Entre torró i torró

Fa alguns anys ja, pel Nadal llegia la narració evangèlica del naixement de Jesús, tot esperant trobar en la senzillesa del pessebre algun bocí de fonament per aguantar el que se'ns venia al damunt. Fa alguns anys la preparació domèstica de les festes nadalenques farcia el sentit de les celebracions d'aquestes dates tan entranyables. Al nostre voltant l'explosió festiva en llums, colors, productes acaba produint un estaborniment considerable, fins al punt d'esdevenir quasi impossible agafar-nos a petites coses per salvar un bri de dignitat, gairebé res.

Del discurs reial salvaria la paraula diversitat, encara, malgrat tot l'esforç uniformitzador del nacionalisme espanyol, por tierra, mar y aire. No trobe res de positiu en una homilia escrita des del tro, laudatòria dels vassallatges més deplorables,  farcida de paternalisme gastat, amb insuportable olor a antics règims no superats, pel que es veu. La imatge, perquè d'això va l'objecte social de l'empresa, impecable, sense màcula, des del despatx de palau, sense rastre de la pols del camí diari de supervivència de tants i tants. Quina barra?

Després, la programació de la primera cadena de la televisió de la nación: pura exaltació de los mejores momentos de nuestra vida. Vam ser tan feliços!

La sega. Martí Domínguez. Proa

Mirar al passat, al passat amagat als masos, a les muntanyes septentrionals, on la guerra, que deien havia acabat, continuava entre guàrdies civils i guerrillers, fent més difícil la vida dels habitants d'aquella terra bella i difícil. En Domínguez ara trasllada les seues narracions al territori de les comarques castellonenques, i desplega davant nostre tot un tapís  ric i complex de relacions, testimonis, sensacions, fent aflorar les contradiccions del paisatge, la supervivència, la lluita, les misèries, els ideals.

La història és la de la destrucció d'una família, d'un país viable, possible, on les persones viuen amb certa harmonia amb la terra, fruit d'un esforç de generacions, que les circumstàncies s'emportaran per sempre més, sense possibilitat de continuïtat. L'enfrontament civil esclata fins al punt d'acabar amb la dignitat dels éssers, fent del tot inviable la convivència, resultat, també, de la construcció d'un règim, del desplegament de tots els seus tentacles de submissió i control, front al qual l'individu s'ensorra sense compassió.

El coneixement del medi, de la natura esdevé aportació extraordinària de l'autor que es ben present en les exposicions d'en Gregori, Gori, en les inquietuds que li desperta el mestre d'escola i que li ofereix un entorn de riquesa indescriptible, d'entrada. Ben trobats els títols de les tres parts de la narració, d'agrair l'aparició d'en Carles Salvador i la seua reivindicació de les paraules, el coneixement de les comarques, la replega i ús de vocabulari propi del mas, del maquis.

 

A tombs

Aqueixes setmanes d'aqüeductes al calendari, doncs que no fan més que posar de manifest que hi ha alguns que les fan totes les festes, d'altres que tant fa sia festiu o laboral, que acaben sempre al tall. Si més no, se'm posa de manifest la necessitat de "racionalitzar" els horaris i els calendaris, encara que no veig esforços per dignificar allò del treball i el descans, qüestió fonamental per bastir quelcom amb sentit.

El to dels presentadors i de les presentadores de telenotícies doncs que em fa sovint desconnectar l'aparell, o indignar-me profundament, tot embolicant un relat sobre bons i dolents, on guanyen sempre els nostres, els somriures apareixen en el moment dels triomfs esportius, les incerteses amb les explicacions meteorològiques. Amb les entrevistadores i els entrevistadors em passa que se'm representa sovint un paper de fiscal inquisidor que es planta davant un sospitós habitual o el paper de llepaculs que està disposat a tot amb aquell o aquella que té al davant. Difícil feina en tot cas, avui molt abocada a l'espectacle, a l'exageració i que demana certa distància i molt de rigor.

Als usuaris de l'AP-7 les paraules del senyor ministre, molt somrient ell, de les obres públiques sobre el rescat d'autopistes ruïnoses els deu semblar un insult, dic jo. Quin malbaratament de recursos per fer segons quines operacions, quina manca d'interès públic! I quina barra per justificar el que no té ni cap ni peus. Tot parteix del menyspreu que es té d'allò públic. Però si no es creuen precisament res que porte aital nom, com poden gestionar el que és de tots i totes?

Diàleg en la nit

Igual alguns pensen que l'únic que resta per dialogar amb Catalunya és si allò del referèndum l'organitza l'estat, la Generalitat o entre tots dos. A mi personalment aquesta darrera opció em sembla la més desitjable, a poder ser amb l'observació de les Nacions Unides i la Unió Europea, amb la clara voluntat de què les persones que tenen que decidir ho facen amb les millors condicions i garanties possibles de democràcia, igualtat i participació, que d'això va la democràcia.

Allò de la sobirania de la constitució em sembla que es pot conciliar perfectament amb principis de participació, sufragi, pluralitat, multipartidisme, drets, debat, o el diàleg tant de moda en els darrers temps, per facilitar el referèndum català. Si no recorde malament, en obrir la constitució del setanta-vuit es parlava de la seua aprovació en referèndum. Ara sembla no són bons temps per les consultes, i segons quines qüestions doncs que no toca, que diria aquell. Amb la por es pot fer molt de mal, però ben poca cosa constructiva.

A mi, la veritat sia dita, em sembla veure poca predisposició estatal al diálogo, diálogo, diálogo, com sinó explicar el pas de quatre anys sense ni un bri de diàleg. En tot cas: com entendre ara, aquells de la majoria absoluta es passaran, de la nit al dia, al tarannà dialogant. Em costa un poc veure-ho. La senyora ex-portaveu de l'executiu no em semblava massa dialogant durant les seues intervencions després del consell de divendres, la senyora Ministra de Defensa tampoc em semblava massa predisposada  mentre fugia del micròfon entrevistador d'en Gonzo.

La qüestió catalana és d'autogovern, de saber-nos prou majors per decidir en cada territori unes quantes coses, de pes entenc, compartint la presa de decisions col·lectives, que afecten a territoris i grups humans diversos des de la participació i col·laboració més estretes i responsables. Però no hi ha manera de fer-ho entendre, sobretot perquè d'entrada es nega la diversitat i la diferència, que cal que les comunitats regionals, nacionals, com vulguen dir-se elles, prenguen les regnes de la seua sanitat, educació, justícia, que sí que algunes qüestions caldrà harmonitzar-les, que els drets de les persones, independentment del sexe, la raça, la religió, la nació, s'han de respectar, però que l'espanyolitat és diversa. Bo, o no?

"De Mallorca"

Al Diario de León, veges tu, un columnista expressava la seua opinió, Meseta estant, del canvi de nom de la ciutat de Palma, sense el de Mallorca. Defensava els polítics i polítiques d'aquella illa devien d'ocupar-se de qüestions serioses, això de canviar-li el nom a la capital illenca no tenia clar si li provocava ganes de riure o d'escapar a córrer, ¿nadant?.

El moll de l'os de tot plegat per al periodista és que el topònim, que en la parla de la gent, sobre todo a la resta d'Espanya, ¿i de l'estranger?, el de Mallorca permet evitar la confusió amb La Palma o Las Palmas de Gran Canaria. Afegiria jo mateix amb Palm Beach i totes les Palmas que en el mundo han sido.

Si tant li importava l'atur, l'ensenyament, la sanitat d'aquell territori, hagués pogut dedicar l'article íntegrament a alguna o algunes d'aquestes qüestions o, fins i tot, aprofundir en l'estudi i difusió del topònim d'aquella ciutat, però no hi anava per ací l'escriptor, declarat observador de la cosa pública. I així estem: més que observant i contant allò que observem, ficant-hi cullerada, en aquest cas de Mallorca.

Per si no n'havíem tingut prou

L'hereu es reivindica, treu pit, ben vestit, correctament encorbatat, pentinat amb precisió popular, amb moviments de tennista segur sobre la terra batuda o no, no s'està de dir  l'estan perseguint. Diuen que vol tornar, ara d'alcalde, digne, ¿únic?, successor de l'Alcaldessa d'Espanya, d.e.p.. Al noticiari nocturn, de la diabòlica Sexta, l'hem tornat a veure conduint un Ferrari acompanyat de la seua mentora, cap territorial del moviment automobilístic, en aquells dies que vam ser tan feliços de paella i benzina, de regates i falles.

Sense la més mínima autocrítica, hores després d'unes pluges abundants, extraordinàries, han tornat a la Seu, ja no sé si per demanar perdó o per preparar la reconquista, cercant el recer jaumí, la benedicció cardenalícia, el mant emparador de la Geperudeta, al seu voltant el rostre dur de n'Aznar,  la figura desdibuixada del Molt ex-honorable Fabra, l'apressat Marguis, les cares expectants, en veure als seus ex-caps, d'ocupants de càrrecs públics fins fa no res: i en Saplana?  El record dels grans muntatges PP no deixa de planar sobre el meu cap en contemplar les imatges de la freda i fosca reunió catedralícia. Es podria dir que estan rabiosos: entre ells?; envers els qui ara tracten d'articular altres maneres de govern i administrar (rojos i separatistes)?

Si les alternatives són la senyora Bonig i el senyor Camps, doncs que la cosa pinta prou malament. Van a fer servir tota la munició per tornar, no hi ha propòsit d'esmena ni res que s'hi puga semblar, definitivament és un partit conservador impresentable.

  

ImPPresentables

Quina barra titllar de cacera i persecució allò que s'ha vist com a desemparament i distanciament, arraconament i allunyament sense pudor, organitzadament.

Quina barra i quina manera d'aprofitar-se de les persones en benefici propi, protegint no se sap ben bé què o a qui.

Tot segurament per no saber deixar-ho a temps, acceptant uns resultats electorals desfavorables. Ens perd l'ambició, desmesurada, megalòmana, egocèntrica.

La senyora B., els diccionaris i els mitjans

A aquestes alçades, a la valenciana gent, no li han d'explicar qui és la senyora Barberà. Igual proporciona minuts als programes de televisió i ràdio, a la premsa escrita: el seu rostre a les imatges dels darrers temps ho diu tot, el d'abans també, expressió desfigurada d'algú que ha manat molt i ara es troba ¿sola?, abandonada pels ¿seus?, decidida, mentre el cos aguante, a provar una innocència judicial, que la portarà a treure pit, encara.  

