom malda per fugir. S'insisteix en allò de l'artista, creador més enllà d'un executor mecànic de moviments i coreografies, home que comparteix el seu talent, el projecta amb ànim transformador, sospite. Yuli és més que aquell recull groguenc d'articles de premsa, de fotografies boiroses que el pare atresorava entre unes tapes dures de cartró roig.

Avui a l'Auditori de Lleó les formacions musicals de la universitat pública de la ciutat oferien un concert nadalenc, el director de l'orquestra es mostrava convençut durant la presentació que el futur era en aquesta mena d'actes, on les persones es reuneixen per fer música. L'Al·leluia d'en Cohen, que el públic ha taral·lejat amb la banda per cloure l'acte, ha estat un final en la línia de les paraules inicials. No he pogut deixar de connectar aquestes impressions amb la programació musical oferta per les ràdios públiques europees durant tot aquest diumenge (ara mateix des de Munic s'ofereix música del gran Bach). Europa té unes possibilitats immenses, llàstima que ens emboliquem en l'exclusió i el rebuig de l'altre, en la competició i l'alienació de l'individu, en l'individualisme més fosc.

Anit el segon canal de la televisió pública espanyola passava la magnífica Toni Erdmann. Crec recordar haver escoltat a la breu presentació de la projecció que el que es plantejava com una comèdia semblava un drama durant el rodatge, havent treballat després durant el muntatge per reconduir la "situació". En Toni també és músic, toca el piano, té un alumne que perdrà en començar la pel·lícula, el mateix que li ajuda amb l'ordinador, col·labora amb els alumnes d'una escola en una mena de musical (cantan en un idioma extranjero), on apareixen amb els rostres pintats de blanc i negre, canta amb la seua filla durant una esbojarrant visita a una família romanesa fent passar-se per l'ambaixador alemany i la seua secretària. Toni és un transformista, amant de la disfressa, de la broma, del joc per acostar-se a l'altre, per desdramatitzar, per fer més suportable una existència gris i buida com la que porta la seua filla en una ciutat estranya, Bucarest, entre personatges que només cerquen benefici explotador dins d'un context d'una incomprensible globalització.

Reconquista

Reconquista és el nom d'un hotel d'Alcoi, vora el pont de sant Jordi sobre el riu Serpis, el mateix que dóna nom a una empresa olivera. Al crit precisament de reconquista s'han encomanat les dretes espanyoles des del sud peninsular, tot sospitant no hauran oblidat el penyal de sa majestat britànica, ni les ciutats africanes de Ceuta i Melilla sota la sobirania d'una altra majestat. Alguns han vist materialitzats en vots el crit policial a por ellos, tercera persona del plural que ja sospitem inclou no solament catalans i catalanes. Tots a una veu en andalusa parla van cantar un impresentable adiós Susanita adiós i els segons espases van  mostrar llurs coltells esmolats per sumar-se a la reconquista. La història que ensenyaran a la nova enciclopèdia Álvarez explicarà que la nova reconquista començà a Andalusia, amb el veritable tripartit mostrant l'autèntic rostre de l'autoritarisme més patri. N'Anton Losada a eldiario.es, he entès, demanava als polítics i polítiques de l'esquerra que tractaren amb molt més respecte a l'electorat, ciutadans madurs i cansats de pors i enganyifes, l'esquerra s'ho tindrà que fer mirar.

Decepcions

El que ens conten del vaixell pesquer de Santa Pola no pot ser més colpidor. A uns treballadors de la mar que rescaten unes persones a la mar, en un gest de solidaritat que els honora, se'ls diu les desembarquen a un port de Líbia. Que el govern de les Espanyes anava d'imatge quan aquella primera acollida de persones a València, es ve demostrant dia rere dia amb la política migratòria de l'executiu Sánchez Pérez-Castejón societat anònima. Les fotografies de membres de la reialesa borbònica de les darreres hores deixa ben a les clares del costat de qui estan, i els drets humans i el socialisme com qui ni estan ni se'ls espera. En això estem. Davant la por al què diran si pactem amb els esquerrans s'obri pas, almenys en qui açò escriu, la ferma convicció que els del govern si poden pactaran amb els ciudadanos para siempre. Tot sembla apuntar no hi haurà pressupostos amb Podem, tot sembla les crides a la unitat de l'esquerra van a restar en alguns pactes regionals i municipals, i ja ens va bé. L'espasa de Damocles del conflicte català, les pors a debilitar la posició de poder per fer segons quins moviments van a continuar amb el tactisme i  la prudència que tan bé se'ls dóna a certs polítics, li diuen moderació, però sovint hi ha molt poca vergonya. Amb això han esclatat les manifestacions als carrers barcelonins, posant de manifest novament la degradació d'allò públic, i amb això  es manifestà una altra vegada la ultradreta.

Cants de mar

Quién te cantarà de Carlos Vermut em va resultar una interessant proposta cinematogràfica per a una trista vesprada de diumenge de tardor. Els seus més de cent vint minuts em van resultar prou suportables, revelant-se les dues protagonistes com a personatges fascinants i inquietants a l'hora. La ficció estranya, somni quasi de tants/tantes fans, ens porta a la casa d'una artista que ha deixat de cantar i a una seguidora que s'ofereix/a qui li ofereixen  ajudar-la en el seu retorn als escenaris. Totes dues es troben vora un precipici personal, que tractaran de salvar amb diferent dissort. L'espectador anirà trobant les raons durant el relat ben construït, tot sospitant la cantant reeixirà per l'amistat de qui arriba al seu particular refugi. Per algun lloc he llegit, escoltat, que hi ha cert aire Almodóvar, Pedro, segurament, he trobat un poc de fetitxisme, de megalomania, un cert aire ¿dalinià?, egipci diria també pels pentinats i vestuari. La presència del mar és una constant, agent de metamorfosis, d'una mena d'etern retorn, de cor que diu la seua entre escenes. Tot plegat però, remet a la fragilitat humana, les dificultats d'una carrera artística, de la relació d'una mare i la seua filla, als entrebancs existencials que ens porten sovint a una platja solitària amb les forces al mínim, tot cercant l'inquietant bressolar de les ones marines que et podran salvar, que et podran enfonsar definitivament.

Vist per sentència

The Children Act (a les Espanyes El veredicto), pel·lícula d'en Richard Eyre basada en un llibre de n'Ian McEwan, parla d'una jutgessa, la magistrada Fiona, interpretada per l'Emma Thompson. Aquesta jutgessa, com he observat els passa a moltes jutgesses després del seu període opositor i formatiu per ser membre de l'alta magistratura de l'estat, acaba essent només això: jutgessa, magistrada, senyoria, en el cas britànic, a més de togada, equipada amb perruca exclusiva, que molts i moltes portarien amb gust als tribunals peninsulars (poseu-me la perruca). Davant l'espectador es desplega l'escenografia judicial, feta per impressionar, amb un punt de vassallatge funcionarial quasi obscè, amb aqueix gòtic saxó de simetries puríssimes i un toc d'austeritat necessari per marcar les distàncies de la llei i el dret, un poc allunyat, certament, dels foscos marbres del Tribunal Supremo espanyol, però d'idèntiques intencions ¿intimidatòries? Si et diuen la justícia s'administra en nom del rei o la reina doncs com que et pot agafar alguna cosa, al cas ibèric el retrat togat del monarca presideix moltes sales de justícia amb una mena d'omnipresència garantista de no se sap ben bé què. És més justa la justícia distant? Els problemes que arriben a les corts judicials són ben resolts per aquestes? No hi ha contradicció entre aquesta justícia quasi aristocràtica i les situacions de cada dia que se li plantegen? És més veritat la veritat judicial que altres veritats?Al servei de qui es troba la llei? El cas del menor testimoni de Jeovà, l'Adam, els pares del qual es neguen reba una transfusió de sang, que centra part de l'acció, encara aporta més confusió a tot plegat, en tant les apel·lacions a déu i els manaments divins ens poden portar a endinsar-nos en allò tan eteri de la justícia divina o tan atrevit de posar en boca de déu segons quins preceptes o ordres. Esmentaré la jutgessa toca el piano i acompanya de tant en tant un advocat cantor: és la música, la poesia (Yeats) el que més ens pot aproximar als humans?

