Tampoc vestiré el vell esmòquing

Hivern sense fred, eleccions sense guanyador clar, fi d'any sense raïm, Nadal sense Jesuset, escriptura sense lectors... paradoxes, contradiccions d'aquest món sofisticat on tot es conxorxa per negar les evidències.

L'espès silenci ofegarà de matinada les expressions buides d'uns presentadors de televisió manipuladora, una besada posarà fi a un any que tant fa sia el quinze o el catorze. A la paperera anirà a parar l'antic calendari, estripada hi restarà l'agenda de paper, la indiferència gastada planarà sobre totes les deixalles de la desfeta.

Benvinguts al club del propòsit suat, de la felicitació inexpressiva, del ritual apressat. Submergits dins alguna música estranya ens descobrirem sols i abandonats finalment, qui sap si la dansa podrà portar-nos envers algun estadi catàrtic, o ofegats en alcohol bastim un buit on refugiar-nos momentàniament. 

No em posaré corbata, ni lluiré la camisa d'etiqueta, tampoc vestiré el vell esmòquing, tampoc calçaré aquelles sabates negres, no em demaneu recite el poema dels adéus, cante la trista cançó de l'amic. Ja em va bé l'hivern no sia fred,  no hi haja guanyador clar,  manque el raïm, i el Nadal haja perdut el Jesuset, i l'escriptura no tinga lectors, açò que s'estalviaran.

Suffragette. Sarah Gavron

Aquest film ens proposa acostar-nos al Londres de començament de segle XX i a la lluita pel dret de vot de les dones. L'acurada posada en escena i la magnífica interpretació de les i dels protagonistes fa força recomanable veure la pel·lícula, més encara en temps electorals i post-electorals. 

Segurament el personatge principal gaudeix de certa tranquil·litat i equilibri en la seua vida de treballadora, però el canvi que experimenta, la força que la transforma, diguem-li presa de consciència, és el que porta l'espectador, l'espectadora, a mirar el propi món i fer-se algunes reflexions.

Des d'aleshores hem avançat molt, però la lluita, bé que ho sabem, no acaba amb el reconeixement legal dels drets. Només cal que fem una ullada a les morts de dones per violència masclista o a les dades que parlen de la retribució salarial femenina o als lideratges i llistes dels partits polítics, als seus càrrecs.

El paper central de la dona per transformar les societats és indiscutible, els canvis legals que ajuden en aqueixa orientació estan en marxa. Però hi ha d'haver molt més que un marc jurídic, aquest és una ferramenta només. La política exigeix la participació activa de les dones, les institucions precisen de la seua implicació directa en un compromís sòlid per la dignitat i la justícia social.

Esperant les Reines Magues

No seré qui qüestione l'habilitat del President Mas, el nom del qual encara no pronuncien com toca els periodistes madrilenys, perquè no tenen cap interès, cap,  per sobreviure políticament parlant. Igual la seua vida política es troba pendent d'un fil, però que encara viu em sembla una realitat a hores d'ara, tot i no haver-se resolt al seu favor la postura cupaire d'una manera clara, si és que açò és possible, que ja no ho sé.

Del que tampoc tinc dubte és de la por que el personatge provoca entre alguns i algunes defensors de la indivisible pàtria. O més que por, podríem dir que és l'encarnació de la por que han bastit al voltant de l'organització territorial de part de la península dita Ibèrica, Pirineus ençà. Que l'invent no es qüestiona i molt menys es toca. Ja ho van deixar clar alguns il·lustres teòrics del sagrat dret de propietat: el solar és nostre.

Un periodista lúcid ha comparat la situació de les darreres hores i dies a Catalunya amb allò del punt de partit, batejant un article periodístic, del que jo només he sentit parlar, amb el ben trobat Mas point. Com deia al principi que en Mas aguanta és una certesa, que pegue les seues darreres raquetades no ho tinc tan clar.

Si l'assemblea que venien com a decisiva s'ha partit en dues mitats idèntiques, no descartaria ho feren els diputats de la CUP en la ja reservada data de la sessió d'investidura. La líder de l'oposició catalana ja adverteix, ha de fer algun advertiment, que el moviment portaria a una declaració d'independència. Així les coses una investidura presidencial per començar l'any tibaria més les cordes que es fan servir per teixir el govern espanyol: un dels punts de conflicte que reposa darrere dels moviments polítics de les darreres hores a la villa y corte.

Que en Mas els trau de polleguera és indubtable, que s'ha cremat també, però que es trobe vençut no ho veig de moment. Li resta per endavant la presa de posició de la CUP, la reedició o no de la candidatura unitària si convoqués eleccions i ser ell el seu candidat, la configuració del partit successor de Convergència i el seu cercle ideològic i social.

I si en Mas continua al capdavant continuarà rebent, des del minut u de la possible nova presidència, totes les galtades li aniran  a ell, galtades periodístiques i polítiques, i la desestabilització que es puga produir és de conseqüències ara per ara desconegudes, per la banda alta i per la baixa. 

Crec haver escrit tot a Catalunya, vist des del país dels valencians, és molt fràgil. Personalment em causa angoixa per veure que tot plegat no es resol bé, així com un cansament que fa difícil de pair cada passa, cada notícia, omplint de desesperança enganxosa qualsevol plantejament de convivència democràtica. 

Pense sovint que els que més ataquen a Mas podrien ser els qui més el trobaren a mancar en el cas d'una hipotètica o possible dimissió, no crec que un Junqueras o un Rull o un Romeva els resultaren menys molestos i generadors de tensió. I no descarte en Mas tracte d'aprofitar la situació espanyola per penetrar escletxes de possibles escenaris de negociació o diàleg amb el govern espanyol per conduir la situació envers altres escenaris no rupturistes. 

el costat fosc

No vaig anar a la missa del Gall, no vaig cantar nadales, però sí, pagant és clar, he anat a veure la pel·lícula on es parla del costat fosc de la força, a més ho he fet a un temple farcit de gom a gom d'espectadors i espectadores interessats en el darrer lliurament de la saga, en adhesió devota a una república combativa de les legions imperials. 

Hores abans havia escoltat el discurs reial, farcit d'unitat, d'ordenament jurídic, de grandesa, immutables, intocables i inqüestionables, tot molt efectista i preparat, sense imposicions, sense nacionalisme, molt democràtic vaja, sense autocrítica, amb esperança amunt i esperança avall, com molt tancat i acabat entre objectes del selecte patrimoni nacional: Bon Nadal en les llengües peninsulars i prou. Com es menja això d'un discurs monàrquic la nit de celebració del naixement del fill de déu instal·lat en la menjadora d'un estable?

He vist el gest fratern de l'alcaldessa de Madrid obrint les portes de l'ajuntament de la villa als més pobres de la ciutat aquella, es faran moltes lectures, però em quede amb la lectura solidària. Mentre alguns ens refugiem a les nostres llars, en còmode recolliment familiar, altres tracten de fer-los més fàcil les coses als més necessitats. Ho veig així: què volen que els diga?

Per sobreviure recomanaria abandonar l'excés, deslliurar-se d'estupideses innecessàries, fugir del consum alienant, de la buidor materialista enganxosa. Tant de bo tingueu prop encara un moment d'alegria, un bri de tendresa, un bocí d'afecte. Si no ho teniu: benvinguts, passeu, passeu...

Somriures

M'identifique amb el que vaig entendre en deia l'Isaac Rosa a eldiario.es: que la política espanyola s'havia tornat tan ingovernable, imprevisible, com la vida de tants i tants ciutadans i ciutadanes dels pobles peninsulars, que aleshores no ens deuria de sorprendre.

Vistes les cares dels dos líders dels partits més votats a les darreres eleccions del regne constitucional un diria no ho estan passant massa bé. El president en funcions li va dir al socialista que fins ací havia arribat, i  allí continua, alhora que el sr Sánchez encara porta gravat en roig als llavis allò de la indecència popular. La boxa continua.

Veig somriure la gana al cap i cua dels podemites, tot recordant els regals no els porta el Pare Noël per aquest territori, sinó els Reis d'Orient, i veig apel·lar seriosament a la unitat de la pàtria indivisible a la cap del que, pense per mi, acabarà essent, en el futur, l'únic partit socialista obrer espanyol amb representació i múscul: l'andalús. 

Cert que també desitjaria algun programa de televisió mostrés, somrient, el rostre d'algun/a representant del Partit Animalista, força votat al meu parer, i qui sap si llest per donar la sorpresa aviat, amb permís de la llei electoral anti-proporcional que ens mal representa, i l'espenta decidida d'algun programa o cadena de televisió, que tot ajuda. A alguns no els deu fer massa gràcia aquest moviment electoral. 

El somriure malèfic d'en Mas ve a ser un poc el del benvinguts al club del pacte, del precipici dels resultats: ja hi és tothom, excepte en Duran (tornarà?) i Herzog. El riure del ciutadà Albert sembla desaparegut en les darreres hores, se'l troba a mancar després de tantes presències al plató, minuts d'exemplaritat, de viatge al centre que resultà excursió accidentada a una impossible majoria en braços del més popular dels grups. 

Me n'oblidava del rostre de l'absent real, que en poques hores veurem en discurs solemne gravat a palau: el del cap de l'estat. Va ja pel segon discurs nadalenc, qui ho diria, i promet en aquestes hores post. El paper moderador reservat per la norma suprema i el to conciliador, són esperats per afegir un poc de trellat i serenor a la disbauxa que plana sobre nosaltres aquest Nadal ¿del recanvi? Veurem si riu o no: de moment el referèndum monarquia o república encara no és cap línia roja, però ¿qui sap ?atès l'anunciat  desembarcament de Reines magues, va de bo, en les desfilades de la nit del cinc de gener. 