A hores d'ara les apel·lacions al diàleg de l'ex-partit de la senyora B. no se les creu ningú, ningú amb una miqueta de coneixement d'allò que són els diccionaris, tant me fan els de RAE, com el de la Valenciana de la Llengua o el de l'Institut d'Estudis Catalans. El programa Polònia oferia dijous passat un interessant gag dels ministres d'en Rajoy cercant paraules i significats. Amb la paraula populisme la confusió, interessada o no, és avui total, i més encara amb la força amb la que s'escolta, arreu, el tenebrós terme feixisme.

Amb els mitjans de comunicació tenim un problema, un problema i gros, perquè ens amaguen informació, n'ofereixen molta (¿tota?) filtrada, manipulada, de manera que els drets constitucionals o no, al respecte, resten força tocats. Mirem sinó l'entrevista de la senyora Prego al senyor Suárez i les declaracions d'aquest sobre un possible referèndum sobre monarquia o república: es poden llegir durant les darreres hores algunes reflexions sobre la Cronista de la Transición que fan pensar, re de bo, és clar. Atès l'allau d'opinadores/opinadors i tertulians/tertulianes de cada dia, com que un troba a mancar informadors/informadores. No serà tota o molta d'aquesta gent personal treballant per la construcció d'un relat, del relat oficial? Orwell? 1984?

Diumenge lleonès

Uns veïns fan algun comentari sobre el temps i un altre respon Ya te digo. Fa molt bo, les boires de les primeres hores del matí deixen pas a un sol magnífic. Una abraçada a un aparcament de vehicles de lloguer pròxim a l'estació de tren, entre un xic i una xica, em trenca el cor, pense ella se l'estima molt, ell és el que marxa, ella estaria disposada a deixar-ho tot per ell, tot seguit llegiré novament allò de M. Peligro advocada, em ve al cap Asociación de Viudas Lancia. Vull escapar de la ciutat, estic disposat a agafar qualsevol autobús, qualsevol tren, però si és que no hi ha trens, no hi ha autobusos per anar enlloc o tots han marxat ja i jo els he perdut tots.

Creue el riu per passarel·les i l'aigua roja, pense, ens informa de les pluges de les darreres hores, evite el dit profètic d'en Guzmán, el Bueno, déu em guarde!, el mant protector de la Immaculada al centre de las grandes avenidas leonesas. No puc resistir guaitar a l'aparador de la llibreria Alejandría sempre pro-positiva per les ments inquietes del país, oferint mostres de la història local, l'art, l'assaig, la narrativa, per aqueix ordre, d'esquerra a dreta. 

Una parella de dona i home passen davant meu coberts per sengles barrets d'ampla ala, ell em mira amb ulls inquisidors, crec. Una dona que s'amaga darrere unes ulleres de sol camina somrient darrere el seu gos que estira d'ella amb energia. Unes famílies joves vesteixen en tons blau marins que associe amb ideologies conservadores. Veïns vestits d'uniforme porten instruments musicals, pense, per participar en algun acte relacionat amb ¿la Setmana Santa?. Vora riu un concorregut mercat ofereix peces de roba a cinco euros. 

En tornar a l'apartament em pose a preparar unes llenties. 

Serà a la matinada

En la freda nit caminem cercant pels aparadors quelcom que complete la nostra col·lecció d'objectes. En la freda nit ens acostem a la barra d'un bar per prendre un cafè o una xocolata a la tassa ben (calents.

En la freda nit mirem els rostres sense nom que miren sense llum.

En la freda nit el trànsit omple de fums l'aire que ens enverina lentament.

En la freda nit sabem es preparen les guarniments de la trista festa de l'hivern.

En la freda nit ens travessa tota la incertesa del dubte, tota la soledat de l'abandó.

En la freda nit s'escoltaran les petjades apressades sobre el terra de fusta.

En la freda nit esclatarà un plany esgarrant les darreres esperances.

En la freda nit ens despertarà la telefonada del buit. 

Al matí descobrirem les deixalles de l'excés, els pixats de la incontinència, les restes del naufragi,

a les palpentes trobarem la porta de l'apartament, apartarem el llençol, cercarem la manta,

una conxorxa de somnis portarà les boires a la matinada robada,

qualsevol soroll serà invasor,

qualsevol crit ens trencarà,

qualsevol cristall ens tallarà les venes. 

I apartarem el calze,

i guaitarem al pou contaminat,

sense caiguda, sense resposta, 

sense cap pregunta,

ignorants del reflex,

decebuts del mirall,

corsecats per la gelada.

Ingenuïtat

L'èxit personal, l'individualisme, la competitivitat, el profund egoisme que se'n deriva ens enfonsen en comportaments que s'allunyen cada vegada més de l'humanisme, amb tot el que implica de solidaritat, de respecte, abocant-nos al conflicte, a l'enfrontament, a la lluita a vida o mort, ¿quasi? salvatge. 

Reivindicar la igualtat, la dignitat de tots els éssers humans, la necessitat d'arribar a acords de mínims per garantir aqueixos valors deurien abanderar els programes i les accions de l'esquerra, sobretot de l'esquerra. La necessitat de fixar regles de joc democràtiques, transparents, netes, doncs que deuria fer trobar-se als partits polítics. Però açò com que millor no tocar-ho massa, ja els hi va bé.

S'encén el discurs identitari excloent, la grolleria, el to amenaçant, el nacionalisme més barroer, el sentimentalisme més intranscendent. Apareix tota una colla de personatges disposats a tornar-se a rollar amb una bandera, a desfilar marcialment mentre s'escolta un himne victoriós. I es proposa amb cara seriosa i to cridaner tornar a bastir murs, tancar fronteres, amuntegar éssers humans, que no compten, en camps de mort i misèria. 

Més coneixement, més coneixement de la cultura de l'altre, més intercanvis lingüístics, més música escoltada i interpretada conjuntament, més cinema d'altres països, més economia local, més decisions des de la base, més comunitat, més intercanvi gojós de saviesa, més paraules amables. Ja ho sé: pura ingenuïtat. 

Sona la trompa

Portem tot el dia amb el senyor Trump amunt i avall. El personatge fa bastant por, igual que la colla que li fan costat i es reprodueixen a diferents indrets del planeta. Només la campanya que ens ha arribat a aquest costat de l'Atlàntic, doncs que ja fa molt de respecte. 

L'han votat sí, però el sistema electoral nord-americà se'ns presenta com un poc o bastant diabòlic: No? Segurament hi han de pitjors. Igual cal a hores d'ara preguntar-se: Per què no ha convençut prou el Partit Demòcrata i els seus/les seues candidats/candidates? Queda clar per guanyar el poder val tot, lliçó quasi indiscutible dels darrers dies, prenem bona nota. 

Triomfa allò de l'Amèrica per als americans. Des d'ací aquella societat sembla ¿malalta?, i la d'ací com que va pel camí d'emmalaltir-se com aquella. És contagiós tot plegat, però no deixa de ser la vella malaltia dels odis, les enveges, els prejudicis, l'egoisme, la ignorància, la competitivitat, el racisme, la intolerància.

No s'entén bé que un multimilionari vaja a defensar els interessos de qui no ho són: Vol que tots els altres, per suposat nord-americans, també ho siguen? Tornem als vuitanta? Aquest personatge mal-educat i groller pot acabar fent bo en Bush fill, i mira que va fer mal aquest senyor. 

A zero graus

Vostès quan els pregunten sobre les polítiques que van a portar a terme diguen "diàleg, diàleg, diàleg". Aquesta semblava ser la consigna de les primeres hores. Consigna que s'apressaren a difondre els mitjans de comunicació. Quan dialoguen, quan escolten, em creuré alguna cosa de tot plegat. 

Em produeixen pànic això dels baròmetres d'opinió. Obrir sovint els noticiaris amb els resultats mesurats per aquests aparells diabòlics doncs que confiança, confiança no en fan massa. A mi, allò del baròmetre em recorda el baròmetre que penjava d'una de les parets del saló de casa del meu avi matern. D'adolescent, interessat  per les mesures atmosfèriques, m'hi acostava tractant de relacionar temperatura i pressió, sense tenir gens clars els conceptes i les lectures d'aquell instrument farcit de numeracions i escales, agulles i rodaments, prediccions climàtiques associades. Açò, que volen que els diga, a mi em sembla una manera, com a mínim de dubtós rigor, de crear notícies, que cal posar en vigilància intensiva.

Igual als nord-americans i nord-americanes no els aniria malament una jornada de reflexió abans del dia de les eleccions. Sé que aniria contra les sacrosantes regles del seu procés electoral, però és que en fan un gra massa. Per si fos poca cosa, els mitjans domèstics s'han abocat al seguiment d'aquella baralla presidencial, com si la vida ens anés amb ells. Cert que en Trump fa bastant por, i que la imatge cridanera de la Sra. Clinton deixa que desitjar.  No pinta bé aquell país. Llàstima perquè hi deu haver bona gent que tracta de viure en pau, bastint amb llur esforç un país per tothom.

Sully

La darrera pel·lícula del Clint Eastwood no va malament per aquestes hores d'intercanvi de despropòsits de la campanya de les presidencials nord-americanes, oferit en viu i en directe pels mitjans europeus de comunicació. 

Un avió es veu obligat a aterrar al riu Hudson en avariar-se els motors per l'impacte d'unes aus, moments després d'enlairar-se de l'aeroport novaiorquès de Laguardia, la tripulació salva la nau de la catàstrofe i amb l'ajut de més gent de la ciutat aconsegueixen que no mori ningú. 

Em demanen força precaució les pel·lícules sobre herois, em demana prudència allò de l'orgull, em demana distància la representació del pànic i les situacions límit. Aquesta proposta la situaria dins de la correcció, i no és poc protagonitzant-la en Tom Hanks. 