 

A cara de gos

Les oligarquies dominants, multinacionals, grups de pressió, estats, ideologies neoliberals, neo-conservadores al servei del poder, d'interessos egoistes i particulars, que justificaran guerres, explotacions diverses, al preu que calga, les trobem a la Colòmbia de la que parla Boaventura de Sousa Santos en l'assaig ja comentat Izquierdas del mundo, ¡uníos!. Les democràcies occidentals rebutgen les persones que arriben als seus territoris fugint de tanta destrossa, arribant al cinisme més insuportable amb tot el ventall de discursos del feixisme més groller, de la mà dura més ultradretana. Així no hi ha democràcia que valga, que es puga dir democràcia, així ens esclaten totes les contradiccions a la cara, el sistema de drets individuals i col·lectius s'ensorra. La vella violència es desferma sense cap tipus de contemplacions ni de compassions, amb una duresa sense límits. Haurà fet massa tard qualsevol estratègia educativa, orientadora, formativa i tornar a començar serà càrrega feixuga que no podrem suportar. Tot plegat ens instal·la en el dur camp de la supervivència egoista, de l'aïllament estèril. Aquestes idees planaven pel meu cap després de veure Dogman, una pel·lícula italiana del director Matteo Garrone. Marcel·lo, el protagonista es veu arrossegat pel Simone a la delinqüència, malgrat les seues resistències, perdrà amics, perdrà la llibertat, perdrà la salut i un sospita que la poca dignitat que li quedava, després de rebre per dalt i per baix. La mirada del home dels gossos és una interpel·lació constant a l'espectador: ulls de la derrota, ulls de l'abandó, ulls de la misèria, il·luminats puntualment per la presència de la filla o del joc de futbol amb els amics, per la seducció femenina d'un local nocturn.

En groc

Colpistes, feixistes, escopinades, aquestes són algunes de les paraules boniques que escoltàvem amb més intensitat les darreres hores als noticiaris. També alguna recomanació d'un organisme internacional en la línia de que cal retallar les pensions: de jubilar-nos se'ns promet cobrarem poca cosa. El desmuntatge sense pudor de l'estat del benestar es transforma en l'estat del malestar de cada dia, amb una classe política lliurada a una desvergonyida lluita pel poder. Apel·lar a la justícia sembla estar de més, vist com està el pati judicial.

El terra cobert de fulla, els arbres mig despullats, l'aigua de la pluja defineixen el paisatge urbà lleonès de les darreres hores. El riu Bernesga ha vist créixer el seu cabal, les nuvolades roden transformant el cel sense aturador, la lluna llueix amb fredor. He deixat de veure els peixos des del pont, els teuladins i altres ocells semblen haver desaparegut d'entre nosaltres. Els bancs abandonats dels parcs, les criatures absents de les àrees reservades als jardins. La foscor tracta d'alleugerir-se amb la il·luminació nadalenca, alguns homes venen castanyes torrades a la cantonada, s'han buidat les terrasses de mobiliari de restauració.

Davant certes vagues no saps si  el que es defensa són drets o privilegis, només semblem mobilitzar-nos per segons quines coses (que toquen la butxaca, principalment, i si et descompten el salari com que millor no fer-ho). Davant com alguns/algunes entenen allò públic, com que acabes entenent no funcione el de tots, amb ànim privatitzador els serveis públics acabaran al servei d'un pocs: los españoles primero faltaria.

Feliz final la novel·la d'Isaac Rosa (Seix Barral) que llegia fa uns dies fa arqueologia de la fi fins al principi d'una relació de parella que s'ha acabat, la d'Ángela y Antonio. Què puga ésser l'amor no gose definir-ho, el món dels afectes, de les parelles, dels matrimonis sembla en tot cas matèria literària, finalment vida complexa i rica alhora, univers humà fascinant, segur. L'exercici d'excavació que se'ns proposa ens presenta a dues veus les vivències d'una parella amb els seus somnis, contradiccions, creacions, fracassos, moments dolents i bons, crisis. No va de baralles, no va de felicitats color de rosa, ans de camins i espais compartits, ans de construir i desmuntar, de trobar i abandonar, a partir d'un impuls, d'un coincidir, mena de casualitat que posa en marxa connexions, que engega atraccions, afectes, activitat.

Llegint al vol

A una biblioteca pública de Santiago de Compostel·la (l'Anxel Casal), a tocar de l'església de sant Francesc, es pot llegir en gallec una frase de Rosalia de Castro Eu sou libre. Nada pode conter a marcha dos meus pensamentos, e eles son a lei que rexe meu destino. Tota una declaració de principis, fita referencial on dirigir l'esguard, en temps de conveniències i conxorxes, de triomf de la mentida més grollera i la falsedat més elaborada. Als cartells enganxats a l'entrada d'un temple s'exposaven discretament les condiciones para comulgar dignamente amb un cridaner La comunión se recibe pero no se agarra. Em quede, a més de la primera frase transcrita, amb la que li vaig escoltar al revisor de l'Intercity La Corunya-Hendaia dir-li al seu company encarregat de la cafeteria del vagó número u: Tu tuviste tu época de ir en bicicleta hasta Rusia y yo de leer, yo antes leía muchísimo.

Llegint l'assaig d'en Bonaventura de Sousa Santos Izquierdas del mundo, ¡uníos! en concret les línies dedicades al poder judicial brasiler, un no pot deixar de veure simetries amb la determinació del poder judicial espanyol per segons quines maniobres processals. Els indicadors sobre la qualitat democràtica d'aquesta pota del sistema de poder constitucional són força preocupants. Quan observe als responsables de la casa judicial manifestar-se togats a les portes dels jutjats, un, com que no acaba d'entendre allò del dret de manifestació d'aquestes persones (podria fer-la el president del govern, el cap de l'estat, les diputades, els diputats?, ho pregunte sense ànim de restringir els drets de vaga de ningú, però amb dubtes raonables al respecte), d'entrada la violació del dret a la tutela judicial d'uns quants ciutadans i ciutadanes ja es va veure afectat per la conseqüent  suspensió de vistes i judicis (quin dret està per damunt?). L'expresident Lula va ser exclòs de la cursa electoral per ràpides decisions judicials, a un país on costa prendre-les, i per si fos poca cosa el vencedor de les eleccions anuncià a les poques hores nomenaria ministre de justícia al jutge que empresonà aquell líder del PT (que era estrany açò, no?). Per les Espanyes, el jutge que tenia que presidir el nou òrgan de govern de la judicatura, resultà ser el que presidiria el judici contra els presos polítics catalans.

Del fracàs

Voldria guarir amb un somriure

Les hores incertes de la pèrdua

Els llargs dies del dolor

Voldria lliurar la paraula

Per fer volar coloms blancs

Amb la branqueta d’olivera al bec

Poble a poble pacíficament

M’esquitxa la sang del bou

Em fereix la mentida esmolada

Ja sé no ens entenem

Fracassen els mots

L'olivera

S'emporten una olivera (El olivo d'Icíar Bollain), molt lluny d'aquell Maestrat entranyable, paisatge curosament bastit per la mà de dones i homes, generació rere generació. El iaio de la pel·lícula em recorda el meu, pujant la figuera, desafiant les febleses del cos, la paciència de les filles, recorda el pare sempre amb l'anar al camp, la preocupació del reg, el combat contra les males herbes (que si verdolagues, que si cànem bord), l'esporgada de l'arbrat serra a la mà, el veïnat emprenyat en veure desaparèixer l'eucaliptus, resignat en arrencar la palmera malferida pel morrut roig. La xicona, la néta, l'Alma, com que sap que la pèrdua de l'arbre és la pèrdua de la vida i crida fort, rebel que voldrà reparar tanta malifeta i està disposada a anar on faça falta amb pla o sense.  

Societats literàries

Sovint en parlar de la guerra mundial s'obvia la invasió de Noruega, sovint la de l'illa del Regne Unit Guernsey, situada al Canal de la Mànega, com es pot observar al mapa que obri l'edició en castellà (Salamandra) de The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (de les escriptores Mary Ann Shaffer i Annie Barrows), la versió cinematogràfica (dirigida per Mike Newell) de la qual es pot veure als cinemes lleonesos en la versió doblada (malauradament no en versió original) al castellà. El llibre és un recull de les lletres que intercanvien els diferents personatges que apareixen al voltant d'una escriptora (Juliet Ashton) que en la immediata postguerra a Londres cerca un tema pel seu pròxim treball, després de presentar el recull de les columnes que ha anat publicant periòdicament sota pseudònim (Izzy Bickerstaff) a la premsa anglesa (Spectator). L'adquisició pel Dawsey Adams, habitant de l'illa esmentada, i membre de la societat literària transcrita més amunt, d'un llibre (de Charles Adams) que va pertànyer a l'escriptora els posa en contacte i obre la porta a la jove autora per acostar-se al lector, a la societat i a l'illa (la matèria literària). Els llibres i la lectura, l'escriptura, acostaran aquestes vides. Tinc sensacions, em dic a mi mateix, pròximes a la lectura de Jane Austen, Morley (La llibreria ambulant), de Ray Bradbury (Farenheit 451), de Helen Hanff (84 Charing Cross Road) o a la pel·lícula La librería (I. Coixet). El recorregut de la creació ve precedit per l'esforç d'entendre, per la voluntat de formar part fins i tot, des del respecte per l'altre i també sense renunciar a l'humor. El llibre l'ha triat el club de lectura de Varillas per la seua propera sessió literària, tant de bo puga servir sinó d'inspiració almenys de punt de trobada per lectores i lectors d'ací i d'allà, acomboiats en l'apassionant aventura literària. Una aventura, per cert, en què es troba embarcat el programa sobre llibres i literatura Plaerdemavida que ahir dissabte, abans del noticiari de la nit (horari immillorable) es podia veure a la televisió valenciana: magnífic!