M'ha sorprès l'aparició, no especialment riallera, dels caps de l'església demanant no sé quines coalicions les darreres hores: té a veure amb l'esperit nadalenc? o, més aviat, amb alguna amenaça dels negocis que regenten? 

Si el senyor ministre d'allò interior parlava de baralles polítiques generalitzades en les taules parades de la Catalunya principatina, a hores d'ara un té la sensació la discussió política es traslladarà taules enllà per instal·lar-se entre cunyats i cunyades: democràcia participativa?

Diada del vot

Votar, votar en diumenge com qui fa esport o llegeix un diari o pren el sol a un jardí, amb normalitat, hi ha que prendre una decisió, ens informem, pensem, contrastem, decidim. No deuria ser més habitual? No deuria estendre's a més qüestions?

Fa molta por el vot, fa molta por la participació, detecte poc interès en què les persones siguen més lliures i sàvies, més cultes i crítiques, poc interès en els polítics i en els ciutadans. A més cultura, millor vot?

A manca de dades, al matí, es posa l'èmfasi en el vot d'unes religioses, dels caps de llista, d'algú que crida l'atenció, d'alguna absència. Vindrà el recompte, vindran els números freds, calents, vindran les declaracions, els crits dels seguidors, el silenci d'una seu abandonada pels fidels. Vindrà la victòria i la derrota, les mitges victòries i les mitges derrotes. I la victòria final i la derrota final. Guanya la democràcia: segur?

Diran el teu nom i votaràs, prendran nota en una llarga filera de noms, observaran com minven els feixos de paperetes i sobres arrenglerats en una taula, es creuaran les mirades escrutadores dels interventors, s'obrirà la urna, es comptaran els vots amb el desig de fer la suma final, de moment. 

Que sí, que pots canviar-ho tot, que el vot és lliure i secret, i igual, que és un dret. Mals temps pels drets. Algú s'ha fet donant de vot, no com qui dóna un fetge o el cor, però potser com el que dóna un llibre o un objecte preuat, són temps precaris, de solidaritat i generositat humanitàries. També hi ha qui vota o voldria votar per tu, qui et prepara el vot, te'l cuina, i maniobres diverses per votar més d'una vegada, sospite que algú et barra el vot o simplement te'l dificulta, fins i tot hipnotitzadors electorals a temps complet o parcial. 

Arbres

La sequera d'aquest temps fa molt de mal als arbres, alguns, diuen, presenten floracions que no toquen, probablement tot plegat afectarà els seus fruits.

Mentre camine pels carrers del poble, del polígon industrial observe les soques dels arbres, les branques, els buits on han estat encabits a contracor. Tinc la impressió d'observar cossos malmesos, que perden la pell progressivament fins restar en situació cadavèrica, terminal, irrecuperable.

Demanen reg, demanen terra, demanen pluja, demanen vents amables, demanen l'estimació del veïnat. Reben colps, pixats, pressió del formigó circumdant, de l'empedrat quadriculat, del mobiliari urbà, ventades embogides, temperatures extremes, fums de diversa procedència, solitud enmig de la vorera, llunyania dels seus parents.

De vegades he contemplat en plànols o maquetes petits arbres estampant amb llur verd el gris de megalòmans projectes de futur, una miqueta com una nota de natura, com un bri de vegetació per compensar triomfs incontestables de ciment. Pense aleshores que un bon dia, en fer-se grans, els arbres acabaran per amortir la pesadesa dels edificis, omplint de coloracions agradables les vistes darrere els finestrals projectats. Però sol passar el temps i els arbres no creixen, no van amunt. Igual és que no es planten les espècies que toquen o que la cura no és l'adequada. 

Trobe a mancar molts arbres, arbres dignes, arbres estimats. Trobe a mancar un bosc a tocar de casa, de totes les cases. Trobe a mancar un verd on perdre'ns, un verd viu, un verd natural. Trobe a mancar una dedicació respectuosa a la supervivència de l'arbrat que ens circumda, al seu creixement harmoniós amb nosaltres. 

Un debat de boxa

A colps de puny van acabar anit els dos líders dels partits majoritaris a la cambra de diputats de la Villa y Corte. Lamentable espectacle per als qui, ingenus, esperaven un intercanvi de idees, una exposició ordenada i amable de programes. 

Li tenia moltes ganes el dit socialista al popular, l'esperava  aquell a l'experimentat polític conservador arribat amb totes les medalles de l'experiència i la seriositat. La duresa pugilística es llegia al rostre del primer, una ganyota patètica al del segon. 

Ara sabíem del cert, ho he llegit aquest matí també, perquè evitava els encontres amb d'altres candidats el president en funcions, coneixíem anit, en escoltar-lo (redactat per algun assessor espavilat?) de primera mà, el feble argumentari popular davant la tromba suportada en forma d'exposició del règim corrupte bastit durant les darreres dècades.

El fins ací hem arribat deuria anar escrit a totes i cadascuna de les paperetes que farem servir diumenge que ve. Aquest és el drama: la feblesa de tot plegat, que encara esperem ens salven la vida, que encara ens emmirallem en les seues propostes i promeses.

Sospite no s'acaba la vella política, sospite el bipartidisme, també ho he sentit aquest matí, és estructural. Les sumes de vots, per ara, a les enquestes no em semblen tan llunyanes del passat que es diu es soterrarà aviat. Les paraules era, o època, doncs, com a mínim, no es deurien pronunciar amb tanta alegria. 

Diuen en Sánchez no podia fer altra cosa que pegar fort, d'en Rajoy que aquest era el seu peatge de campanya, posar la cara. També s'ha dit que de passió ben poca, passió per tot el que no fora el colp és clar. Qui millor descrivia tot plegat era el rostre del moderador que no sabia on amagar-se, hi era però semblava voler posar-se sota la taula i no escoltar més despropòsits.

Ara ja està, es comentarà el partit, tothom haurà guanyat, els partidaris tancaran files amb el líder, la resta ens preguntarem què em fet per merèixer tanta mediocritat. 

Després vénen els anys. Maria Folch. Drassana

L'obra triada per compartir al club de lectura del poble apareix en les nostres vides lectores en temps de refugiats travessant les fronteres de la vella Europa, com una mena de constatació de totes les ferides obertes de la Humanitat.

Coincidíem en afirmar és la o una novel·la de Castelló de la Plana, ciutat bombardejada, anihilada, devastada per una postguerra desfiguradora, mediocritzant. Tenen molt de mèrit els resistents davant unes estructures provincialitzadores que han deixat instal·lat un gris pesat i espès sembla que per sempre, davant unes oligarquies detestables capficades en despropòsits immobiliaris i complicitats inconfessables. 

Continua l'exili de molts, un exili per sempre més, com si l'expulsió i la migració fossen les receptes màgiques del vencedor. Les bombes continuen esclatant als caps de moltes persones, en la memòria retenim els moments més dolços, probablement el record al que agafar-nos per bastir territoris de tendresa, des d'on tractar d'articular un somriure. 

Els anys s'ho emporten tot per davant, com una onada que escamparà les restes del naufragi sobre una platja. Aquesta novel·la és una novel·la de restes, de petits bocins per ajudar a portar a terme una reconstrucció parcial, un acostament provisional, que acabaran engolits per la inexorable següent onada. 

Hivernal

Igual estem malalts de tant de guaitar a la finestra d'aquesta màquina electrònica. Igual ha substituït coses molt valuoses en la vida de les persones: mirar el paisatge des del balcó o el terrat, xarrar amb una altra persona cara a cara, agafar un llibre i seure en un balancí i passar i passar les hores amb el seu discurs, embolicar-se amb el llençol d'un diari tot disposat a descobrir entre les seues columnes, escoltar música al vell equip estereofònic.

Els dies s'acurten amb vertigen, s'acostem a l'hivern nostrat, sense massa fred, potser un poc d'humitat, una sequera malaltissa. Els núvols tenen una textura ben particular darrere els vidres de l'estudi, els vermells són espectaculars durant el crepuscle, la il·luminació de les estrelles i estels presenta una intensitat molt potent. Em lleve i és de nit encara, les vesprades són fosques.

Els reclams del Nadal són una nosa que pague com un peatge indefugible. Ara com ara m'agafe als capítols de la darrera novel·la, a les músiques d'un piano desconegut, a una opinió que encara aporta alguna originalitat a parer meu. L'ambient és estrany com si l'estació meteorològica hagués desactivat la campanya política, com si aquest temps festiu de primers de desembre aturés qualsevol oportunitat o estímul de transformació.

Definitiu

Hi ha molt poca vergonya en presentar-nos un determinat debat com el debat definitiu. Bo, ho deixaré en campanya publicitària, una altra. D'entrada saber si serà o no el debat definitiu és empresa difícil, per no dir impossible. Caldrà en tot cas apuntar la hipòtesi, per demostrar, d'una certa influència. En aqueix punt em sembla pot restar la convocatòria anunciada a bombo i platerets. 

A aquestes alçades de la pel·lícula certs personatges aspiren o a salvar mobles o comprar-ne ¿de nous? per instal·lar-los on els altres van tindre els seus. El preu és el mateix: un grapat de vots. El grapat de vots de sempre que els enquestadors persegueixen ací i allà, abans de passar pel col·lador de la llei electoral, autèntic sedàs d'aquesta democràcia de curta volada, si més no règim oligàrquic sota vigilància quirúrgica en planta de cures intensives. 