En temps de crisi de valors, de pèrdues terribles de vides humanes en guerres i fugides dramàtiques aquesta història amb final feliç és una apel·lació a la responsabilitat, la solidaritat i la lluita per la supervivència de l'altre. Pot ser a Nova York, pot ser a la Mediterrània, a Síria, estem cridats a actuar per salvar les vides dels demés, jugant-nos-la, posant totes les nostres capacitats per continuar endavant, i sempre no ix bé. 

Receptari extraviat. DD.AA. Edició Ajuntament Bonrepòs i Mirambell

L'edició d'aquest estudi etnogràfic, amb fotografies i receptari inclòs, suposa la incorporació d'un valuós treball al que, si em permeteu, anomenaria la Biblioteca de Bonrepòs i Mirambell, seguint el camí ja explorat per altres treballs publicats, anteriorment. Aquestes històries al voltant de la taula, articulades en cinc capítols, suposen una aproximació a la gastronomia del nostre poble, alhora que un recull de material memorialista de valor incalculable.

El que tenim entre les mans apareix com una mena de reconstrucció d'un temps, no tant llunyà, on de segur que es veuen reflectides generacions de bonrepostins i mirambellans, bonrepostines i mirambellanes. En parlar de les menges, els àpats, els plats, parlem de les persones, individus, parlem del poble, col·lectivitat. En trobar el receptari, perdut en alguna caixa d'alguna andana polsegosa i silent, recuperem la fórmula, la combinació a partir de la qual acostar-nos al sabor, encara sia remotament, bé que ho sabem. En som totalment conscients, però sabem del deure de pouar les paraules, de deixar-les escrites, insubstituïbles com són les converses i consells vora el paeller, la llar de foc, el banc de la cuina, la taula del menjador, dins la cuina des d'on es veu el corral, sentint l'escalfor del perol, o el bollir de la paella. 

Cercàvem unes receptes, però hi vam trobar una cuinera, un cuiner, una història, unes històries, un temps que es podia tastar, que tenia sabor. Cercàvem i ens adonàvem que el tresor que teníem entre les mans ens podia nodrir per un temps més llarg encara. Això venien a dir les mans amb moviments precisos, els ulls lluents, el llenguatge articulat. Ens deien que van visitar un país la memòria del qual tenia olors i sabors, colors i tonalitats que guardaven i de tant en tant es feien presents dins una cassola de fang, en un brou. Testimonis del petit miracle de cada dia, aquells protagonistes de la pròpia existència oferien el relat sabedors la vida pròpia era la més fascinant que podien viure: aquell era el tresor, malgrat tots els patiments i estretors, totes les misèries i colps. 

Dit això, llegit el text, restem ja emplaçats per cercar més pàgines del receptari, sabedors lluitem contra el temps de la desmemòria i l'oblit, la destrucció inexorable del pas del temps, però que la vida és aqueixa dedicació a la supervivència, a la pervivència, a la vivència, conreada amb la relació humana, la convivència pacífica, del que els petits pobles en són exemple remarcable. 

Família Monster?

Vistes les fotografies del nou govern Rajoy, doncs que acabes veient més clar que és molt paregut al govern en funcions que ha treballat sense control els darrers mesos i comprens els darrers dies el cap de colla s'ha dedicat a tapar forats, amb la ferma pretensió de continuar fent la seua, a poder ser sense  o fora de control. 

Ix el sinistre Ministro d'allò interior, però l'aspecte i historial del nou com que també fa tremolar una miqueta, tenint en compte la natura de les problemàtiques a què deurà de fer front. Per si fos poca cosa les forces de l'exèrcit seran sota comandament d'ella: la veurem uniformada per l'ocasió amb els colors de la terra, el mar i l'aire? De segur qui l'assessora en qüestions d'imatge treballa en la renovació de l'armari rober de la senyora. 

El ja ex ministre dels afers estrangers deu estar a hores d'ara comprant tela per la bandera que vol penjar sobre el penyal, igual comença a preparar el seu desembarcament, senyera coronada a la mà, a la política valenciana, veurem Sra. Bonig.  

Si algú va criticar un possible govern de les esquerres com de govern Frankestein, doncs que tornant a veure els rostres dels ministres d'economia i hisenda en la fotografia familiar, un no pot deixar de pensar en la sang que ens xuplaran els propers mesos, amb la benedicció de les Europes, i la tradicional gallega discreció del premier hispà.

Als mitjans catalans veuen en la vice l'encarregada de posar un poc d'ordre en la qüestió territorial, llegim finançament i Principat. Inflexible en l'aplicació de la llei pels tribunals es pretén endreçar la situació, defensant l'espanyolitat constitucional. La nova ministra catalana igual pot aportar alguna cosa des del Ministeri de Sanitat: és possible no ho entès bé i el problema català és sanitari. 

El Gran Wyoming i l'equip del seu programa es tancava ahir a un refugi davant l'anunci dels nomenaments: preparem-nos per més diversió. I que algú ens explique què és el que volen fer amb les carteres noves. De moment tornen les creus i les bíblies a les promeses i juraments solemnes, només manca un cap de bou dissecat guaitant per la paret del saló per arrodonir l'espectacle taurí. A mi tot plegat em fa bastant de por, què volen que els diga.

Despertar del malson

El despertar valencià d'en Víctor Maceda, publicat per Pòrtic se'ns presenta com crònica de la política valenciana, més o menys des dels temps de Zaplana fins l'actualitat. En la presentació que podíem veure a Vilaweb televisió fa uns dies, el presentador apuntava més a malson que a despertar, i raó no li'n faltava a parer de qui açò escriu.

Cert que s'ha aconseguit un canvi de responsables al capdavant d'algunes de les principals institucions del país dels valencians i de les valencianes, cert que s'ha avançat molt, que s'ha arribat força lluny, sobretot mirant-s'ho amb una certa perspectiva, però tothom sap cal treballar molt i que els obstacles no seran gens fàcils de superar. 

Ara com ara, el poder de l'estat, que es reorganitza, serà un impediment a les línies polítiques de la Generalitat: desaprofitarà en Rajoy qualsevol oportunitat per reconstruir el poder conservador a un territori que saben clau per al domini que volen continuar desplegant? De segur que els seus estrategues treballen en el disseny de la reconquista valenciana.

En la part final del llibre ressenyat, l'autor, així ho he entès, parla de tres grans figures polítiques d'aquest període autonòmic valencià: na Rita, en Zaplana i na Oltra. Tots tres personatges amb ambició i una força que arrossegava adhesions electorals contundents. Els dos primers ja sabem com han acabat, Oltra a hores d'ara és una incògnita al mitjà i llarg termini, el temps anirà desvetllant-nos què li té reservat.

En llegir el text em sembla que la narració, a més dels polítics, i una precisa descripció dels múltiples episodis de la vida política, té com a gran protagonista la societat valenciana, que ha anat evolucionat aquestes darreres dècades, l'aproximació a la qual esdevé indefugible per conèixer el perquè de tot plegat. 

Les polítiques, sobretot del PP, a la Comunitat Valenciana han resultat catastròfiques per als seus ciutadans i ciutadanes, i sense autocrítica, en primer lloc d'aqueix PP o del que en resta, després  dels qui han tingut responsabilitats de govern, tindrem força difícil despertar. Continua funcionant el panxa-contentisme, el pensament reaccionari instal·lat en una ignorància alegre i riallera, amb les temptacions, pense que intactes, de tornar al vell camí.

En Maceda es consolida com a periodista, escriptor, que tant de bo continue contant-nos aquesta apassionant vida política valenciana que ens ha tocat viure.

Tots sants o no tan sants

Porten mesos amb aquest serial polític, nosaltres seguint la pujada i baixada podemita, l'ofensiva mediàtica per defensar l'estatus quo,  per arribar a la síntesi: Per ofrenar noves glòries a Espanya. És a dir: som on érem. I no parle ara d'independència catalana, ni d'autodeterminació valenciana. 

No hi ha projecte, o si més no: el projecte és el que veiem al pronòstic meteorològic, al caminar pel barri formigonat, ple de cotxes aparcats a una banda del carrer, comerços llanguint amb grisor general, esquitxats per presències humanes quasi fantasmagòriques, del que en diuen zones verdes, que han esdevingut clos de gossos i criatures, de vells abandonats i amants adolescents, amb el centre comercial obert nit i dia per adorar déu, celebrar el seus sagraments, consagrar llurs manifestacions en la terra.

Fa gràcia el líder vençut, i apartat, dels socialistes, quan diu que va a agafar el cotxe per articular la seua alternativa a aquells que l'han fet fora de la Casa del Pueblo major. Es trobarà el paisatge descrit a sobre, amb un bri de grogor intens, uns bocins de taronja, una cremor tardoral. Ens agafem a allò que tenim, desesperadament, i no entendre que en la dimissió sovint va el nostre triomf, la nostra victòria digna, doncs segurament ens dóna tots els punts per a una altra sotragada. A les escoles de Ciència Política, el dia que expliquen els verbs polítics deuen oblidar-se sovint del verb dimitir. 

I ells i elles  tan contentos y contentas, esperant el premi, el tros de pastís, que els ha de lliurar el que tenia tanta pressa en ser investit, fins que va ser investit, deixant l'estat en funcions per passar a l'estat investit, estats dels que em costa veure les diferències, no els passa a vostès? Diuen que ha promès o jurat agafant-se a una Bíblia del segle XVIII, a la Constitució: Amén. 

Contradiccions?

Que a una part de l'estat es prohibeixen les corregudes de bous és inconstitucional. Que la fi del terrorisme al País Basc no supose la fi de la dispersió dels presos sembla és constitucional, igual que ho sembla el manteniment del centres d'internament d'estrangers o l'aixecament de murs de fil-ferro a les fronteres de l'estat. Quanta celeritat per segons quines declaracions de constitucionalitat i quina desgana per segones quines altres. 

En reclamar la llibertat d'expressar-se alguns s'obliden del silenci de moltes veus que dia rere dia practiquen els mitjans de comunicació públics que controlen. 

Al País Valencià les maniobres del Partit Popular contra l'articulació de  la nova RTVV no ens han de fer oblidar tot el que sota els seus mandats fou aquella aventura i  un troba a mancar un poc d'autocrítica (què dic!) i de propòsit d'esmena, precisament per garantir la llibertat d'expressió i els drets, constitucionals i humans, relacionats amb la informació, dels que se'n riuen ara sí, ara també.