Viktor i Sula

Cold war (Pawel Pawlikowski) fa un recorregut de la música d'arrel popular, recollida als països polonesos magnetòfons em mà, fins la música ¿popular? dels seixanta, interpretada a una mena de festa nocturna de jerarques del règim, recorregut sonor per una banda, amb memorables parades al cant coral i el jazz, lligat alhora a les biografies dels protagonistes Viktor i Sula, que viuen un amor passional a cavall entre la postguerra i la dictadura polonesa, passant per un exili necessari, de supervivència. La història sembla abocada al blanc i negre més expressiu, amb moments de lluentor on l'espectador pot trobar brins de bellesa impagable, trenada la narració amb fragments presentats amb agilitat i precisió, amerada d'una tristesa que sembla no tenir fi, sense remei possible, en un ambient de resignació opressiu fins l'anul·lació de l'individu, que esquerda l'amor, al mateix temps que li donarà una potència ¿transgressora?

Tardor lleonesa

El fred ha arribat, el percep recorrent-me les cames sota els texans. Comence a enganxar-me a la predicció meteorològica, per agafar un paraigua, per posar-me l'impermeable, un jersei. Fa algun temps al migdia, després de l'entrepà, prenc una camamilla i aleshores aprofite per llegir algun poema, rellegir passatges d'algun volum de petit format que amague a la butxaca, és un moment de repòs, mena d'oasi enmig de les hores laborals, entre taules poblades de gent que fa un cafè, que s'atura abans de tornar al seu quefer quotidià. El local m'atreu pels vidres que et permeten veure l'avinguda República Argentina, una de les més actives de la ciutat, mena de cau des d'on observar, sentir-se protegit, integrar-se d'alguna manera en el tràfec urbà, un racó semblant el trobe a les tauletes de la cafeteria El Valenciano que donen a Santo Domingo, on de vegades prenc un cafè amb llet acompanyat dels xurros que serveixen com a tapa a partir de les cinc i mitja, cert que per ací s'acompanya aqueixa beguda amb la truita de creïlla, però encara no estic en condicions de fer aquesta barreja. Una ciutat, un poble, a més dels espais exteriors, especialment els jardins, són aqueixos racons on pots trobar-te còmode, on pots observar, llegir, conversar, si tens aqueixa sort, amb bona companyia. Ahir vaig creuar, i crec més d'una vegada, el jardí de San Francisco, vaig passejar pel tram de jardí del Bernesga que hi ha entre el pont de los Leones i el de San Marcos, recorde les castanyes i les espectaculars corfes del fruit encatifant les voreres de la marge esquerra, els peixos observats des de les passarel·les, la tardor s'està fent molt present en aquestes àrees urbanes, també en el pati del seminari amb un roig espectacular durant les primeres clarors. El petit llibre que recull el guió de Manhattan d'en W. Allen m'acompanya, fantasiege en fer una pel·lícula de la ciutat, sobre passejades i pensaments ací i allà.

Galatea

El recomanable Los viejos amigos d'en R. Chirbes deixà pas anit a After de n'Alberto Rodríguez, són dues trobades diferents, la primera d'excompanys i excompanyes de militància política, la segona de dos xics i una xica que han creuat les seues vides per no sé ben bé quin motiu (estudis?), no sé si retrats generacionals, no sé si mena de cròniques de la devastació, no sé si narracions de les interaccions dels homes i les dones contemporanis. Un llibre, una pel·lícula... i un altre llibre.  Encara rellegint el primer  ben d'hora, a les mans m'ha arribat per recomanació del llibreter de Galatea Cicatriz de na Sara Mesa, hi havia anat amb la idea d'adquirir el darrer volum de la propera sessió del club de lectura de l'Ateneo Varillas, remenant entre les novetats he agafat, en llegir la contraportada, el volum Cara de pan de l'autora esmentada (cercava alguna cosa en castellà d'autor contemporani), com que podia llegir qualsevol cosa d'aquesta dona, per iniciar-me, el llibreter decidit m'ha proposat Cicatriz, així que he començat el viatge en dinar, a la solapa del llibre una frase d'en Chirbes: Sara Mesa levanta una literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre. Doncs això, que captivitat pel capítol 0, i inquietat per la Sonia i el Kunt m'he deixat portar. 

Galatea és una llibreria petita a tocar de la catedral, ofereixen llibres en anglès també, a l'aparador s'exposa una tria interessant de volums de diferents formats, davant del qual m'agrada aturar-me en passar per aqueix carrer, de vegades alguns tenen incorporades petites notes manuscrites sobre el contingut. Amb el llibreter coincidia, de tant en tant, a la tenda de despatx de pa i dolços que oferia pa de Benazolve, tristament tancada, avui he comentat amb ell el descobriment de l'autor de teatre en Juan Mayorga, llegit al club de Varillas i rellegit aquesta setmana a tast de camamilla, novament Emmanuel, John-John i Odín posats a prova.   

Ganes de tornar

Amb el temps tenim una nova perspectiva dels esdeveniments: històrica? Les sensacions del moment com que d'alguna manera deixen el seu rastre a la memòria i a poc a poc s'esvaeix i desapareix, llavors ens aboquem a la interpretació, a la fabulació, a la nostàlgia, a les evocacions. Amb el cos del dictador un ja no sap que seria millor si deixar-lo on està o portar-lo on volen els familiars, amb honors militars o sense, és clar que com a batejat l'església l'acollirà al seu si, el que no queda tan clar és la predisposició eclesial a altres acolliments, bo, ja s'ho faran o ja ens ho faran. La divisió de la dreta és evident, l'actual tricefàlia com que deixa el centre a mercè del sanxisme més ambigu, esperen que si tots aquests tres es confabulen l'Espanya de les autonomies no la coneixerà ni la constitució que la va donar a llum. Quina gràcia els constitucionalistes, guardians de les essències, recordant-se dels passatges de la Carta Magna que més els interessen (la bandera, la unitat, una de les llengües, el 155, la inviolabilitat de segons qui, la independència del poder judicial), oblidant la resta, d'entrada tots i totes no són espanyols i espanyoles tal i com els/les escoltem expressar-se, de la pluralitat i la diversitat no en volen sentir o llegir res: unitat, unitat, unitat. Falsa igualtat la que proclamen, com que ja alguns/algunes són més iguals que altres. Els estralls del que ha estat més que un intent de vendre-ho tot fan feredat, i hi ha ganes de tornar a acabar la feina amb màster o sense.

La vespra

Vespra del Nou d'Octubre, el dia de les paelles al meu poble. Sobre la significació d'aquesta diada s'ha escrit molt, com tants altres dies festius he acabat per no celebrar-lo, decebut amb tot el que m'envoltava, una mena d'esclat del cofoisme més banal i prescindible, oportunitat rebentada per moltes ganes de fer fracassar, una vegada més, qualsevol esperança de creure'ns, de saber-nos, de fer-nos-ho nosaltres, des de les nostres particularitats, començant per la llengua contra la que tant s'ha lluitat per fer fora de l'espai públic i privat, acabant per les festes transformades en expressió insuportable de la massa èbria i orba, alhora grollera i desenfrenada, manipulada sovint, enganyada. Així no companyes, companys, definitivament abocats a una pèrdua irreparable de caràcter, de personalitat en la gran boira del sistema despersonalitzador i devorador de l'individu, dels pobles, alineador, entabanats per maniobres polítiques barroeres. I no es tractava de tornar a la tribu, ni rotllar-se amb una bandera, ni de cantar segons quins himnes, ni de participar en desfilades, es tractava d'una dignitat gojosa, d'una participació veritablement democràtica, de l'exercici d'uns drets legítims, del compliment d'uns deures constructius, amb responsabilitat, amb voluntat de ser nosaltres i conviure amb els altres.

Tant de bo

Digueu-li amor

Digueu-li estimar

Digueu-li goig de ser amb

Digueu-li si voleu pau d’esperit

Digueu-li també en comú

O compartit

O comunitari

O de tots

O teu i meu de nosaltres

Digueu-li diguem-li

No caldrà un diccionari ni una gramàtica

Tampoc unes regles senzilles

Caldrà una empenta d’aquell vent favorable

O d’un alè impertorbable d’una serena paraula

Tant de bo

Ja direm amor ja direm estimar

I tot allò i tot açò

No em demaneu ho grave en pedra

Ho deixe escrit a la platja

Potser ho diré una vegada

Gosaré dir-ho una altra

Ja m’enteneu

Tant de bo

Vesprada de dissabte

Un mercat medieval, un altre de tradicional, els supermercats de cada dia, les tiendinas de sempre, desenes de locals tancats, abandonats per incompareixença de clients, aquest és el panorama comercial del centre lleonès, tot adobat de multituds que es barregen pels carrers buits de veïnat, d'edificis en venda o transformats en apartaments turístics. Un guia repeteix a un grup algunes idees sobre l'origen i evolució de la ciutat, vianants forans ressegueixen la trama urbana sobre un planell de paper, altres mòbil en mà caminen teledirigits. Grups de joves celebren comiats de gent fadrina pròxima a celebrar allò que en diuen casaments. Les terrasses ofereixen les darreres hores de consumicions a l'aire lliure, sense cap mena d'aixopluc o calefacció. Dissabte de vesprada han tancat les llibreries, pense els lectors llegeixen ja a les llars, sota l'escalf d'una manta, esperant la primera furgada dels freds després de l'enyorat estiu.  