Una pregunta és una pregunta i una repregunta una repregunta. Bé que ho saben els amants de la matemàtica hispànica i, tornant als debats, prefereixen les seues, d'entrada, i les dels seus per continuar. Amb les respostes es comporten com amb una mena de metralladora a la mà: foc a discreció! Certament que el temps de campanya és el del discurs, el del monòleg, el de l'homilia, el del sermó, el del posat fotogràfic estudiat. Ja s'han fet totes les preguntes i s'ha escrit l'eslògan definitiu i immutable, s'ha enganxat el cartell, el compte enrere és indeturable. 

La seriositat del partit governant de les Espanyes se'ns ofereix esquitxada d'una corrupció amputada, diuen, a colp de resolució judicial, tardana i feixuga, però que ha deixat l'escenari tacat de sang, els periòdics farcits de narracions d'horribles crims, les televisions de imatges carceràries i judicials i en la memòria, d'uns quants ciutadans, el regust d'una estafa que dura massa temps. D'açò  no en diran res.

Amb espectacles oferint les baralles d'uns polítics inflamats en promeses electorals, afamats de revenges dialèctiques, no arribarem molt més enllà d'un titular periodístic, una eixida de to memorable, una enganxada de pati escolar, un bonegó tirant a histerisme descontrolat. Està tot inventat, i sabem que de productes per fer créixer el cabell res de res o: encara algú espera recuperar la llarga cabellera juvenil? 

En això estem

Les millors dades de l'atur un mes de novembre, enquestes on PP i C's sumen una majoria sòlida, un president simpàtic, una activa vice-presidenta, convocatòries d'oposicions massives, devolució de pagues extraordinàries, arribada immediata de fons estatals, campanya de Nadal feliç a les portes, divendres de consum a l'americana, periodistes de la corda premiats, descobriment de finançament il·legal que no interessa tant com el descobriment d'altres finançaments il·legals, pel·lícules amagades, un debat electoral que es promet definitiu...

D'un dia a un altre ens omplen el cap d'atencions diverses, ara els terrorismes, ara els nacionalismes, ara les eleccions, van passant els dies i, davant la manca de projectes col·lectius, triomfa l'egoisme de sempre o la supervivència a la que ens aboca tot plegat. Sospite sovint una mena de conxorxa malda per dirigir l'atenció de l'individu envers segons quins esdeveniments, segons quines fites. El joc no té aturador i té moments força macabres. En això estem. 

B_

Segurament resulta estrany que en veure ara la pel·lícula B de Bárcenas restem una miqueta sorpresos per tot el que va passar, m'explique: ens hi conten ara la història, veiem aquella declaració judicial i ens assembla increïble que hagués passat i que, a més a més, anés com va anar. Se'ns adverteix al film, per si algú ho dubtava, que es basa tot plegat en una declaració del senyor en qüestió, que va dir el que va dir.

L'estrena de la cinta va anar d'amagat i la re-estrena quasi que també. Triomfa a la tardor, coses incomprensibles, Ocho apellidos catalanes, refregit de la poc recomanable Ocho apellidos vascos, autèntic monument al despropòsit, a la banalitat, al tòpic més barroer, camí impossible per apropar-se al que sia la pluralitat i la diversitat, explicació de la falla per a consum intern d'aquells que ho veuen tot des de la Meseta estant.

B_ és una declaració judicial, d'aquelles on el declarant decideix cantar, donar noms i cognoms, en una sala estreta, farcida de lletrats i procuradors, amb un Jutge que sap va de bo, un Fiscal al que no li calen més preguntes, on passen les hores sota el signe de la incredulitat i el descobriment. L'acció és sòrdida, el paisatge despatxos i restaurants, plantes d'edificis de vidre. Tot plegat remet a connivència i cartes marcades, a fidelitats partidàries. 

Amb el soroll de les bombes, amb les cròniques apocalíptiques de París es tapen les vergonyes d'aquells dies, que segurament ja eren velles aleshores. Es confia en l'oblit, es confia en la complicitat dels militants per continuar endavant. Dimissions les justes, molt de silenci als responsables i la consigna de fer tot el possible per salvar els mobles. 

Bárcenas no s'esperava que el deixaren sol, que el deixaren caure i després d'engarjolar-lo es decideix a dir, a contar, no sé si per recomanació del seu advocat d'aleshores, per desesperació, tractant d'emportar-se per endavant algú més gros. 

En tots dos casos, com a les enquestes, guanya en Rajoy, els aplaudiments dels senadors el dia que dóna explicacions sobre el cas del tresorer del seu partit els retrata a tots plegats, els vots que ompliran les urnes del proper dia 20 perpetuaran la decadència. 

De càmping o de campanya?

Igual l'interès sobtat per la vida privada dels polítics i les seues afeccions personals corre paral·lel al desinterès per allò públic, per allò compartit. La construcció d'una societat més justa, de persones més sàvies, de béns comuns de qualitat contrasta amb l'exhibició d'habitatges particulars i vehicles de luxe, d'hotels de moltes estrelles, de paisatges paradisíacs. 

La competitivitat desfermada, la lluita cega per influir contamina tant el món del treball, que sembla impossible recuperar la dignitat perduda de l'ésser humà. En definitiva la alienació de l'individu és d'una perversió insuportable. Arribat a aquest punt se'ns diu per activa i per passiva el model és intocable, inqüestionable, a més qualsevol millora s'ha de pagar i no estan les oligarquies per aquesta via. 

L'estat de dormició s'ha de mantenir a tota costa, i cal acordonar preventivament tot intent de desmantellament (Podem?) del sistema. La reacció no es farà esperar massa, de segur els grans actors estan exercint, en l'ombra, les pressions esperades. Tot el que sia mobilització, manifestació, oposició ciutadana, al carrer els posa en guàrdia.

Els debats polítics fan mandra a hores d'ara, d'entrada per alguns no hi ha res a debatre. De tota manera com posaran el seu nom a la papereta que se'ns convida a introduir a la urna, millor oferir un rostre amable, una actitud simpàtica, unes habilitats atractives i deixar-se estar de debats. 

Davant alguns intents d'oferir debats amb un cert rigor (Évole?), oposen certs periodistes la seua essència resta trencada per un treball d'edició que s'encaboten en recordar, per desacreditar-lo. Quantes més normes, menys debat, quants més obstacles menys llibertat, pense. Les normes electorals no ajuden massa l'intercanvi programàtic, la conjuntura fins i tot delimita massa a les qüestions a debat.

S'insisteix en la substitució de la plaça pública pel plató de televisió com a entorn favorable als cara a cara dels candidats, se'ns redueix a la condició d'espectador de saló i sofà. I en el fons tot el que nomenem campanya és un pur tràmit, mena de calvari que haurem de suportar sense dir, ara no toca tampoc, la nostra.

Si és productiu en termes electorals passar-se tot el dia (Rivera) guaitant per les pantalles ho comprovarem aviat, quan ja sospitem pot arribar a cremar als aspirants a la presidència. Si les absències (Rajoy) protegeixen als líders també ho podrem saber prompte. S'ha de filar prim amb les estratègies i hi ha present el perill de cremar-se, no hi ha regles absolutes al respecte. Que el primer afecta la salut em sembla indiscutible. 

Pegar-li un calbot (val, suau, sí) al teu fill en un programa esportiu de ràdio no és d'allò massa favorable a la imatge d'un líder, compartir records amb un espavilat cantaire de la oligarquia, còmodament asseguts davant uns finestrals impossibles per la gran majoria, tampoc. Pot resultar graciós, entretingut, tenir el seu punt d'humor, però finalment no té res a veure amb la campanya electoral, les seues motivacions i el seu significat. 

Perquè no es tracta de fer demostracions de dansaire, esportista, de coneixedor de lligues i equips, de guitarrista reeixit, de cos escultural. Alguns han perdut el nord apuntant-se a la frivolitat, deixant-se seduir pel parany de les campanyes d'imatge: però tot s'hi val. De l'i tu més hem passat a l'i jo més.

No obliden que anem a votar senyores i senyors, i votar encara és quelcom molt seriós. Que sí que està tot molt preparat, però anem a votar, malgrat totes les retallades d'aquest dret, que també.   

Pura supervivència

En això estem, en una lluita per la supervivència, més o menys com sempre, reservant-se glòries i honors, alineant-se amb els nostres, assenyalant als altres. El debat està desaparegut i les campanyes d'imatge tracten de projectar positivitat i efectes pirotècnics, força sofisticats i inintel·ligibles per als qui s'allunyen del soroll mediàtic. 

Som en pre-campanya, però en realitat és la campanya de sempre, la del jo, jo i jo. Som a dies de les eleccions, l'única finestra a una participació vinculant, però no tant, perquè les cartes estan força marcades i les regles del joc són les que són. 

Parlar de política o escriure, em sembla, és vist com un intent descarat d'adoctrinar, de donar unes lliçons que es podem estalviar. De molt mal gust és exposar idees avui en dia, com si cremaren o atemptaren contra la pau guanyada i merescuda dels vencedors. Tanmateix grans predicadors llancen proclames des des les trones de ràdios i televisions convenientment finançades per les grans corporacions amigues del diner.

Com a oient m'escandalitza el canvi to de certs entrevistadors segons la posició ideològica de l'entrevistat, l'aire inquisidor davant segons quins temes o qüestions, o la manera d'exposar-los. Ja no et paguem per ser-hi, sinó per ser-hi i dir la nostra. L'aire de sospita, i desconfiança fa esclatar qualsevol bri de credibilitat de la programació oficial oferida per uns mitjans definitivament perduts pel diàleg i l'intercanvi mínimament democràtics.