El llenguatge casernari i venjatiu d'alguns sobre alguns terrorismes, la manca de reconeixement dels qui, sembla, van apostar pel diàleg per la fi del terrorisme etarra, palesen un sectarisme insuportable i manipulador: tan difícil és mantenir un to moderat i respectuós, bastir actituds de reconciliació i superació dels conflictes per una convivència en pau i tolerant?

De la missa la meitat

Sempre és interessant llegir al rigorós periodista Víctor Maceda, el seu "El despertar valencià" em pareix una interessant proposta per fer memòria d'on som ara i d'on venim. 

La presentació de les notícies del telediario de la televisió espanyola em sembla força escandalós, posant en evidència una divisió gent d'ordre-gent de conflicte que tracta de pintar-ho tot ben negre. La violació dels drets relacionats amb la informació abasta nivells força preocupants. Ara com ara l'exercici de l'Intermedio per contar la "veritat", després de conèixer les notícies, esdevé força recomanable.

Tot l'espectacle del PSOE deixa força tocades les institucions públiques, el panorama de corrupció de tot plegat se'ns ofereix com el resultat d'una descarada connivència de les dues principals forces polítiques de l'estat per romandre en el poder. No es pot amagar el gran esforç de les elits per recolzar uns líders, unes organitzacions, per afavorir el manteniment del poder a qualsevol preu.

Atents a la pantalla

En els rostres dels dirigents del partit del govern ¿en funcions? s'endevina l'alegria per l'explosió que, ells també, i tant que sí, han vingut preparant per terra, mar i aire durant mesos i mesos. En aquest joc de conservació del poder, d'evitar a tota costa la construcció d'alternatives d'esquerra, valia tot: la creació de partits de centre, l'atracció de l'abstenció socialista davant un bloqueig, l'ofensiva mediàtica per fer responsable al líder socialista, uns resultats electorals a eleccions regionals.

Llegesc aquests dies a Eric Hobsbawm (Política para una izquierda racional), al volum força interessant s'apunta allò de què els fronts populars continuen essent l'estratègia socialista que més por provoca a les dretes. Doncs això. L'aparició del moviment 15M, l'articulació de Podemos a una part de l'estat, Compromís, En Marea, l'acostament d'Esquerra Unida a aquests, provoca molta por, l'acostament, el fet de plantejar-lo només, dels socialistes del PSOE a ells, els darrers dies, afegeix a la gent d'ordre, del que alguns anomenen el Partit Podrit,  un rebuig visceral, transformant-los a tots i totes en una epidèmia que cal aturar sia com sia.

Les maneres exhibides per la ja sultana d'Andalusia, el gest de la qual se'ns mostra amb tota la potència de qui està disposada a l'assalt del poder central, han estat qualificades de colpistes, i el viscut en la nit d'ahir la veritat és que dóna aqueixa sensació a l'espectador, que s'ho mira ja tot, des de fa mesos, com un serial, de bons i dolents, d'intrigues i colps de destral inesperats, eixides d'aparcament en cotxes mig camuflats prop de la mitjanit, declaracions d'ultimàtums i formació de quadres en posició de combat imminent. La resta ho posaran els telenotícies, les portades dels diaris en paper, pràcticament unànimes als escassos quioscs dels pobles i ciutats, les tertúlies de periodistes que més que informar ¿xafardegen?.

Mentre el cap del govern en funcions (de govern sense cap control, que és com governen els que en saben de governar) espera, llegint el Marca o jugant al dòmino, o seguint alguna competició esportiva d'interès nacional, es cremen les naus dels adversaris més directes, s'encén l'independentisme català, tot proporcionant més por al relat, més motius per exhibir el nacionalisme espanyol triomfant que no falla mai.

Per moments sembla garantida l'estabilitat, el triomf dels bons, als que s'acostaran tots els ofrenadors de velles glòries a l'Espanya de sempre, la fruita està madura dalt de l'arbre i és qüestió d'uns moments que caiga de l'arbre. Les apel·lacions del cap de l'estat a l'ONU al diàleg i l'entesa semblen un acudit, en aquestes terres on s'esmola el ganivet amb fruïció. Repassar l'hemeroteca a hores d'ara és ja un exercici banal. 

Ens estem lluint

Em lleve, entre altres coses, llegint que fan fora de la Cadena Ser en Fernando Berlín. M'ha vingut al cap l'acomiadament de n'Ignacio Escolar. Escolte aquesta emissora de ràdio per les nits, un poc per contrastar (?) amb els argumentaris que se m'ofereixen des de les emissores de televisió i ràdio sintonitzades a l'apartament que habite, clarament decantades cap a la dreta, a excepció de ¿La Sexta?. Tot plegat s'afegeix a les capçaleres dels diaris que es mostren als quioscs lleonesos: Diario de León que es ven conjuntament  i inseparable del periòdic El Mundo, La Nueva Crónica que es ven inseparablement i conjunta amb el diari ABC i el diario global en español: EL PAÍS.

Així les coses abocat a la lectura de diaris electrònics en aquesta llengua i l'oficial el panorama com que va convergint envers una uniformitat escandalosa. Al primer dels periodistes ressenyats l'he escoltat als vídeos de l'Infolibre i em sembla es llegeix la premsa internacional, la seua opinió qüestiona veritats de les que la periodista n'Elisa Beni qualificava de sofismes a un article publicat a eldiario.es, l'atreviment davant altres espases, més esmolades, de la tertúlia nocturna de la vint-i-cinquena hora del dia informatiu, sospite li ha costat el lloc a en Berlín. Hi escolte també al professor De Lucas, de qui vaig ser alumne en una universitat massificada, on allò d'alumne o deixeble no deixava de ser una anècdota administrativa, però en vaig aprendre algunes coses i no de les pitjors d'aquells temps de formació. Pense n'Àngels Barceló fa servir unes maneres amb les que m'identifique en algun grau, però els vaixells enfonsats em fan témer poden fer-ho també veus tan valuoses, ¿molestes?, com la d'en Ramoneda o la d'en Luis García Montero .

Alguna cosa semblant observe en aquell programa, que ja no sé ben bé què és, de La Sexta Noche, on els periodistes ¿dretans? es mantenen i d'altres han desaparegut ¿misteriosament?. Freguen un partidisme insuportable els Inda-Marhuenda, el primer fent exhibicionisme de ¿periodisme d'investigació? amb un to provocador insuportable, el segon amb un cinisme pocavergonya que no es sosté més que amb una clara connivència amb el poder establert, defensant allò més indefensable passe el que passe.

Esclata sovint en indignació el joc de la provocació, allunyant-se de exercicis d'anàlisi rigorosa, que no es veuen per enlloc. També desapareixen dels quioscs certes revistes i finalment els mateixos quioscs, abocats a la venda de llepolies i col·leccionables de sospitosa utilitat. Va a ser difícil, ho és vaja, informar-se i informar-se bé, començant per allò més pròxim i certes etiquetes van a funcionar sense aturador i vergonya, ans desinformant i manipulant, arraconant als discrepants i dissidents de les veritats úniques, amb matisos sí, sense que es note massa el matís. Agreuja encara més la situació la submissió dels mitjans públics, als que ja no sabem si esperar-los o donar-los definitivament per perduts, al servei d'interessos partidaris i partidistes, dimissionaris d'aquells principis ¿constitucionals? que tanta raó de ser els donaren en altres moments. Ens estem lluint. 

Vora el vespre

Els telenotícies s'han tornat una insuportable contarella de les reunions entre el vell PP i el nou PP. Del carrer arriben en aquesta llarga vesprada les veus dels turistes que es deixen veure a les terrasses de les places i carrers, improvisant intercanvis de parers gastats en una repetició  ad infinitum. La calor avui es fa sentir amb força passades les set de la vesprada. 

Encete Crematorio, escolte cantar algú acompanyant-se d'una guitarra, a la ràdio programen aquell concert per a piano de Bach que vaig escoltar per primera vegada a una cinta de cassette que acabés estripada de donar voltes i voltes al vell Panasonic de l'adolescència, aplaudeix ara el públic la interpretació del concert per a clarinet de Mozart... l'estiu dóna per tant, tanta bellesa ens convoca a la seua contemplació i gaudi.

Em sembla inversemblant qualsevol dedicació als propòsits, entretingut en cada cosa, tractant de posar la màxima atenció en allò que faig o, simplement, no fent res: badar. El temps agradable convoca a la contemplació amable dels paisatges, al repòs silenciós a un jardí qualsevol, a l'aturada sota una ombra acollidora i reparadora. 

Conte de Nadal

El Comitè Executiu havia resolt, sí, però no sobre allò que deien que motivà la reunió: la regeneració pactada,  sinó sobre allò altre: la data electoral. Com que això de votar a ells com que no els hi feia massa, van decidir que no, que no s'aniria a votar. En la seua ment no era possible votar i celebrar el Nadal el mateix dia, per tant si les eleccions es convocaven per al dia de Nadal, aquestes no es celebrarien, òbviament. Com que s'excloïen totes dues coses un mateix dia, anaven a arreglar-ho d'aquesta manera. La premsa, la poca que anava quedant als quioscs, tot hi ha que dir-ho, ho va considerar genial, més encara: magistral, un moviment digne dels més fins estadistes. Humilment, ni l'estadista genial, ni el comitè de notables executants  volien atribuir-se el mèrit de la troballa, deixant en mans de la imparcial presidència de les cambres la suposada decisió de fixar el tan posposat debat d'investidura, moment del qual depenia la feliç coincidència. La fixació fou anunciada solemnement per la cap de la institució i tothom va atribuir-la al cap del partit de l'oposició. Absurd? Qui va escriure absurd?