Enrere

De vegades ja et senties espentat

A agafar aquell impuls d’eixir atrotinadament deixant enrere

Allò que poguera ser la teua llar

Allò que endreçaves dia rere dia

Pujar a un tren amb quatre coses

Dins una bossa de tela

Fer el camí per no restar aturat

Sabent-te mòbil transportable

Deixant enrere la cambra buida

Deixant enrere rutines gastades

Enllà dels dies enllà del calendari

Eixir volar obrir

Saber on no vas

Tenir la remota idea d’on no arribaràs

Esbossar una destinació

Marcar les fites lleugerament

Deixar-te prendre les hores

Deixant-te la vella pell en el camí

Lligar-te el rellotge al canell

Posar-te les ulleres

Despertar amb el primer raig

Submergir-te en el goig de les hores

Preguntar-te i respondre’t a glopades

Camins de ferro

Núvols de sal

Aigües al terra

Falcó caçador

El bitllet per favor

Vostè on va

Es tanca la porta

El tren corre cap a un nord

Lara

Girl (Lukas Dohnt) va mantenir-me en un estat permanent de tensió a la butaca. La tensió de qui contempla la incomoditat d'una adolescent dins del cos d'un adolescent, lluita permanent per ser muller en l'esforç quotidià de la dansa, de les relacions familiars, del cercle de companyes i companys de classe. La vellutada veu masculina contrasta amb la determinació de la dona que es forada les orelles o pentina el llarg cabell ros, que s'enfila per l'aula de ball com una agulla daurada en moviments perfectes.

Recomptant despropòsits

Pel periòdic El País allò de l'1 d'octubre va ser un recompte, d'independentistes que no de policies i guàrdies civils, però un mal recompte supose, pel llegit al seu editorial d'ahir, a més a més, adobat d'imatges, unes quantes, manipulades venia a concloure l'homilia dominical, amén. Com a lector doncs, ja em va bé cercar on crega convenient la informació i els comentaris, sovint et trobes perles com aquesta. Del que no en tinc cap dubte és que la resposta del govern estatal va ser profundament antidemocràtica i anticonstitucional, passant per damunt dels drets de les persones i pobles que aqueix estat tenia que garantir sí o sí, i a colps de porra fent ús de material antidisturbis com que no són maneres, podíem fer un autèntic recompte de despropòsits per cert. 

A l'Horta, almenys aquella part que vaig habitar, no era el mateix cagar-se en déu, que en Ceuta, que no en Melilla, o en Dénia, que en les putes del Grao, tampoc cagar-se en l'hòstia, que en l'hòstia consagrà (quan t'ho deia un home gran vestit amb roba fosca des d'un tarongerar la cosa era greu), que en la mar salà, per tot hi ha graus, amb perdó o sense. Doncs això: Ave Maria puríssima!

Agoraccionari

Fon després de l'Àgora de la poesia del mes d'agost, al matí següent vaig agafar el tren, primer fins Palència, després fins Fròmista. A Sant Martí es dedica el magnífic temple pel que es conegut aquest llogaret castellà i les seues façanes estan esguitades de petites escultures, canecillos diuen en castellà. Una d'aquestes em va retornar a la vetllada poètica i vaig veure una raó per explicar la meua presència. El cos petri del que primer vaig creure una mussol i després vaig concloure es tractava d'una òliba, enganxat a la façana de ponent, de cop i volta em va demanar compartir la descoberta amb la gent de la publicació lleonesa El búho desenfrenado. Seria dilluns de camí a la feina quan atribuiria a aquella trobada un allau de paraules que podrien conformar el Diccionari de l'Àgora (Agoraccionari), de l'A a l'A, amb o sense il·lustracions, que si en un primer moment podria anar destinat als agorers i agoreres o als agoristes és evident que l'obra de segur podria posar-se a l'abast de tothom, per allò de l'agoratopia que ens unia als més habituals o fanàtics (agoramaníacs o agorabituals) o als passavolants com jo mateix (agoraocasionals), que ens resistíem a comparèixer durant les fredes nits lleoneses. Aquesta proposta agoralèxica va anar agafant volada i vindrien les primeres llistes de paraules per donar contingut a les fulles de l'agorallibre i durant la darrera sessió a l'agoralliure em vaig disposar a fer pública la revelació de l'òliba fromisterana. Sabia de la gosadia del meu discurs agoratista, era possible em trobés sota els efectes d'alguna mena d'agorahipnosi o la incomprensió de l'agorauditori em fes recular en el meu agoraprojecte, però en entendre aquelles paraules ens pertanyien a totes i a tots no sols les vaig escampar per l'agoramegafonia sinó que em vaig comprometre en l'empresa agoraeditora.

Esbòs de pròposit

Novament temptege

Novament assage

Una provatura

Diàleg subtil

Proposta fràgil

Vorejant la riba

Fitant el bosquet

Explorant la platja

Intentaré guaitar al terrat

Intentaré passejar les hortes

Encetar un camí

Endinsar-me a la drecera

Pasos

La pel·lícula (Chappaquiddick) sobre un escàndol a la vida del senador nord-americà en Ted Kennedy que ¿acabarà? amb les seues ambicions per la cursa presidencial americana, i la dedicada a la corrupció de les Espanyes, El Reino, com que posen davant l'espectador a les sales del cinema el pitjor de la vida política, ¿hi ha alguna cosa bona? Certament que la mirada d'en Pedro Duque, astronauta i ministre, no la relacione amb les maniobres de certa premsa i certs individus per influir en aquells que prenen ara com ara decisions, el personatge resta tocat sens dubte, millor tornés a l'òrbita terrestre. Tot plegat et fa desconfiar de noticiaris i paraules de polítics, d'entrevistes (en la Bárbara Lennie veia a l'Ana Pastor) en prime time. Els assessors del senador tracten de construir un relat, estan disposats a arribar com sia a netejar la seua imatge, el polític es revela maldestre i mentider. Tot el voltant de Manuel López Vidal, protagonista de la segona de les pel·lícules, està podrit, quanta alegria als dinarots, als iots, quanta mentida i impostura, la supervivència és un assumpte personal, individual, a la pregunta per què estàs en política, només trobem una resposta: per guanyar-me la vida, per guanyar-me-la bé. Veient als americans fabricant declaracions judicials, als fiscals d'allà fent i desfent com que les imatges de l'home xafant la superfície lunar d'aquell juliol de 1969 no te les acabes de creure: una gran passa per la humanitat? Una dona explicava a TV3 que era a la plaça de sant Jaume perquè la gent havia de defensar certs principis, semblava clar els polítics els havien decebut.

Llegint ací i allà. No entenc res

A Madrid passant compre un periòdic de Barcelona, La Vanguardia, allà puc llegir en Quim Monzó (article redó ¿sobre? el cobrament d'ús dels vestidors de les botigues), en Francesc Marc Àlvaro (donant pistes sobre la desocupació actual  de l'abandonat centre polític espanyol), en Lluís Foix, na Imma Monsó. A la part occidental de l'estat, sí arriben els quatre conservadors abcd, la sinrazón, el periódico global i el mundo mundial, tot molt plural, i  el que més em sobta són les notícies de la secció internacional que si en Putin fent pràctiques de tir, tot fent apologia de l'armament rus,  que si maduixes australianes farcides d'agulles, que si camions  refrigerats a Jalisco farcits de cadàvers a l'espera d'identificació, en Trump i el seu fiscal i el seu jutge conservador i una ex. Davant el panorama els articles d'en John Berger al volum Mirar ajuden a obrir els ulls i tractar d'entendre, impagables les reflexions sobre l'home i l'animal, els zoos.

Parlant de llibres, la setmana passada tenia entre les mans Las ratas d'en Delibes. Autor la ciutat del qual visitava diumenge, en una de les seues obres on el paisatge rural castellà, els animals, els conreus, les estacions, els fenòmens meteorològics prenen protagonisme juntament amb el Nini i el Ratero, durant una dura postguerra, on la supervivència és l'ocupació fonamental d'aquests habitants de la darrera cova del poble, l'alcalde del qual vol fer-los-hi fora, i han de competir amb furtius per les captures. M'ha vingut al cap allò del Tiempo de silencio, el protagonista de El camino, Daniel el Mochuelo, també un títol que deuria rellegir: Réquiem por un campesino espanyol, l'Espinàs caminant per les comarques sorianes.