Arriba el temps d'exposar-se només a un foc amic reconegut i assenyalat, amb nom i cognoms. No hi ha espai per la sorpresa, per la contradicció i la sensació de què tot se'ns serveix força cuinat esdevé l'única de les seguretats contrastades. Si encara desitjàvem aparèixer a una pantalla, les noves tecnologies ens proporcionen de franc les eines necessàries per fer-ho.

Mentre, com un cuc, va fent la seua feina un deteriorament indeturable de drets i conquestes socials, preparant-se tot plegat per un colp que podria ser definitiu per reconsagrar oligarquies i interessos inconfessables. Hem passat de la indignació ciutadana, del foc a discreció contra els discursos sobre la casta i les desigualtats, a la benedicció sense pudor d'ofertes d'ordre i rigor en favor dels de sempre.

Si fa quatre anys guanyava un PP que anava a repartir riquesa entre tots, uns sobres per ací i uns altres per allà, cal dir s'estalvien el totes, ara torna el somni, de que podem ser com ells i elles, igual de guapos i contents, a més a més sense tocar cap coma de la constitució, fins i tot embolicant-se en alguna guerra contra el terrorisme, si fa falta, això sí, amb els bons. 

Lectures sobre temps republicans i altres enrònies

En poc de temps he tornat, literàriament, als temps de la República espanyola, de la segona per concretar. Primer va ser de la mà de la novel·la Historia de una maestra de Josefina Aldecoa. Aproximació a la història personal d'una mestra que farà escola a Guinea, a un poble miner lleonès. Des de l'esperança de fer un món millor formant persones millors, les circumstàncies no li ho posaran fàcil i ben aviat tot es precipita en devastació. Els que decideixen donar una passa endavant per canviar-ho tot, per pegar-li la volta pagaran sovint amb la vida, és el cas de l'Ezequiel el company de la mestra, els que contemplen la barbàrie sense implicar-se patiran les conseqüències de tot plegat.

El segon contacte amb aquell temps republicà l'he tingut de la mà del sempre lloat en Josep Pla, que envia les seues cròniques, des de Madrid estant, els dies de la proclamació del nou règim, recollides al volum Madrid. El advenimiento de la República. Observador agut, presència que no perd detall, exposa davant el lector un panorama força suggeridor farcit de figures de primer ordre. És el moment on comencen a apuntar-se actituds, on s'esbossen pronòstics, on es dibuixen les primeres línies d'un esborrany. Les relacions Madrid-Barcelona, la presència de catalans i mallorquins a la capital de l'estat tenen especial significació i dedicació en la ploma planiana, el dietari construeix un ric tapís davant l'espectador i ens prepara per al temps que vindrà.

El rostre del dictador que la mestra veu el dia del casament d'aquell a la ciutat d'Oviedo reapareix amenaçador a les darreres fulles de la novel·la. Ara: no confondre aqueix rostre (com m'ha passat a mi) amb el del gallego de ojos negros y melancólicos, tímido e intrigante -el típico personaje que se pasa la vida sentado en los cafés descrit per en Pla, aviador i  germà d'aquell.

Tornant a Pla aquest també ressonava a les Crónicas italianas del Terenci Moix, que portaven indefectiblement  a les Cartes d'Itàlia de tan gojosa lectura. Pàgines que enllace, per allò de la Roma papal, amb el Juli despatxat a les portes del cel atribuït a un personatge de necessària lectura i exploració, encara, pendent: Erasme de Rotterdam, exponent de l'humanisme renaixentista, època habitada, aquests dies, pel televisiu Carles primer de les Espanyes... 

Contradiccions

Fem sovint les coses a mitges, amb una estimulació precària, amb desitjos contradictoris. L'abandó i el fracàs tenen a veure amb motivacions fràgils, amb conviccions febles.

Això es dóna tant a nivell individual com col·lectiu. La desorientació dels humans avui ens fa pegar colps de cec ací i allà a tothora. Igual en èpoques passades els individus tenien els camins més marcats per la mateixa manera d'estructurar-se la societat i el seu actuar tenia més de coherència, de feina ben feta.

Sia el que sia, som éssers contradictoris, de voluntats variables, d'objectius volubles, de perspectives canviants. El nostre entorn ens fa desitjar unes coses avui, d'altres demà. Adults com som tenim les nostres preferències, les nostres addiccions, les fílies, les adhesions definides, però sovint ens trobem davant situacions de buit i desorientació que ens porten a repensar el que tenim entre mans.

Cert que el potencial de les tecnologies és enorme, que les possibilitats d'intercanvi s'han multiplicat, però també que tenim més sensació d'aïllament i soledat, d'abandó i distància. Ens omplim la boca parlant de valors, individuals i socials, però a la primera de canvi els abandonem llançant-nos als braços de la més infame de les mentides.

Doble moral

Aquesta doble consideració de les víctimes, tot atenent a la nacionalitat i el lloc de les morts esdevé insuportable amb el desplegament amb el que ens agredeixen els mitjans de comunicació i els opinadors i periodistes de guàrdia. 

La setmana de la unitat contra el separatisme, acaba en la unitat contra el terrorisme, tot esperant arribe el temps de la unitat en l'autocrítica i el reconeixement dels errors propis que fonamenten tanta bogeria destructora.

El radicalisme i l'extremisme es nodreixen generosament amb la imatge de la tragèdia, amb la desesperació de la víctima, però sobretot amb el discurs oportunista del polític que gosa pronunciar la paraula guerra, que insisteix en una buida i impostada apel·lació a valors i principis.

Si resulta que el nostre món és el millor dels possibles ¿per què aquests despropòsits?, ¿per què aquest bany de sang un divendres a la nit? Alguna cosa no marxa bé, crec té a veure amb la igualtat, amb la discriminació, amb la justícia social.

Els morts apel·len a la memòria, els vius apel·len a la solidaritat. 

Ressonància

Baixen pacient i acompanyant fins al segon soterrani, seguint les indicacions Ressonància. A un mostrador s'identifica el pacient, li donen un full. Llig el full, el signa. Es desplacen pacient i acompanyat fins una altra dependència. Els murs són grisos, força grisos, els corredors poc il·luminats. A l'altra dependència el pacient lliura el full signat i tot seguit travessa una porta que tanca una infermera jove. 

-Infermera jove (quasi marcial): Despulle's, reste en roba interior i pose's aquesta bata. El pacient pensa que li ho han llevat tot. 

(...)

-Infermera jove (quasi inquisitorial): Quant pesa?

-Pacient (descobert): Ho ignore.

-Infermera jove (molt decidida): Doncs ara el pesarem.

-Infermera jove (concloent): Setanta quilos. 

(...)

-Infermera jove (protocol·lària): Ara li col·locarem uns taps perquè hi fa molt de soroll dins aquesta màquina. Si alguna cosa va malament prema aquest avisador. Li anem a posar una injecció per donar-li contrast.(...)
El pacient rumia per a ell mateix  Malament? Contrast? Mare de déu, senyor!

(...)

-Infermera jove (quasi amenaçadora): No es moga, sota cap concepte.
El pacient remuga interiorment Però a què tot aquest cerimonial?

(...)

-Pacient (vorejant l'espant, amb ganes d'acabar): Quant de temps hi seré?

-Infermera jove (amb certa desgana): Una mitja hora.

(...)

-Infermera jove (sense curiositat): Porta alguna pròtesi metàl·lica? 

(...)

-Infermera jove (sense curiositat): En què treballa?

(...)

-Infermera jove (quasi amenaçadora): No moga la llengua

(...)
Com mitja hora després s'escolten com unes campanades, o al pacient li ho sembla. Tot seguit sent lliscar el propi cos per una mena de rails, es pregunta on l'han portat. 

-Infermera jove (que encara s'hi troba): Com es troba?

-Pacient (fet un nyap): Doncs... no troba les paraules per descriure com es troba.

-Infermera jove (anant per feina): En deu dies tindrem els resultats. Ja el cridaran. 

-Pacient (amb desitjos de besar el terra que xafa, sense massa interès pels resultats): Hi ha alguna cosa que no haja de fer?

-Infermera (conclusiva): Faça vida normal. 
Toca, puc fer vida normal, pensa el pacient.
El pacient deixa les dependències després de vestir-se, no massa segur de trobar-se al planeta que habités hores abans de la prova mèdica. Troba assegut el seu acompanyant.

-Acompanyant (tot descobrint el pacient mudat el color natural): No t'havia dit res, com que veus tant de cinema havia pensat que potser prendries por. 

Cafè d'alçada

Fa uns dies a la premsa llegia que s'havia instal·lat una màquina de cafès al cim del Penyagolosa, fita simbòlica de les muntanyes del país de les valencianes i els valencians. Ignore, a hores d'ara, el seguiment de la notícia, però és d'aquestes que no deixen de sorprendre en llegir-la.

El primer que em ve al cap és la pregunta sobre el qui, i tot seguit sobre si estava autoritzat per portar a terme l'actuació (qui ha d'autoritzar aquestes ocurrències?). No menys interès té el com, tot sembla indicar només es va fer servir la força humana pel trasllat fins al cim, circumstància aquesta que li dóna molt de mèrit al com.

No negaré que sovint en pujar alguna muntanya pel cap et passa allò de la cafeteria que t'espera dalt del tot, fins i tot n'he trobat alguna instal·lada humilment a un alberg estratègicament situat, però açò de la màquina dispensadora de cafeïna supera algunes fites, tot coneixent el lloc personalment i el seu caràcter isolat i solitari.

