Un poc Cupiello

Passar el Nadal en casa dels Cupiello (Eduardo de Filippo), proposta del Teatre Micalet m'ha semblat d'allò més divertit de l'experimentat com a espectador durant els últims temps, que em confirma la seriositat de la sala i les seues propostes al cor d'una València que malda per crear, sovint assetjada per la vulgaritat més prescindible i barroera. Des del despertar del pare de família de la primera escena fins la seua darrera alenada el bon humor es desborda per l'escenari sense aturador. Com és de difícil fer riure i com és de bo, diuen, fins la llàgrima, exercici depuratiu segurament! Aquella llar napolitana té molt en comú amb les llars d'aquesta riba de la Mediterrània, família estripada, sobrevivint al límit, on el destarifo, la picaresca, l'excés i la precarietat es barregen quasi explosivament, mostrant les misèries i forats d'aquesta humanitat. Luca munta el pessebre en una mena d'infantesa permanent que es resisteix a abandonar. Les imatges del sant sopar i la sagrada família presideixen les estances de la casa com ideal impossible d'abastar pels personatges tenallats per llurs contradiccions de cada dia: fill malfeiner, filla capriciosa, gendre banyut, amant sense ofici ni benefici, veïna que hi passava, muller que fa equilibris per sostenir viva la família, metge que es mira la malaltia des de dalt com una mena de déu, germà senyoret sense fortuna.

Tendències

Les darreres eleccions que han tingut lloc al cantó nord-oriental de la península aquesta de per ací marquen tendència. Ja hi són al capdavant de la classificació partidària, hi seran força temps. Enfront un partit governamental que s'ensorra corcat per la corrupció de sempre,  n'ha aparegut un altre desvergonyidament dretà, constitucional en qüestió d'ordre, postulant-se com a garantia insubornable de democràcia, vigilada és clar. Són guapes i guapos, parlen tan clar que se'ls entén tant pels guapos i guapes, com per tots i totes els/les qui aspiren a ser-ho, en defensa descarada de la nació única, yo soy e... en disposició d'establir-se per modular alguns repartiments de cartes i  carnets, algun títol nobiliari si cal.

L'esquerra té ara, continua tenint, vaja, la tasca de desemmascarar aquesta onada conservadora, tot posant l'èmfasi en els valors de la igualtat, no només de DNI, i la justícia, la cultura i la sanitat universal, els equilibris territorials o el desenvolupament harmònic de regions i comarques, de pobles i ciutats, la lluita per la pau i la solidaritat, l'ensenyament públic de qualitat, la igualtat d'oportunitats, la defensa de minories, la protecció dels drets dels immigrants, la conservació del medi ambient, l'aposta decidida per energies netes i renovables, per un transport respectuós amb el medi i les persones, el desenvolupament de polítiques agràries que garanteixen les produccions autòctones i de proximitat, la racionalitat urbanística, la cura pel paisatge, uns mitjans públics de comunicació plurals i democràtics, participatius, no manipulats pel governant de torn.

Viatges de prop

Visitar el poble de cadascú, explicar-lo, donar raons, preguntar i respondre. Més que passejar, més que caminar, formar part d'un entorn, d'un paisatge, un poc com l'arrel de l'arbre, com la pedra d'un edifici, com la fita del camí, aquesta és la proposta del volum D'excursió per Massarrojos que en Josep Manuel Domènech Alandes, massarroger inquiet, il·lustrat i il·lustrador reeixit,  ha regalat al seu veïnat i alhora al dels països del voltant.  Un gosaria dir que les fulles visitades van d'açò: d'un país petit de l'Horta, Massarrojos, viscut, descobert i estimat per l'autor, disposat a ensenyar-lo amb tota la il·lusió de qui mostra un tresor. Al mateix temps territori compartit pels qui també l'han viscut, descobert i estimat, constitutiu d'una comunitat humana que s'identifica com a tal, en un continu d'éssers, generació rere generació. Testimoni sí, però gens passiu, atent al detall, a obrir perspectives, posar interrogats, arribar a algunes conclusions, en disposició sempre d'eixamplar el coneixement, d'enriquir els sabers adquirits. Hi ha un desig d'aprofundir en les qüestions obertes, l'esperança en la tasca de fons de l'historiador que ha de venir, ara bé l'excursió exposada en les fulles esdevé insubstituïble per totes i tots els qui s'hi acosten, això ja es manifesta des del text de n'Exupéry, ens necessitarem l'un a l'altre, en la proposta d'en Josep. El llibre és un atles de la geografia més pròxima, quasi íntima, un acostament als orígens del poble, de la gent actual, un recorregut per l'arquitectura més destacada, exposició d'obres d'art, recull d'antroponímia i toponímia, resultat de tantes i tantes passejades i excursions, anades i tornades, converses i intercanvis, que fan una vida, que fan poble, que fan país, fidelment i insubornable. Un plaer.

Temps vellutat

No és el mateix una derrota futbolística que una derrota electoral. A alguns/algunes els hi pot semblar el mateix, poden fins i tot confondre-les. Vist des de la distància de qui no participa en cap dels dos enfrontaments com que les dues tenen relacions evidents. Les contradiccions dels excessos porten a la justificació de l'austeritat del dia després. Un no deixa d'apel·lar a certa mesura per no tenir que estar acudint a tothora a la correcció de la desviació consumista quotidiana. Prevenir no vol dir renunciar, participar no vol dir monopolitzar. La generositat invocada no es troba enlloc, sospita un té poc a veure amb les almoines o donatius, en les sobres, en el plat del pobre. Tanta desigualtat acaba per enfosquir més encara l'hivern. Gran superfície, centre comercial, temples del regal, aparadors de somnis plastificats. Les felicitacions com que no te les creus, l'ús i abús dels bons desitjos s'estavellen contra les condicions materials de la majoria supervivent. Tot es mesura per preu, per despesa, per ingrés. Una propaganda de vellut ens despista totalment, estabornits cerquem forces per llevar-nos i orientar-nos.

Nadal

Vostè rei nosaltres vassalls? Marxa reial. Decorat luxós. Vestit i corbata. Posat majestàtic. Discurs. No gose escoltar molt més després de les al·lusions a Catalunya. Tot Marca Espanya. Enhorabona! Vaig preguntar i em van dir va desitjar Bon Nadal en les llengües del regne. Toca encara aquesta homilia en festiu?

Conec més Massarrojos, pedreres i masos, horta i secà, pedrapiquers i llauradors, un escut, uns símbols. Lloc il·lustre, il·lustrat, prenent vida i color de la mà de qui ensenya generosament el que sap, entre els ceps i tarongerars d'abans, reunint les peces d'un edifici magnífic, proposant, sintetitzant, analitzant, preparant.

...les hem passades molt bé

El sol escalfa alegrement els cossos, preparem albergínies farcides, es llaven bé amb aigua i llima, es fa el buidatge, es pelen cebes, pimentons rojos i verds, alls... carn picada de ca en Guanter... paelles amb oli, foc, extractor a tot gas, microones, formatge ratllat, mitja hora de forn a uns dos-cents graus... sopa d'olla al migdia... Entre al forn de pa, salude les forneres, entre pasta de moniato i safates de pastissets, a la carnisseria tothom s'abasteix pels àpats, Bon Nadal, Bones Festes amb permís, i els néts i les nétes? Passejada fins al camp de Carpesa, tarongerar il·luminat pel fruit saborós, vehicles en desfilada vora el rellotge solar, una hora menys. Vespra del Nadal, llava-plats, pessebres en carbassa.  Torne a escoltar els vells discs de dies que ara semblen llunyans, cercant bocins de bellesa entre les músiques d'en Whitacre i Piazzola.

Des de l'anterior discurs, el discurso del rey,  aquest  que s'anuncia avui alguns l'esperen amb candeletes, mare de déu sinyor. Quasi escombrat el partit del govern estatal al nou parlament triat aquesta setmana, el diàleg ni està ni se l'espera, menys en la nit que las familias en dos bandos se enfrentarán de manera irreconciliable, antes roja que rota, quina por, fum, fum, fum. Diumenge que semblava dissabte de compres i anades i vingudes amb bosses a la mà, de cues a les caixes del súper. Temps desesperat, tenir o no tenir, destrossada la bondat, estripats els desitjos, abocats al contenidor tots els embolcalls de la felicitat més aparent, esperant-nos el sopar de la fam, il·luminada momentàniament la foscor més superficial. Metàfora de la salvació que s'exhibeix sense pudor en anuncis de productes de luxe per terra, mar i aire.

Comence l'excursió per Massarrojos sota la guia amable del seu veí inquiet, en Josep Manuel, petit país dels països de l'Horta, en disposició de deixar la petjada de l'ull i el cor sobre cada pedra, sobre cada indret, sobre cada rastre humà. Una excursió que es sap viatge vital, experiència personal i col·lectiva, itinerari de coneixença i creixement. Mirada adulta i madura, bastida des de les mirades del xiquet i el jove, des de les mirades de la família, les amigues, els amics, el veïnat, impagable relació de malnoms que fan els noms, de noms que fan la cosa. El teu país, planeta que habitaràs per sempre, petit principat mostrat generosament pel teu atles poètic. Gràcies per la visita, llegat impagable per la biblioteca més estimada, crònica d'un país que haveu fet, que ja aneu fent, preludi del que fareu, faran.

La Vespra

Sembla aviat veurem el resultat de la proposta cent cinquanta-cinc. Sembla calia votar. I ara participaran tots i totes. Pel camí, colors prohibits, banderes a les balconades, polítics empresonats, polítics desinfectants, empreses mobilitzades, debats televisats sota criteris igualitaris, moltes anàlisis, la campanya nadalenca Productos catalanes no curiosament promoguda pels qui la volen ben espanyola, a Catalunya, i alhora reben de bon grat seus i marques d'allà, nobels de literatura implicats fins i tot, jutges alliberant i encarcerant. L'independentisme és vist com malaltia per molts i moltes a hores d'ara, i en l'enfrontament de bons i dolents s'ha pres partit de manera gairebé irreconciliable. A Espanya li afecta en tant Catalunya a hores d'ara no sembla, però gens, per implicar-se en la construcció de quelcom en comú, en tant els elements Podem perden pistonada, ombra del que va ser un moviment d'esperança democràtica, primaveral, en tant les dretes endureixen postures immobilistes en la línia dissenyada pel seu guia intel·lectual en José María. Ves per on, el País Valencià se'n beneficia d'una part del botí de l'operació i el que fora inquietud per l'efecte contagi del republicanisme del nord pareix transformar-se en esperançador retorn de los que tienen y los que saben al capdavant de l'ofrena regnícola.