El xat dels jutges és el títol de l'article d'avui del catedràtic en Pérez Royo a eldiario.es, arribats ací les sospites de manca de parcialitat i independència, de politització de la justícia, o de justícia polititzada, com que es confirmen en alguna mesura, no en teníem prou. Els moviments en les cúpules de tribunals i òrgans de govern del tercer poder com que no pinten gens bé per la integritat dels seus principis fundacionals i reforcen tot allò del corporativisme, endogàmia, deriva conservadora, manca de garanties (del mateix autor, interessants les reflexions que llegíem aquests dies passats sobre la presó provisional i les detencions judicials, arran del cas de la detenció de l'actor W. Toledo).

AVE

Sense aturar-se

No paisatge

No viatge

Mercaderia

Embolcallat

Sense avís de recepció

Estampats els segells

A cada galta

Sense parada

Sense estació de pas

Furtivament

Velocitat alta

Vida exprés

Open arms, braços oberts

Braços oberts

Tempteig humanitari

Perquè tots hi comptem

Llum en la nit

De totes les nostres renúncies

Sagrament salvífic

De les ànimes enfonsant-se

Dins l’oceà del gran oblit

No diguem sacrificis

Encara no hi haurà justícia

Si ofeguem les seues veus

Si ceguem tots els seus ulls

Obrim-los els braços

Distàncies silencioses

Al museu d'art contemporani de la ciutat de Valladolid vaig poder contemplar diumenge l'exposició La intensidad del silencio del pintor  Juan Genovés, això va ser al matí, per la vesprada als cinemes Manhattan vaig poder veure la pel·lícula Las distancias d'Elena Trapé. En caminar cap a l'Estació del Nord vallisoletana o del Campo Grande, els Vivers d'aquella metròpoli o el seu parc central, per tornar a Lleó, no vaig poder deixar de relacionar les dues experiències visuals: l'individu, la soledat, la incomunicació, la relació, les vides que es creuen i deixen els seus rastres, la buidor, els buits, el silenci, l'abandó, els comiats, l'home, la dona sols, les lluites, les esperes, les abraçades, els retrobaments, la solidaritat, l'amor, el desamor, esperances frustrades, la por, la repressió, la frustració, les fugides, les imposicions, les derrotes, la massa, l'anonimat, la solitud...

Tinc la impressió arriba un moment deixem enrere les incerteses de la joventut i entrem de ple en una maduresa que té bastant a veure amb el propi camí, l'experiència personal, en solitari de l'individu, el viatge berlinès de la pel·lícula citada igual és aqueix moment de trencament, quan descobreixes qui creies l'amor de la teua vida no t'estima, o aquell de qui t'havies enamorat és un masclista, o els teus fracassos et demanen deixar enrere l'alcohol i les festes nocturnes i prendre per les banyes la situació o que ja toca saber què vols, donant la cara. Tot i que les febleses dels protagonistes són ben comprensibles i deixaran seqüeles, l'amistat és alguna cosa més seriosa que aqueixos lligams estudiantils, intueixes segurament tenen més a veure amb l'anècdota, amb unes coincidències generacionals potser, del tot punt superades camí dels quaranta.

Els quadres de Genovés no deixen indiferent, t'acabes reconeixent en algun punt anònim, veus estols d'ocells desplegant-se, recollint-se, persones desesperades en moviment cap a un no lloc, un límit, un horitzó, veus una fugida i un retrobament també, guaites per on ho fa el franctirador, el teu punt de vista és el seu per un moment, les curses desesperades poden recordar una cacera indiscriminada, l'anonimat de les víctimes interpel·la qui veu, esdevenint testimoni d'un fracàs, de pèrdues irreparables que deixen el món més orfe. Quanta nuesa! Quant de fred!

Portàtil

Portaria les flors

Portaria els versos

Portaria la salutació

Aquell somriure encès

La provocació d’un altre

On habités l’alegria

I ja corrent sobre l’arena

Lliscar fins l’ombra d’un arbre

On guarir tristeses

Farcir un goig momentani

I arribar a saber

D’un petit espai de trobada

Sense quelcom més

Per fixar aquell punt

Des d’on bastir un horitzó

O fitar un cel provisional

Gairebé res sense represes

Sense por més que una nota

Fugissera i errant

Lluny de menyspreus i clarobscurs

Lluny del terratrèmol

De les hores absents

En vetlla

Era això vetllar

Estellesianament

Vetllar la llarga nit

Estilogràfica a la mà

Gargotejant sobre la plana

D’aquell quadern santificat

Era precisament això vetllar

Mena de síntesi

Mena de premissa

Per bastir demà

La nit guanyava un sentit

El sentit possible

Posades les ulleres

Passades les hores del dia repetit

Era això vetllar

L’antiga llarga nit

Del poble de la gent de les persones

Dins aquell silenci

Rotund quasi definitiu

Sense esdevenir despulla

Sense pronunciar un mot

Arrenglerant-los

Posant-te’ls al davant

Donant-te testimoni

Era això vetllar

Sobre l’escriptori

Explorador del terreny incert

De les hores fosques

Territori desert

Espai màgic

Llarga nit en vetlla

De vetlles

Pensant la llum de les estrelles

Encenent l’espelma

D’una certesa breu

Miracle d’una espurna

Espill del rostre fugit

El País de la Mentida

Mentida farcida de mentida

Mitges veritats

La mentida sencera

Empassant-se

Entrepans de mentida

Al míting

Bevent ampolles de mentida fins la matinada al bar

Lliurat a la cuina creativa de la mentida

Ara en discurs

Ara en frase amplificada

I repetir-la

I repetir-la

Micròfon en mà

Escrita sota la fotografia

Mentida i mil vegades mentida

Fins creure-te-la

Fins fer-la la teua veritat

I et diran mentider

I diràs no era mentida

Ara i ací

On faça falta

Per totes i tots

Fent-la vostra

La meua mentida la vostra veritat

Després de tornar del Bierzo

A tots, a totes, se'ls queda la mateixa cara quan es descobreix què hi ha darrere de la seua titulació, del seu currículum, ara ja té igual el partit, el rosari d'excuses és el mateix i ja les hem escoltat abans senyora ministra. Finalment algunes, alguns abandonen la política, per fi, encara que un poc massa tard, quant de mal, quin rosari de víctimes. El curs comença fortet, i es confirma el regust que ja teníem de canvi de cadires, de cromos, de cosmètica política i gràcies, donem gràcies senyor. S'obri el curs judicial i la fiscalia acusarà com sia, del que sia, però acusarà, s'obri el curs escolar i tenim un fràgil futur que oferir als estudiants.

Sobta la preocupació per la política del sistema central ibèric enllà, quan aquesta part de la península es buida, es buida primer dels visitants ocasionals de l'estiu que obriren momentàniament les portes de les cases tancades, que van remullar llurs cossos en els freds rius lleonesos, en les piscines obertes al net cel de l'agost com una gran novetat. Sobta l'abandó de les magnífiques valls del Bierzo, el testimoni fragmentari d'una llengua abandonada per sempre més, el record fosc dels maquis, de les persecucions i la repressió, de la vella caserna de la guàrdia civil que es ven todo por la patria, les banderes a les façanes de les unifamiliars com les podem veure a les pel·lícules nord-americanes, éssers amb la memòria perduda, venuda, envaïda, miners que ho deixaren tot dins un pou fosc i no poden eixir d'allà, fills que marxaren a estudiar i no tornaran mai més, una antiga arquitectura que s'enfonsa o desapareix entre nous materials tot val, televisors que repeteixen les mateixes mentires que després seran argument d'una conversa, igual que totes les converses, motos que fan esclatar el silenci amb violència, vehicles tot-terreny per arribar a tot arreu, un transport públic que arriba on arriba i com arriba, residències de vells que esperen la fi inexorable, famílies trencades, patrimoni rupestre abandonat, excavacions per fer que mai es faran, personatges disposats a aprofitar-se del més ignorant, rosari d'esglésies on encara es predica un discurs gens evangèlic, ens salvarà el turisme, sí el turisme de masses, que vindrà a veure'ns, a visitar-nos, amb la butxaca plena i ganes de romandre i gastar, que bonic. Em quede amb l'arc de sant Martí, recordant-me encara l'alegria dels colors enmig de la nuvolada.

Prenint posicions

Allò més inquietat sia, per exemple, l'enviament o reforçament de la seguretat a Catalunya les vespres de la diada de l'onze de setembre. S'han estalviat ara enviar un estrambòtic vaixell, però allà que van amb tota la seua estètica fosca, quasi fúnebre. En Sánchez Cuenca a l'Infolibre apuntava, així ho entès jo mateix, que al partit governant a les Espanyes el que pitjor li pot anar són les renúncies, i a hores d'ara, sembla, en van unes quantes en matèries sensibles, aqueixa estètica del nuevo gobierno a qui més toca és a la gent, a les persones, que veu com els drets es fan malbé dia rere dia, milions de votants, homes i dones que també, van votar Podem et alia, tant menystinguts/menystingudes com recorda na Rosa Mª Artal a eldiario.es. La reacció d'elits i oligarquies no s'ha fet esperar i tots els seus mitjans ja disparen a discreció. Un té la impressió el pacte més progressista (i que ja intentaren) al que els socialistes aspiren és amb el senyor ciutadà en Rivera, ara que si a aquest li va millor es lliurarà als braços de l'altre Pablo, amb programa cent-cinquanta-cinc.   