L'estiu passat em vaig creuar dues o tres vegades amb un pelegrí jaumí que trafegava amb una cafetera italiana durant les seus caminades i més que excessiu ho vaig trobar pràctic, fins i tot amb un punt d'autenticitat. Ara que millor eixir a caminar amb el cafè al cos i durant les travessies no trobar-se amb massa rastres de presència humana, si més no escandalosament i sorollosa.

Allò d'arribar a un indret tant solitari com el cim albirat i trobar-te una màquina cafetera ve a ser, un poc, com trobar-te-la a la lluna, sense ànim d'exagerar. I no sé què és pitjor si no trobar-te cap màquina cafetera o trobar-te-la espatllada, fer pujar-hi un mantenidor periòdicament a mantenir-la a punt pot encarir moltíssim el cafè i no sé si tothom estarà disposat a pagar-lo. Un luxe?

El perquè de tot plegat pot ser d'allò més sorprenent, igual el marit o la dona del o de la encarregada de vigilar la fita treballa per l'empresa instal·ladora, igual un club excursionista ha estat l'impulsor de la iniciativa o algun polític servicial ha aprofitat la presència del cimal al seu terme per fer polítiques d'alçades,o es tracta d'una promesa d'algun caminador o caminadora que en fer una ascensió mítica ha promès tornar la protecció de la muntanya amb la dispensadora de cafès.

En dies d'aterratges sorprenents de deixalles espacials a camps de les comarques murcianes aquesta troballa a uns 1800 metres sobre el nivell del mar es presenta davant l'amant de la naturalesa i l'aire lliure com una provocació a la seua recerca de pau i tranquil·litat. Allà on es pose un formatge del país, un bon tros de pa cuit, una botifarra amb oli, una glopada de vi de bota doncs quasi res més a afegir un cafè de màquina, o sí? 

No defallim en la revolta

Difícil sempre la convivència, difícil compartir, difícil donar i rebre, difícil qualsevol intent de construcció en comú. I arriba un punt en què només ens interessa la pròpia conveniència, els propis interessos, el d'un mateix en definitiva.

O viure entre sentiments de desànim i frustració, o, simplement, cercar en l'humor o la bellesa les eixides úniques a tanta decepció i malestar. L'artista crea el propi món, observa i alhora s'enlluerna en la creació, en bastir un escenari, uns personatges, una acció on projectar fantasmes, on viure històries desitjades, on tractar de trobar explicacions, raons.

Ara serà açò, ara serà allò, la manca de confiança en polítics i gestors es manifesta a cada instant de disconformitat, en cada notícia difosa a colp de matraca o altaveu, de noticiari, de telenotícies nit, tertúlia afecta. Arribats a un punt ens assemblen tots iguals i contemplem també la capacitat d'autocrítica d'uns càrrecs que van fer promeses llargament oblidades, reiteradament trepitjades. 

No puc justificar res del que ens ofereixen o uns o altres, tracte d'estalviar-me certs discursos, algunes explicacions finalment inexplicables. Quan m'aparte ho faig en una mena de derrota fruit de massa abandons, fruit de massa desercions i un silenci dolorós. I quan m'acoste arribe ja desgastat pel to, pel catàleg d'exhibicions conegut.

Ara com ara faran de tot per romandre en unes poltrones, a uns pessebres que creuen seues per just dret de conquesta o immemorial herència familiar. Els discursos s'hauran aprés a escoles selectes, en seminaris de minories escollides. Allò vàlid serà allò meu o nostre i les fronteres ens protegiran amb murs i concertines, filferros i electricitat de qualsevol contacte amb els ja desposseïts de tot, veritable pesta del segle. 

La injustícia fonamenta el nostre estar feliç, els nostres guanys irrenunciables. El negoci sempre es basarà en una estafa, la comparança serà present en cada conversa, en tot intent d'intercanvi verbal. Ens restarà poc més que un somriure, encara innocent, d'infant acabat d'arribar, que un vers o un poema dels humils cercadors de bellesa, que un intent desesperat dels creadors per abastar veritats nues, territoris habitables.

La maduresa vital arriba amb la constatació diària, amb l'evidència del resultat devastador de les lluites, amb la incontestable victòria d'una rutina manipuladora i alienadora. Malgrat que se'ns demane un resultat, un número, un currículum, un colp, un crit, un insult, un to circumspecte, un posat primmirat, un ambient agradable no defallim amb la revolta.

Des de la plataforma d'enlairament

Era de sentit comú que no es prohibís un debat al parlament democràtic de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Ara, després del debat ja veurem, han dit els prohoms del TC. Que esmolen els ganivets per l'ocasió vaja. Para chulos ... ¿los recurrentes?

Crec, des del país dels valencians estant, que la situació de les restes de Convergència i Desunió doncs com que no és per tirar coets. Així les coses, deixar-se portar ells, ¿a la desesperada?, per aventures secessionistes doncs com que no sé fins on estan disposats a arribar. És l'única manera de salvar-se políticament? 

L'extrema debilitat convergent, després de la persecució judicial recent, els pot portar a un primer intent o tempteig d'investidura però pot fer encallar ¿definitivament? un procés ple d'entrebancs. S'ha arribat fins on s'ha arribat però més enllà cal una fortalesa que no acabe de veure per trencar, tot i la indiscutible empenta d'un poble al carrer, a les urnes. 

Pense ara són molt a prop, que l'oportunitat és quasi única, que si no hi ha acord tot saltarà pels aires i tornarem a temps de distàncies, de clivells interns, de postures irreconciliables, de desacords partidaris.

I la corda estan tibant-la, però fins a trencar-la, dons què voleu que us diga. Sembla que el coet està a la plataforma de llançament, que alguns motors es volen engegar, que han omplert algun rebost de la nau, però som lluny de l'enlairament. Crec estaríem en moments encara molt primerencs dels preparatius. 

Igual el coet està a meitat construir, també la plataforma. 

Acostar-se al passat

Sovint identifiquen Història i passat, i  un sospita la història és una manera d'acostar-se al passat, en qualsevol cas no cal confondre'ls. La televisió, concretant, fa sovint exercicis d'acostament al passat, valent-se de discursos històrics, barrejant-los amb altres maneres de contar, de narrar.

Sobre l'oportunitat de la televisió pública espanyola de presentar-nos ara les figures d'Isabel de Castella i l'emperador Carles I es poden fer múltiples interpretacions: em sembla clar, en tot cas, alguns cerquen moments fundacionals de grandesa hispànica, fites referencials per les decisions i les passes del moment present. 

Almenys en mi sorgeix certa fascinació, malgrat les meues prevencions i objeccions davant les sèries de televisió esmentades, pel relat històric i pels vestigis d'èpoques anteriors que revelen fets humans. Igual l'única circumstància destacable, ara com ara: fer sorgir la inquietud intel·lectual, per suposat crítica. 

El públic adult i format, em sembla, reclama narracions sòlides, dotades de certa coherència, més que grandiositats aparents o muntatges espectacularment buits. I no és senzill, des de cap punt de vista filmar, exposar, narrar, recrear: la Història no serà suficient, necessitarà de la literatura per oferir-nos unes empreses valuoses. En això estem. 

Carnisseria

La periodista sembla preguntar amb la mirada. De tant en tant veig la seua petita mà tocar-se la barbeta: postureig? Porta fins al límit les seues preguntes, un límit on es situa la fi del bé, el començ de l'infern. A més, formula les preguntes com un parany per portar-te a aqueixa fita final, veritable nucli dur de la televisió d'alçada: molt de nivell. 

Tinc la sensació a l'entrevistadora tant li fa qui té al davant, allò que sembla importar-li és tenir a la convidada o convidat contra les cordes, se'm fa difícil distingir, per moments, entre un fiscal i un periodista. Fa de l'agressivitat modus operandi insuportable per als qui entenem l'entrevista com quelcom diferent d'un interrogatori judicial.

Tot plegat es mostra davant l'espectador com un combat de boxa on guanyarà la preguntadora sí o sí, on les respostes no seran vàlides si no obtenen la resposta que puga donar peu a un bon titular, que es publicarà al moment a la part inferior del televisor: objectiu aconseguit. 

L'auto-estima la tenim ben alta i si per al convidat és un triomf curricular la supervivència, per la preguntadora és una medalla que lluirà en properes convocatòries dominicals. A l'espectador se li posen els ulls com dues taronges davant la pluja de signes d'interrogació, i com si de corbelles es tractés acaba segat per la sospita, adéu fràgil presumpció d'innocència. 

Se'm fa difícil romandre en aquesta carnisseria de l'actualitat, on es ven l'actualitat més delirant tot cercant escrupolosament totes i cadascuna de les contradiccions que basteixen els polítics i la política. Crec no em trobe davant del periodisme que diuen d'investigació, ans davant d'un gastat joc de preguntes i respostes, de preguntes sense resposta i de respostes sense pregunta. I cert que l'entrevista és quelcom més subtil, igual també un camí per tractar de trobar quelcom d'interessant en el convidat o convidada.

Taxi Teheran. Jafar Panahi

Tenir a l'abast certs mitjans ens permet avui fer coses com les que proposa Jafar Panahi al seu Taxi Teheran. El que veiem esdevé petit miracle en un món bastant similar al de l'occident europeu, agosarada proposta artística. Em quedaria amb la imatge de la rosa sobre al parabrisa del vehicle del director iranià.

Tot el rosari de personatges esdevé entranyable: la professora i el ciutadà justicier, el venedor de pel·lícules, l'estudiant de cinema, les dones i els peixos, la neboda, l'advocada, el xiquet escombraire, l'amic agredit, el cambrer reconvertit, l'accidentat. Fet amb una economia de mitjans admirable, amb uns diàlegs sense desperdici.