Cincuenta mil pesetas

A un punt ben visible de l'edifici d'en Gaudí han hissat una bandera constitucional, l'escultura representant a l'arquitecte català continua asseguda a un banc impassible davant la novetat, deixant-se fer fotos pels turistes que per un moment se li acosten vinguts d'arreu. Evite els carrers il·luminats, les firetes infantils on es barregen músiques més pròpies del sud peninsular i insofribles nadales. Els establiments més allunyats del centre o són tancats o pràcticament es troben buits, no és bon moment per la tapa. Estem en dies del sopar d'empresa, del dinarot, del soparot, del detall corporatiu, del dècim que va a tocar, dels bons desitjos de no se sap ben bé què, de les mentides que no s'aguanten per enlloc. Per si no en teníem prou la vespra de tot plegat hi haurà eleccions al parlament català, esdeveniment que los niños y las niñas de San Ildefonso s'encarregaran d'amagar aviat a colp de cant de número premiat, cincuenta mil pesetas: ens haurà tocat la grossa. El president del govern més que preocupat per les eleccions regionals, deu estar a hores d'ara força ocupat en que la selecció espanyola de futbol jugue el mundial, que el guanye, com  ha afirmat convençut passarà, com que ja és una altra cosa, però també.

Santa Claus is coming

Un dia, aquest, a les emissores públiques dels estats europeus per escoltar música nadalenca, regal que tant de bo ens afermés en drets i consciència. Concerts des de diferents ciutats, llengües diverses, presentadores/presentadors d'ací i d'allà, molta música coral i, sembla, bona. Això del Nadal ja veieu com està, festa del consum consagrada, on suren totes les contradiccions de les nostres societats malaltes, celebració d'un naixement messiànic que cada segon matem per acció i omissió. El dia hivernal és com una flamarada enmig aquesta nit inhòspita, breu espai de claror suportable en cobrir el cos de dalt a baix. Alguns balcons han afegit les garlandes festives al voltant de les banderes de la darrera victòria no electoral per cert.

De groc

El moment del xoc de trens va ser possiblement aquell matí de l'1 d'octubre. El neguit que va provocar la contundència policial contra el referèndum va obrir algunes portes i finestres que crèiem ja tancades, ingènuament. La reacció estatal (alguns no en tenen prou) ha trencat una fràgil convivència arreu. Posar en perill segons quines coses es paga. Els somriures revolucionaris es van glaçar com un matí hivernal de la Meseta, la República s'ofegava a la sala dels parts. Ara altres somriuen i exhibeixen els trofeus de la batalla sense pudor. Davant el discurs no hi haurà reforma constitucional precisament ara que li hem agafat el gustet al 155, l'innocent s'ha de reformar Catalunya per reformar després Espanya,  o l'higienista hi ha que desinfectar primer per curar les ferides un resta sense resposta possible. La inoperància política per parlar primer i articular polítiques després, les actuacions del poder judicial tan estrictes per segons qui i quines coses t'acaben de submergir en les arenes de la decepció. Tanta pujada anunciada de los ciudadanos no nacionalistas podria provocar l'eixida reactiva dels no ciudadanos, ja m'agradaria, oportunitat també per la majoria silenciosa de fer una miqueta de soroll, ja toca.

Desfeta

Sovint la insistència ens permet avançar. Clavar la pota i tornar a clavar-la. Acte de força fins i tot, empentant, emprenyant-se també, jugant-se la banal productivitat, l'humor salvífic, aquella salut preuada. I t'arriba algun llest, alguna llesta que et descobreix la fragilitat d'allò que has fet, del que tens entre mans. Ara com ara el cansament es fonamenta en la consistència del sistema parasitari, en l'arrelament de comportaments de subsistència, de competició implacable. Que els polítics manquen de projecte engrescador, il·lusionant és una realitat quasi indiscutible, ni parlar de bones voluntats, inútils per cert ja per sempre. Restem orfes de representants a l'alçada d'unes tèbies demandes ciutadanes que es resumeixen bàsicament en la paraula justícia. Tot plegat ens remet a una mena de desànim generalitzat, que l'humor tracta de endreçar amb moltes dificultats. L'obsessió ja d'uns quants per defensar les seguretats heretades abasta nivells de rebuig indescriptibles, incomoditats evidents. El panxa-contentisme voreja l'estupidesa més repugnant.

Mesurant a dobles velocitats

Amb unes decisions tant d'èmfasi, en d'altres tanta deixadesa, així podem anar copsant de quin peu coixeja aquest o aquell altre. Això em val tant per polítics, com per periodistes, aqueixa llibertat no la qüestionaré pas jo. Ara bé, així les coses com que de donar lliçons no massa a hores d'ara. Insistir a aquestes alçades en etiquetar l'altre de nacionalista quan tu t'abraces amb l'única nació beneïda, o dir-li a un constitucionalista quan s'agafa a alguns preceptes amb fervor oblidant-se'n d'altres sense cap mena de pudor, o veu violència contra segons qui o què i no la veu contra segons quins altres, com que ja està un poc passat de maduració. Aquesta doble mesura fa ja nosa i no se l'empassa ja molta gent. Cert que denunciar no porta enlloc, els sistemes que deurien recolzar les denúncies no són massa per la línia d'avançar, s'han trencat algunes garanties, i les independències i imparcialitats legalment previstes s'han esvaït sense retorn a la vista.

Dominical

Al final de l'avinguda Padre Isla una muntanya es podia veure enfarinada. Amb dificultat el termòmetre fregava els cinc graus, el cos cercava el sol per la plaça dedicada a sant Domènec, les cames em portaven a l'avinguda Independència, a tocar de la muralla de cudols on una jove parella celebrava el diumenge amb tendres besades. Improvisadament m'endinsava a l'Institut Lleonès de Cultura, on gaudia de la solitària contemplació d'uns reeixits foto-muntatges oferts sota el títol Corto y cambio. Les sales visitades difonien calor de radiador i a l'exterior m'esperava el jardí de sant Francesc, amb la seua font dedicada al déu dels mars, a tocar d'on vaig trobar a un bon conegut sobre uns patins, que aprenia de fer servir sota les instruccions expertes de llur filleta. Per si no en teníem prou amb les banderetes, ara a un mur Productos catalanes no, val: a veure si puc omplir la propera vegada tot el cistell de productes principatins.  Tot acabà, havent tafanejat una miqueta per l'aparador reixat d'una llibreria de vell algun volum de Concha Espina, Roberto Bolaño, o l'art de la pesca i la cacera,  al museu de la ciutat, dirigit si les fonts no em fallen per un valencià, amb música medieval dansada, feta amb llaüt i percussió, cantada, recollida al Llibre Vermell, el Còdex Calixtí, les Cantigues d'Alfons X, dit el Savi. Lleó d'origen romà, seu d'un regne antic, d'una església poderosa.

Cercant la normalitat desesperadament

La normalitat aviat tornarà, podem escoltar. Aquests dies els freds porten a les capçaleres dels mitjans les nevades, les baixes temperatures. La transformació de l'entorn quotidià, el cobriment de la capa blanca d'alguna manera ens enlluerna. Un sospita la normalitat no té color blanc, és més prompte grisa, tirant a negre.

Llegint la revista L'Espill, m'han arribat els ressons de la revolució russa del 1917 i el règim totalitari que acabà amb aquell moviment que canvià el món, interessants referències a les biblioteques personals i als llibres, les sempre agudes observacions de n'Enric Juliana... contrasta amb les reflexions de na Rosa María Artal sobre la premsa espanyola i el control governamental sobre els mitjans, no massa normal.

Un cap de setmana més de presó, per pensar-s'ho, és un preu molt alt quan es tracta de llibertat. No hi veig risc de fuga, ni de destrucció de proves que justifiquen les presons dels consellers catalans destituïts i dels líders de les associacions independentistes. En Losada ho exposava encertadament avui a la premsa digital. I no acabe d'entendre s'haja d'estar d'acord amb el 155 per eixir o per ser absolt, es pot discrepar d'aquest article, de la manera com s'ha decidit l'aplicació, de la concreció que tot plegat ha tingut, igual tot no ha estat tan constitucional.

Des del fred

Són necessàries moltes hores per estudiar, entendre, comprendre finalment. Les activitats quotidianes ens esgoten, ens manlleven energies per percebre amb precisió el que s'esdevé al nostre voltant, alhora que els relats, les interpretacions d'altres es projecten de manera intermitent, però persistent sobre nosaltres. La confusió, el desconeixement, la ignorància poden arribar a ser de nivell. En això estem.

El fred s'ha fet present, els carrers ara semblen una nevera, fosca en alguns casos, en d'altres esguitada de lluminàries nadalenques, de guarniments hivernals. Coberts els cossos el caminar apressat ens transforma en presències inquietes, entre venedors de castanyes torrades, aparadors temptadors, monuments il·luminats. Les fulles semblen de cartó en xafar-les pel terra, els arbres mostren llurs nueses desoladorament, els vehicles escampen fums impunement a tort i a dret. S'anuncia la neu, però no neva, la substituïm per neus decoratives. Ahir expressava la meua opinió sobre lo poc respectuosa que em semblava la ciutat amb vianants i ciclistes, la racionalitat del nombre de pobladors/es, però les mancances d'un transport públic, que en part poden tenir a veure, almenys pel que fa a les connexions regionals, amb la despoblació del territori. Un economista al canal 324 parlava anit de les regions i de les dinàmiques econòmiques que aquestes tenien que desenvolupar i no vaig poder deixar de pensar en aquest Lleó perdent persones, possibilitats, fiant-ho massa a la gastronomia i el turisme, oblidant-se de les persones que hi viuen, fent viable i engrescadores existències, projectes humans. Tornant al transport urbà em sembla important un tramvia entre les estacions de tren travessant el centre, amb freqüències breus deixant/agafant gent ací i allà, un poc com el tramvia de Saragossa, porta d'accés a la muntanya, idea abandonada que no aniria malament, acompanyada d'un augment de l'oferta de cultura, que caldria reforçar amb més sales de cinema a preus populars, teatres amb programacions agosarades.

En escoltar una tertúlia radiofònica

Sobta no s'haja impugnat abans la possible inconstitucionalitat de l'aplicació del constitucional article 155, sobta alguns/algunes vegen en fer-se ara quelcom impropi, gairebé inconstitucional, alguns experts han apuntat aquella possible inconstitucionalitat amb claredat meridiana. Precisament els dies que el propi Tribunal Constitucional,  tan lent per algunes coses i ràpid per unes altres, s'ha pronunciat avalant la constitucionalitat d'aquella polèmica reforma del reglament de la cambra catalana que emparés els plens de les desconnexions. Tot és força confús, se'ns diu que el Jutge del Tribunal Suprem preguntarà demà sobre l'acatament de l'article esmentat als polítics presos o presos polítics com a condició per acordar una possible llibertat; es parla de Constitució i es barra la investigació presumpta de drets constitucionals durant l'1 d'octubre a Catalunya, subratllant l'actuació exquisida de les forces de seguretat durant aquell jorn; es parla de constitucionalistes i no constitucionalistes i es subratlla el tractament com a presos d'aquells, d'aquelles que demà aniran a declarar; es diu que més que un jutge ser qui ha acordat la presó dels presos esmentats, aquesta ve imposada per la llei, toca que el verb interpretar com que alguns no el conjuguen. He escoltat algú per la ràdio posar el sistema electoral espanyol com una màquina de virtuts indescriptibles, davant les pretensions d'ERC de controlar el recompte del proper dia 21 de desembre, doncs mire, en tot cas molt millorable i amb algunes esquerdes per fer-s'ho mirar, amb condemnes si no vaig errat, per alterar el cens electoral a les comarques de Castelló.

Torneu-me les obres!