Ja no volem l'estatut

Veient com acabà allò de l'estatut retallat constitucionalment després del preceptiu referèndum ciutadà, com que es per pensar-s'ho el que ara en proposa el senyor president de les Espanyes, tenim ja una altra llegenda per a futurs adhesius, tant me fa el color que es faça servir: Un altre estatut? No gràcies. Posar-se a redactar més estatuts em sembla no toca, a l'estat el que legisla el parlament català no li agrada massa, només cal veure la quantitat de recursos contra les seues lleis, que acaben com acaben. On aqueix senyor deia referèndum per l'estatut, altres han vist gegants, precisament el dia que coneixem els partits dretans i el dit socialista i  obrer i espanyol barren la constitució d'una comissió per investigar el rei emèrit, açò d'emèrit vol dir que no es toca. Al regne de les valencianes i dels valencians, el president del seu parlament ha estat objecte d'atac per manifestar la manca de justificació de la presó dels polítics i polítiques catalanes: Senyor Morera que vostè no es pot posar del seu costat, que vostè presideix les Corts regnícoles, que estem en un estat democràtic i de dret, que és el president dels valencians i les valencianes, per l'amor de déu... quina vergonya! Al parlament valencià, sembla no veurà tampoc la tan esperada llei electoral amb el retall percentual aquell derogat finalment. Per cert que la reforma de l'estatut valencià està per la capital del regne gran aturada sine die: Si tant l'interessen els estatuts senyor Sánchez. Tot plegat et porta a concloure que ganes de canvi, canvi profund com que no hi ha massa, sí molt de focs d'artifici, un poc d'improvisació i res més: Campanya electoral? Per a més contradiccions crec s'ha creat una comissió per recuperar allò de la justícia internacional i som incapaços de tenir una justícia nacional imparcial i independent, homologable, en uns moments que si no fos pels tribunals europeus, provinciales per alguns mitjans, no s'hauria parat els peus a tot el despropòsit processal contra els independentistes muntat per l'estat.

Al ràfec de sant Martí

Vaig re-visitar la ciutat de Palencia el dia de la vint-i-tres edició del dia del Palentino ausente, és a dir el proppassat dissabte, primer dia de setembre, el mateix dia precisament que a Frómista podíem llegir una pancarta proclamant allò de Frómista con el deporte i amb el que faça falta vaig pensar. Un veí del carrer principal, ignore si palentino absent o present (tinc algunes teories al respecte que ara no explicaré), de la capital de província, havia penjat al costat d'una bandera espanyola rojigualda amb l'escut constitucional i un crespón negro un cartell oposant-se a l'anunciada i decretada a hores d'ara exhumació de la vall, no d'Uixó ni d'Albaida ni de Gallinera que quede ben clar, tot palesant que aquell monument també és memòria i que en tot cas devia anar-se contra en Torra, veges tu, perquè aquest volia atacar l'estat (oído cocina o visca la llibertat d'expressió o com diria aquell: Que què?). A la bandera provincial apareix brodada la potent divisa Armas y ciència, inspiradora d'aquella associació d'amics de l'escopeta de western, sembla. Dins l'església de san Pedro de Frómista el guia afirmà tot explicant el difícil i torturat traçat de la planta eclesial Los que estamos torcidos hacia la derecha somos nosotros, bo, és una explicació i crec que bastant bona de la situació actual, sia quina sia aquesta. I per a cartells, el de santa Clara, a Carrión de los Condes (on s'anunciava a alguns aparadors la presentació del volum Comentarios carrionenses  a los cantares),  abans d'accedir al seu temple, sense rubor o caldria dir sense pudor es llegia un impagable:  Cúbrase los hombros  (només els muscles?) si viene ligera de ropa (que ells lleugers de roba poden entrar?). Al salir, por favor, vuélvalo  a dejar aquí (referint-se als mocadors que penjaven junt al cartell amb els que es suposa es cobririen els muscles). Sense comentaris, tot i que ja a l'interior, agenollat davant una impressionant custòdia amb el nostre senyor exposat, un pelegrí de trets orientals vestia una samarreta il·lustrada amb caràcters totalment incomprensibles per mi, que en tot cas em feien preguntar-me si superarien el ja llegit a l'entrada. A Carrión precisament, qui em va semblar un pelegrí em preguntà en un clar castellà USA per un supermercat davant la magnífica façana de l'església de Santiago, no podent-li informar al respecte i adonant-me'n més tard la botiga on s'oferia Todo para el peregrino ja havia tancat,  i al bar on vaig dinar un veí va contestar a l'Ave Maria puríssima d'un altre amb un alegre Sin pecado con cebolla. Als amics de l'àgora de la poesia de Lleó els diria, acabe ja, que el mussol que cercaven desenfrenadament divendres a la nit va arribar dissabte a la matinada a sant Martí de Frómista, on es troba penjat al ràfec voladís de la façana de ponent, protegint-se del sol quiet com una pedra, tot preparat per enlairar-se amb els primers versos de la nit, en realitat ell era qui m'havia portat fins aquell estrany indret.

Maduixes

Després de llegir l'article La roda del darrere  d'en Manel Alonso a La Veu em venia a la memòria Jaume, sí com el rei, així en valencià de tota la vida, de Mirambell, crec germà de Milagros, encara que no estic segur perquè al seu marit, Manolo, el recorde per Manolo el de Jaume (?), igual era germà de Manolo i vivien tots junts, que tocava la campana de l'ermita de sant Joan i feia d'acomodador a un cinema pròxim (a Meliana?), a casa en parlàvem de la seua núvia, no sé si real o imaginària. A Manolo el recorde entaulant el camp de Julio al costat de casa, el camp ara és unes cases, un carrer, un solar, el camp el veia des de la gran finestra de la cuina, la primera cuina del piset familiar, encara entre el camp i la casa familiar la tia Pilareta estenia solemnement els llençols, i al cantó creixia un magraner i una llimera, de tant en tant apareixien maduixes, amb aquell punt d'acidesa que serà sempre per mi el de les maduixes. El comentarista de la ràdio té dificultats per pronunciar la doble l final del cognom d'un gran intèrpret de viola de gamba, la mateixa de la paraula Capella. Algú ha passat pel corredor tot dient la residència és plena de gom a gom i avui encara no és divendres. El veí va a carregar-se el somier, sembla es passa el dia i la nit al llit: hi treballa?. Tinc les meues teories al respecte. Mentre dinava sol, sí amics, jo també, la dona que s'asseia al meu costat em va oferir el seu diari, La nueva crónica (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari ABC), no gràcies he llegit abans el Diari de Lleó (que es ven conjuntament i inseparable amb el diari El mundo), em deu d'haver vist amb cara d'avorriment pujat, la muller donava cinc minuts al cambrer per portar-li les postres, maduixes precisament, hi ha gana, la dona que era a la meua dreta pagava en portar-li el cafè, així anem avançant. El campanar de la seu toca les set conclusiu, contundent, rotund, definitiu, quasi solemne.

Mare vull ser jutgessa

En Vilamatas situa el seu carrer Rumbau al Paseo de San Juan, sinó recorde malament el, que no un, carrer Rumbau a València arranca del carrer crec no retolat com a Cistellers (crec retolat com del músic Peydró) en direcció a la que fos, amb permís o sense, plaça del País Valencià (ix a sant Vicent Màrtir, concretament, veig al google maps), el meu carrer Rumbau està, estava més bé, en un altre lloc, podria identificar algunes restes encara.  

Alguns partits polítics podien aprofitar quan canvien els estatuts per afegir un apartat a les seues finalitats o objectius, en concret la de treure llaços grocs dels espais públics catalans. Home, dona, si tenen ganes de defensar l'espai públic, de netejar-lo, doncs que comencen per tota la brutícia de les riberes d'alguns rius i barrancs, per exemple, o la simbologia franquista que encara ens acompanya (creus, plaques de carrers, d'habitatges  protegits, mausoleus, escuts) per portar-la a un museu si se'm permet el suggeriment, però clar com que Catalunya s'està trencant i aqueix trencament l'està provocant claríssimament la simbologia groga de suport als presos no polítics doncs vinga, els nostres líders de dia i tot un seguit de ciutadans per la nit a treure les tires del color maleït de l'espai públic, tots a una veu. Tot sia dit, ara el més important pels del color taronja, paradoxalment, és el color groc, igual veure només espanyols o espanyoles té aquestes coses.