Les reaccions no es van fer esperar. Especialment sentides han estat les que proposen un canvi constitucional per fer coincidir sempre les eleccions amb el dia de Nadal, totes, incloent-hi a més els referèndums, llevat, és clar, dels d'independència. Entre els que més han trigat en pronunciar-se, no podia ser d'una altra manera, ha estat l'església, tot posant algunes condicions per assegurar la presència dels  i de les fidels a les celebracions de precepte cas que resultaren triats per exercir com a membres de les taules electorals, proposant un ampli catàleg de permisos i exempcions per fer compatibles els deures electorals i els religiosos. La Junta Electoral, des del primer moment es posà a treballar per elaborar un ampli catàleg d'excuses per garantir la vàlida emissió del vot, així com per delimitar què no podria aparèixer en cap moment en la publicitat electoral cap referència al Nadal, circumstància aquesta que va enutjar força alguns, tot i que des del primer moment de la convocatòria ja van mostrar-se en roda de premsa abillats amb el popular barret roig del pare Noel. Des de la televisió pública es treballava frenèticament en l'especial de la nit de Nadal, per ¿evitar? qualsevol al·lusió política que pogués condicionar el vot ciutadà del dia següent. Sens dubte el comerç podia veure afectades les vendes del moment més culminant de la ¿campanya?, alguns estaven per enllestir promocions especials per mobilitzar els consumidors el dia de reflexió, d'altres proposaven fins i tot l'obertura dels centres el mateix dia 25 per aprofitar els desplaçaments als col·legis electorals, bàsicament per captar clients d'última hora, l'estimulació de celebracions nadalenques a les seus dels partits una vegada acabat el recompte. Grups de votants es llançaren als carrers i les places per demanar a la gent que votés solidàriament el dia de Nadal, portant pancartes amb lemes com ara Votar en Nadal: un acte d'amor, Per l'amor de déu: votem, El teu vot, el millor regal, A vint-i-cinc de desembre: vot, vot, vot, el castellà Però mira como votan los peces en el río, o l'atrevit  i partidari Jesucrist era de Podemos, certament que els més agosarats es manifestaven, pacíficament vestits de pastorets i no faltaven els pessebres amb talls d'aigua i llum amb àngel portador de la llegenda Retallades zero. Tota la iconografia del moment corria el risc de transformar-se fins a límits insospitats, a un punt d'avançar al desembre les celebracions falleres. Grups defensors de la família començaren a difondre la campanya En Nadal no parlem de política i els productors de cava substituïren les habituals bombolles daurades per llistes i sobres electorals del mateix color. La Casa Reial s'apressà a avançar, mitjançant un comunicat oficial, que el discurs reial En esta noche tan entranyable... Feliz Navidad, Bon Nadal, Bom Natal, Zorionak no s'oferiria  la nit del vint-i-quatre, tot respectant la preceptiva jornada de reflexió, aprofitant el titular per reflexionar també una miqueta aqueixa nit.

Per una altra banda un comentarista de referència s'afanyà en la seua columna de qualificar la decisió de les més revolucionàries dels últims temps, polítics, és clar: Posar-li mà d'aquesta manera al Nadal, tot dedicant la vespra a la jornada de reflexió i el dia vint-i-cinc a les votacions constituïa per se una autèntica revolució de dimensions i conseqüències encara desconegudes. Es matarien, probablement dos pardals d'un tret, a saber: acabar amb la tradicional intervenció reial, la darrera ocupació coneguda de la corona, mentre les taules es paraven a les llars de l'estat i buidar de significació religiosa i consumista la diada nadalenca, tot substituint-la per una de marcadament política. La sociologia tenia abonat el camp per a futurs estudis sobre l'evolució de les relacions familiars i públiques amb la sotragada del calendari festiu tradicional i qui sap si, tot plegat, anava a ser un colp definitiu a la festa occidental més arrelada i anava a marcar una tendència indeturable a les democràcies més avançades del planeta. Que es quedà ample el senyor o la senyora vaja.

La magnitud de la ¿tragèdia? es va poder copsar en publicar-se els primers estudis d'opinió després de la comunicació de la decisió del Comitè Executiu, molt majoritàriament la població estava per votar el dia de Nadal, a la pregunta ¿té alguna cosa millor que fer el vint-i-cinc de desembre que anar a votar? els entrevistats contestaren majoritàriament no tenir res millor a fer aqueix dia i a la pregunta ¿el dia de Nadal prefereix a la televisió un programa de variedades o un sobre els resultats electorals? el percentatge de les  respostes favorables a la segona era força superior a les de la primera. Els més joves eren molt partidaris  a la votació el dia de Nadal, però també la gent gran i la que vivia sola al·legant això els permetria eixir al carrer i relacionar-se amb el veïnatge. L'estudi posava molt d'èmfasi en el caràcter de Festa de la Democràcia de la diada, mena de dimensió desconeguda del Nadal. I si tot plegat formés part d'allò denominat l'esperit del Nadal?

Cremat el cereal

He rellegit La dama del llac d'en R. Chandler. M'ho he passat molt bé amb el detectiu Marlowe. He passat bastant temps llegint als trens, enmig del paisatge castellà, groguenc, estampat pels alegres gira-sols, cremat el cereal, entre pobles escampats entre llomes suaus. Continue sorprès per la presència del Renaixement per aquestes terres, un exemple més: la catedral de Palència. 

Aquests dies torne a constatar els dèficits culturals de la ciutat de Lleó. Poc més que el cinema (El secuestro o Regreso a casa com a molt es salven de la crema) per acostar-me als creadors, poca música, els contenidors culturals sota mínims, llibreries a mig gas, ¿exposicions? Què dir?: oferta ben gastada, salvada per la potència d'algunes joies del patrimoni, però inexistent, quasi, pels residents, pels visitants. Llàstima perquè hi ha espais a l'aire lliure ideals per espectacles de carrer, concerts a l'aire lliure, de segur que hi ha creadores i creadors digníssims. Però res de res. 

Ara mare!

En Trump demana perdó per alguns, deixem-ho així, excesos verbals. Què volen que els diga? D'entrada hi ha gent que ni està, ni se l'espera. El personatge no té remei. I el que em sembla pitjor: els seus seguidors esperen això d'ell, escoltar-li aquestes barbaritats que fa servir als seus ¿discursos?, són part, important, de l'espectacle. 

Escoltar de la portaveu del govern de l'estat que unes possibles terceres eleccions són la conseqüència de que en Pere Sanxis no ha volgut parlar de data d'investidura amb el president funcional em pareix d'un cinisme pujat de to, cinc estrelles. Tot plegat en la línia habitual de la senyora i, a més, d'enfonsament de l'acord contra la corrupció entre el PP i C's: que fort! Sobretot després de testar la transparència explicativa d'en Marià amb els periodistes: anem bé per escoltar a aquest senyor davant una comissió d'investigació sobre el cas B.

Ni estan, ni se'ls espera als  ¿nous? lluitadors contra la corrupció, ni s'espera una ¿nova? llei electoral, ingenus, ara vos faran un vestit a mida, quan aquest els va a ells de campionat, temporada rere temporada, ni els d'Emidio Tucci, més bé quantes més eleccions es celebren. S'ha insistit força: aqueix PP no pot encapçalar cap regeneració democràtica, primer ho ha de fer com a ¿partit?, i açò simplement no es veu per enlloc, que li ho pregunten a n'Arenas o a la senyora María Dolores. Jo no ho espere, el que els votants del NOPP precisament  esperem, ¿ingenus?, és un pacte per una alternativa a les polítiques dretanes que estem patint: ara mare?

Esperar que el fracàs de l'altre ens porte, a dretes o a esquerres, a la pròpia victòria és, simplement, una pèssima estratègia, de resultats bastant incerts, força incontrolats a més. I ací és on semblem instal·lats, la geografia de la representació electoral ara exigeix la gosadia de posar en marxa l'exercici del pacte, del disseny pluripartidista de projectes col·lectius: ara mare? 

En funcions

En qüestions meteorològiques el que per a mi pot ser sensació primaveral per a un altre pot ser sensació estiuenca. En termes de negociació política el que per a un és negociació política per a un altre pot ser toreig, postureig.

És força difícil posar-se d'acord en alguna cosa? Doncs sembla que sí. El diàleg esdevé impossible des de la immutabilitat de plantejaments, des de la postura sòlida de no voler escoltar l'altre, diga el que diga. Sovint se'ns recorda que no estem per escoltar arguments i confrontar-los. Escoltem el que volem escoltar i defugim els raonaments contraris. Cerquem els mitjans ¿amics?. Amb la maduresa personal tenim força clar de qui estem disposats a fiar-nos, pels gestos, pel to, pels arguments, i quan apareix segons qui, apartem la mirada o ens tapem les orelles.

Camp abonat pel triomf dels individualismes, per constatar que sovint cedeixen els mateixos, per posar de manifest l'immobilisme que impedeix transformacions radicals. La dreta espanyola és especialment experta en aquest tipus de comportament, fregant i ultrapassant sovint una agra intolerància que desmotiva als més agosarats i persuasius adversaris. Per si fos poca cosa, encara dins la pròpia anomenada esquerra alguns semblen tenallats per aqueixa tendència dretana, que acaba tallant les ales a pactes i alternatives amb forces progressistes. 

Atado y bien atado, un té la impressió que l'estat té govern de facto, que això de en funcions és un qualificatiu que tant li fa al propi govern i a una part significativa dels governats. Tots els càlculs, tots els missatges, totes les convocatòries semblen orientats a mantenir aqueix govern, sense qüestionar ja ni formes ni continguts. La divisió de poders se'ns mostra més falsa que mai. Les apel·lacions a la sacrosanta constitució no deixen de ser interessades, especialment als principis que no es poden tocar, quan en democràcia es pot tocar tot dins del respecte al pluralisme, la participació,  als drets humans, l'assumpció de deures, formes procedimentals.

Podria semblar qui governa l'estat no té criteri, es deixa portar, però precisament és així com està bé, deixant passar el temps i lliurant-se a la manca de qualsevol tipus de control, administrant els aparells funcionarials i burocràtics, repartint entre els partidaris, mirant cap a una altra banda en posar-se en evidència contradiccions i fraus. Ja els va bé. S'agafaran a tot el que els puga suposar un recolzament, un reconeixement, demonitzaran allò que els vaja bé posar del costat del maligne. 

Penjant-se les medalles

Amb la que cau encara algú mostra una senyera al costat de la bandera nacional en un pavelló esportiu olímpic, malgrat els intents del realitzador d'evitar-la en les transmissions en directe o en diferit. El rostre somrient dels presentadors/de les presentadores de telenotícies en fer crònica esportiva contrasta amb el posat seriós en parlar de la presentació de la candidatura de l'Otegui a les properes eleccions basques, candidatura que acaba essent la candidatura, com si ningú més gosés de presentar-ne cap més.