Ostres, quina habilitat i oportunitat per demanar els béns de Sixena al senyor ministre de la Cultura i obtenir-ne el vistiplau: les resolucions judicials s'han d'acomplir. En són de llestos aquests aragonesos! La gent d'Elx, pense, podria aprofitar l'avinentesa per reclamar la seua Dama, i la Generalitat Valenciana les obres d'en Sorolla, per exemple. Però, no, no són el mateix cas. Dels immobles immatriculats a favor de l'Església ni parlar-ne, esto está atado y bien atado, inscrit s'entén. Del retorn de los Papeles de Salamanca, tampoc toca, ara es pot consultar tot digitalment, allí se conservan perfectamente. Alguns podran veure en tot plegat una ofrena, un botí, el cobrament d'un deute (històric), una manifestació de la Justícia quasi divina, fins i tot un càstig per haver festejat amb allò tan perillós de l'independentisme.  Amb la proclama cèlebre  Ens volen furtar la paella s'ha anat fent camí i s'ha arribat molt lluny, llàstima en Camps no reeixís en allò del Retaule del Centenar de la Ploma, ara li ho anaven a tornar els anglesos. Quin deuria ser el criteri pel retorn de les obres? El lloc de naixement de l'autor/autora de l'obra? El lloc per on van ser concebudes les obres? El país del/de la col·leccionista? L'aplicació del 155 o similar? Quin futur els espera als grans museus i col·leccions d'art, públiques i privades del món si la tendència Sixena es generalitza? 

Nocturnament

En qüestió de dies els arbres s'han despullat del fullam. Una catifa marronosa cobreix el terra dels jardins. La il·luminació nadalenca comença a pampalluguejar, l'hivern glaçador mostra llur rostre amb nocturnitat. El rostre rep les fuetades del fred matiner, necessites més energia per reeixir. Els horitzons del treballador de la paraula s'esquerden, mentre resta indefens agafat a la seua estilogràfica o temptejant les frases sobre el teclat d'un ordinador. Els quaderns s'omplin d'ofrenes al silenci, que demanen d'una alquímia antiga per despertar. El viatge és difícil dins la foscor, a les palpentes entres en la vella gruta dels savis, en el palau petri dels amants de la lletra impresa, olorant l'atmosfera dels volums arrenglerats vinguts per testimoniar, sense esperar cap resurrecció dels morts, ni de la carn. Serà en l'assaig, la provatura, el gargot sovint indesxifrable, el tempteig inesgotable, la giragonsa, el filtrar pausat, la rauxa ingovernable quan es manifesten les llums, la raó, el descobriment.

Algú ho havia de dir

Toca, ja ho ha dit: No es pot ser independentista i bon catòlic. Açò ja es sabia fa temps, però algú ho havia de dir, ara sí, perdoneu. Dogma ja proclamat, toca actuar en conseqüència, que hi ha independències que maten, definitivament inconfessables, ni objecte d'absolució. El catolicisme és a hores d'ara territori tancat per segons quins posicionaments polítics, almenys pels independentistes, pel que ens arriba als titulars, la nostàlgia d'algunes pregàries com que ja descarta a possibles fidels. L'evangelització pensàvem alguns, cert que fa temps que ja no ho pense, era una altra cosa, però resultà ser adoctrinament de catecisme i fanatisme lleuger, però finalment excloent.  

A poc a poc anem tornant a la normalitat. Ha fet falta una versió conciliadora de l'olímpic Amics per sempre, els acords parlamentaris sobre la quota basca, un divendres negre, un altre,  i uns missatges encesos entre policies de la Villa, per anar desplaçant de les preocupacions castellanes el tema de la secessió catalana. Val, ja tot és normal. Es poden veure pels aparadors d'articles per mascotes corretges bicolors per gos, per les guanteres dels cotxes cintes patriòtiques discretament penjades de l'espill retrovisor interior, pels balcons de finques de pisos banderes roji-gualdas amb escut constitucional o sense, fins i tot algun paraigües instal·lat a un d'ells, sí: com aquell que lluira indiscretament una senyora política durant una desfilada militar.

Entaforats

La lectura dels diaris en paper ha esdevingut costum del passat, enyorat costum això sí. No gose ara llegir els seus titulars exposats darrere un aparador de vidre a la façana del quiosc més proper, endinsar-me en els raonaments d'alguns dels seus columnistes és ja qüestió de devoció, de seguidisme tapant-se el nas i deixar-se portar. Donam un fet i jo te l'explicaré per què ho entengues, al més pur estil trona eclesial. Convenientment passades pel sedàs d'una interpretació professional es conten avui les històries. El vianant/la vianant, entaforat discretament l'aparell de ràdio, pul·lula per carrers i places, en el temps de la comunicació, amb el seu/la seua comunicador/a de referència. En arribar a la destinació escampa la llavor, defensa els posicionaments d'altres que en saben més que jo, sense esmentar, això sí, la font, degudament incorporats al repertori argumental personal. Quan avui el cap regional d'un partit polític diu cal tancar una televisió pública i fer-la plural, un no pot deixar de pensar en una altra televisió que es deia pública i va tancar, en avançat estat de descomposició segurament, oberta en canal a colp de manipulació precisament atiada pel partit d'aqueix cap regional.

Concert basc

Que bé sonava allò del Concert basc. Bo, que a alguns el concert basc els sona bastant malament, de Guridi ni parlar-ne, d'en Bustos ni idea, de l'Orfeó Donostiarra res tampoc. Del possible concert català no volen ni sentir-ne una nota, ni dins ni fora del Palau de la Música catalana. El navarrès com si no existís. Els valencians ja en tenen prou amb les seues bandes de música. Diria que acostumats a la inacabada Gran simfonia espanyola, que tantes vegades només arribà a explosiva obertura de sarsuela, nuestro género chico, això dels concerts com que de tant en tant s'inclourà en els programes musicals de la gran sala del Congrés. No obliden alguns la cèlebre frase que s'acaba posant amb la música i els tocadors, però tal no és el meu propòsit. Ara bé, sí que demanaria rigor interpretatiu i  l'oferta d'un repertori variat, perquè diversa és la realitat difícilment es pot homogeneïtzar a tothom fent-lo portador d'un dni,  per molt que alguns s'auto-proclamen ciutadans i,  fugint dels nacionalismes dels altres, proclamen l'únic possible, constitucionalment parlant, ja m'enteneu. Al Congreso hem tornat a assistir, perquè així ha interessat als que manen, no sé si és cosa només del seu director orquestral, a un acord ràpid per a solucionar segons quines qüestions i a l'etern posar pegues per tot el demés: frustrant. De la nova política ni rastre, més polifònica, més coral, més harmònica, més participativa, més brillant. O igual tot açò té a veure amb allò dels silencis musicals, que tanta importància tenen en una partitura, amb una notació precisa, que també s'ha d'interpretar a temps, amb ritme.

Un xat privat

He escoltat a algú, paraules que m'han escandalitzat profundament, dir que allò escandalós dels policies de Madrid era que s'havia fet públic un xat privat. Molt bé, privat o públic, el fet només, pensar i dir o escriure les barbaritats que s'han difós demana una intervenció de la Fiscalia, dels mecanismes de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania, i greu és també que tot plegat vinga d'uns policies, funcionaris que han de garantir la seguretat i drets i deures ciutadans, reconeguts als textos legals fundacionals d'aquesta societat occidental, europea, democràtica, avançada. A ells i elles se'ls demana ser molt curosos i respectuosos, més si cal que a la resta que també ho han de ser. La por al cos s'encomana d'un precisament quan l'estructura que deuria vetllar pels teus drets i llibertats, acaba propiciant les seues violacions, adoptant un posat còmplice amb accions d'allò més rebutjables, mirant cap a una altra banda segons qui o què. Tot allò de la independència i la imparcialitat com que resta seriosament tocat, camp adobat per la manipulació d'uns i d'altres, perquè quan les condemnes deurien ser unànimes va i alguns s'apunten a la desqualificació més barroera i intolerable.

Plaça pública contemporània

He visitat alguns museus d'art modern, el d'Estocolm també, en algun moment el que hi he vist m'ha recordat a les escampades de joguets que a la casa familiar organitzava sobre el pis fred de l'habitació infantil, sobre  l'estora vella dels mesos d'hivern. Coses meues. Diumenge vaig visitar el Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, que haberlo haylo. I ho vaig fer, després d'alguns intents anteriors, esperonat pel visionat de la que em va semblar interessant proposta The Square, protagonitzada pel director artístic d'un museu d'art contemporani, a/el d'Estocolm, en Christian si no vaig errat. És una proposta provocadora, contradictòria, alhora que original, no mancada d'humor, per al que un sol veure a les sales comercials, més encara venint de la llunyana, o no tant a hores d'ara, Suècia. I la temàtica que se'ns proposa encara sobta més: immigració, mendicitat, desigualtats, primitivisme, elits, classes socials, racisme, cultura contemporània, família, infància, seguretat, banalitat del nostre món, sexe i amor, xarxes socials, mitjans de comunicació... El director, en Roben Östlund, ens lliura un ric recorregut, al llarg de les més de dues hores de filmació,  per aquesta societat nostra tan acostumada a escoltar-se satisfeta discursos sobre la creació profunda i la sensibilitat, on es troben tantes vides abocades al consumisme i el treball més alienadors i descoratjadors. Aconsegueix moments de veritable tensió fent present una violència incòmoda en els espais on un espera menys trobar-la (un sopar d'etiqueta a uns elegants salons de palau), un poc com aquella novel·la Dissabte de n'Ian McEwan. No recorda la posada en escena  també en Visconti? Encara no som humans?

Benvinguts, passeu, passeu

Faltaven els homes de negre. Ja han dit la seua, han proclamat, ara sí, el dogma diví: el cent-cinquanta-cinc és plenament evangèlic, que té cobertura bíblica vaja. Per si fos poca cosa han vingut a qualificar de pecaminós, atemptatori de la moral catòlica, allò de la declaració republicana dels dies d'octubre passat als territoris de la dolça Catalunya. En connexió directa amb aquesta il·luminació providencial unes paraules d'un agosarat portaveu del partit governant de l'estat, que allò que passe el dia vint-i-un de desembre servirà per acabar amb aquell/aquells que es creuen superiors i l'adoctrinament. Que sí, bon home, que saben de què parlen. Ave Maria puríssima!

Dos mesos de tardor

Diu en Fernando Berlín al seu recomanable vídeo-bloc que després del vint-i-un de desembre a Catalunya les parts hauran de seure's a negociar, també apunta que Espanya és el segon estat més descentralitzat del món. Respecte del primer extrem referit, com que en tinc molts dubtes: negociar el Partido Popular? I respecte del segon, doncs també en tinc molts de dubtes, o com a mínim les coses es podrien fer de moltes maneres, així en matèria de cultura, infraestructures, impostos, estalviant-se uns quants recursos davant els tribunals, clarificant competències, fent i deixar fer. Més enllà del Principat, la fiscalitat espanyola com que va a dues velocitats, la basco-navarresa i la de la resta. Per què no recaptar, una part s'hi queda al territori i l'altra va a un fons comú d'on repartir per equilibrar i també per fer front a allò que tenim en comú? Al final resulta que a més de recaptar diners per l'estat, central, li tens que demanar un préstec per poder mantenir els serveis al teu càrrec. No anàvem tots a una? El debat territorial deuria anar per ací, per posar ordre al finançament, la despesa, en harmonitzar des de la pluralitat, però no, el debat territorial va de cabdills, d'estira i arronsa entre el centre i les perifèries.