Els fills, les filles de les jutgesses, dels jutges, volen ser jutges (si vols ser jutgessa o jutge, quina alegria, t'ajudaré, et buscarem el millor preparador i a cantar, a cantar temes), i es pot observar el mateix comportament en tota l'arquitectura judicial, es casen entre ells, es reprodueixen: endogàmia? Seiem a taula i parlem del codi civil, de les lleis de procediment, mai de política, a casa som imparcials, i molt independents, que no independentistes. Jo de gran vull dictar sentències mare (mare no li ho diga al pare). Després resulta que volia ser jutge però acaba essent ministre i més tard vol tornar a dictar sentències (data i lloc, fets, fonaments de dret i fallo, signatura), com si no hagués passat res, i no hagués perdut la imparcialitat o la vocació. I arribat el moment si en una conferència dic alguna cosa que no hauria de dir, però fent servir la meua llibertat d'expressió, meua, meua, doncs algú m'haurà de protegir, que algú m'haurà de pagar la defensa si a algun polític exiliat se li ocorre demanar-me responsabilitats.

No gosaria imaginar

Aquest matí llegia en Suso de Toro (Inermes, eldiario.es) i les seues reflexions sobre els mitjans de comunicació espanyols, anit guaitava momentàniament a la cadena de televisió dels bisbes, com m'agradaria escriure de les bisbesses: quant de mal senyor meu! Per què els haveu abandonat? Tanta sensibilitat envers certs colors i certes víctimes, quanta barra per dir que hi ha divisió i enfrontament, obrir la boca per posar-hi més llenya al foc, i més llenya al foc encara. En molts rostres veig només mala llet, molt mala llet: tot açò deu d'anar de mala llet i de tenir la cara molt dura senyores i senyors. Els governs xafen terrenys perillosos quan ho fien tot a campanyes d'imatge i propaganda. La gent acaba essent víctima dels pitjors enganys i estafes, quan és massa tard ja t'ha detingut la policia o t'han llevat la casa o t'has mort en una llista d'espera de la seguretat social.

La matinada m'ha portat, una altra vegada amb entusiasme i fervor lector, a n'Enrique Vilamatas, com una mena somni he llegit Janelas verdes dream tot viatjant a Lisboa, al seu amagat cafè del museu del món antic. El relat forma part de El traje de los domingos, volum que, després d'adquirir aquell sobre el capitalisme de ficció (Verdú), em recomanés fervorosament el llibreter, d'orígens valencians, d'Alejandría libros de la capital lleonesa, petit racó de llibres que visite de tant en tant i que tants gojos em proporciona, amén. M'he tornat a dormir i crec haver despertat entre les imatges dels malalts d'un hospital, on arribava tot passant primer per un Mercadona: M'afaitaria i no gosaria imaginar jo mateix era en Pessoa.

Els diaris electrònics recullen la notícia de la mort d'en Fontanta, l'historiador català que hem pogut escoltar algunes vegades a la ciutat de València, llegir en una prosa entenedora i contundent, si se'm permet la frase gastada, resseguir en entrevistes a fons en diverses publicacions del país. M'ha vingut de sobte la imatge de l'arxiver, cronista de Xàtiva n'Agustí Ventura, apassionat de la seua ciutat. Homenots?

Catedrals de veritat

Dissabte vaig visitar la platja de les catedrals, a praia das catedrais, algú podria dir a qualsevol cosa diuen una catedral, algú podria dir també hi ha catedrals a algunes altres platges als voltants del cap de Gata o de les Mallorques, o ací o enllà. Allò curiós semblava ser la pretensió dels habitants de llogarets pròxims al mateix Lleó (pulcra leonina nomenen la seua seu) o del propi Lleó, que omplien dos autobusos, de desplaçar-se a la costa cantàbrica i contemplar els temples bastits a colp d'onatge i tempesta, marees i vents. A més de les catedrais vaig visitar els Aseos das catedrais, el tiquet dels quals conserve per cridar-me poderosament les figures impreses d'un xiquet i una xiqueta pixant, ell dempeus i ella asseguda, vàlid només per un ús. Prou.

Tota la veritat és la novel·la de na Núria Cadenas que llegia aquesta darrera setmana. A l'autora, per cert, la vaig escoltar fa uns dies en la reposició d'un capítol del programa En guàrdia dedicat a l'Ovidi Montllor. A la narració no hi ha capítols, i les veus de diferents personatges van intercalant-se amb els rius de veritat, les descàrregues de la història que corresponen a Robert Mascaró (mort), R. R. (periodista), Eudald (advocat), un policia i Verònica (muller del difunt). Les maneres de contar sembla recorden  a les ja conegudes de El banquer, desconstruint la relació fàctica, l'exposició del crim, escampant les peces del trencaclosques davant el lector, tot abocant-lo a la composició de imatges, la reproducció de sons, a posar-se sota la pell dels actors.

Coses més importants

Veig les imatges del mausoleu i sempre em ve aquell adjectiu sinistre (que presagia una desgràcia), faig costat a la proposta de desmuntar-ho pedra a pedra (PNB). La concepció de la construcció em sembla ja de per si monstruosa, com tot el desplegament d'aquell règim, tan antic règim, de pessetes gastades, de segells de correus replegats en els temps infantils, de quan col·leccionava segells enganxats a les cartes dels avis, enganxats a les cartes del pare i la mare. No hi ha res a interpretar, està bastant clar en els noms dels carrers, en la història que no em van contar, en aquella mirada del jefe del estado mirant a un horitzó cobert de mort i misèria, per sobre d'un alumnat grenyut i mocós, espanyolitzat en general bàsica, alfabetitzat en blanc i negre, en aules d'una pública massiva i massificada, de vesprades de religió por la gracia de dios. Encara escolte que hi ha coses més importants, que els responsables de tot plegat millor estarien en aplicar-se a elles, clar que sí, després de tants anys hi ha llistes de coses més importants, el que passa és que semblem disposats a que la llista sia més llarga encara, darrere d'aquelles coses tan escandalosament importants. I que tingués la poca vergonya de fotografiar-se amb el dictador alemany i que el tinguen enmig d'un temple catòlic amb flors fresques cada dia.

El "verdín"

He escoltat avui, com una preocupació de primer ordre que, a centenars de quilòmetres del país Lleonès hi ha, al país Català, un veritable problema de llibertat d'expressió, i algú encara ha afegit que el problema és de llibertat de pensament, deuen tenir bones raons per afirmar-ho amb rotunditat, si més no per llançar la seua argumentació sobre qui també, fent servir la seua llibertat d'opinió i de pensament, ha volgut dir la seua, per cert contrària, que en la distància, qui açò escoltava, s'ha limitat a escoltar i callar, això sí respectuosament amb la llibertat d'opinió i pensament de tots plegats, primer s'emportaran qui passava per allí, després al veí, finalment van trucar a la teua porta. 

Amb certesa que la urgència no concorre en la retirada de les restes d'aquell senyor d'aquell santuari. De cert que els monjos que hi celebren llurs misses al recinte on es troba aquella pesada llosa no veuen cap urgència per marxar i es troben tan rebé sota aquella creu de dimensions colossals, déu meu quina creu. Home urgent, urgent! Encara algun diari electrònic s'atreveix a apuntar que l'exhumació es farà en secret: Però, que pot ser públic l'acte? Però, que es podrà informar al minut d'on es trasllada el difunt, almenys provisionalment?

Ostres i carrancs de riu! Ara va i resulta que l'emblemàtica plaça lleonesa del Grano s'ha restaurat malament, que l'Ajuntament l'ha de ruixar per recuperar el verdín, que no hi haurà manera de que aquest aparega pel tipus de materials fets servir. Vam ser convocats ahir per rebre explicacions sobre el procés tradicional d'empedrat, que no s'ha seguit en la recuperació, i mentre els turistes i pelegrins prenien quelcom fresquet, nosaltres  constatàvem, entre verdolagues i treballadores formigues, un despropòsit que durarà anys. La gent del país no reconeixia com a seua la plaça, els havien fet fora.

Independències

En passar, ja de nit, per sota la bandera amb l'escut pre-constitucional, constate la enrotllen, pujar bandereta, baixar bandereta. Ostres com va la presa de posició per allò del decret sobre les restes del dictador! Hi ha ganes de recurs. Los ciudadanos s'abstindran, ells estan més per qüestions més importants, són més del present o del futur, igual estan per despenjar banderes pre-constitucionals, a més dels llaços grocs: Vade retro Satana. Quanta gent amb el nom del Principat i dels seus habitants a la boca, sense haver-hi posat mai un peu, ni conèixer cap dels seus nadius, de les seues nadiues! ¿Sabes?

Anit coneixia la notícia de la mort d'en Vicente Verdú, recentment he llegit el seu Capitalismo de ficción, coincidències del món literari, llegia sovint  les seues columnes del diari global en espanyol o independent del matí, del que no sé que queda de global o independent a hores d'ara, em ve al cap en Josep Vicent Marquès, amb qui degué coincidir al mitjà, crec aquest darrer escrivia al suplement que llegia per allà finals dels vuitanta o començament dels noranta. Per cert, que torne a llegir la placa de la plaça major lleonesa recordant als lleonesos que van donar la vida per la independència i llibertat del seu país l'any 1808, del lleonès supose paisans.