El cinema és un dels temes del film, igual que la precària situació dels drets de les persones a aquella societat, una situació encara més precària per unes dones lluitadores de mena, el somriure de les quals és esperança malgrat tot, multiplicada en les noves generacions que càmera en mà es llancen a contar històries.

L'amable somriure d'en Jafar, el seu fil de veu dolça creen amb l'espectador una complicitat farcida de naturalitat en el petit viatge que fem dins aquell vehicle atrotinat. És tracta de desplaçar-se pel país del territori i de les persones, immillorable oportunitat per conèixer un món llunyà.

Fa algun temps llegíem  al poble Taxi de Khalled al Khamissi, en aquella aventura literària recorríem El Caire, ara descobrim Teheran: en totes dues propostes un sord conflicte entre la llibertat i la repressió, la censura, el poder i la gent. 

Primeres canonades

Ara arriba el moment de fer cadascú el seu full de ruta. Aplicar mesures sota el paraigua constitucional, posar els fonaments d'un futur estat petit, abandonat abans de nàixer. Encara hi som en el moment inicial, declaratiu d'intencions, les primeres canonades són només dialèctiques, discursos que poden sonar engolats, darrere un posat de vestuari fosc en la sala de premsa, a l'hemicicle lluent. 

L'anunci dels presidents, el consens dels grans actors de l'estat, sota la bandera del todo por la patria, és el primer foc des de les trinxeres, guarnit amb algun crit desfermat pro accions contundents. I apareix sospitosament als mitjans la corredissa de l'escorcoll judicial, la investigació sumària del pare de la pàtria i el seu llinatge convergent.

Mena de desconcert el que acaba planant sobre una ciutadania que tracta de guanyar-se les garrofes en un món estrany, mentre trobem refugi en petites coses que creiem sòlides encara. 

Fervor

Que la parròquia decidesca de consagrar el cap de setmana a seguir la imatge d'una verge pels carrers del poble, convenientment guarnits per l'ocasió, no em sembla ni bé ni malament. Ho respecto. Només demane no se m'obligue a participar i prou. Ni m'enorgulleix que passe o que deixe de passar la imatge venerada sota el balcó de la casa. 

Les celebracions marianes hi tenen lloc entre nosaltres periòdicament, entre recitadors de versos fets i sentits per l'ocasió, alegres dansaires, processons diverses, lloances i presentacions de diferent naturalesa. Res a dir tampoc: que es respecte l'auto-exclusió d'alguns, algunes, tot entenent-la com desig de no participar de quelcom, que més que no entendre's, és manifestació d'absència  de sentiment sincer o d'una feixuga descreença. En tot cas reivindicar un dret a la contemplació des d'una certa distància. 

La línia fina  que alguns traspassen en utilitzar les creences populars en benefici de secrets interessos espuris em porta a sospitar que alguna cosa no funciona, açò, sospitar-ho, és el meu problema, gran o petit, però meu. Només la creença del poble, que es manifesta per un moment espontàniament, detura en aqueix lapse temporal la temptació del rebuig més hostil.

Tota ombra de nacional-catolicisme provocarà en mi la més ferma de les desaprovacions, qualsevol crit a col·laboracions sense esquerdes em llançarà a la dissidència. He esdevingut incòmode reaccionari. Fart de provocacions pietoses m'allunye del toc de campana i la missa solemne. Continue sense poder pair una doble moral anti-evangèlica, respecte de la qual he perdut qualsevol legitimitat de judici, venint d'on vinc. 

La filla de déu

La vida de la filla de déu és el gran tema d'una pel·lícula ¿valona? que es pot veure aquests dies a les pantalles valencianes. En realitat és el tema del darrer evangeli apòcrif que ha arribat a les llibreries del planeta francès. 

Dels creadors de JC  arriba ara Ea, petit personatge que apareix misteriosament a una bugaderia i es llança, amb cronista, a cercar als nous apòstols, en concret sis, de la bona nova de l'amor, com ja fes el seu desaparegut germà gran, JC. El pare la persegueix en llur fugida i toparà, tête-a-tête, amb totes les contradiccions que va dissenyar per al seu joguet. 

Déu, inicialment se'ns mostra assegut a un solitari escriptori, entre immenses calaixeres de fusta, sobre el que tecleja un vell ordinador molt potent. Memorable moment per l'espectador contemplar la concepció i redacció de les grans lleis de la vida quotidiana, veritable reglament del despropòsit i l'absurditat que ens anihila en el nostre món de merde.

Ea anuncia novament el missatge de l'amor, però proclama sense pèls a la llengua que el paradís hi és a la terra, bé que ho sap ella venint del món del que ve, filla d'un pare autoritari, d'una mare sotmesa i anul·lada, destinada a regnar en un futur no molt llunyà.

Més que profetitzar una fi del món apocalíptica l'obra, com deia editada recentment, ens proposa una revolució tranquil·la, fruit d'escoltar la música que portem dins nostre, veritable esperit diví, de deixar-se prendre pel cant d'un ocell, la tendresa d'un animal, la plàstica d'un esport, la bellesa d'un cos humà. 

Recomanable per a incrèduls de mena, ateus de pedra picada, agnòstics militants, conreadors agrícoles del sentit de l'humor, afiliats al dubte, seguidors incondicionals de la sospita, amants de la música culta o no. 

Un tast a:

https://www.youtube.com/watch?v=eUQFTDdayAs

Vitaliciament

Com sia volen controlar els vots, en definitiva controlar els votants. Com sia volen assegurar-se llur status per ara i per sempre: vitaliciament. La supèrbia amb que fan declaracions, desqualifiquen, es manegen,dóna clar testimoni de fins on volen arribar. 

La feble confiança, estadística o no, de la ciutadania envers els polítics  està més que justificada, i l'abstenció es guanya dia rere dia nous seguidors i seguidores, atès el maltractament rebut dia rere dia des de les més diverses tribunes, plataformes: ja s'ho faran.

La connivència dels mitjans per bastir aquestes estructures de dominació no es pot deixar de costat i, cada vegada, em crea més i més susceptibilitats. Els termes, les paraules dels candidats mascles emergents esdevenen ambigus, la inconsistència  i la tendenciositat de les propostes fan feredat.

Així mateix restem abandonats a una sort de manipulació d'un abast indescriptible. Finalment esdevenim còmplices d'aquests uns o d'aquells altres, hem de prendre partit, hem de declarar-nos d'aquest o d'aquell.

Sia com sia, ara mateix les diferències estan, casualment, en un grapat de vots. I estan en un grapat de vots per no fer la revolució, o per fer el que sia que no sia la revolució. Quan senten amenaçada l'hegemonia es llancen malferits a conquerir el grapat de vots, quan senten fràgil el terra reaccionen per mantenir llur equilibri, no importaran els mitjans, farà terror la legitimitat que puguen oposar els altres. 

Pastors

La figura del bisbe o de l'arquebisbe ve a encarnar aquella imatge evangèlica del bon pastor. Malauradament alguns d'aquests pastors farien bé de tractar una miqueta millor al seu ramat, tot començant per estimar-se totes les ovelles, i tractar de donar-los l'afecte i consideració que mereixen, especialment les més dèbils i desemparades. 

Els valencians pateixen des de fa molt de temps, massa, la presència d'uns pastors de dubtosa, mala reputació democràtica, més preocupats pel Cèsar i el món d'ací que pel Jesús bíblic i els seus ensenyaments i compromís envers els més pobres i necessitats.

Molt de temps he llegit la gent de Saó reivindicar una església diferent per al país de les valencianes i els valencians, tota la seua tasca de resistència i denúncia mereix tota la meua consideració i respecte. Ara, la connivència descarada i desacomplexada entre l'aparell del partit conservador i l'estructura eclesial em sembla inadmissible.

L'únic consol que ens resta és constatar un cert distanciament d'un important sector de la població d'aquesta església retrògrada i involucionista, desconfiada i tancada, altament tòxica en tants aspectes i manifestacions. Però la presència als mitjans de comunicació, al camp de l'ensenyament, als partits polítics, assegura la continuïtat d'una ideologia que disfressa amb valors, que puc compartir en part, una estructura d'interessos i principis que l'última cosa que són és evangèlics.

El rei de l'Havana. Agustí Villaronga

De vegades anar al cinema és submergir-te en un món de misèria, violència i desesperació quasi extremes. No sé si recomanar aquest viatge, però la possibilitat de fer-lo hi és i forma part del nostre univers cultural.

L'estadi dels comportaments dels protagonistes d'aquesta història es mou fregant l'animalitat, on els sentiments es barregen amb les necessitats més primàries. L'Havana mostrada és una realitat amagada, silenciada, anònima, on l'individu no val res alhora que tot es pot comprar i vendre.

El context del període especial dels anys noranta és especialment dur per l'escassedat que porta als habitants de l'illa, amb tot el que comporta de crisi d'un sistema econòmic molt fràgil. Terreny abonat per la corrupció, la lluita aferrissada per la supervivència, la manca de perspectives personals que aboquen l'ésser humà a les reaccions més diverses.

El protagonista d'aquesta història té un penis molt gran, l'únic patrimoni personal, però tristament no sap llegir, és víctima de la injustícia de carregar amb dues morts que se li atribueixen accidentalment en un episodi gris de l'adolescència, no té família de cap classe, està abocat a la prostitució, al tràfic de drogues, a la mendicitat, a la marginalitat més excloent.

La il·luminació d'aquest film ens situa en una foscor i una brutícia enganxoses, insuportables, que fan un continu del cementeri, dels habitatges, dels carrers, dels abocadors, exposant una decadència que s'estén com una xarxa per tot arreu. 