Després dels fets d'octubre, cal fer autocrítica, bona, madura, profunda,  per totes les bandes (partits, governs, institucions, ciutadans, entitats, teixits econòmic i empresarial). I això és, va a ser difícil. També forma part dels processos, deuria. Així pel desplegament repressiu que van posar sobre el territori, sobre les persones, sobre el govern, sobre les institucions, la manca de gestos d'acostament de posicions per consensuar polítiques, estratègies de desenvolupament, de convivència, de relació, de construcció social i política, evitant l'enfrontament, la confrontació judicial, acostant pobles i persones, cultures, dinàmiques econòmiques, traient profit dels encerts de l'altre, aportant punts de vista, per la unilateralitat, pel donar l'espatlla, per l'alineament en fronts, pel nodriment de discursos tancats, de relats fets a mida, per la por generada. Perquè es tracta de garantir la convivència pacífica, els drets de les persones, la participació democràtica, i això s'ha posat en perill molt seriosament, i no sols a Catalunya.

Cartas da guerra

Aquesta és la proposta en portuguès del primer cicle de cinema de l'escola d'idiomes lleonesa per al curs 2017-18 amb les sales Van Gogh. El llargmetratge de n'Ivo Ferreira, en blanc i negre,  es basa en l'obra de l'escriptor António Lobo Antunes. El gènere epistolar es fa present en les veus lectores dels amants, i la guerra esclata davant l'espectador com una successió d'imatges sense sentit aparent que el submergiran en el poc trellat de tot plegat. Amor i distància són les variables d'aquesta equació irresoluble, enmig del conflicte armat on el metge protagonista es refugia en l'escriptura dels seus quaderns i cartes. Era la segona vegada que veia la cinta i em va captivar més que la primera, tot era deixar-me portar, sabedor no arribaria enlloc, perquè les guerres no porten enlloc, cridat a aturar-me amb tots els detalls que se m'oferien polifònicament. Proposta cinematogràfica potent, moments d'indescriptible bellesa, com el de la recitació d'una carta farcida de desig per l'estimada, on la llengua portuguesa desplega un color, una amorositat, un accent vellutat bellíssim, sublim si se'm permet de dir i escriure. La música subratlla el dramatisme escenogràfic, i la recreació dels primers setanta la qualificaria de reeixida. Gust exquisit en el rodatge i la narració, ritme personal en l'exposició, goig en la imatge, plaer literari i lector, en l'escoltar.

Pura invenció

Això dels països (catalans, castellans, valencians, europeus, espanyols, peninsulars, ibèrics) és una invenció, segurament, i vella, molt vella, antiga. Inventar Trobar, descobrir, a força d’estudi, d’enginy, (alguna cosa nova, no coneguda d’abans)?; inventar Fingir (fets que no són reals). "Tot això que conta és fals: s’ho inventa"?; o inventar Fabricar mentalment. "Inventa alguna raó per a convèncer-la"? Açò d'inventar està molt repartit i els gustos dels consumidors i de les consumidores respecte dels productes "inventats" com que també. Per inventar que no quede. En això estem: inventant. Bo, sense oblidar aquells que van difondre allò del Que inventen ellos que funciona a ple rendiment i que no seria mala divisa per encapçalar una manifestació.

Bon dia!

Sona música de Haendel, una oda escrita per l'aniversari d'una reina, Anna, i una interpretació al piano, d'András Schiff, d'una suite inicialment escrita pel geni de Halle per a clavicèmbal. Música que li dona al matí color, una alegria continguda per moments, així com un to de celebració quasi solemne.

Unes paraules de J. S. Mill, del seu assaig sobre la llibertat:  Quan es troben persones que formen una excepció en l'aparent unanimitat del món sobre un assumpte qualsevol, tot i que el món puga estar en allò cert, és sempre probable que els dissidents tinguen alguna cosa a dir que pague la pena d'ésser escoltada, i  que la veritat perda pel seu silenci.

Bon dia!

Relats

Prop de la Fira del Llibre antic i d'ocasió de la ciutat de Lleó, algú preguntava amb cert disgust sobre el propòsit d'una república independent: quines raons per ser independents? Sovint pense va bé donar explicacions, sovint que no hi ha res a fer amb segons quines qüestions. Si a hores d'ara algú encara no en coneix de raó per ser independentista, per ser més autonomista, més favorable a descentralitzacions i desconcentracions, com que ha restat al marge de debats i propostes per millorar la realitat present. Per molt que donem explicacions o ens en donen, l'actitud de l'altre o la nostra com que no es mourà un centímetre.

Ara hi ha relat, el que ha ocorregut entre la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre i els empresonaments de part del govern català i l'exili d'una altra part se'ns exposa amb una nitidesa clara i polida. Com deia, tot pren volada, és exposat amb ets i uts, amb una lògica demolidora.

El relat periodístic ens arriba a l'hora que el relat fiscal i el judicial. Haurem d'esperar un poc més pel relat històric. Primer que res tenim unes imatges, amb elles gestos, moviments, tota una litúrgia de les accions i els discursos, però reveladora de les veritables intencions. Allò més preocupant sia que et diguen que no es pot ser independentista, que aquesta malaltia ha de ser extirpada, eliminada del cos social. El que no podem permetre és la manca de rigor, la lleugeresa en la construcció d'arguments i contra-arguments.

Descorrent la cortina

Les primeres clarors es manifestaven entre núvols tenyits de rosa, arribava el dia com si al cel s'anés descorrent una cortina o descobrirem un bell rostre darrere un vel quasi transparent. Les parades del mercat anaven prenent forma dins la plaça lleonesa pètria, porticada, portant altres colors, altres textures i sabors. El fred es feia present i es sentia especialment a  les parts descobertes del cos, mans, cares quasi desvetllades. El so de la font feia pensar més en sòlid que en líquid.  Els pelegrins havien desaparegut dels carrers, també els turistes, amb ells taules i cadires a zones reservades dels carrers restringits al trànsit rodat. De sobte el rigor hivernal s'havia instal·lat entre nosaltres com una fuetada. Em sorprenien els ànecs cabussant-se al Bernesga durant els moments de l'esmorzar. Una cantata bachiana  "Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima", l'acurat piano de n'Evans podien contribuir a escalfar la llar improvisada. L'allau de notícies pensava em podien fer perdre perspectiva, de segur que estudiosos i historiadors ens permetran entendre què ha passat, què passa.

Sobreviure, conviure

Aprendre paraules noves, en una altra llengua. Acostar-se a les reflexions d'un filòsof. Escoltar música coral a quatre veus enmig la nit. Cuinar un plat senzill. Encisar-nos per una veu amable. Deixar-se portar per un poema... Donar sentit, omplir, tornar a sentir. És cert que la desconfiança envers els altres, la susceptibilitat ens fa refugiar-nos en el terreny conegut, defugir d'aventures incertes: zona de confort? És cert que tot plegat ens fa recular cap a posicions conservadores i poc arriscades. L'experiència personal ens fa distants, escèptics, éssers que dubten, que prefereixen no prendre massa decisions, ni embarcar-se en novetats i aventures, poregosos, fràgils també. Ja ens va bé la lluita per la supervivència com la tenim plantejada. Perquè d'això es tracta: de sobreviure. I ara podríem afegir de conviure?

Dones i homes

Un partit de tenis entre una dona i un home. Competició pura i dura. El sexe, allò que ens diferencia com, entre individus, però que no deuria separar-nos. Un dels riscos de les competicions es reduir-ho tot a una victòria, a una derrota, la glòria és quelcom com molt valorat, però també molt buit, superficial, diria fins i tot tòxic. Les adhesions incondicionals, el crit de la massa projectat des de la grada, sovint fan molta por, por segurament lluny del pànic, no n'estic segur, però que mostra la cara més fosca i rebutjable de l'ésser humà. Igual els estadis són també aquells llocs on es dóna solta a dimonis i fantasmes que tots portem dins, espais de teràpia col·lectiva. Sexes i afectes, sexualitat i amor, sensacions i sentiments. Grolleria i fanfarroneria, exhibició i humiliació, espectacle i imatge, superfície i profunditat... elements d'aquesta pel·lícula que ens retorna als anys setanta, i al tema de la discriminació de la dona, el masclisme, la lluita pels drets i la dignitat. Imatges per reivindicar igualtat de tracte, d'oportunitats. Em quede amb els competidors després del partit de tenis, sols als vestuaris, la muller sabedora de la seua victòria i alhora, pensava per mi, un poc trista per tenir que passar per tot allò per guanyar, guanyar quelcom que li pertoca de ple dret; l'home sabent-se perdedor amb tot el seu argumentari masclista sobre la dona, protagonista del trist espectacle de la desqualificació femenina. Tant de bo, després de la guerra dels sexes, vinga la pau de les persones, m'agradaria sense vencedors/vencedores, perdedors/perdedores.

Mentre el dia acurta

La divisió de poders com que grinyola una miqueta per les Espanyes. Allò del quart poder com que també. La indefensió ciutadana trontolla, caldria rellegir declaracions de drets i deures. Sembla com si no ens acabàrem de creure de què va això de la democràcia, en posar-se en qüestió la sacrosanta unitat nacional i pàtria tot salta pels aires, tot val per restaurar-la. I: no serà és força dèbil l'estructura? Va de drets i deures individuals i col·lectius, de responsabilitats i coresponsabilitats. La constitució també parla d'autonomia i pluralisme, d'habitatge i treball, de solidaritat...

Les pitjors sospites de parcialitat i dependència es confirmen a colp de noticiari, les pitjors ombres d'autoritarisme es manifesten decisió rere decisió, els presagis més foscos es materialitzen mesura rere mesura. Alguns comentaris ja no fan cap gràcia, alguns gestos despullen les intencions antidemocràtiques de personatges grisos, desafortunats per participar seriosament en la vida pública.  

Treva

Sembla va de relats, de contes, de versions, de pronòstics, de profecies i vaticinis. Sembla va de repetir com lloros, d'escampar, de sembrar, de dir i callar, de no dir, de no callar. Amplificades per múltiples plataformes ens arriben les paraules, van deixant un solatge on després creixeran múltiples monstruositats, o simplement s'estendrà un desert inhabitable.

Sovint ens podem veure temptats a la supervivència del monjo aïllat dins les parets gruixudes de la cel·la, entre objectes elementals, un aixovar bàsic, disposat com a molt a rebre l'escalfor dels rajos solars a través d'una petita finestra, ben orientada i amb una vista agradable sobre un bosquet pròxim, o de les arcades gòtiques del claustre cenobial o del petit hort d'on s'abasteix la comunitat.

Cert que ens hem d'aturar per entendre, per reprendre, per digerir, per veure, per alenar tranquil·lament, per tornar-nos a mirar certes imatges, escoltar discursos, descriure's alguns rostres, gestos, també per llegir el poema, pair els versos, llegir-nos les sàvies paraules.

No contents aleshores amb tanta calma tornem a endinsar-nos en la tempesta de sorra.