Els jardins de la ciutat s'omplin sobretot de gent gran durant les tòrrides vesprades, fan partides de baralla, alguns llegeixen, altres simplement gaudeixen de la frescor que protegeix els grans arbres, em criden l'atenció alguns vellets amb corbata, els mantells que cobren les taules de joc, algun lector. Passe per san Francisco apressadament camí del cinema, m'ho mire tot amb el coneixement de què no resten moltes jornades com aqueixes.

De la independència del poder judicial cada vegada se'n sap menys. D'algunes veus diries els va més el joc de la política que el del dret, directament es dicten sentències polítiques s'atreveixen a escriure alguns comentaristes de l'actualitat. Sospitava fa temps de la Constitució vigent es poden fer diverses lectures, però alguns, algunes, semblen fer la mateixa lectura, constitucional faltaria.

Estranyes aparences

En poques hores he vist dues banderes espanyoles amb l'escut oficial d'abans de l'actual, una enganxada a una moto de grans dimensions, una altra a un balcó d'un carrer on es situa una pensió a la que podria associar l'adjectiu sòrdid. Bo, cert que també llegia una notícia d'agència confirmant el trasllat de les restes del cap  de l'estat anterior (de tot el cos vull dir)  a l'actual rei emèrit (ritmo de la noche), aquell de les pessetes on llegíem Caudillo de España por la gracia de dios, déu sabrà.

Recentment he descobert una muntanya d'enderrocs on en altra època, vora barranc del Carraixet, a tocar de la creu coberta, al terme de la veïna Almàssera, es trobava una seu de la farmacèutica Rottapharm, en altre temps seu dels laboratoris Aurelio Gámir on algunes dones del poble van treballar en el passat. Diuen que la demolició es va retardar per allò de si tenia o mereixia protecció l'edifici per ell mateix,  també per trobar-se a l'entorn de la creu.

Agost i treballar semblen no ser termes que lliguen bé. Els incompliments horaris i l'absentisme tinc la impressió es disparen durant els dies centrals de l'estiu, especialment quan els/les caps són de vacances. L'expressió durant l'estiu es treballa més tranquil és un poc tramposa, igual no es treballa tant, o es fa com si es treballa o no es treballa res de res. Alguns, algunes diuen o fan com que treballen a l'agost per tenir més vacances: les del mes que els pertoca i les del mes d'agost on diuen, només diuen, que treballen o fan com que treballen.

Sense estar-se quets

Comentàvem que per començar bé la paella era fonamental daurar bé la carn, que l'avi insistia molt en aquest punt. La verdura i el brou vindrien després i l'arròs més tard. Al periòdic La Vanguardia llegia una entusiasmada ressenya de n'Antoni Puigverd de El llibre daurat d'en Josep Piera, l'autor saforenc a qui sempre trobe tan encertat, savi, els diumenges que puc llegir-lo a Levante. Un altre Piera, n'Emili, tornava a escriure sobre un territori al que m'he acostat recentment físicament (el riu Sil) i literària (n'Antonio Pereira), El Bierzo, el de Sueca sembla haver explorat aquell país i encapçalava la seua columna de dijous amb el títol Castaños del Bierzo. Vaig viatjar cinematogràficament a Islàndia dimecres tot veient la cinta Buenos vecinos (H. G. Sigurösson, 2017), comèdia negra crec han dit o escrit sobre la nòrdica proposta, que la convivència va com va i el veïnatge no passa pels seus millors moments, i tot sembla engegar-se amb una parella que pràctica el sexe o fa l'amor o té relacions físiques amb poca discreció, tot alterant l'harmonia dels habitants, especialment de la parella protagonista, del bloc de pisos que habiten (primer punt de l'ordre del dia de la reunió de la comunitat). Al primer dels diaris referits vaig llegir un article (Xavi Ayén) sobre l'escriptor argentí en Néstor Sánchez (Nosotros dos, Siberia blues), el rodamón del boom, que va acabar vivint al carrer, amb esment de la publicació del seu Diario de Manhattan i de la biografia Sobre Sánchez a cura de Osvaldo Baigorria. Durant el meu darrer viatge ferroviari  llegia la valenciana Lletraferit amb un tot de propostes sobre la ciutat d'Alexandria. Avui l'Alfons Cervera s'acostava a les cremors del foc devastador sobre el país i en Piera, Emili, al camí de sant Jaume. Anit vaig perdre per alguns moments la gravetat amb Sandra Bullock i George Clooney sobre el planeta Terra (Gravity, Alfonso Cuarón, 2013), sabedor de la fragilitat de les nostres existències, les limitacions de la tecnologia terrícola, la perseverança per sobreviure en un ambient sovint limitat.

Viatge a la ficció

Escriu en Verdú, Vicente,  que el color del capitalisme de ficció (La vida en el capitalismo de ficción. Anagrama) és el blau, color que indueix a la paràlisi... tot seguit constate és el color dominant entre la roba del  meu armari, de la roba que porte posada sovint, per si fos poca cosa que la bossa on guardava les quatre coses que portava en llegir les darreres fulles  del volum duia enganxada una etiqueta garantint era de comerç just (contradictio in terminis?). Aleshores, captiu i desarmat l'exèrcit roig, conquerits els darrers objectius militars: la guerra s'acabat?, definitivament la meua vida és capitalisme de ficció?, continuem vius?, és ja tot ficció?

Els centres històrics els veig ja com a perillosos paranys, per víctimes, a més a més, amb voluntat de ser-ho, altrament coneguts amb el nom de turistes. Arriba un moment que m'incomoden, que els evite, camine seguint itineraris perifèrics on sé rarament me'ls trobaré amb els seus planells per anar enlloc, agrupats en ramats seguint desficiosament la narració d'un guia sobre la suposada història local i regional, tot sovint adobada amb una apreciable dosi de llegenda i tòpics gastats. Aquest espai és l'espai aparador, decorat darrere els murs del qual ja no hi viu ningú, condemnat al lloguer inacabable, la fotografia repetida fins l'enderroc, abandonat de qualsevol rastre de vida continuada, fons de pel·lícula sense argument, on tothom és figurant. Quan travesse la porta cada matí la catedral hi continua dempeus. Dissabte mentre menjava un entrepà a la plaça major de Simancas una dona gran preguntà vàries vegades a les persones que l'acompanyaven Com es diu aquest poble?

N'Espinàs regalava fa un temps a les seues lectores i als seus lectors el seu viatge a peu per Sòria, terres castellanes, paisatge que tracta d'entendre i explicar. El volum en castellà m'arribà tot remenant volums a un mercat de llibres de segona mà a una placeta d'Oviedo, ara em demane si no seria el que va adquirir un dels joves que troba durant les darreres jornades de l'itinerari a la llibreria que trobarà tancada en creuar la ciutat al final del viatge, m'incline per pensar pertany a una biblioteca particular d'algú que s'estimava el país i els llibres, desballestada després de la seua mort solitària en un vell casalot castellà.  Els llogarets que visita l'autor català es troben mig despoblats, el territori s'ofereix amb tota la seua duresa al caminant, l'escriptor exposa vivències i impressions amb precisió, aconseguint transportar-nos a la particular experiència, i s'agraeix el viatge petit, de les trobades senzilles, amb una remarcable disposició a escoltar, a tractar d'entendre malgrat tantes distàncies i desfetes, a deixar-se també portar i sorprendre.

Pics de calorada

Certament que l'episodi de l'avió presidencial al fantasmal aeroport de la Plana no contribueix massa a les expectatives renovadores del cap de l'executiu espanyol. A hores d'ara l'accent devíem posar-lo, crec, més en un gran pacte progressista, de democratització social i institucional, que en campanyes d'imatge, i en aqueix gran pacte devien anar tots i totes a una. Els advertiments dels observadors i observadores, d'analistes i experts apunten, em sembla en aqueixa direcció, a la portuguesa diguem-ne. El president amb nom del primer dels papes recorda, amb algun dels seus comportaments, a un nen amb un joguet nou, ben instal·lat sobre l'escenari del poder, tot pa mi.

L'operació Casado topa amb allò del màster, episodi gens nou i que pensen no passarà factura, total és una qüestió curricular i una vegada tens el lloc desitjat te'n fots dels títols. La corrupció s'emportà en Rajoy, finalment, després d'un setge llarg al castell de Gènova, el pols Aznar-Rajoy l'ha guanyat el primer, s'intueix, però tanta dreta deixa desprotegit un centre que pot empassar-se el socialisme marca Espanya, pensen altres ara com ara, a la dreta tant li farà el màster o la Gürtel si torna al poder.

La intensa calorada d'aquests dies ens porta a la relaxació de moviments, al recolliment interior, a la dosificació de forces, a la recerca de llocs  ombrívols i frescos, a l'espera d'alguna brisa reparadora, a l'aguait d'aires renovats i renovadors. La lleugeresa s'encomana del menjar, el líquid guanya terreny al sòlid, la nuesa al cobriment. Ja instal·lats ens apliquem a una resistència passiva, a una observació detallista si cal, a una comprensió omniscient.