Més que la desigualtat El Rey de la Habana conta la vida al límit de Reinaldo, en el seu regne, durant el seu regnat, tot sospitant de l'existència de molta competència per ocupar el tron, circumstància que li farà obrir els ulls del propi fracàs en tacar-se les mans amb la sang més estimada. 

És el turisme...

La gent posava el cap sobre on es trobés el cap amputat de l'escultura i s'hi feien fotografies amb els telèfons mòbils. Fins ací havíem arribat. Per una part, indiscutiblement, havien trobat una utilitat al grup escultòric agredit. Per una altra tot plegat tenia quelcom de macabre. 

Igual no hi havia més que un ànim per passar-ho bé, sense més pretensió, ni molt menys la d'ofendre al creador, ni tampoc a allò que representés el monument, recorde: un homenatge a nuestras yayas y yayos. L'interès per l'escultura és el que és, igual que el del patrimoni, sovint entès com un suport on estampar una signatura, enganxar un cartell, deixar un grafit per sempre més.

Precisament en el desig de perdurabilitat ens trobàvem tots els éssers humans, en la voluntat de deixar un rastre. Ara, cert, tenim la col·laboració de molts més mitjans que en altres temps, però la multiplicació d'aquests comporta dificultats en l'emissió i la recepció del missatge, tot constant el col·lapse sovint.

Tenim això: una plaça nomenada de l'arbre formigonada fins l'extenuació; un grup escultòric a memòria de la gent gran mutilat; la gent, nosaltres, que s'ho mira dia rere dia amb cara de sorpresa i estupefacció; uns bancs on el veïnat seu i passa l'estona xarrant; una botiga de pollastres que proposa amb un cartell l'oferta del dia.

Algú encara em podrà dir: És el turisme, estúpid!

Anuncis

El partit del govern central està en plena inspiració a l'hora de fer anuncis publicitaris dels seus afectes i de la seua gestió, o digestió que en dirien alguns. Fa uns dies, en campanya catalana, sorprenien tothom parlant català tot un seguit de líders conservadors i conservadores, assegurant-nos un amor incondicional al Principat, tot parlant una llengua que més que amor semblava revelar una sensació de desagradable enganxada en les boques de tan il·lustres parlants: probablement ja no parlaran més català en la seua vida, ni en la intimitat més fosca, ja n'han tingut prou, bona prova de l'interès idiomàtic és la pronúncia sistemàtica i generalitzada del nom propi del gran líder odiat dels separatistes, Ártur, o el de les paraules que porten doble l com ara Sabadell.

Així les coses, després de la cèlebre imitació al programa d'humor Polònia, de la manipuladora tv3, substituint l'estimem Catalunya  per un post-electoral ens estimbem a Catalunya, ha arribat a les nostres pantalles un memorable, per no dir, encara, inigualable, títol: Salvem o salvant Espanya. Recollons que els ho han posat fàcil a tots els imitadors i humoristes peninsulars per les properes setmanes! Ja ahir al noticiari wayomingnià, l'Intermedio, s'alterava el final de la història de salvament miraculós, substituint la presència final de la recuperada Espanya, per la presència del senyor rei en Joan Carles, amb crosses i després del no menys recordat incident de l'elefant, on pronunciés el memorable discurs Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir, paraules que gravades en pedra figuren ja en el gran arc de triomf de la democràcia constitucional.

A mi la visita de la bella Espanya a la sala d'operacions del Partit Popular em portà al cap una altra visita: la del president Rajoy, del Polònia, al dipòsit de cadàvers de la Moncloa el dia després de les eleccions municipals i autonòmiques de la darrera primavera. El propi primer ministre hi trobà lloc pel seu repòs entre cossos de famoses alcaldesses que no  pogueren superar la prova. Ara potser no li aniria malament passar per cirurgia, però em tem no hi ha molt a fer. De tota manera aquestes intervencions quirúrgiques, tan cinematogràfiques, solen acabar sovint amb alguna desagradable monstruositat trencant les corretges de seguretat de la taula d'operacions.

Sincerament a la pel·lícula popular acabada d'estrenar impacta el rostre de la pacient, en plena inflamació rojigualda, que a més d'ofendre a l'influent sector femení de la població votant ibèrica, voreja el mal gust més obscè. Només faltava que hagueren tret també imatges d'un desafortunat accident de trànsit de tanta estima per alguns ministeris, que ens passen per davant dels nassos en més d'una sala de cinema en ple període de vacances abans de la desitjada projecció. 

Com que està tan de moda el ball polític no deixe de dir-me que molt millor que acudir a la metàfora mèdica, a la comparació hospitalària, que millor hagueren fet ús de la imatge discotequera, del símil ballador. Ara que si a les comunitats autònomes anaven a fer servir balls regionales millor ho deixarem estar per a temps més grisos. Algunes polítiques ja han exhibit la fotografia de la primera comunió en seu parlamentària i des d'ací fins a posar-se el vestit típic per demanar el vot només hi ha un clic.

Per aclarir les coses no aniria malament una entrevista amb aquesta dona renascuda per l'equipo médico habitual. Tampoc una entrevista amb el cos de facultatius, rebre un poc d'informació de les maniobres de recuperació efectuades, els òrgans danyats, en el seu cas els trasplantaments portats a terme. 

Un malson em persegueix des de la visualització del curtmetratge: eixir al carrer i trobar-me amb una munió d'éssers amb el rostre roig i groc amb l'escut constitucional estampat a una galta; també mirar-me a l'espill i trobar el meu propi rostre desfigurat per una bandera. 

Cert deix

Al carrer dic bon dia amb un somriure als veïns i veïnes que em trobe, fins i tot, avui, als desconeguts i desconegudes. A la porta de l'oficina de correus complimente uns impresos amb bona lletra tot fent servir una estimada estilogràfica que transporte a la butxaca de la vella jaqueta. Camine lentament, procure portar a terme les meues accions lentament, amb un deix mescla de gaudi, relaxació, resignació. 

Abans m'havia trobat amb l'agranador municipal que em comenta les darreres notícies sobre un judici mediàtic. L'agranador porta habitualment la bandera de la banda de música del poble, m'ha vingut la seua imatge com si d'un llamp es tractés, és com una presència indefugible en els nostres carrers: ara com a membre de la brigada municipal de neteja, ara passejant el petit gos que acompanya, ara encapçalant un passa-carrer, ara fent d'agent de protecció civil a un encreuament, ara posant a una fotografia del grup de teatre... 

Fa sol, un sol que vol acabar amb la frescor notable del matí, un sol on encara aixoplugar-se abans de la suau nit hivernal que vindrà. Veig els arbres demanar-nos a crits s'eixample el buit on els hem encabit per desenvolupar un tronc fort i segur, presoners d'un urbanisme insuportable, ho veig i no puc deixar de maleir les conductes de formigó dels governants de la cosa pública.

Nus

Aquella revista coneguda per mostrar-nos cossos nus femenins s'anuncia, a bombo i platerets, que va a deixar de fer-ho. Hi ha tant de cos nu exhibint-se que, sembla, cal reinventar la publicació en paper, tapant-los clar.

Durant la diada nacional s'obrin els museus militars, es fa una desfilada armada i una recepció al palau reial. Ara: tots i totes vestits, mudats per l'ocasió. 

Aquell purpurat que convoqués la feligresia per pregar per la unitat de la pàtria, la tornà a convocar per pregar més per la unitat i dies després per tornar a pregar per la nació. L'hàbit no fa el monjo: o sí?

Els demanaren els polítics que es posaren la toga per investigar allò del 9N, ara els togats demanen als polítics no els la lleven per poder investigar allò del 9N. Ara al carrer i al palau de justícia criden INDEPENDÈNCIA!

Gràcies

Avui una banda de cornetes i tambors ens ha donat el bon dia al més pur estil casernari, tot encetant la diada bonrepostina d'Acció de Gràcies: moltes gràcies per ajudar-nos a despertar. 

Als llenços de l'església parroquial, recentment restaurats, es recull el que crec motivà l'inici de l'agraïment: la intercessió de la Verge del Pilar per canviar la direcció de les aigües d'una sèquia i permetre apagar el foc que prenia a unes barraques del terme. Gràcies per recordar el miracle nostrat. 

De sèquies ja no en resten moltes avui dia, de barraques tampoc, la Verge del Pilar no té massa devots vista la dificultat per renovar els clavaris que la festegen. Agraïts com som de mena, encara donem les gràcies per la memòria històrica i patrimonial. 

A les celebracions religioses festeres, alguns polítics que no es veuen, diuen, sovint pels actes del temple, aprofiten per fer-s'hi presents a l'indret sagrat i a les desfilades processionals. Gràcies per representar-m'hi. 

Pilars bonrepostins

A primera hora del matí s'escoltaven pel carrer els sons del Rosari de l'Aurora. Aquesta tradició obri les celebracions del Pilar al poble. Faran una missa solemne, una disparada, una processó, uns focs nocturns, si no plou. Les famílies s'aplegaran en un dinar al voltant d'una paella. 

Em sembla s'estalviarem a les llars allò del qualificatiu nacional i el mudar-se per l'ocasió posarà de manifest el caràcter especial de la diada. El goig de trobar-nos, de reunir-nos finalment serà allò reeixit. 

Lluny de les banderes, lluny de les desfilades militars, dels precs per la unitat de la pàtria, dels missatges triomfadors restarà la reposada mirada de la gent gran, la guspira trapella dels infants, les constatacions dels adults, les carícies dels joves festejadors, el desfici adolescent. 