Marianos

Els bàndols semblen preparar les peces d'artilleria abans de dies de batalla. Tant de bo sia política, i només política. En aparença mediàtica pocs moviments, als despatxos maniobres desconegudes pels mitjans. Tanta tranquil·litat prèvia a la tempesta sembla no pronosticar res de bo. Alguns es troben bé amb la situació actual, ja els va bé, d'altres sembla que no. El diàleg, el clima per un intercanvi generós i  fructífer com que no es veu per enlloc, i això que els dies encara són bons per fer-ho al sol, amb una agradable escalfor durant les hores centrals del jorn.

La gent només sembla voler certa estabilitat, uns guanys més o menys regulars, poder gastar ací i allà alguns euros, passejar tranquil·lament, seguir les seues sèries per televisió, tenir una percepció molt llunyana de problemes grossos, com ara guerres i catàstrofes. Ostres i com de bo fer una migdiada relaxant, aturant-se sobre el sofà mitja hora... Jo per si de cas m'he proveït d'uns altres marianos aquells calçotets llargs  que m'arriben fins al turmell, única manera de mantenir certa escalfor regular en els dies freds de la meseta.

Aneris i la dona fantàstica

La pell freda em va impressionar com a lector. Recorde haver assistit a una presentació a la Fira del Llibre de València del seu autor, acompanyat de l'Emili Piera. Vaig fer alguna pregunta, que ara no recorde al pare de la criatura, en Sánchez Pinyol, que ara em ve a la memòria com absent o endinsat en un món particular, com molt lluny d'aquella sala firal d'un dia de primavera valenciana. La història tenia alguna cosa d'en Robinson Crusoe, d'Stevenson, ¿Lovecraft?, de Moby Dick, Verne... retorn al món del somni, l'aventura, la soledat, el terror, la fantasia... la pel·lícula que s'exhibeix als cinemes aquests dies és una oportunitat per re-visitar la història, alhora que per deixar-se portar per una lectura particular del relat. Enfrontar-se al text abans que a les imatges pense ens permet deixar la imaginació pròpia més lliure durant la lectura. Dos homes, una criatura fascinant, Aneris, la naturalesa amb tota la seua violència, bellesa alhora, la vida, la mort, la supervivència, un món en guerra, la soledat, la convivència, la nit, el dia, la llum, la foscor, l'amor, l'egoisme, la cooperació...

Una mujer fantástica és la Marina que protagonitza aquesta cinta xilena: valenta i lluitadora per defensar la seua identitat, el seu amor, els seus afectes, la seua sexualitat, enmig d'una societat hostil que criminalitza, que exclou, que es tanca sobre ella mateixa i la seua moral vella, contradictòria i gastada. Marina a més posseeix una sensibilitat extraordinària, un sospita que barreja d'una educació acurada, i d'uns talents conreats amb gust, rigor, molta estima segurament. Alguns moments són vertaderament emocionants i el seu esguard amaga una determinació i un valor que li permeten créixer i madurar davant els colps que rep injustament.

Ja no ens alimenten molles

Semblava tenir pressa. Dissabte, mig dia, donar explicacions, decisió transcendental. Tres preguntes?, un article, constitucional això sí, un munt de mesures. Prou. Una paraula crec, en anglès, per deixar ben clar no anava a passar molt de temps en la sala entre periodistes i equip. Continua el càstig, xiquets vos haveu portat malament, doneu-me el joguet, a fer els deures. Aneu preparant el darrer Polònia, el guió ja el teniu escrit, de res, manifesteu-vos si voleu amb estelada o sense. Drets? Açò no va de drets. Catalanes ya estoy aquí.

El fred agafa posicions sobre l'arquitectura pètria de la ciutat vella, mentre els arbres es despullen incansablement, encatifant el terra de rojos, grocs, marrons. Engegue la calefacció per primera vegada, faig servir l'assecadora de roba, fumegen els llençols, embolcalle el cos amb cotó. El sol triga cada dia més en il·luminar aquesta parcel·la de cel, el record dels llargs dies de l'estiu s'esvaeix imperceptiblement i inexorable.

En Mankell, visitava un vell amfiteatre a Tassos, si ara no em falla la memòria, i expressava, d'alguna manera, així ho entenia com a lector de matinada entre les flassades,  trobar sentit a l'existència, en la continuïtat entre passat i futur, amb el teatre antic, amb el teatre que feia, amb el del futur. Sona a l'ordinador una preciosa, delicada, precisa versió del Messies de Handel: en això estem, esperant el Messies. Sospite alguns creuen es tracta d'un jugador de futbol, igual té a veure amb una miqueta d'esperança en la justícia, en la posada en valor de l'ésser humà.

Cent cinquanta-cinc, cèntims

El cafè, sol, o déu vés a saber què, de la màquina, costa quaranta-cinc cèntims d'euro, moneda oficial encara per aquestes terres. Hi pose una moneda de dos euros on m'indica un senyal lluminós roig, ignore ara si el tros de metall  portava estampat el rostre d'algun monarca constitucional o símbol de l'Europa encara unida, i a la petita pantalla del frontal del moble dispensador de begudes em trobe escrit l'import del canvi que tot seguit podré recollir pel foradet corresponent, sí: CENT CINQUANTA-CINC cèntims d'euro. Cafè per tothom? Total, que amb el meu succedani de cafè, amb permís dels gurmets del cafè portuguesos, i els meus cèntims al canut, això sí un bocí de xocolata lleonesa a la boca, vaig tornar a la feina.

Banderes

Confesse no he vist encara cap estelada pels balcons de les ciutats recorregudes aquests dies, pense no hagués estat malament, digueu-me ingenu, la presència d'aquestes i les rojigualdas és possible estigués més pròxim d'allò del pluralisme ¿constitucional? i tot el que suposa, lluny de les monolítiques adhesions inquebrantables al movimiento o a l'absència d'aquest, que qui es mou no ix a la foto. Però no. A hores d'ara un estaria ja més per penjar la bandera de l'ONU si tingués una balconada en condicions, o una simple bandera blanca amb colom o sense, branqueta d'olivera al bec. A Lleó ciutat la bandera a la que al·ludeix la constitució com a nacional es veu tota sola, amb escut o sense, res de amb la bandera de Lleó, atapeïda a una finestra, despenjada com una llengua indomable sobre murs i façanes, presidint balcons petits i grans amb seriositat quasi institucional, el moment s'ho val. A València algunes senyeres valencianes, coronades o sense, comparteixen espai amb les espanyoles als cèntrics carrers del cap i casal, tot proclamant quasi triomfalment el jo sóc, jo sóc... Sospite la procedència d'algunes teles, atenent a colors i format semblen són anteriors a l'aparició i multiplicació dels basars orientals, on l'oferta bicolor no té competidors ara com ara, fins i tot diria han vist ja moltes desfilades i reivindicacions diverses, des dels llunyans temps de la victoria. Fa uns dies, a Puebla de Sanabria, a tocar de la frontera amb Portugal, on ja és ben present la llengua estimada de Camoes i Pessoa, vaig poder veure una ensenya tricolor, republicana, a la façana d'un habitatge, cert que un xic descolorida, però fermament instal·lada, qüestió de conviccions. Cert que algunes han preferit portar aquest any la bandera estampada en una bossa de mà, el dia de la Fiesta, perquè no tocava el paraigües bicolor,  i sospite, alguns, algunes, com un actor americà que vaig veure al cinema recentment en calçotets, impresa en la roba interior, per allò de què la processó va per dins, tot i que sant Valentí encara queda un poc lluny, però un dia és un dia.

Arenes movedisses

En Mankell va estar diagnosticat de càncer i el volum que dóna títol a l'entrada recull les reflexions de l'autor suec durant el temps de lluita contra la malaltia. La vida i la mort, la supervivència, planen pels diferents capítols breus de l'obra, interpel·lant-nos sobre la fragilitat de l'home, acostant-nos als misteris del temps i l'existència. Oblit, memòria, temps, espai... un rosari de records que adquireixen la categoria de fita de l'individu i que tot plegat vénen a donar sentit, a refermar el viure.

La sensació de deixadesa institucional en la protecció dels drets individuals i col·lectius durant les darreres setmanes és d'escàndol, així mateix els clivells i esquerdes que s'han fet visibles em porten a veure la situació política i social peninsular com a greu, susceptible fins i tot d'empitjorar encara més. L'argumentari contra els germans i germanes catalanes no té nom. L'ús de les institucions democràtiques per reprimir voreja un autoritarisme completament indefensable.

En el context europeu els avanços de la dreta dura, de la que escriu avui n'Elordi al diario.es, festejant descaradament amb una ultradreta xenòfoba, desdibuixa encara més les perspectives de construcció comunitària de societats democràtiques, pacífiques, cultes, solidàries, abandonant sine die els camins de la cooperació, el benestar col·lectiu, l'economia sostenible i col·laborativa,  respectuosa amb el medi ambient.

Declaracions

Diuen que en Rajoy ha demanat en Puigdemont que li diga si ahir va declarar la independència. Sembla Catalunya va ser independent uns quants segons i prou. Determinant en la reculada ha estat per mi el moviment econòmic de facto a la contra, consistent en traslladar seus empresarials fora del Principat. Ni discurs reial com apunten alguns/algunes amb monàrquica devoció, ni cent cinquanta-cinc, ni moviments de forces armades pel territori, ni manifestación, la manifestación con parlamento de Premio Nobel. El setge es feia més i més insuportable, però la distensió s'ha produït en resposta a la fuita societària, que ha començat a esquerdar el bloc independentista, per la dreta concretament. Perquè s'han començat a percebre les distàncies i les línies roges. En Ferreras anit no en sabia dir què havia passat, com que es donava per descomptada la declaració secessionista i la reacció unionista, amb tota l'artilleria a punt de disparar amb 155mm, però nou gir imprevist en un dels serials de més ¿èxit? de la política espanyola. I ara què? Igual per saber què  passarà caldria saber qui ha pressionat, o telefonat a uns i altres durant les darreres hores.

Diguem-ho clar: ha fracassat la via catalana? Diguem-ho clar: tot l'edifici de lleis de referèndum, transitorietat i desconnexió s'ensorra? I mentre, ha aparegut el bou hispànic més rabiós, l'espanyolisme més ranci, la catalanofòbia més insuportable, pidolant per un banc, una asseguradora o una constructora, la repressió més fosca, la vulneració de drets més reprovable. Anit els independentistes expressaven als seus rostres el tren havia passat i qui sap si tornaria a fer-ho en molt de temps. Molts, moltes, definitivament, no tornarien a l'estació, amb estelada o sense, per intentar agafar-lo, la frustració va ser grossa.  Anit els no independentistes encara s'esperaven la declaració, ara ells també pensen no l'escoltaran mai.