No sé ben bé què puga ésser l'esperit olímpic, però la cursa per exhibir una posició destacada entre els estats condecorats és despietada des de la cerimònia inaugural. Lluny de mostrar-se la cara més ¿amable? de l'esport els triomfs esportius són els nostres i les derrotes també, en totes les disciplines, per més exòtiques o desconegudes que ens puguen parèixer, com si tots practicàrem allò del tir amb arc, la gimnàstica olímpica o el salt de trampolí. Així van passant els dies i va modulant l'esperit olímpic. Cert que també, com en tantes coses, s'instal·la entre nosaltres l'olímpic passotisme, comportament menyspreat i menystingut pels esportistes de sofà i bufanda, de bandera made in China visible en el balcó o en una finestra qualsevol de l'apartament que habitem. 

Gràcies que entre la representació olímpica trobem una saludable diversitat de procedències i cultures, palesant la complexitat i pluralitat de les/dels habitants de la península. Un xicot nascut a l'Havana plora, entre colors constitucionals,  visiblement emocionat, en guanyar una medalla d'argent a una de les proves d'atletisme; un altre xicot nascut al Regne, encara, Unit de la Gran Bretanya protagonitza una cursa èpica sobre les aigües brasileres damunt una petita embarcació de nom confús. Sona l'himne sense lletra i la paraula orgull posa el fermall  gloriós a una connexió en directe, digna dels moments més feliços de la comunitat pàtria. L'exèrcit de terra, fins i tot, publica a les xarxes missatges grandiosos per compartir tanta alegria victoriosa. 

El medaller implacable retrata cada dia les gestes valeroses nostrades plus ultra i penjar-se les medalles esdevé activitat quotidiana equiparable, quasi, a les converses meteorològiques típiques del temps de la calor. En això estem: entretinguts amb enfrontaments diversos, però  units per uns valors ferms, compartits, perdurables. No hi ha res més gran, diuen. 

Recorde que de xiquet al Cola Cao repartien rèpliques de les medalles dels jocs d'aleshores (no sé si dels de Moscou o dels de Los Angeles), jo me les mirava i me les penjava, fascinat per tot aquell desplegament de disciplines durant les llargues hores infantils davant del televisor, crec tenia també un àlbum amb cromos o un llibre sobre els jocs i els seus protagonistes que me mirava bocabadat. A poc a poc vaig anar abandonant tot allò, supose que per la saturació i el cansament provocat per tanta competició, per tanta avaluació continua, examens i revàlides. 

Centres històrics

S'han convertit en façanes buides, en terrasses on uns passavolants miren a d'altres passavolants passejar amunt i avall sense altre rumb que una altra terrassa, la barra d'un bar, la taula d'un restaurant, l'aparador d'una botiga de souvenirs, un monument històric, un museu recomanat, una escultura d'obligada fotografia. 

Tinc la sensació la conservació del patrimoni acaba sovint en la construcció d'un decorat per aquesta tropa de visitadors que hem batejat com a turistes, entre els que m'hi trobe amb freqüència confessable, i que, a més, se'n senten ben orgullosos de presentar-se com a tals, amb el desvergonyiment propi, sovint, d'autèntics invasors d'un espai que proclamen com a propi: un poquet de respecte, senyores i senyors. 

Així les coses els qui habiten aquests espais acaben fugint de la colla guiada, de les remors provocades per l'escampada i la ocupació irrespectuosa, despoblant el que abans foren territoris de cohabitació, de convivència amable o problemàtica, desposseint a la toponímia de significació reconeixible. Low cost  ha aparegut aquest visitant que cerca una fotografia del propi rostre davant d'un lloc típic, certificat que s'afanyarà a enviar a tota mena de destinataris als que tant els farà es trobe ací o allà. 

En què convertim tot plegat? En què ens convertim? Les preguntes de l'estrany vorejaran una retòrica gastada, un discurs monocord, una dialèctica insuportable: que bonic! No pot resistir el petit comerç, no aguanta cap gastronomia tradicional, estenent-se l'expansió de la franquícia, de la marca internacional, l'artesania sembla un joc infantil davant la triomfal presència nouvinguda. 

Sic transit

Aquests dies d'estiu he recorregut les pàgines de La batalla de l'Horta i València sic transit. D'alguna manera hi he vist reflectits episodis de la pròpia existència, als que cal retornar de tant en tant per saber d'on venim, per tractar d'entendre on som, qui som. El primer treball, d'Enric Llopis, publicat per Sembra, exposa diferents capítols de la resistència de l'Horta davant els intents de la ciutat per mossegar el que encara resta d'horta al seu voltant, i si bé els temps polítics han canviat darrerament, amb la que fos alcaldessa ¿contra les cordes?, la fragilitat de tot plegat no pot fer-nos mirar cap a una altra banda. El llibre mostra en primera línia de lluita als llauradors i a les  llauradores que defensen una forma de vida, segurament amb les seues contradiccions, però que té una indubtable projecció de futur i demana del recolzament de tots els habitants del territori urbà i metropolità.

El segon llibre citat, novel·la d'en Francesc Bayarri, discorre per la València de la meua adolescència i joventut, tot dibuixant paisatges urbans i humans molt pròxims. Plantejat com una mena de declaració judicial, també, la veu del protagonista deixa entreveure una existència precària, amenaçada per crisis econòmiques i polítiques, segurament per la falta de solidesa del seu projecte personal, abocat a  la supervivència entre individus de perfils desdibuixats, movent-se entre el fracàs i una provisionalitat angoixant que els portarà a cercar refugi en la beguda, les drogues, la nit, ambients sòrdids i, fins a cert punt, marginal. L'aparició de personatges coneguts com J.J. Pérez Benlloch, en Monleón o Vicent Ventura, de Lucas, reforcen, al meu parer, el caràcter, també, de crònica del relat. El mateix autor es fa present en les referències a la seua Cita a Sarajevo i la tornada al colp del 1981. Les relacions amoroses, familiars, laborals, especialment dins la Mare Administració articularan l'avanç de la narració. 

El sic transit, diu viquipèdia, apel·la al caràcter efímer dels èxits, dels triomfs, amb això em quede, amb la fugacitat, la fragilitat, la provisionalitat de tot plegat, èxit i desencís, amb aqueixa València que vam viure, on vam ser joves, que arrossegà tantes coses, amb el país transformat, amb les metamorfosis viscudes, amb el rostre desfigurat amb que ara s'ho mirem tot plegat. 

Digueu no

Ara toca, també, dir no. Semblava clar que els més nacionalistes de tots, sense reconèixer-se com a tals, acabarien trobar-se en alguna mena de pacte per salvar la pàtria dividida indivisible. Així les coses els mitjans pròxims, les veus de llurs amos continuen furgant en possibles abstencions o absències el dia de la votació sense data.

La murga per terra, mar i aire, continua fins l'extenuació dels ciutadans que no apaguen la ràdio, que exploren insomnes la insuportable programació televisiva. Mentre el govern en funcions fa i desfà implacable, fugint de qualsevol mena de control democràtic o no, ja li va bé qualsevol escletxa legal o constitucional per no donar raons, per callar o per tapar. 

Som al cap de setmana més estiuenc de tots i una xarxa de silenci s'escampa pels despatxos públics i privats, els telèfons deixaran de sonar, les informacions meteorològiques prendran un protagonisme quasi absolut, la platja esdevindrà finalment refugi per tothom, els boscos un cau on respirar aires nets. 

El fracàs en forma de terceres eleccions és venut com desastrós quan allò veritablement preocupant és la incapacitat per bastir governs. El mal ve de lluny, en la no assumpció de responsabilitats dels avui tornats a triar i en la continuïtat del joc perillós on tot val, inclosa la complicitat d'una significativa part del cos electoral. No voler veure en polítiques del passat el bloqueig d'avui palesa unes limitacions extraordinàries. En els gests rajoyans i els seus silencis només veig la constatació de la seua consciència del seu joc perillós. Un joc ja acceptat, de facto, per l'aliat que seu amb ell i li dóna la mà, a canvi d'un grapat de vots: tant de bo hagués pactat el nou centre, fent una nova política, mesures de regeneració amb els altres, atesa la corrupció que es projecta sobre el partit de govern en funcions. 

Estiuenca

Olimpíades, investidura, incendis, meteorologia, terrorisme. Semblen els temes de l'estiu. L'estiu que crema els paisatges, l'estiu que porta les persones a amagar-se durant les hores de més calor, l'estiu que convida a prendre la fresca vora les façanes de les cases en arribar la nit.

Les vacances no deixen de ser una competició més a les carreteres, a les platges, als restaurants, als bars, als chiringuitos. Les vacances són un privilegi més, una rutina també en el calendari de les nostres vides rutinàries. El viatge es focalitza com a exhibició, com a medalla que poder mostrar després del retorn al campament base.

Cert que alguns aprofiten l'aturada per fer obres, les obres que els permetran una vida més confortable, o per endreçar la llar, convertida al final de curs en una mena d'abocador on tot es pot trobar. Tant de bo. Les iniciatives diverses topen sovint amb allò del propòsit, que a l'agost com que són un poc prematurs, però del tot punt respectables, encara que pots arribar al setembre amb la il·lusió per terra. A mi em va millor deixar-me portar pel desfici, pel badar sense rumb.

Diuen que en Rajoy domina el temps, ho ignore, em sembla deixa podrir la fruita a l'arbre i que caiga pel seu propi pes. Pense té una direcció clara i quan algú vol caminar en aqueixa direcció com que es fa la fotografia amb ell o ella, però que qui mana és ell això no es toca. Amb l'absoluta seguretat de la fidelitat dels seus votants es permet mantenir una posició de força, fidelitat que sospita fundadament manca als altres. Dogma de fe: Jo mane i a vosaltres vos compensaré adequadament. 

Dimonitzats convenientment els nacionalismes dolents, assistim eufòrics a l'exhibició desacomplexada del nacionalisme bo. De sobte descobrim a les pantalles l'esport olímpic i ens pengem al coll totes les medalles mentre sona l'himne sense lletra. Encara de xiquets organitzàvem al carrer els nostres propis jocs, competint en diverses disciplines, finalment ens ha enganxat al sofà la gran pantalla plana. 