Posem-li un bon vi, gaudim de les delícies de la taula, retirem-nos a fer la migdiada a plaer, apaguem els televisors replicants. Atrevim-nos amb un poema, una contalla, un acudit, feu sonar una melodia antiga, enceneu l'espurna d'una història. No cal cap solemnitat, ni cap discurs engolat, qualsevol uniforme serà sobrer, en les medalles i triomfs s'aigualirà l'alegria. 

Segon origen. Carles Porta-Bigas Luna

A jutjar per les úniques presències, les del meu germà i jo mateix, a la sala de cinema, podíem pensar s'havia acabat el món ahir a la nit, mentre veiem aquesta pel·lícula d'en Carles Porta, ideada per en Bigas Luna. El molt llegit text d'en Pedrolo, en altres temps, pels estudiants valencians, avui sembla desconegut per la majoria dels habitants d'aquesta part del planeta, mecanoscrit perdut a les nostres biblioteques.

Hi ha signes d'una possible desfeta i els ignorem, aprofundint les agressions al medi dia rere dia. La mateixa notícia del trucatge dels motors alemanys, que ens ha sorprès recentment, ens posa darrere la sospita de què tot plegat està molt podrit. La nostra cabuderia destructiva té unes conseqüències catastròfiques.

La pel·lícula és una història d'amor, la darrera història d'amor, la primera o la segona gran primera història d'amor de la humanitat. Un amor que topa amb una violència que de sobte desperta els instints més primaris de l'animal que mai hem deixat de ser. Com a espectador tot trontolla quan s'espatlla la història d'amor supervivent, d'harmonia, demanava una resolució ràpida.

L'adaptació de l'ésser humà passa per aprofitar el que ofereix la natura, sense perdre la fidelitat al coneixement, al pensament. La vida es manifesta en tota la seua fragilitat, la soledat apareix amb cruesa, en el context de després de l'apocalipsi. 

El segon origen comença a l'interior, després d'un viatge iniciàtic per conèixer el món i revelar-se com un indret bell i alhora perillós. La gran pregunta què ha passat?  o haurà sobreviscut el pare? provoca la primera migració, narrada, dels nous temps desconeguts. Migració que no serà testimoniada sobre el paper sinó amb un telèfon mòbil per la nova cronista de la humanitat. 

Apunts

Una miqueta de saó, un llaurador conegut rascant el carxofar, plantons, xufars daurats, taronges madurant, corredors i ciclistes perdent-se per camins empolsegats, dues puputs voleiant solemnement sobre el meu cap, l'alqueria del Pi mantenint llur façana de llevant, sèquies buides.

A la premsa he llegit tanca la llibreria Valdeska del carrer la Mar, tot mostrant la seua façana amb l'atractiu i ordenat aparador, també que uns coneguts obrin parada de productes de l'Horta al mercat de Russafa, contemple la fotografia de l'alqueria de Falcó il·lustra un article de M. Carmen Sáez.

Continue enganxat a la història d'Ignatius Reilly, comença a sonar la sintonia del Fantasma de l'Òpera. 

Paella o bollit?

La commemoració de la conquesta del territori pel rei cristià en Jaume, el primer d'aquella nissaga, s'ha convertit al poble on visc en el dia de les paelles. Un veí em comentava ahir la seua família aprofita per reunir-se a un baix que tenen. Uns parents dinen amb els amics al corral de casa. 

Sonarà un himne, desfilaran els moros i els cristians, les mores i les cristianes, que les deixen, algú farà un viatge a terres llunyanes per ser-hi ben lluny de la comunitat no autònoma, de l'anti-país, del regne vassall, d'altres no voldran eixir de casa, a les pregàries eclesials s'insistirà en la unitat arquebisbal de la pàtria aquella. Aniran i vindran les processons, combregaran els feligresos i les feligreses, aplaudiran els presents i les presents, s'enlairaran unes banderes, se n'amagaran d'altres, pujarà i baixarà la senyera coronada,  es ballarà un pasdoble, es muntarà una filada. 

Es tirarà una traca, uns coets, agafarem un pet per oblidar, es regalarà una mocadorada amb piulets i tronadors, ens donarem un bes per sant Donís, ens mascararem la cara, farem festa direm. No repartirem carnets de valenciana pàtria, però poc faltarà. Farem país es dirà. Vam xalar...: tant de bo.  

Finalment no s'han acomplit els pronòstics meteorològics pel que fa a la pluja destorbadora, el sol ha fet presència entre les restes del darrer front amenaçador de la bonança litoral: tot acaba bé. 

Quin bollit! 

Bon profit. Bom apetite!

No sóc portuguès

No sóc portuguès, potser m'agradaria ser-ho. Portugal és un país la independència del qual ha atret a alguns dels habitants d'aquesta riba de la Mediterrània. Portugal és un país ignorat, un país sense meteorologia a jutjar pels mapes del temps exhibits a les pantalles de les televisions del centre peninsular.

Així les coses si algú em pregunta perquè tracte d'aprendre língua portuguesa li respondria amb una altra pregunta: per què no? Tan prop, però tan lluny, les distàncies mentals són inabastables. A qui o a què convé la separació?

Tinc moltes raons, moltes per aprendre, començant per la fascinació per les paraules, pels sons, pels tons, pels accents. I avui les possibilitats d'aprenentatge, d'acostament són molt grans, és qüestió de voluntat.

La cultura portuguesa ve a ser una mena d'espai de silenci, ermot d'imatges, desert de sons a la que secularment donem l'esquena a consciència, absolutament despreocupats del que s'hi mou o cuina al seu territori. Som hi!

Entitats col·laboradores

Sí, són entitats col·laboradores si tu hi tens obert un compte. Sí, són entitats col·laboradores si hi vas a l'horari fixat per col·laborar. Sí, són entitats col·laboradores mitjançant una màquina que necessita de la teua col·laboració per empassar-se la paperassa. 

La col·laboració o ja no és el que era o demana quelcom de desconegut, per mi, per rebre aquest qualificatiu. En tot cas no deixa d'ésser una col·laboració interessada, allunyada del treballar en comú que recull el diccionari que he consultat. Treballar tampoc és el que era i el comú no passa pel seu millor moment.

Quan li he demanat a la funcionària pel llibre de reclamacions, per fer-hi constar les meues queixes sobre la col·laboració anunciada per l'administració per pagar una taxa, aquella m'ha demanat raons i finalment m'ha enviat a l'entitat col·laboradora per formalitzar el meu desacord. A bones hores queixar-se!

Casualment, l'entitat col·laboradora titular de la màquina on he formalitzat el pagament porta per nom Bankia: no he pogut deixat de pensar en el senyor Rato i en les seues declaracions d'ahir al·legant tots els diners detectats a l'estranger són d'una herència familiar. Raons que m'han sonat a les del senyor Pujol: tindran la mateixa estratègia de defensa?

Programa de festes

Fa uns dies arribava a casa el programa de festes. Més o menys és el mateix programa que hem conegut els darrers anys. Bé que algun creador local s'ha ocupat de la portada, previ concurs públic d'idees, també s'inclou un nostàlgic recull de fotografies antigues a les pàgines centrals. Les salutacions vénen a ser les habituals, encara que han canviat els rostres. La publicitat i el calendari fester són els continguts amb més presència en número de fulles. 

Així les coses, alguns veïns han posat el crit en el cel pel monolingüisme de les fulles dedicades a la programació estricta, altres trobem a mancar haver desaprofitat una publicació local per llançar propostes més agosarades, per exemple algun estudi local, algun relat, alguna entrevista, una presentació de fotografies amb certa idea de conjunt.

Tenim el que tenim i les pròpies festes em sembla deurien sotmetre's a una reconsideració en el seu conjunt. De moment s'ha plantat un tendal al mig del poble amb el destorb que tot plegat suposa per la circulació de vehicles i persones, despesa innecessària en disposar de múltiples espais per la celebració dels actes proposats. 

La confusió entre festes religioses i paganes se'ns ofereix amb tota la seua esplendor aquests dies d'octubre, consagrada aquest any encara més per la inesperada visita de la Mare de Déu dels Desemparats pelegrina. La polèmica festera està assegurada, mane qui mane, s'organitze com s'organitze tot plegat, no té remei. Una vegada més el dilema és: o restar (participant o no) o marxar.

El preludi que les jornades taurines van suposar va portar un trist episodi d'enfrontament entre taurins i anti-taurins. Esperem els dies que vindran aporten més de punts de trobada que de conflicte, encara que les ferides polítiques els amenacen desgraciadament. 

Cansaments

Un es cansa de veure comportaments oportunistes en càrrecs de representació, de repetir celebracions buides, d'actes massius sense ànima, de discursos amenaçadors. Un es cansa de músiques tocades sense esma, de balls sota els efectes d'estupefaents diversos. 

Un es cansa i finalment sense dir-ho s'absenta, marxa, plega, abandona. I fent-ho té al cap no caldrà cap explicació, i fent-ho s'aparta del que no desitja i s'exclou, es reclou finalment en un cau fosc i miserable, segurament. Quan creus haver vist una vegada i una altra la mateixa pel·lícula les imatges et colpegen els ulls fins al fàstic, sents la necessitat de fregar-te'ls desesperadament i això et farà mal, et neguitejarà. 

I no et valen les justificacions, tampoc els intents de diàleg que no prosperen perquè acabeu sabent-se-les totes. És difícil refer-se, és difícil recuperar-se, ens neguem fins i tot el descans, el repòs guanyat. 

Seria erroni voler equiparar aquest cansament del que parle, amb no voler viure, en renunciar a l'existència. Són les formes, són les maneres les que acaben col·lapsant el nostre actuar. Posant-ho tot sota una sospita preocupant.