Prou de provocar

M'acaben de fer una enquesta sobre la situació actual per telèfon, per l'empresa metroscòpia. Diríeu m'he despullat ¿ideològicament?, però m'he limitat a dir el que pense, incloses unes quantes vegades que no podia contestar per no tenir les coses clares, en termes de sí o no, per entendre algunes coses no es poden respondre amb el sí o el no. No sé si el plantejat per Catalunya ara es resoldria amb un concert econòmic a la basca, si les autoritats catalanes són totalment responsables de la situació, entenc que tindran, per bé o per mal, part de la seua responsabilitat, en Rajoy, n'Arenas et alia, molta. Del cap de l'estat, em sap malament dir-ho: el seu missatge no va ser de concòrdia, més bé allunyant-se de l'esperit constitucional a passes gegantines: l'han manipulat també a ell? Si el monarca pensa una cosa diferent del que va dir, que també es deixava caure a l'enquesta, hagués estat millor guardar silenci, una de les eixides que apuntava un pessimista n'Ignacio Escolar avui, en tot cas no el vaig veure com a rei de tots i totes. Una pena. Millor que no diguera el senyor Bona Nit ni Zorionak. Per mi pensava la propera vegada el veuríem vestit de verd, i això sí que pintava blanc i negre Arias.

Es cola, entre els comentaris propers, allò de què diumenge, a més de no haver hagut referèndum o un simulacre o digueu-li com vulgueu, no van haver ferits, pura propaganda, que la situació de desenvolupament de l'autonomia catalana havia arribat massa lluny, començant per qüestions lingüístiques, acabant en temes de seguretat pública. La corrupció sistèmica ha deixat pas ara a l'ofensiva anti-catalana, a la que per cert s'ha afegit la cap dels populars a l'Antic Regne de València, tot demanant adhesions incondicionals a les forces de seguretat, per ofrenar. Molt tristament es cola la indignació ciutadana, i tot un argumentari escandalosament xenòfob, contrari a les declaracions humanitàries més fonamentals del nuestro ordenamiento jurídico.

De tota manera no és tard mai per posar-se a parlar, a dialogar, a cercar les fórmules per una nova convivència: posem la bona fe damunt la taula, retirem les forces armades a les seues casernes, convidem mitjancers internacionals, seiem cara a cara amb la disposició d'escoltar la llengua de l'altre, de reconèixer-lo sobirà per prendre les decisions sobre els serveis públics més pròxims, per compartir aquelles que afecten a tots i totes, amb l'ànim de treballar per la gent, les persones, dignificant la seua vivenda, la seua salut, fent-la créixer en coneixement, garantint la seua dignitat i integritat física, ara seriosament amenaçada sembla. Seiem, abandonant qualsevol estratègia de confrontació, amb la fe sincera en la convivència respectuosa, alegre i festiva quan toque. Prou de provocar, federem-nos, confederem-nos, manifestem-nos pacíficament, deixem d'apropiar-nos d'açò i d'allò, oferim-nos generosament una cigarreta si cal, mirem-nos dins una bona copa de vi negre el rostre per un moment, a veure que podem fer la independència dels poders de l'estat. I atrevim-nos a eixamplar la solidaritat entre els pobles del món. Tot de tots, treballant tots per tots. Despertem!

En el dia de la no violència

Ahir vaig visitar momentàniament la NRK jazz, l'emissora noruega on escolte aquesta música estimada. No puc precisar l'hora de l'audició, però seria pel voltant del migdia o durant la vesprada. El butlletí horari era encapçalat per una notícia on m'era comprensible la paraula Barcelona, catalans, politia. Evidentment que el meu coneixement d'aqueixa preciosa llengua és igual a zero, però els fets viscuts havien ultrapassat fronteres. Quan hores després les màximes autoritats de l'antiga nació espanyola feien referència a un referèndum que no havia tingut lloc o feien un reconeixement públic de l'actuació de les forces de seguretat de l'estat, com que el cap m'esclatava d'una ràbia indescriptible. La indignació fregava cotes insuportables. Ho havien tornat a fer. Donar explicacions de quelcom que no havia passat: aleshores per a què convocar els mitjans? Com sempre, tot molt democràtic.

Si he escoltat avui afirmacions en la direcció que la policia s'havia quedat curta en la seua actuació, si als balcons d'alguns edificis llueixen banderes espanyoles, si trobe a mancar la més mínima sensibilitat envers les ferides i els ferits, la meua decepció no pot ser més gran respecte de la condició humana. Precisament perquè la integritat física de persones, en primer lloc, i després els drets humans de participació, de manifestació, la llibertat van ser violentades sense cap més justificació que la de portar a terme una acció repressiva pura i dura. Així no es dialoga, així no es negocia. Com anem a defensar la constitució si ens carreguem els drets individuals amb aquesta impunitat?

Certament tampoc tindria ganes de posar-me a cantar l'Estaca o el cant dels Segadors o el cant de la Senyera, de forta càrrega simbòlica pels cantaires corals entre els que em reconec, a rollar-me en una senyera estelada o no, vists els rostres sagnants o la indignació de molta gent gran, lluitadora i forta després de mil patiments. Però tinc clar que els pobles tenen tot el dret a auto-governar-se, a donar-se normes, a auto-finançar-se, al conreu de la cultura pròpia,  i després a conviure pacíficament i solidària amb els altres. Què és tan difícil açò? No és hora ja de deixar-se de recórrer al constitucional, de posar-se en si parlen així o aixà o de veure com de pecaminós és que es diguen a ells a elles mateixes nació o que tinguen les seues seleccions esportius si ho volen i ho decideixen? És que això és humiliar a algú?

En el temps dels relats, de les explicacions, de les omissions i  les mentides, dites ara post-veritat, dels mitjans de comunicació, de los/de las comunicadores/comunicadoras com que se't posa difícil entendre algunes coses. Igual és que no m'entere de res.  Celebrem en pau el dia de la no violència.

Hores de tensió i incertesa

Només demanar-nos en aquestes hores de tensió i incertesa: serenor, equilibri, profunda solidaritat, una actitud pacífica, lluny de provocacions estèrils, fermesa en les conviccions, consciència de les pròpies forces, respecte escrupolós dels drets humans individuals i col·lectius.

De cultura

Sovint en escoltar allò de l'ha faltat que enceta un ban municipal per l'atrotinada megafonia local experimente una mena de sacsejada, de sentiment de pèrdua irreparable. Al costat d'un nom, hi pose un sobrenom, un malnom, un parentiu. Tot seguit vindrà, de segur un record, bé una imatge, bé unes paraules, un comentari, bé uns fets. De manera inexorable el paisatge humà va desfigurant-se, esvaint-se, esdevenint núvol, boira fràgil que la ventada desfarà o s'emportarà lluny. Els vestigis, les restes del pas, sovint apressat, per la vida fixaran momentàniament la memòria de la veïna, del veí, però el temps sabem farà net i la platja restarà novament com un espill on només s'emmirallarà el cel.

La desaparició d'un edifici, d'un arbre, d'un bosquet sovint suposen un sotrac, sacsejada visual i espiritual que molts individus sentiran com una ferida en carn pròpia i de la que la medicina no podrà guarir-nos. Els topònims, els noms amb què coneixíem antigues construccions, esdevenen aleshores fita per no desorientar-se,  però aviat paraula incomprensible que demanarà una explicació. En això estem. La saviesa, l'erudició que tant apreciem es fonamenta en el reconeixement i explicació del passat, no tant en la seua reconstrucció, sospite que molt menys en la seua escenificació, a la que tan donats ens trobem en els darrers temps, arribant a unes quotes d'eufòria difícilment digeribles.

El coneixement es troba a hores d'ara bastant desprestigiat socialment. Defallir en la reivindicació de la cultura per enfortir la societat seria un error imperdonable envers les generacions més joves, i qualsevol esforç en aqueixa direcció ha de ser benvingut, veritables passes envers individus cultes, amb esperit crític, cridats a formar part d'una societat lliure, respectuosa, madura. Sovint cultura s'associa amb elit, amb privilegi, amb minoria selecta, però deuria entendre's com a patrimoni humà, bé col·lectiu, compartit, dinàmic i en cap cas privatiu, cridat a ser devorat per uns possessius  tirans i exclusivistes.

No entenc cultura sense persones, sense llocs, sense noms, sense llengua, sense colors, sense fites, sense poble, sense poesia, sense lletra, sense música. Tot plegat és una pertinença, un reconèixer-se a un mateix, als altres, en cap cas un tancat del que no es pot eixir per sempre més, ni una llosa que deuràs suportar fins la fi dels temps sobre el teu cos. Intent finalment, pretensió, inclinació, actitud, disposició.

Lectures constitucionals

L'enviament de forces armades a Catalunya amb motiu del referèndum d'autodeterminació convocat per les autoritats del país, així com les actuacions de la fiscalia fien a la repressió l'aposta del govern central sobre el conflicte obert en aquella comunitat autònoma. Per molt que m'ho expliquen no deixe de veure en tot plegat una clara vulneració de drets i llibertats que la constitució espanyola de 1978 diu emparar: de participació, de pluralisme, de democràcia, de llibertat d'opinió, manifestació, de divisió de poders, d'independència dels jutges i magistrats, autonomia ... Certament pesa, i molt,  allò també constitucional, de la indissoluble unitat, sobirania, integritat, totalitat del poble espanyol... val era això La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols Amén. Encara que no vindria malament recordar avui l'article nou, apartat dos Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups en els quals s'integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n'impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política... Amén. Veient un dels darrers vídeos distribuïts pel Partido Popular com que no ho acabe de veure açò darrer, de fet com que no es veu per enlloc.  No deuria anar primer una societat, un poble lliure, en plenitud d'exercici dels drets i llibertats individuals i col·lectius, en responsable coneixement i desplegament dels deures, fermament arrelada la convivència en principis democràtics i de solidaritat i tot seguit allò de la unitat, la sobirania? M'apunte a la defensa aferrissada d'una unitat i una sobirania que descansen, que es fonamenten en drets i llibertats vius, responsables, inviolables, no de fireta, no vigilades, quasi atorgades, exercides demanant permís, molt menys consentides per institucions i personatges podrits de corrupció i autoritarisme.

Notes tardorals

Els humoristes han fet el que han pogut per desdramatitzar, per fer més digerible, em sembla que més que alguns polítics per acostar posicions, per possibilitar la convivència pacífica. A les portes de la tardor l'estiuet de sant Miquel porta una certa escalfor on trobar refugi, per preparar-se pels freds que vindran. Als carrers es veuen encara pelegrins caminant envers ponent d'hora, calçats amb botes, manejant els bastons compassadament, motxilla a l'esquena.

Les feines rutinàries ens enganxen a cadires i ordinadors durant les hores del matí, les computadores ens permeten tenir diferents fronts oberts alhora amb els seus finestrals electrònics i el dia resta insuficient per arribar a tantes propostes atractives. Precisament la dependència d'aquestes màquines ens pot fer perdre les referències humanes, deteriorar les relacions amb els altres, tancar-nos en un cíber-món  artificial, fred i impersonal. S'han escurçat distàncies, s'han apropat pobles, països, persones, el coneixement s'ha expandit de manera exponencial. Ningú sembla voler perdre's aquesta capacitat d'abastar imatges, sons, de participar en debats, d'exposar posicions, de llegir, d'escoltar, de mirar, de dir, d'escriure. Tant de bo aprofitem aquestes oportunitats i l'individu i la col·lectivitat milloren, avancen, progressen.

Les fulles dels arbres perden color, prenen tons marronosos, grocs, aviat entapissaran el terra. El sol cedeix en escalfor, els tons rogencs tenyeixen els cels vesprals. Dies de guardar records estiuencs, de cobrir els membres del cos amb mànegues fines, de prendre posicions sota alguna manta al sofà.