"La visita". O millor: "De pas"

Visita les tropes el líder dels demòcrates nord-americans a territori peninsular i els convergents bategen el seu partit amb el nom de Partit Demòcrata Català, amb amenaça de demanda judicial dels també Demòcrates de Catalunya. Mare meua, com està la democràcia a Catalunya!

El rei apareix al telenotícies, he guaitat a La Sexta, jo confesse, com el col·lega de l'emperador i el president funcional com qui baixa dos escalons de la residència monclovita per fer una encaixada de mans amb banderes estatals de fons, dir good mornig por la mañana  i prou, very much. Un repàs de les trobades colonials ens porta, per la pantalleta, d'en Franco, ese hombre, a en Rajoy, este hombre, passant pel gruixut bigot d'aquell senyor tan seriós, aquell gest imperdonable i zapaterista en una desfilada nacional, la guapura suarista, la seducció felipista. 

En Berlanga, americanos os recibimos con alegría, es fa present, estripe el noticiari encara, en els cants d'unes joves gaditanes pro Obama, en les respostes de cambreres i venedors de productes diversos dels voltants dels campaments de les legions imperials. I en Barack, ¿berlanguià?,  que en minuts, he llegit, despatxa als escollits representants dels partits no populars: adéu, adéu, adéu. No sé si algú s'haurà atrevit a lliurar-li un pernil o un altre exemplar del Quixot en planetària llengua (en Felip sisè ja li n'ha regalat un de bon matí) , per anar menjant o llegint alguna cosa durant el viatge de tornada al veritable cap i casal, no tocava el Tirant, ni cap poema compromès, ni molt menys allò del Joc de trons podemista, ara que: no hagués anat malament una bona traducció del Por el bien del Imperio. 

La broma de la roda de premsa, s'anuncia a la tele com dues declaracions presidencials i una pregunta, ¿desesperada?, per a cadascun dels declarants. Ni  roda, ni de premsa, més bé de pressa o de presa de pèl total. Clar que, acostumats al més pur estil Mariano plasma, açò encara deu saber a llibertat de premsa i pluralisme informatiu a més d'un/una tertulià/tertuliana mediàtic, d'un ciutadà o ciutadana commogut o commoguda per tanta generositat americana. És el que té una democràcia consolidada, ¿o dues?, ens diran, o l'agenda de la gent important. Poca broma.

Algú ha convidat al visitant a marxar cap a casa, go home, i ha convocat alguna manifestació o despenjat una pancarta sobre una bastida. Supose s'haurà actuat tan efectivament com aquell dia d'urgent coronació en el que es retiraren, oportunament, banderes republicanes d'algun balcó del recorregut reial, per evitar mostres de discrepància o de dissidència, hoy no la caguen que todo ha de salir muy bonito. 

Balanç d'existències

Havia estat meritòria aquesta unió de les esquerres per presentar-se a unes eleccions. Van fracassar en el passat unions de caire semblant per eleccions al parlament valencià (al balear...) per exemple, si no recorde malament (allò del Bloc i Esquerra Unida ...).

El fenomen Podem és fràgil, suma de moments i contradiccions, també de determinada premsa i televisió, que jugà a opcions extraparlamentàries, fins i tot afavorint debats entre candidats de partits sense, encara, presència a les Corts espanyoles (qui ho diria). Van donar presència a alguns, caldria preguntar-se perquè no a d'altres, dels no parlamentaris (pense en el partit defensor dels animals, per exemple). Açò continuarà? Es jugarà novament fort  al bipartidisme des dels mitjans?

Els sondeigs d'opinió probablement han marcat i molt les campanyes, i ja es creu o es creia fins diumenge, sembla, en ells amb fe desproporcionada. Estarà bé que són un element important, però que palesen tendències, moviments. La foto que val, ens havíem cansat d'escoltar en altres temps, és la del dia de les eleccions. Un acaba per pensar en una tendenciositat amagada, també, en totes aquestes prediccions, una mica ¿fosques?, ¿agosarades?

Crec que tampoc deuríem d'oblidar, caldria insistir, la fragilitat de Podem, almenys la seua estructura és recent, ¿efímera?, respon, pense, a una heterogeneïtat, diversitat, complexes. Mantenir la fidelitat d'aquest electorat que ve de lluites i moviments sorgits amb la crisi, reivindicacions populars, és també difícil. Els seus líders estan patint molts desgasts que els passen factura acceleradament, s'exposen molt. El somriure de la campanya es transformà en trista ganyota la nit electoral. 

Haver basat la campanya socialista (PSOE) en la desacreditació del possible aliat en els pactes post-electorals perquè t'hi anava la vida, igual els ha suposat la supervivència, però et porta a un lloc molt fràgil, igual ancorat a un espai de resistència al límit, amb uns resultats magres. El clan de la rosa i el puny aparegué com el mort ressuscitat diumenge a la nit. 

La foto del diumenge passat posa de manifest el conservadorisme d'una part de la societat a la que ja li va bé el Partit Popular, el fracàs d'entesa veritable de l'esquerra, la decisió final que tenen uns indecisos molt ¿sensibles?. Aquest partit apareix liderat per un personatge de discurs limitat, però efectiu, entenedor per a un gruix d'electors fidels, que es conforma amb el que hi ha i com està, tot manejant una xarxa de mitjans poderosa, de nacionalisme agressiu.

A mi no em val el llavat de responsabilitats via paperetes electorals dins una urna, tot semblant-me força preocupant les maneres de fer de molts dirigents polítics, de moltes institucions, de mètodes de fer i desfer, amb totes les complicitats de mitjans i grups de pressió. 

Per mi el camí és posar a assecar el que s'ha salvat del naufragi, fent la tria escaient, tornar  a implicar-se en les lluites ciutadanes, reforçar els serveis públics, des de les institucions, i en la mesura del que sia possible, fent servir tots els mecanismes al nostre abast, posant en evidència i lluitar contra el descrèdit institucional, sense baixar la guàrdia en la denúncia, l'aïllament i extirpació de la corrupció i els corruptes.

Posar-se en camí, i trobar-se amb tots aquells i aquelles que s'hi vulguen afegir, sense defallir, teixint les complicitats necessàries sí, però sempre mirar d'avançar en la dignificació de les persones i allò on ens trobem tots i totes, i és de tots i de totes. 

Al voltant de la paella

Tot ha tingut el seu grau d'influència en el resultat electoral d'anit. Però el joc electoral sembla ja un joc amb les cartes molt marcades, i el circ en què tot plegat s'ha convertit encara posa més brutícia a la partida. Continuarem el joc.

Inicialment, la democràcia, el mecanisme del vot, de l'elecció, produeix una nosa profunda en els manaires que o fugen d'elles esperitats o tracten d'influir per terra, mar i aire, des d'uns mitjans de comunicació que es presenten, molt majoritàriament, desdibuixats perversament de les seues funcions formatives, severament transmutades en deformatives.

Què ens resta? Doncs un panorama força desolador, erm sovint, davant discursos buits i un cinisme contagiós, vorejant la paranoia en alguns casos, que ara posen en evidència, tímidament, algunes seccions televisives dedicades al recordatori de declaracions fetes a boca calenta (maleïda hemeroteca). Tots els polítics, totes les polítiques no són iguals, però ja prima massa l'instint de supervivència personal i partidària, aixafant les aspiracions del bé comú.

El panorama que dibuixa el resultat electoral desvetlla la por a la pèrdua del particular, del propi, del privat, atiada amb les amenaces de sempre, resumides en la cèlebre frase: ens volen furtar la paella. Perquè la paella, per si no ho saben, pense que pensen, és nostra. En aparèixer els possessius la vam cagar, permeteu-me la sospita o la certesa.

Alguns, algunes estan tan ocupats en allò d'agafar la paella pel mànec que s'obliden allò important era el contingut, i el poder gaudir de l'àpat en bona companyia, fins i tot ho han intentat amb la cuina de gegantines paelles al llit de rius secs arreu del territori, atraient a una població ¿ociosa? i ¿despistada? Sospitava aleshores, constatava, darrere l'oferiment del plat de plàstic i la forquilla s'amagava la demanda del vot.

L'esquerra o el que puga restar de posicions ideològiques que defensen allò públic, la formació de l'individu en valors de llibertat, respecte pels drets humans, l'aposta per una participació responsable, el respecte del medi ambient, la defensa del patrimoni i el coneixement crític, ha fet el que ha pogut, ha intentat el que li ha semblat més oportú. Els electors ho teníem clar, clar sobre qui i què, igual ara és el moment de l'autocrítica i de no defallir, més que apel·lar al de qui és la paella, caldria convenir en les excel·lències del plat, i en el bon de gust de cuinar-lo i menjar-lo ben fet, en bona companyia, amb les variants que la recepta accepte.

A Lleó, al país lleonès, tot el dit per la paella valenciana, supose es pot dir del seu cocido, per exemple.

Què diu ara? Un referèndum?

Doncs que no, que no voten, que quan ho fan, sinó ix el que nosaltres volem, que era el motiu de la convocatòria per cert, s'equivoquen. A més, si nosaltres som els qui sabem governar, de sempre, des de temps immemorial, per a què tanta consulta (més o menys vaig entendre deia el senyor president). Els referèndums com que no entusiasmen ni al partit conservador espanyol, que governa en multi-funcions des de fa mesos, ni al partit espanyol, quasi andalús només, socialista i obrer, crític amb qualsevol nacionalisme i populisme que no sia el seu, el de la senyora Susana vull dir, que ha trobat on agafar-se per atacar el triple referèndum podemita.

Les converses del senyor ministre d'allò anterior, interior dic, ¿subterrani?, són esfereïdores, i la manca de dimissions, una vegada més, els gestos dels companys de partit i govern tapant-lo i defensant allò indefensable, deixen tot plegat empastifat del tarquim més pudent de les clavegueres del sistema. Només ens mancava assabentar-nos, ahir mateix, de la visita de la policia a la seu del periòdic publicador de la notícia, sense ordre judicial, i tenir que veure demà al senyor vetllar per la seguretat i ordre de les eleccions estatals a Corts. Trist, molt trist. Dels mitjans de comunicació, ni parlar-ne, lamentable la connivència generalitzada. 