Haëndel, Catalunya, dos llibres

Darrerament Haëndel em sembla d'allò més bell i alegre, d'una sensibilitat extraordinària, món per descobrir que va molt més enllà del magnífic Messies tantes vegades escoltat i gaudit. Una pàgina web em permet accedir als programes dedicats per en Sergio Pagán a la Ràdio Clàssica espanyola al mestre d'origen alemany. Ho dic mentre sona en la nit ja fosca i no massa freda de Lleó una de les seues àries, posant un poc de serenor i calidesa a tantes hores de tensions i enfrontaments acumulats.

L'alegria de molts pel desplegament policial del govern espanyol a la Catalunya rebel és veritablement descarada a hores d'ara, gens dissimulada, certament molt tocada ja, sembla, l'organització electoral catalana. Les declaracions dels líders del Principat topen amb el desplegament sense pudor dels cossos i forces de seguretat de l'estat per aquelles comarques. Tot plegat fa por, si estan disposats a barrar el pas als col·legis, a detenir membres de les taules, a reforçar jutjats de guàrdia, de garantir drets constitucionals poc o gens. De quina democràcia estan parlant els senyors i les senyores del Partido Popular?

L'home que somreia és la segona novel·la protagonitzada per Kurt Wallander que he llegit després del descobriment de la sèrie televisiva. M'ha tornat a enganxar en Mankell, cert que a finals de l'estiu m'he traslladat al fred de la tardor sueca, però descobrir el rostre de l'home somrient ha estat tot un plaer lector, amb dosificats colps d'efecte, amb un Wallander que torna a la feina després d'haver matat a un home, que fa servir els recursos de què disposa per explicar-se les morts de dos advocats, d'un funcionari, amb intuïció, fent i refent el trencaclosques que té al davant. amb habilitat, arriscant quan toca.

Abans de viatjar a Escània vaig passar un temps a Turballos, petit llogaret prop de Muro i d'Alcoi, rastrejant les reflexions del pare Vicent Micó, profundes i alhora senzilles, d'innegable esperit evangèlic, inspiració gandiana, tarannà democràtic, ecologisme militant i posicionament crític tant d'agrair en els temps que vivim. Són aquests homes els que fan ric el país, treballant des de petits espais en empreses que tenen destinataris i col·laboradors valuosos i receptius, que es nodreixen entre ells de rica saba. 

Seduccions

La seducción  la darrera pel·lícula que crec ha arribat per ací de na Sofia Coppola em semblà inquietant. Un home ianqui ferit greument, acollit per una institució femenina en terreny rebel durant la guerra civil d'aquells països, esdevé d'alguna manera fil conductor de la història. La presència masculina pertorba els equilibris de l'internat. El que al principi són precaucions prompte es torna atencions, interessos diversos, per transformar-se més endavant en una mena de conxorxa barreja d'insatisfacció, traïció,  freda venjança fins i tot. El protagonista, encarnat per en Colin Farrell, s'hi troba bé entre unes dones virtuoses, ben educades, de les que ben poca cosa transcendeix, sembla les vulga estimar totes alhora i cadascuna d'elles, en alguna mesura, per a elles soles: el conflicte es veia venir des del començ. La compassió i la pràctica religiosa s'avenen malament, tot té un límit. La passió desfermada es pagarà cara, l'amistat es molt fràgil i les proves més dures la posaran a prova fins l'extrem més insuportable. Com deia al principi la inquietud de l'espectador és un sentiment present durant tot el metratge cinematogràfic, i sospite es fonamenta en l'ambigüitat, la manca de definició també, de confiança possiblement. La guerra, també protagonista d'alguna manera, contribueix a alterar els comportaments humans i treure el pitjor que portem dins de nosaltres.

Gens de gràcia

Crec haver llegit unes paraules de n'Andreu Buenafuente tot fent referència que hi ha certes coses que no fan gens de gràcia, per referir-se a les actuacions repressives de l'estat a Catalunya de les darreres hores, i un no pot estar més d'acord. Com ja he escrit en alguna ocasió, escoltar els dirigents del partit governamental espanyol parlar de democràcia, de constitució i de compliment de la legalitat, com que no s'ho creu ningú a hores d'ara, quan a tort i a dret han fet servir tota l'artilleria contra el que no els venia bé, contra el/la discrepant.

Veient com va actuar el PP a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en tot allò relacionat amb l'accident del Metro de València, vetant artistes (en Castillo, en Raimon, n'Ovidi, ara en Pep Gimeno...), silenciant Canal Nou i Ràdio Nou després d'una manipulació que no té nom, portant la política lingüística fins la marginació del valencià en institucions i difusió i ús social, repartint contractes entre amics i coneguts, muntant curses automobilístiques de dubtosa rendibilitat, obrint parcs temàtics amb diners públics per acabar en mans privades, per no parlar de les polítiques de control públic i després venda a qualsevol preu de les caixes d'estalvis del país, de totes les actuacions urbanístiques que han acabat degradant de manera preocupant els nostres entorns naturals més sensibles, vetant i manipulant comissions d'investigació, desviant fons públics cap als patrimonis privats de tants i quants, família reial inclosa, deia que veient tot això i més, contat encara per alguns mitjans informatius, com que l'ús i abús al Principat durant aquests dies ens és molt familiar. La deriva autoritària d'en Rajoy i el seu entorn podrà ser molt ben vista pels seus incondicionals, però segueix el patró ja conegut d'aprofitar l'aparell institucional en favor propi, tot i comptant amb les complicitats d'importants aparells de l'estat, que deurien protegir amb finíssima cura els drets i llibertat de tots i totes.

Criminalitzant

La discrepància sempre l'han vista molt malament. Açò és una mala posició d'eixida per a encetar qualsevol procés de diàleg. Dels articles d'en Pérez Royo publicats les darreres hores, un extreu la conclusió, encara sia provisional, que tampoc l'estat està essent massa curós, des del punt de vista procedimental, en la seua presa de decisions executives, amb la legalitat vigent. Es parla obertament d'aplicació encoberta de l'article 155 de la carta magna espanyola, sense controls, sense decisió al respecte formal, i d'un estat d'excepció sense declaració expressa. Tot el que té a veure amb independentisme i referèndum és il·legal, per se, i ja justifica unes quantes accions, com a mínim, discutibles: sinó com interpretar a aquestes hores la investigació d'actes relacionats amb la gestió com alcalde de Girona del senyor Puigdemont? Un no pot deixar de recordar aquell senyor ministre amb el nom d'una banda terrorista a la boca ara sí, ara també per justificar qualsevol acció. Una justícia independent, un parlament controlador de l'acció de l'executiu, un executiu amb iniciativa política que no repressiva, es troben a mancar en moments com l'actual, veritables termòmetres de la qualitat democràtica del país.

Dues aigües (Detroit. Cousteau)

Aquest cap de setmana he anat al cinema. He passat dues vegades per les sales dels comercials Van Gogh de Lleó. M'he submergit en dues aigües força diferents, les de la violència dels anys seixanta a la ciutat nord-americana de Detroit i les de la vida del comandant Cousteau. Films com el primer citat tornen a situar-nos davant del sense sentit del racisme i la discriminació que se'n deriva. El segon mostra l'aventura vital d'un personatge controvertit, les contradiccions del qual passen al darrere del gran problema medi-ambiental que l'acció humana genera al planeta. Dues històries per  aprofundir en la reflexió i la presa de consciència necessàries que ens reclama el món contemporani. Els anys seixanta, setanta tan actius, em sembla van ser els de la posada de manifest de les grans contradiccions del creixement, entre elles les greus desigualtats socials i les discriminacions per raons de raça, sexe,  les relacionades amb els efectes negatius sobre el medi ambient del món industrial. La riquesa i el benestar d'uns quants tornava a fonamentar-se en la pobresa i el malestar d'uns molts. I això esclata, tant que esclata als carrers on la policia fa servir mètodes intolerables, als mars on suren les deixalles, als entorns degradats, a l'atmosfera irrespirable que embolcalla la Terra. Als Estats Units encara no s'ha superat el denunciat a Detroit pel que ens arriba de tant en tant pels noticiaris; dels oceans, de l'Antàrtida, de l'Àrtic les novetats no són molt més encoratjadores. Encara hi ha molts guardians que es prenen la justícia per la seua mà, encara molts aprofitats només veuen en la naturalesa una immensa pedrera d'on extreure uns recursos que creuen propis.

De pública salut

A Lleó el final de l'estiu ve a ser com el final de la primavera d'hivern o tardor valenciana. Per si fos poca cosa aquests dies m'endinse en la tardor sueca, pròxima a l'hivern lleonès, de la mà d'en Wallander, novel·la arribada del fred per omplir d'escalfor les hores vesprals i els matins soterrats sota un parell de mantes. En Kurt investiga la mort de dos advocats, esquitxades amb un parell d'explosions que sorprenen a la pacífica Escània.

A hores d'ara qui sap quants cartells del perseguit referèndum ha comissat ja la policia per terres catalanes i qui sap qui pagarà les factures de tot plegat. Si se'ns informa del reforçament dels jutjats de guàrdia durant el diumenge electoral és que hi ha intenció de posar molta gent a disposició judicial durant aquell dia. Serà aleshores que es detindrà als col·laboradors necessaris de l'acte prohibit?

Un article de la premsa ibèrica,  a eldiario.es, de n'Antón Losada, portava per títol contundent El estado de deshecho. Podria semblar una provocació, però posa de manifest les greus contradiccions del sistema judicial hispànic. Un té la sensació la deriva criminalitzadora de la discrepància, de la dissidència ha arribat a cotes molt elevades i encara pot fer-ho més. En realitat no s'ha fet més que aprofundir en tendències que venien posant-se de manifest en el passat, fins ahir mateix, arrossegant ara a molts que s'han vist obligats a prendre partit per algun dels trens que tant es diu són a punt de xocar.

Igual no hem fet prou d'autocrítica, igual no ens hem adonat de la potència del nacionalisme soterrat que pertot és present (què diu aquest ara?), no precisament el valencià, ans aquell espanyol, que amaguen tant com poden alguns d'aquells que fustiguen el català (vinga home, vinga, catalanista!) nigth and day. Aqueix espanyol que sembla tan natural, tan innocent que algú no ha dubtat en parlar d'abducció, mena de possessió malèfica, per referir-se a l'estat de molts dels habitants de la província rebel, territori malalt (t'hauràs quedat ample xiquet!). Igual part de la solució sia qüestió de salut pública i no policial, precisament ara que una dona catalana fa de ministra del ram a la capital del regne.