Els britànics han decidit separar-se, i no han votat tots els europeus, com recordava en Vicent Partal, i als constitucionalistes hispànics açò no els ha molestat gaire, cert que votar no els agrada massa. Els escocesos i nord-irlandesos han dit que ells d'eixir res, però de res, i també ho han dit els gibraltarenys i aquesta música com que els ha agradat a alguns unionistes europeus, ibèrics inclosos. 

Que la gent vote ve a ser per alguns, populisme o quasi, prefereixen l'aristocràcia. Com sovint ocorre caldria preguntar-se com i perquè s'ha arribat fins ací. L'evangeli cristià insistia molt en allò de la palla i la biga en l'ull propi. I en això estem, amb l'autocrítica per sota dels mínims nivells recomanats per les autoritats sanitàries. No parlaré tant de fer atractiu el projecte, com de sumar a tothom a una Europa de ciutadans amb drets i deures, de persones madures i formades, amb criteri i esperit crític. Se'ns tracta i se'ns ha tractat molt malament, reduint-nos a consumidors omnívors, partides comptables d'un sistema manifestament inhumà, per tot el que suposa d'explotador i alienador de l'individu, refugiats i refugiades inclosos/es, cal dir. 

Al Regne, encara, Unit, el Primer Ministre sembla que dimiteix, al continent d'altres s'apressen a demanar referèndums, els que interessen a les seues ambicions particulars és clar, que algunes coses no es poden tocar, aneu amb compte amb la democràcia participativa. S'han trobat a mancar dimissions a aquesta banda del Canal de la Mànega, jo també, l'escletxa britànica té les seues dimensions i posar-se a traure pit encorbatats com que no ho veig justificat. 

Avui és dia de reflexió, post campanya, post Brexit. Els candidats, he escoltat al telenotícies, fan vida familiar, fan esport, dinen amb els amics que encara els queden. Que sia profitosa tanta reflexió aleshores. Si tot això de la unió oblida la gent, oblida els països europeus, la diversitat, la dignitat individual i col·lectiva: doncs acabarà petant. 

M'entristeixen  els coents arguments imperialistes british per justificar el vot separatista, m'indignen les raons xenòfobes del Brexit i em desconcerten, definitivament, els qui apareixen el dia després tot dient que ells no sabien que s'havia convocat un referèndum secessionista i que cal tornar-lo a fer. 

Vaig a continuar reflexionant. 

Una mica a Bàbia

Ahir vaig ser-hi a Babia. Babia és un petit país de poblets amb noms com ara  Villafeliz de Babia, de muntanyes encatifades de verd i flors d'alegres colors, cims encara nevats, prats al voltant de penyes com la penya Ubiña  i els Huertos del Diablo. Les vaques habiten pacíficament les contrades més altes, també algun corzo i a dalt de tot planen els voltors.

Avui al cap i casal lleonès s'ha pogut veure una manifestació en defensa de l'arribada del ferrocarril de Matallana fins l'estació de l'avinguda del pare Isla, on l'esperen uns versos d'en Gamoneda evocadors de la bellesa de les comarques del Nord. A l'auditori la jove orquestra i cors del Conservatori ens oferien un concert de fi de curs per començar l'esperança.

A la vesprada s'han desfermat les temperatures i ha començat a fer-se present l'estiu de nou. Un excel·lent lloc per pouar un poc de repòs ombrívol és entre els arbres del jardí de sant Francesc, si es trobés més net també ho seria el tram de muralla del carrer de las Cercas: mira que li posen ganes els serveis de neteja a sant Martí i al carrer Ample, però allà si no xafes una merda de gos o ensumes uns pixats com que no és el mateix. 

Al matí llegia el diari global en espanyol, El País, l'únic que m'he atrevit a comprar entre mundos y crónicas, diarios y Espanyas. M'hi he trobat amb un article d'en Manuel Vicent, a la contraportada, que m'ha fet recordar el dit de Guzmán el Bueno , que ha acabat, veges tu, d'amo i senyor d'una rodona, en passar el pont dels Lleons sobre el Bernesga. Potser no serà el temps d'enderrocar estàtues amb el dit índex apuntant a futurs imperials, però igual sí de triar altres models per futures rodones: únic dret que ens resta? 

Des del País Lleonès

Han instal·lat jardineres als balcons del carrer Ample i els reguen empleats fent servir vehicles especials per enlairar-se fins les clavellineres, mànega en mà. Alhora, als carrers de l'Húmedo les deixalles es mesclen amb pixats i líquids vessats durant les hores nocturnes. Per si fos poca cosa els carrers més cèntrics són mullats a l'hora que eixim els vianants, que encara tenim feina, cap als nostres trists llocs de treball. Amb un poc de sort, arribarem al semàfor on el roig per vianants depassa el minut de temps i el verd amb feines arriba als trenta segons. Visca la política de mobilitat a favor del caminador.

Avui he recollit les paperetes per votar per correu,  pels murs lleonesos només he vist cartells de la coalició liderada por Podem i del partit Animalista, recorde també unes enganxines del Partit Regionalista del País Lleonès. El més divertit és en Rajoy, el seu Buenas Noches als espectadors avançat l'esperat ¿debat? a quatre, l'emoció carxofera, la passió caminadora... són difícilment superables. Diuen que no hi haurà terceres eleccions, però si arriben a convocar-se i es presenten els mateixos seriosament em propose no participar. 

En escoltar les argumentacions dels britànics (alguns) sobre l'eixida de la desUnió Europea m'han semblat una colla d'intolerants extremistes, xenòfobs i egoistes, provocadors de més extremisme, més intolerància, xenofòbia i egoisme: què volen aquesta gent? De què van? Tan preocupant com els seus discursos em sembla la retòrica pepera sobre el Gibraltar español. Tot en la línia dels discursos nacionalistes atiats per la competició futbolística del mes, il·lustrats per seguidors fanàtics i beguts de seleccions d'estrelles ben remunerades. En això estem. 

Un altre dia em salva, per un moment, l'esforç de la gent del conservatori de la ciutat oferint audicions dels alumnes, avui tocaven les flautes dolces i el clavicèmbal. Em referme en què aqueix és el camí, l'esforç que hem de continuar, el de la cultura, el de la formació, amb voluntat tot plegat ens faça créixer, ens faça dignes. 

Rareses

Toca, quina altra:  que aquí no se hablan idiomas raros. Perquè vostè ho diga i perquè el seu no és un idioma rar. Torna-li la trompa al xic. I això que qui pronunciés la frase sembla d'aquells crítics amb l'estasblishment, a parer meu.

La frase m'ha recordat una altra frase inspirada, d'una turista peninsular aquest estiu passat: Que bonito sería que todos hablásemos la misma lengua. Tot intuint jo mateix que aqueixa misma lengua era la del de les rareses idiomàtiques.

Tot constatant ens traeix el subconscient lingüístic, haig de dir que el meu subconscient s'ha comportat i la meua llengua s'ha contingut amb la seua integral raresa, habituada a la reserva, en un medi clarament hostil amb la pluralitat lingüística i marcadament catalanòfob.

La rivalitat futbolística es confon tant amb la nacional(-ista) que el que es alegria d'uns esdevé tristesa en altres, en funció d'un marcador de gols. Ara com ara, vistes les capçaleres dels diaris als quioscs lleonesos, el panorama és decebedor. Els continguts als que m'acoste, amb reserves, deixen molt que desitjar, clarament posicionats en favor d'uns valors, d'uns interessos, d'unes classes, desvergonyidament posicionats.

Observe poca pluralitat en els quasi cinquanta canals de televisió de l'apartament que habite, poca per no dir cap, clarament instal·lats en difondre un consumisme idiotitzat, una estupidesa narcotitzant, amb inequívoca vocació manipuladora per terra, mar i aire.

Així i tot resta alguna cosa, però demana un esforç personal per cercar les altres veus, una dedicació per explorar els territoris de la dissidència o la raó crítica, clarament i eficaçment arraconada i silenciada.  Una raresa més que afegir a tot el que no és oficial o generalment acceptat com a veritat immutable.

Temps dels romans

Amagat hi ha un Lleó romà. Amagades, unes pedres parlen d'un passat de legionaris, militars conqueridors. Ens ho expliquen, ens ho esquematitzen, ens ho dibuixen, com un preàmbul necessari per entendre el Lleó actual. Perquè el Lleó actual és molts Lleons, sense els que no es pot entendre.

Mire ara els edificis, mire ara els carrers, els murs, hi veig més, en un intent de donar sentit, de copsar unes línies que llangueixen, que s'esvaeixen per moments, transformant-se en ombres, en petjada temporal, en rastre enigmàtic, en pols de camí, en enderroc.

I el passat més anònim continua submergit en un llarg silenci, d'oblit i mort, d'ignorància, d'espoli, de negació, de desfeta, projectant-se en toponímia, en costums, en paisatges, en rostres, en noms i cognoms, en dites, fossilitzat. 

La imaginació tracta de fer llur propi camí. La imaginació inquieta que abraça el buit, explorant territoris on la raó no abasta amb llurs explicacions. 

De papers

Era això: no pagar imposts, i els que paguen els altres repartir-nos-els nosaltres. Sense que es note, fent apel·lacions a la moral, sempre amb allò que déu està amb nosaltres i bla, bla, bla...

M'emporte els diners al Panamà, ben lluny del país que tant m'estime, amb la bandera del qual m'embolique ara sí, ara també. Se me'n fot que no funcione la sanitat, l'ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa B. La banca guanya.

I damunt hem de riure'ls les gràcies, veure'ls a la televisió pública i a la privada, cantar les seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitenciaris de l'estat. 

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus, fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d'indignitat, dient mentides arreu per tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cognoms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit  deixar de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d'en Matas va intentar pagar una lletuga amb un paper d'aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acostumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà. La gent crítica de l'illa gran, mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà, com si d'un guia turístic es tractés, en un exercici d'aprofundiment en el coneixement de les restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s'ens ha convocat novament a posar la papereta dins la urna. I deien que el paper s'anava a acabar, paper zero, sembla patiran novament els boscos... i els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l'obra ens ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes actrius.

A hores d'ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d'un semàfor, passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l'estricta obediència analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resignat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.