Escepticisme variable

Les percepcions de vehicles de la Guàrdia Civil als voltants de mitjans de comunicació i impremtes, el to dels missatges dels responsables dels poders de l'estat, de participants en programes de ràdio i televisió de les principals cadenes amb seu a Madrid, episcopals o no, són poc edificants, els titulars dels periòdics exposats als quioscs propers no resten enrere. El tema de la unitat d'Espanya no m'ha apassionat mai, l'exhibició d'armes i uniformes em causa inquietud i neguit. Amb els texts constitucionals em passa un poc com amb els evangelis, no em serveixen de res sinó me'ls faig referència d'actuar diari, quotidià. Quan freqüentava els temples catòlics era dogma l'estimaràs al proïsme com a tu mateix, em deia: a partir d'ací tot el demés. L'apropiació de constitucions o evangelis per personatges poc dels drets humans i de l'amor universal, com que et fa posar-te en alerta permanent, passar-te inexorablement al bàndol dels escèptics i descreguts. T'enganyen una vegada, potser una altra, però t'apartes de més oportunitats de ser-ho. Fer-te gran és també enfortir el criteri per saber què vols i què no, per tenir molt clar allò que estàs disposat a fer, allò del que t'abstindràs sempre, allò a què has renunciat per sempre més, sabent són coses diferents madurar, envellir, créixer, tot i que amb punts de contacte evidents. Has trepitjat, com tants i tants, unes quantes estacions, agafat diversos trens i autobusos per arribar enlloc o al mateix lloc, saps de l'encís del viatge, dels seus paranys, de les dificultats per trobar, dels receptes de la recerca. Malgrat tot et lliures, encara, a la tasca de contar, als reptes del viure, de les descobertes.

Manifestació? Quina manifestació?

En la, li diré, qüestió catalana, alguns comentaristes posen l'èmfasi en allò de en què han fallat, i molt, els polítics. La darrera notícia que llegesc al respecte, sobre la suspensió judicial d'un acte de Madrileños por el derecho a decidir de suport al referèndum a la Villa y Corte, posa el focus sobre el judicial, clarament posicionat en la defensa de la legalitat vigent: sense esquerdes? Un altre capítol on es posarà de manifest tot allò de la parcialitat i independència proclamades constitucionalment. La rapidesa d'actuació en segons quins temes com a mínim provoca alguns, o uns quants, dubtes sobre el funcionament del conjunt institucional de l'estat. Aquells que demanen fermesa veuen cada colp de l'ofensiva com un pas envers una victòria, final, que no s'entén d'altra manera que en termes de posar a l'altre en fora de joc. O tu o jo.

Ni vint-i-quatre hores des de la celebració de l'onze de setembre s'ha trigat en convocar policies per posar ordre a la comunitat rebel, en cridar a l'ordre als mitjans públics catalans. El Partit Popular ja ha demostrat la seua habilitat per posar-se en jardins dels que en surt força retratat, un pensa ja els hi té igual. Manegen molt bé els mitjans en aquesta banda d'Ebre estant, això els dóna un avantatge considerable, però les seues nueses cada vegada són més visibles: o no? Certament que la premsa en paper presenta sense fissures el seu missatge cada matí als quioscs, ni vull pensar el que a hores d'ara predicaran les seues columnes d'opinió o es dirà des de les trones radiofòniques. També el govern central sap que en la seua estratègia protegeix tota una manera d'organitzar i portar els assumptes del poder, que en cap mesura es pot deixar en mans d'aventures secessionistes. Tot plegat bastant agre.

Qui diga que el projecte no està clar igual no veu una societat sovint submisa, alienada pel treball explotador, buida, majoritàriament, de valors espirituals i comunitaris, poc respectuosa amb el medi que habita, rendida a un consumisme sovint absurd, dirigida per uns mitjans controlats per grups de pressió poderosos, molt al·lèrgica a allò públic, força desconfiada en les institucions representatives, allunyant-se de la cultura com a element d'elevació i formació integral dels individus, tristament xenòfoba, poregosa dels canvis d'estatus que alguns gosen proposar. Un poc negre, deixem-ho en gris.

En flames

Fa un moment llegia al digital La Veu que s'havia pegat foc, parcialment, l'edifici de la Ciutat de la Justícia de la ciutat de València, fent malbé alguns dels jutjats que allotja aquella justa i moderna casa. Tot veient els feixos de paper que s'amunteguen a les seus judicials del Regne d'Espanya, el que més podria sobtar és que no es peguen foc més sovint els jutjats regnícoles, farcits de material inflamable, essent quasi miraculós la supervivència de tants expedients en paper de les flames purificadores també. Com que de falles alguna cosa encara se sap vora el Túria, malgrat dèries ofrenadores i desfiladores, segurament aviat hi haurà explicacions a tot plegat, encara que no es pot ¿descartar? algun intent de destrucció de material probatori, qui sap, en aquests temps tan convulsos, més encara després de veure una fotografia, publicada a eldiario.es,  de la, en altre temps, ¿flamant? parella política Rita&Grau,  que després resultà, per cert, ser altament inflamable, tot lluint aleshores els millors vestits i somriures, avançant sense cap tipus de contemplacions envers noves o velles glòries a E..

Així les coses, com qui torna del tranquil llogaret de Turballos, literàriament parlant, a tocar del Muro valencià, després de recórrer les col·laboracions de mossèn Micó, al crec ja desaparegut Ciudad de Alcoy, he arribat a la boirosa Suècia d'en Mankell, trobant-me, després d'unes poques fulles amb el cadàver d'un advocat vora el seu vehicle, enmig d'una carretera, un vespre hivernal. La ungla del dit gros del meu peu esquerre sembla furgar la part esquerra de l'espai reservat a ella en aquella península quasi exòtica del meu cos, mentre observe el que podria ser la taca d'un fong hostil que ha pres possessió del costat dret, tot constatant no tinc pràcticament superfície per retallar-la com m'agradaria: així que m'aguante.

Amb el neguit exposat, la vesprada va fent camí, em sembla més que la gentada catalana que celebra la diada de l'onze de setembre pels carrers de Barcelona, perquè deu avançar o molt a poc a poc o gens ni miqueta pel recorregut escollit. És el moment de comptar presències, per uns, de descomptar-les, per uns altres, de comptar absències, per uns altres de més enllà: fos tan fàcil comptar paperetes. A propòsit de les paperetes: un sospita avui se'n faran circular unes quantes entre els manifestants, potser alguna urna o uns milers, restant pràcticament enllestit el referèndum des del punt de vista material; atenció a la tornada.

Presències incòmodes

NO ESTEM SOLS

Davant el jardí cobert per una gespa uniforme, ben tallada, fresca, acabada de ruixar li lluïen els ulls. Tot sentint una profunda satisfacció per haver arribat tan lluny, després de mesos d'obres a la casa, de perseguir pedrapiquers i fusters, lampistes, paletes i manobres, arquitectes i funcionaris municipals, va fer unes passes fins la tanca que separava la seua propietat de la veïna i el cos allargassat i lluent d'una petita serp pertorbà la seua mirada: no estem sols es va dir, tot veient la presència del rèptil com una amenaça del seu benestar immobiliari tan costosament aconseguit.

LA DAMA I LA FORMIGA

El visitant del museu s'apropà al bust atret per una força tel·lúrica indescriptible. Per un moment recordà haver vist recentment una reproducció de la imatge a una sabateria de la capital, instal·lada entre el calcer de l'aparador principal de la botiga. El cap ricament guarnit del que semblava una muller, certament, tenia alguna concordança amb l'aparell dels monyos de les llauradores valencianes d'altre temps, ara dites falleres, d'allò més atractiu per qui gaudís de la seua contemplació. La peça arqueològica hi era dins una mena d'urna transparent, condemnada per sempre més a un aïllament protector, atmosfera impertorbable que la preservés de qualsevol amenaça exterior. La sorpresa de l'espectador de tanta bellesa va esclatar en  veure passar, a tocar d'un lateral de la base pètria, una petita formiga indiferent a tanta solidesa, que quasi diries estava disposada a emportar-se molt lluny d'allí tanta història concentrada.

Cercant paperetes desesperadament

A hores d'ara un ignora si a la Seu de València s'estarà celebrant alguna missa per la unidad de España, tant del gust dels caps d'aquella demarcació eclesial: Ora pro nobis. També a hores d'ara un ignora si les paperetes pel referèndum convocat al Principat  s'hauran imprès i ja es fan circular entre els votants d'aquell territori (jo en vull una), vist el repartiment de simpatitzants de la CUP, mentre la Guàrdia Civil cerca a Constatí, em fa patir, un rastre de la seua impressió: impressionant. La ignorància, ja s'ha escrit i s'ha dit, és molt atrevida. Deixe ací el meu atreviment, de moment. De les urnes encara ni ¿rastre?

Insistia n'Ignacio Escolar al Eldiario.es que la credibilitat d'alguns alhora de parlar d'estat de dret, de justícia, de legalitat, de democràcia, que si les formes, com que tremola una miqueta, deixem-ho en trontoll. Si més no, un tremola pel to de les proclames en defensa de l'estat de coses, to de fermesa que inquieta, vaja, tant que comences a veure forces de seguretat pertot, impedint algunes coses, d'eixes coses que fan aquells, que diria algú sense massa habilitat en el verb.

Igual és temps de clandestinitat o d'estat d'excepció. Si quan algú vaja a notificar alguna resolució es troba amb el no reconeixement de la seua autoritat doncs que ja veurem com s'ho fan a la Meseta. S'ha deixat clar des del Gobierno de la nación que s'està preparat i que no és temps encara de desvetllar els plans per aturar les aventures secessionistes catalanes, plans democràtics per suposat, no siguem malpensats.

L'altre dia llegia a la premsa un grup de capellans tarragonins s'havien adreçat a la Conferència Episcopal de l'Espanyes queixant-se de la tertúlia de la seua cadena de televisió, posant l'èmfasi en el pobre caràcter evangèlic dels debats i missatges difosos. Si no fos per aquests advertiments un no gosaria dir que la cadena pertany a l'òrbita eclesial, més aviat que es troba fora d'òrbita. Dominus vobiscum.

Urnes? No gràcies

Si es farà o no es farà el referèndum ja ho veurem. Ara com ara, de moment tot al respecte són especulacions. A mesura que ens acostem al dia primer d'octubre tindrem més dades sobre la seua realització plena o no, o sobre la seua no realització. El so de l'artilleria dels bàndols en litigi, tinc la impressió, va a ser més present dia rere dia que passa fins arribar a aquella data en el calendari. Entrar en la catalanofòbia o la castellanofòbia  ara com ara és una pèrdua d'energies que entenc no ens podem permetre. El paisatge després de la batalla tinc molts dubtes permeta bastir relacions de convivència entre les parts implicades.

El govern de l'estat desplega el seu argumentari amb el to conegut de sempre, farcit de retòrica de la por, la divisió, l'autoproclamació de defensa d'unes llibertats i principis democràtics, que ja els volguérem presents i defensats amb fermesa davant actuacions governamentals irregulars de les que som testimoni dia rere dia. La imatge d'en Bárcenas encorbatat fumant-se un havà a Astorga que publica la premsa lleonesa com si res no passés, el testimoni d'en Rajoy al judici sobre corrupció contra el seu partit, els discursos de celebració del quaranta aniversari del Partido Popular a Alboraia, la compareixença recent sobre corrupció al Congrés dels Diputats com que palesen que allò del diàleg no es veu per enlloc, i que la vida sigue igual, agreujant-se el panorama amb la publicació recent de dades sobre el treball precari i l'atur, en el context de les vagues dels treballadors de l'aeroport del Prat, que un sospita es produeixen com a conseqüència de privatitzar seguretat i concedir la gestió a qui més barat ho oferia.

I un té la sensació el partit dels socialistes obrers espanyols dóna ple suport a aquest partit de govern, i en Podemos no pot més.